(Intra)històries

Pàgina d'inici » País Basc » Una oportunitat per a la pau al País Basc

Una oportunitat per a la pau al País Basc

Milers-Bilbao-manifestacio-multitudinaria-EFE_ARAIMA20140111_0172_39

El 8 de gener de 1989 ETA va declarar la primera treva unilateral per apostar per la via de la negociació amb el govern espanyol. La conseqüència d’aquesta decisió van ser les Converses d’Alger. El 8 de gener de 2014, exactament vint-i-cinc anys després de l’inici d’aquelles converses de pau a Algèria, el govern espanyol va engegar, previ “involuntari” avís mitjançant les xarxes socials, una operació policial que va acabar amb la detenció de vuit advocats dels presos etarres i l’escorcoll del seus despatxos professionals. És una irònica coincidència que, tanmateix, demostra que el govern no ha entès res o bé demostra un menyspreu total al signes que apunten cap a la pau.

Les Converses d’Alger van començar el 1988, si bé les dificultats per decidir qui havia de participar en la mesa de diàleg van retardar l’inici del procés de pau que, finalment, no va arribar a quallar. La situació en aquell moment era d’extrema violència: ETA havia traspassat la frontera imaginària de l’arbre Malato i atemptava en tot el territori espanyol. A més, ETA també havia adoptat el cotxe bomba com a mètode de fer atemptats, multiplicant així exponencialment el nombre de víctimes i el terror. Aquella era clarament una decisió orientada a socialitzar el terror. Però la violència no era tan sols d’ETA, també repercutien sobre la societat les accions violentes dels grups d’ultradreta (Triple A, Guerrilleros de Cristo Rey) i dels cossos paramilitars com els GAL, organitzats des de les clavegueres governamentals.

La dècada dels anys 80 va ser una de les més sagnants de la transició espanyola, amb un mort degut a la violència cada dos dies i mig. La transició espanyola no va ser tan modèlica com es vol fer creure, almenys si tenim en compte el cost en vides humanes. La pau sempre va estar condicionada per això. Les condicions polítiques tampoc no eren les idònies per al diàleg. El govern del PSOE va plantejar la lluita antiterrorista com una mena de xoc frontal amb les forces polítiques de l’esquerra abertzale, malgrat que cada cop tenia més i més suport electoral. El govern socialista va propiciar, també, la dispersió dels presos, buidant la presó d’Herrera de la Mancha, que és on es concentraven els presos bascos fins aleshores. Es tractava d’allunyar els presos d’Euskal Herria i fins i tot de deportar-los a presons d’altres països. El PSOE volia aïllar l’esquerra abertzale en tots els àmbits, per això va quedar exclosa, sense que el PNB s’hi oposés, dels pactes multipartits que es van signar en aquella època: el Pacte de Madrid del 1987 i el Pacte d’Ajuria Enea, de gener de 1988. Amb un panorama com aquest no era imaginable ni el diàleg amb ETA ni la solució definitiva del conflicte armat. I tanmateix, a d’Alger es van reunir al voltant d’una mateixa taula, d’una banda, militars espanyols i representants del PSOE i de l’altra, membres d’ETA i representants d’Herri Batasuna. Les dues parts anaven acompanyades d’advocats que els assessoraven en qüestions de tipus legal.

DSC_1439_311kfLes Converses d’Alger van trencar-se abruptament, amb acusacions mútues de culpabilitat. Ara, però, és legítim preguntar-se què està passant o què passarà, atès que ETA ha declarat unilateralment una nova treva. Certament, el 21 d’octubre de 2011, al cap de dos anys del seu últim atemptat, ETA va anunciar una treva que, a més, va anunciar que era definitiva. En aquest temps, l’esquerra abertzale ha passat de la il·legalitat a tenir prou suport electoral per optar a la lehendekaritza. La sentència del tribunal de justícia europeu sobre la doctrina Parot favorable als presos bascos ha obligat a alliberar-ne un bon nombre. Però el més important, encara que l’actitud del govern espanyol ho vulgui ignorar, és que tant l’esquerra abertzale com el col·lectiu de presos han condemnat les accions violentes d’ETA perquè consideren que la lluita armada ja no té sentit. Reclamen una resolució dialogada del conflicte i fins i tot estan disposats a reconèixer el dany causat i la legalitat penitenciària actual, que advoca per la reinserció individual. L’última mostra d’aquesta nova actitud va ser l’acte de Durango del 4 de gener que va organitzar el col·lectiu d’expresos. Quatre dies més tard d’aquest transcendent acte, la fiscalia va activar la detenció dels seus advocats. Quin sentit té això?

Avui les circumstàncies són millors que no pas el 1988, en primer lloc perquè no hi ha morts, però en canvi el govern de Rajoy és mostra inflexible. No està disposat a aprofitar l’ocasió brindada i aplica una política antiterrorista que s’assembla a la de fa vint anys, quan es barrejava ETA i entorn amb una simple frase per justificar les accions policial: “todo es ETA”. Es tracta d’acontentar la ultradreta més rància i retrograda que encarnen l’Asociación de Víctimas del Terrorismo o el sindicat Basta Ya!. Pur immobilisme davant una oportunitat única per resoldre definitivament un focus de violència que no és bo per a ningú. Hi ha, però, qui viu ancorat en el passat, com el Ministre de l’Interior, el català Jorge Fernández Díaz, convertit en un veritable falcó de la dreta conservadora espanyola.

Resoldre els conflictes polítics armats no és mai fàcil ni senzill, però en tots el casos coneguts es fa mitjançant el diàleg i la negociació. Cal voluntat política per arribar-hi, és clar, i això és el que sembla que no té el PP. Salvant les distàncies, fóra bo que el PP es fixés en l’exemple del Partit Conservador britànic, ja que ni en els moments més durs de la violència de l’IRA a Irlanda no va il·legalitzar mai el Sinn Féinn, el braç polític del moviment irlandès, ni va dispersar els seus presos, que sempre van estar concentrats en la presó de Maze, a uns quants quilòmetres de Belfast. Segons tots els experts, aquestes dues circumstàncies van afavorir el diàleg intern entre els republicans i que es prenguessin resolucions transcendentals. Per contra del que passa amb el cas basc, les organitzacions de víctimes nord-irlandeses no van ser mai part del procés polític de resolució del conflicte. La seva feina va consistir a promoure el moviment social pacifista i a ajudar les víctimes de la violència. Les víctimes són víctimes i se les ha d’ajudar, però no poden ser el recurs d’un govern per fomentar la ràbia, l’odi i l’immobilisme.

Dissabte passat els carrers de Bilbao eren plens de gent que demanava diàleg per donar una oportunitat per a la pau. Què impedeix al govern espanyol aprofitar l’ocasió? Segurament, com es veu a Catalunya, que la defensa pacífica dels drets nacionals dels bascos fa més por que el que ha passat fins ara. I és que una cosa és clara: la fi de la violència, encara que hagi estat unilateral i es vulgui fer passar com una victòria de l’estat, no ha significat la derrota del MVLN. Al contrari, segurament l’ha reforçat políticament. I això fins i tot ho ha vist el PNB, que dissabte també va sortir al carrer per no quedar desbordat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: