(Intra)històries

Pàgina d'inici » Escòcia » Falten 30 dies: Escocesos i catalans

Falten 30 dies: Escocesos i catalans

BgN7T1CCAAARllT.jpg-largeFalta tan sols un mes. D’aquí a un mes, exactament, se sabrà si Escòcia esdevindrà un nou país independent d’Europa o si continuarà formant part de la Gran Bretanya.

Les enquestes pronostiquen, però, que el “Sí” a la independència d’Escòcia és lluny de la victòria, malgrat que els partidaris de la separació han anant augmentant durant tot el procés. Quan el primer ministre britànic, el conservador David Cameron, va autoritzar la consulta per la independència sabia que l’independentisme escocès tindria dificultats per assolir l’objectiu. El president espanyol, Mariano Rajoy, no autoritza la consulta catalana exactament pel contrari.

Els dos casos, l’escocès i el català, són molt diferents, però les comparances són inevitables per la proximitat geogràfica entre els dos països i també per la proximitat temporal. No se’n pot estar ningú. Ni ells ni nosaltres. Malgrat el que volen fer creure els unionistes espanyols, el procés català fa temps que va deixar de ser un “afer intern” espanyol per passar a ser un tema destacat a les pàgines d’internacional de la premsa de tot el món, especialment l’anglosaxona. Un exemple és l’article publicat dissabte passat al diari The Independent. El periodista Alistair Dawber es pregunta per què els catalans estem tan interessats que el resultat del referèndum escocès sigui positiu i, per tant, favorable a la independència. A partir d’una anàlisi comparativa de les dues situacions, el periodista, un antic corresponsal del diari a Jerusalem i que ha viscut de prop conflictes polítics que no tenen res a veure amb el nostre, intenta explicar a grans trets com s’ha arribat fins aquí, a plantejar un referèndum a Catalunya i a Escòcia, sobretot incidint en el cas català, i la insistència del Govern català de tirar endavant malgrat l’oposició frontal del govern espanyol, cosa que no passa a Escòcia. Dawber dóna molta importància al malestar econòmic per explicar la crescuda del sobiranisme català, que no lliga gens amb el que passa a Escòcia.

Tot i que no comparteixo algunes de les observacions de Dawber, especialment aquesta sobre els motius econòmics del sobiranisme català, fa reflexions interessants que hauríem de considerar. La part identitària —o per dir-ho en termes clàssics, el conflicte nacional— també compta. És per això que els catalans ens mirem amb esperança el referèndum d’Escòcia i, en canvi, abominem de les exigències de la Lega Nord italiana. Dawber intueix molt bé que un resultat positiu a Escòcia ajudaria molt als independentistes catalans. Qui negui que un resultat negatiu a Escòcia no afectarà a les esperances dels catalans s’equivocarà. El que hi passi tindrà una projecció a Catalunya, agradi o no.

Una de les reflexions que fa el periodista, i que crec que l’encerta, és quan diu que, malgrat tots els malgrats —és a dir, malgrat la reiterada negativa del govern de Madrid a permetre el referèndum esgrimint la Constitució com a mur infranquejable—, un govern democràtic com l’espanyol no podrà contenir amb fraseologia com aquesta la voluntat del poble català de separar-se, si és que es dóna el cas. Així és com ho veuen des de fora. La voluntat d’un poble no es pot ignorar eternament ni aturar amb arguments legalistes. Cameron tenia un problema a Escòcia i va afrontar-lo permetent la consulta. Rajoy té un problema a Catalunya i en no permetre la consulta l’eternitzarà. Aquest és el raonament d’un observador de fora, però que és fàcilment acceptable per tots aquells que saben una mica d’història i de política.

A un mes de la consulta, les enquestes van que volen i els sondejos són l’única referència que tant politicòlegs, periodistes, polítics com opinadors tenen a mà per predir què pot passar el dia 18 de setembre a Escòcia i el 9 de novembre a Catalunya.

Segons les últimes enquestes, publicades la setmana passada pels diaris Scotland on Sunday i el Sunday Herald, els indecisos van prenent partit a poc a poc i decideixen el seu vot, que segons sembla es decantant pel “Sí”. Els favorables a la independència escocesa assolirien el 38% o el 46%, segons la font que es consulti. Malgrat l’ascens, el secessionisme escocès encara no seria majoritari per guanyar el referèndum. La recta final de la campanya s’albira, doncs, emocionant, tot i que està per veure com s’ho faran Salmond i l’SNP per acabar de convèncer els indecisos en tan sols trenta dies.Captura de pantalla 2014-08-20 a les 18.47.02

El cas català estaria molt lluny de l’escocès, segons un sondeig publicat a El País el passat 19 de juliol. Un 31% es manifesta favorable a la independència i un 39% en contra. A més, un 49% dels enquestat està segur que Catalunya no deixaria de pertànyer a la UE. Per tant, el resultat a Catalunya sembla més ajustat i l’absència de por és manifesta. El que sí és comparable entre Catalunya i Escòcia són els arguments que s’esgrimeixen per a defensar les posicions de cadascú. L’economia i l’estat del benestar són el centre dels arguments tant dels favorables a la independència com dels contraris. La diferència és que en el cas català el debat s’ha de fer en tertúlies i discussions de bar per la impossibilitat de debatre-ho oficialment en una campanya referendatària legalment acordada. Segons Dawber, i és una opinió que no comparteixo, a Catalunya el vot favorable a la independència baixaria uns punts si l’economia millorés, sobretot perquè contrasta amb el que assenyala que ha passat a Escòcia: que la crisi ha afectat tan profundament que moltes famílies votaran que sí perquè ja no tenen res a perdre. En què quedem? És que la crisi no ha devastat definitivament la classe mitjana catalana? Aquí també ja hi ha molta gent que no té res a perdre amb la independència perquè sap que dins d’Espanya no es recuperarà mai. Ara bé, plantejar el sobiranisme com una sortida a la crisi econòmica és aplicar un reduccionisme absurd que no explicaria, per exemple, per què la Comunitat de Madrid no opta per la secessió si segons les últimes balances fiscals en surt clarament perjudicada. Cal alguna cosa més per reclamar la independència. I això ho saben perfectament a Londres i a Madrid, malgrat la propaganda.

Però és que, a més, hi ha un factor que sembla passar desapercebut per a la majoria dels analistes: el canvi generacional. Encara que l’economia i la crisi econòmica hagi pogut decantar algunes persones cap al sobiranisme, la renovació generacional de l’electorat i, en el cas català, l’emergència d’una generació que ha crescut en democràcia (els menors de 36 anys) o que pràcticament ja no recorden la dictadura perquè eren molt petits quan Franco agonitzava, ha fet créixer el sobiranisme. És una generació sense por. Amb esperit crític i de lluita que exigeix poder manifestar-se, opinar i, per descomptat, votar. Les seves armes per canviar les coses sempre han estat democràtiques i per aquesta raó veu amb esperança tant la consulta com la possible independència. Estan segurs que amb democràcia tot és possible. És aquesta generació la que ha liderat el moviment cívic que ha empès els polítics catalans cap al sobiranisme. És aquesta generació la que ahir mateix va permetre que el hashtag #Catalansforyes, per donar suport al referèndum d’independència d’Escòcia, fos Trending topic a Espanya. Potser això és el que més diferencia Catalunya d’Escòcia: la mobilització social.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: