(Intra)històries

Pàgina d'inici » Escòcia » La crònica d’Escòcia (5): “Els cavalls sota la fosca”

La crònica d’Escòcia (5): “Els cavalls sota la fosca”

A partir d’ara els partits de l’establishment britànic hauran de complir i incrementar els poders de Holyrood, seu del govern escocès

 

Alex Salmond, en la compareixença d’aquesta matinada

Alex Salmond, en la compareixença d’aquesta matinada

Agustí Colomines | Aurora Madaula (Edimburg)

Ahir a al nit, els carrers d’Edimburg bullien. Estava ple de gent per tot arreu. Sobretot partidaris del sí, que desitjaven guanyar. Els partidaris del no, en canvi, no es deixaven veure gaire. Una gran metàfora sobre dues actituds diferents. Les ànsies de llibertat dels primers eren com vitamines mentre que el conservadorisme dels altres més aviat responia a un excés d’ansiolítics. Però com que en democràcia el que compta de veritat són els vots, la realitat és que el no a la independència d’Escòcia s’ha imposat.

D’entrada, però, la primera lliçó de tot plegat és que s’ha constatat, com ja vàrem dir en la primera crònica, no es pot dir blat si no és al sac i ben lligat. I, a més, venut i cobrat, com continua la dita. La síndrome Winston Churchill s’ha fet realitat. I és que el maig del 1945, la popularitat del primer ministre britànic rondava el 83% i era un heroi. Havia dirigit la guerra amb un govern de coalició amb els líders del laboristes, els liberals i els conservadors —Attlee, Sinclair i Chamberlain—, però un cop acabada, el 8 de maig, aquest govern es va desfer i Churchill va encarar les eleccions amb el convenciment que les guanyaria. I les va perdre. No va recuperar el poder fins al 1951, quan ja era gran. Com va dir ell mateix, “l’èxit no és definitiu ni el fracàs no és fatídic. El que compta és el valor per continuar”. Certament, quan un perd d’acord amb les normes no cal desesperar-se. Sempre hi haurà noves oportunitats, encara que en aquest cas, Alex Salmond ja va dir que ell no repetiria aquest procés. David Cameron ha dit el mateix avui, un cop coneguts els resultats.

Els electors s’han d’inscriure per poder votar

Els electors s’han d’inscriure per poder votar

La segona lliçó del que ha passat a Escòcia és encara més clara. S’ha resolt un plet polític per la via política, democràtica. Tenint en compte l’abstencionisme generalitzat arreu del món, que un 97% dels escocesos amb dret a vot s’haguessin inscrit per votar i que finalment la participació hagi estat del 86%, vol dir que la democràcia funciona. La gent no s’absté quan és convocada per decidir directament coses importants. Al contrari. Això també es va poder constatar a les eleccions catalanes del novembre de 2012, inici del procés català actual, quan la participació electoral va arribar el 67,76%, molt per damunt del 58,78% de les eleccions del 2010. La gent vota si sent seva la raó per fer-ho. Aquí no hi ha ningú que s’atreveixi a dir que consultar el poble és una il·legalitat, que és el que va dir ahir el líder del PSOE, Pedro Sánchez, als passadissos del Congrés en línia amb el que diu Mariano Rajoy.

Com també es constata en altres aspectes de la vida social, els partits tradicionals, els de la ‘casta’, no entenen que al segle XXI la revitalització de la democràcia passa per la participació. L’obscurantisme dels pactes en secret, de sotamà, que sovint s’acompanyen de transaccions que poden abocar a la corrupció, són la mort de la democràcia. La interacció i el diàleg transformen les persones. La democràcia no és mai un conflicte. A l’inrevés, és la forma de resoldre els conflictes. Qui no confia en la democràcia no pot proclamar, a toro passat, com ha fet Pere Navarro, que el federalisme ha guanyat al Regne Unit i que els socialistes ja ho deien. Els socialistes a Espanya no deixen votar res. Ho han tornat a demostrar aquesta setmana tombant la possibilitat de convocar un referèndum per a decidir entre monarquia a i república, aliant-se un cop més amb el PP. Quina reforma de la Constitució volen fer a Espanya si són incapaços de creure en la gent?

La tercera lliçó que podem extreure del que ha passat a Escòcia és que a Glasgow, la ciutat escocesa més poblada i també més obrera i cosmopolita, s’ha imposat el sí. El partit laborista n’haurà de prendre nota, perquè això pot indicar que la seva recuperació a Escòcia no serà fàcil. Alex Salmond segurament avui està trist, però el futur no està escrit i l’SNP ha esdevingut el “pal de paller” del centreesquerra escocès. Enric Juliana va escriure fa un dies que la culpa del que estava passant a Escòcia era de John Smith, aquell líder laborista que va intentar combatre Margaret Thatcher donant la màxima prioritat estratègica a la qüestió de l’autonomia, amb un triple objectiu: evitar que l’SNP pogués guanyar terreny als laboristes; reforçar l’ariet contra els conservadors, més impopulars que mai a Escòcia, després de l’ofensiva thatcheriana contra els sindicats, i començar a imaginar una Gran Bretanya de perfil federal.

Vist el que ha passat a Glasgow, el que es pot dir és que Smith era un visionari i que el Partit Laborista encara no ha entès res, com el PSOE a Espanya, avui amenaçat per grups radicals que reclamen democràcia i pels nacionalistes catalans, que no són necessàriament extremistes, que reclamen el mateix. L’SNP s’ha convertit en el partit central a Escòcia precisament perquè ha fet seu el programa del malaguanyat John Smith, qui va morir d’un infart abans de poder presentar-se a unes eleccions generals.

Mosaic amb l’estelada i la bandera de Sant Andreu, ahir davant l’Ajuntament d’Edimburg

Mosaic amb l’estelada i la bandera de Sant Andreu, ahir davant l’Ajuntament d’Edimburg

L’última lliçó, almenys provisionalment, que podem extreure d’aquesta festa democràtica que ha estat el referèndum escocès és que aquest plet no acabarà amb cap revenja. A partir d’ara els partits de l’establishment britànic, el conservador, el liberal demòcrata i el laborista, hauran de complir el que van prometre en campanya: que votar no a la independència comportava apostar per incrementar els poders de Holyrood, seu del govern escocès. La devo max s’haurà de negociar i és per això que ara comença els temps de la negociació. Tant els partidaris del sí com els del no ho volen. Edimburg continua emboirat, as usual, però corren cavalls sota la fosca.

Publicat a elSingular, 19/09/2014

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: