(Intra)històries

Pàgina d'inici » Escòcia » La crònica d’Escòcia (6): Michael Keating: “Fins i tot el No és una expressió d’autodeterminació”

La crònica d’Escòcia (6): Michael Keating: “Fins i tot el No és una expressió d’autodeterminació”

El director de l’Scottish Centre on Constitutional Change de la Universitat d’Aberdeen assegura que “Escòcia ha demostrat que hi ha fórmules per sortir de l’atzucac i que, a més, la trencadissa sigui mínima”

El professor Michael Keating al seu despatx

El professor Michael Keating al seu despatx

Agustí Colomines / Aurora Madaula (Edimburg)

L’endemà del referèndum és un dia gris meteorològicament parlant. Plou a ràfegues i la boirina cobreix Edimburg. La gent va i ve amb tota normalitat. Hi estan acostumats. Hem quedat ambMichael Keating, director de l’Scottish Centre on Constitutional Change de la Universitat d’Aberdeen, per parlar una estona sobre què ha passat i com veu el futur. Ens cita en un hotel de Grassmarket Street, un cèntric carrer d’Edimburg, ciutat on viu amb la seva dona, també universitària. Keating és un reputat investigador que també participa en el projecte de recerca The Future of the UK and Scotland promogut per l’Economic and Social Research Council, del qual també en forma part un jove investigador català, Dani Cetrà.

Mentre anem cap al lloc de trobada ens assabentem de la dimissió d’Alex Salmond, el primer ministre escocès i líder de l’SNP. És la primera conseqüència tangible dels resultats del referèndum. Per això la primera pregunta que fem al professor Keating és sobre aquesta dimissió i qui creu que el substituirà a partir del 13 de novembre, que és quan es reuneix la conferència anual de l’SNP. Ens respon sense vacil·lar: “Nicola Sturgeon, la viceprimer ministra, una dona de 44 anys, diputada del Parlament escocès des de la primera legislatura. Té fins i tot més prestigi que Salmond”. Nicola Sturgeon és llicenciada en dret i es va integrar a l’SNP al 1986 provinent dels joves que participaven activament en la Campaign for Nuclear Disarmament. Per tant, Sturgeon reforça el caràcter socialdemòcrata que ja té el partit: “L’SNP tindrà nou líder aviat i, per tant, la patacada tindrà uns efectes mínims. En canvi, i encara que sembli una paradoxa, el problema el tenen els altres partits, perquè no tenen líders clars o bé són de segona fila”. El parit laborista escocès, a més, ja fa temps que navega. S’ha vist a Glasgow, ciutat que abans, a les dècades dels seixanta i els setanta, dominava amb un clientelisme exagerat, avui no té un líder clar. Els conservadors han estat sempre molt minoritaris. Només els liberal demòcrates són un partit federal de veritat, encara que ara pateixen una crisi espectacular.

Un cop fet aquest pronòstic, que comparteix tothom, fins i tot la gent del carrer, preguntem al professor Keating com valora els resultats d’abans d’ahir. Ens diu: “Els escocesos, fins i tot els declaradament nacionalistes, no han volgut assumir riscos. El factor clau ha estat aquest: la tolerància al risc. Els joves i els més desafavorits, com s’ha vist a Glasgow, voten que ‘sí’ perquè no tenen res a perdre, mentre que la gent gran i els escocesos que viuen en zones rurals voten que ‘no’ per por”. Per tant, repreguntem, aquí la discussió no és si Escòcia és o no és una nació i té el dret de decidir el seu futur, que és el que passa a Espanya, sinó sobre el tipus de vincle que cal tenir amb el Regne Unit: “Exactament —diu—, el debat no és de tipus identitari, perquè ni els dels ‘sí’ ni els del ‘no’ no posen en qüestió aquesta realitat. Ni el govern britànic tampoc. El debat és socioeconòmic. De model. És per això que els joves i els partits esquerrans, a l’esquerra dels laboristes, han apostat tant per la independència.” La idea d’independència s’associa a la construcció d’un nou país, al futur i no pas al passat: “Aquest és un independentisme no nacionalista —ens explica Keating—, que no és identitari, perquè ser escocès es dóna per descomptat, però que vol subvertir la vella política, el que inclou el vell laborisme”. Quan diu això, de seguida hom pensa en la gent de Súmate i en tots aquells sectors catalans que avui aposten per la independència sense partir del nacionalisme. L’independentisme s’ha estès en organitzacions socials de base, que han estat molt actives abans i durant la campanya.

El professor Keating durant l’entrevista d’ahir

El professor Keating durant l’entrevista d’ahir

És per això que resulta curiós que els universitaris no apostessin per la independència, com va quedar palès en una enquesta que es va fer pública dues setmanes abans de la votació. L’explicació, segons Keating, també és econòmica, a més de conceptual: “Aquí, a diferència de Catalunya, i també d’Espanya, els professors universitaris participen poc en la vida pública. Però és que, a més, encara que les universitats depenen del Govern escocès, el finançament de la recerca depèn de Londres”. Ja està tot dit, doncs, perquè la por al risc no té res a veure amb el nivell d’estudis. I els universitaris cada vegada estan més abocats a una dura competició per obtenir recursos. A Escòcia, però, no els reprimeixen políticament, com sí que passa a Espanya sense que el Govern català faci res per compensar-ho.

Res no és fàcil enlloc, però almenys a Escòcia el debat està dins del límit de la racionalitat: “Fins i tot el ‘no’ és una expressió de l’autodeterminació” —assegura contundent. Els partidaris del “no” mai no han posat en qüestió la possibilitat de resoldre el conflicte mitjançant les urnes. El debat sobre la nació és avui dia molt important a Escòcia, sobretot perquè, per dir-ho com ho expressa el professor Keating, “la solidaritat nacional ha substituït la solidaritat de classe. La nació és el marc on es dóna aquesta solidaritat.” Això és el que explica, per exemple, per què l’SNP és un partit nacionalista que no sols es manifesta favorable a la immigració, sinó que la fomenta per assegurar la viabilitat del país. L’SNP és, a més europeista sense embuts. Una cosa i l’altra li valen l’odi dels sectors més extremistes de la societat, tant escocesa com anglesa, que són els que ahir es manifestaven violentament pels carrers de Glasgow. Més que unionistes, erenloyalist, una versió racista, que ratlla el nazisme, i que és resoltament antieuropeista, la majoria dels quals eren hooligansdel Glasgow Rangers, l’equip de futbol dels protestants escocesos.

Que hagi guanyat el “no” és el final del procés? —preguntem al professor Keating. “No —ens respon. Una de les crítiques que els nacionalistes han fet als unionistes és, precisament, que en l’última setmana de campanya aquests han promès l’oro i el moro per assegurar-se el vot. Ara, per tant, comença la part més complicada. La negociació de l’ampliació de l’autonomia. “No és exactament la devo max, com diu algú, ens explica Keating, és un paquet de mesures de caràcter econòmic i financer que ben bé no se sap com es posarà en marxa. Els unionistes han promès posar-lo en marxa en quatre setmanes. És absurd. Hem estat dos anys discutint i ara prometen solucionar-ho ràpidament. Això no serà així”. I aquí és quan poden ressorgir els problemes, sobretot perquè aquest paquet de mesures és la suma de les propostes que van fer en campanya els conservadors, els laboristes i els liberal demòcrates. No serà fàcil, ens diu.

Si a Escòcia el procés no s’ha acabat, a Catalunya encara ha de començar. Preguntem al professor Keating com veu el procés català i de seguida ens diu: “El debat és excessivament jurídic. I la qüestió no és de legalitat o no, sinó política. Al Regne Unit es va trobar una solució política al debat constitucional. A Espanya, fins i tot els meus amics acadèmics de Madrid s’encaparren en la Constitució. Escòcia ha demostrat que hi ha fórmules per sortir de l’atzucac i que, a més, la trencadissa sigui mínima”.

El professor Michael Keating marxa corrents per a atendre una altra entrevista. Ens explica, per acabar, que ha rebut una gran subvenció per estudiar el procés d’independència d’Escòcia durant els propers dos anys. Quedem bocabadats, a Catalunya els grups de recerca que estudien la història de Catalunya i el nacionalisme, enguany no han rebut ni un euro de l’agència de recerca catalana. De l’espanyola no cal ni dir-ho. Ens diem adéu i ens desitgem sort.

Publicat a elSingular, 20/09/2014

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: