(Intra)històries

Pàgina d'inici » Uncategorized » La pena de mort al segle XXI i la banalització del mal dels antisobiranistes

La pena de mort al segle XXI i la banalització del mal dels antisobiranistes

Ahir divendres, un jurat popular va sentenciar a mort Dzhokhar Tsarnaev, el jove que l’abril del 2013 va col·locar una bomba a la marató de Boston. Ho deuen haver llegit als diaris.

L’acusat, de vint-i-un anys, i el seu germà, Tamerlan Tsarnaev, que aleshores tenia 26 anys, van fabricar una bomba casolana amb una olla a pressió farcida de claus i perdigons i van amagar-la en una paperera a la línia d’arribada de la marató de Boston. L’atemptat va provocar 264 ferits, amb desenes de persones que van perdre braços i cames per l’efecte de la metralla, i 3 morts: Martin Richards, de 8 anys, Krystle Campbell, de 29 i Lingzi Lu, de 23.

Tres dies després d’aquells fets, Sean Collier, agent de seguretat del MIT, el pretigiós centre d’investigació que és a tocar del riu Charles, al centre de Boston, va ser tirotejat dins el campus, això és el que es va dir, per un dels dos germans que després van robar un cotxe i per fugir. En la persecussió policial i després de llançar diversos artefactes explousius contra la policia i intercambiar trets, el germà gran va morir d’un tret de la policia. Dzhokhar va ser arrestat al cap dos dies mentre estava amagat, malferit, en un bot. Se li va trobar una confessió manuscrita en la qual explicava els motius de l’atac que havien perpretat ell i el seu germà.

Moment de l’explosió a la Marató de Boston, l’abril de 2013

Al cap de dos anys de tot allò, els familiars de les víctimes presents a la sala del judici escoltaven en silenci i reprimint les llàgrimes la sentència a mort per al petit dels germans Tsarnaev, qui, cap cot, no va fer cap declaració. Els pares del petit Martin, que són contraris a la pena de mort, també contenien l’emoció asseguts a la segona fila de la sala. No hi va haver cap comentari fora de to ni els típics gestos histriònics. En el capteniment dels presents predominava el silenci, l’emoció i el respecte.

El veredicte, que segur que serà recorregut, és la primera sentència a mort que aconsegueix la fiscalia federal després dels atemptats de l’11S. I és que la pena de mort estava abolida a l’estat de Massachussetts i es va reintroduir a tots el país per a casos relacionats amb el terrorisme. I tanmateix, encara que la pena de mort és abastament popular als EUA també genera forts debats ètics i morals.

La pena de mort als EUA és vigent en 32 dels 50 estats, tot i que cada vegada s’aplica menys i any rere any va perdent suport popular. La 8a. esmena de la Constitució nord-america limita l’aplicació de la pena de mort als asssassinats comessos per persones adultes en plenes facultats mentals i pot ser aplicada per aquells estats que l’hagin aprovada, així com en els casos de delictes de comptència federal i referits a l’aparell militar. Cada vegada que un tribunal dicta una sentència a mort, reprèn la controvèrsia i el debat social, al carrer i als mitjans de comunicació, sobre la ideoneïtat d’aplicar aquesta mena de càstig. De Boston estant ho he pogut copsar perfectament.

La mort sempre trasbalsa i si el que la provoca és una norma legal trasbalsa encara més. Liz Norden, mare de dos germans que van perdre les cames per l’explosió de Boston, va declarar a la premsa que la decisió del tribunal li provocava una reacció agredolça. No es considerava vencedora, perquè no hi ha vencedors en la resolució de matar algú, però se sentia alleugida i amb ganes de passar pàgina. Sydney Corcoran, una altra de les víctimes de l’atemptat, va deixar pal·lès mitjançant el seu compte de twitter que ella i la seva mare se sentien reconfortades per la sentència i ho va rematat amb un polèmic: “Justícia.” En les seves paraules: ‘ull per ull’”

La venjança, però, l’ull per ull, no és cap prova que es pugui esgrimir en contra d’un acusat per condemnar-lo. Tampoc no pot ser-ho l’odi ni cap sentiment que vulneri l’esmentada 8a. esmena, que va ser l’argument que va fer servir el Tribunal Suprem quan, arran del cas Furman vs. Georgia, va decidir supendre l’aplicació de la pena de mort arreu dels EUA entre els anys 1972 i 1976. Va durar el que va durar, perquè la pena capital és ben vigent:  39 execucions i 80 sentències a mort el 2013 i 35 execucions i 72 penes el 2014. Malgrat les denúncies de diverses associacions internacionals —Amnistia, per exemple— o nacionals com ara la National Coalition to Abolish the death penalty, la pena de mort s’aplica i força. Tant és que aquestes organitzacions denunciïn el racisme que hi ha al darrere de moltes sentències o bé el munt d’errors judicials que provoca la mort de persones innocents. La pena capital és vigent a uns EUA encara condicionats per l’11S.

Les reaccions de les víctimes i dels familiars dels atemptats de la marató de Boston han estat prou serenes, malgrat la duresa d’algunes declaracions, en un estat abolicionista com és Massachusetts. El debat sobre la pena de mort, que no és poca cosa, ha estat seré i respectuós. Per això m’ha indignat la comparança que ha fet aquesta setmana aquesta associació que es fa dir Societat Civil Catalana en relació amb la implantació de la pena de mort i la decisió d’alguns Ajuntaments de penjar banderes estelades als balcons: “És com si un municipi la legalitzés [la pena de mort] a Espanya per majoria d’un ple. Això no significa que pogués executar delinqüents. És contrari a dret”

Deixant de banda que la comparança sigui estúpida, José Domingo, que n’és l’autor, demostra fins a quin punt l’espanyolisme banalitza tot el que toca, ja sigui la pena de mort o la democràcia. Domingo, exdiputat de C’s, partit del que va sortir-ne rebotat, comparteix croada amb els seus antics correligionaris, el Partit Popular i fins i tot alguns sectors del PSC servint-se de la inefable SCC. Com diria el Jep de La Competència, de RAC1: “Vaya, vaya, Joe, o sea que la Sociedad Civil Catalana se querella contra la sociedad civil catalana que ha aprobado democráticamente el uso de la estelada en ayuntamientos y los acusa de tiranos aprobando la pena de muerte…Admitido! No hay más preguntas, señorita”.

Però és que els de SCC s’han erigit en guardians de les essències constitucionals a Catalunya i juguen a alimentar l’odi contra el procès sobiranista amb comparances que un dia banalitzen el franquisme, l’altre el nazisme i l’endemà la pena de mort, la violència i el que calgui per contenir la voluntat democràtica de la majoria parlamentària d’aquest nostre país. Domingo hauria pogut preguntar al seu president sobre quan existia la pena de mort i com s’aplicava. Tothom sap que Josep Ramon Bosch i Codina és un admirador de Blas Piñar i que assisteix habitualment als actes de commemoració de la Fundación Francisco Franco. A més, va presidir una altra associació molt vinculada a l’extrema dreta i el franquisme, Somatemps. Domingo també podria haver acudit a buscar consell d’en Jorge Buixadé, exsecretari d’una fundació fantasma vinculada a SCC, la Fundació Joan Boscà. Buixadé va ser candidat a les llistes de Falange Española de la JONS per Tarragona a les eleccions de 1995. Sí, Falange, el partit únic de la dictadura franquista, la que va aplicar la pena de mort fins l’últim suspir. També podria haver demanat consell a la colla d’extrema dreta que participa en els seus actes, o fins i tot a l’advocat d’Alícia Sánchez Camacho, l’exmilitar Carlos Rey, que és qui va signar la sentència d’execució de Salvador Puig Antich.

La pena de mort a Espanya va quedar totalment abolida fa només 20 anys. Va ser el 1995 quan va ser eliminada de la legislació militar de la mateixa manera que havia quedat abolida per als civils des del 1978. Malgrat tot, com denuncia Aministia Internacional, l’article 15 de la Constitució Espanyola encara la mantè per “aquells casos que pogués establir el codi de justícia militar en temps de guerra”. Esperem que no els vinguin mals pensaments.

Però no, els de SCC prefereixen vincular la pena de mort amb el que no hi té res a veure, i els palmeros de C’s, Partit Popular i PSC els aplaudeixen sense escandalitzar-se. Prefereixen intoxicar i generar odi amb comparances estúpides i fora de lloc. El sobiranisme és un moviment que ha crescut democràticament, amb la força de les manifestacions populars i d’aquelles institucions que s’hi han sumat perquè abans han estat votades per la societat, aquesta vegada sí, civil i catalana. Un moviment que els totalitaris, aquells que dormen amb la constitució sota el coixí però que tenen l’extremisme feixista per amant, vol trencar de la manera més barroera.Ajuntament de Ripoll

Que les acusacions contra les institucions democràctiques catalanes estiguin instigades per aquells que abans-d’ahir defensaven la pena de mort i la dictadura fa feredat. Des de Boston, doncs, una ciutat colpida pel terror i que ara debat serenament sobre la setència a mort contra un dels acusats, convido els membres de SCC a guardar silenci, el silenci del respecte que es va viure i sentir ahir a la sala de justícia. Era el silenci davant  la mort de veritat. El silenci que la vanitat i la ignorància no haurien de poder trencar.

Com es diu sovint al Congrés dels EUA: “Shame on you Societat Civil Catalana!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: