Aquests dies a Bilbao, remenant papers del govern basc a l’exili per a la meva tesi doctoral, poc podia imaginar que les notícies que m’arriben de l’actualitat política i social s’assemblarien tant als documents històrics dels anys 40 i 50.
El govern basc va marxar a l’exili des de Catalunya on estava refugiat fugint de l’avanç de les tropes franquistes des de 1937.
El Lehendakari Aguirre va creuar els Pirineus en companyia del president Companys i les seves respectives famílies i governs. Tots plegats buscaven refugi a l’altre costat de la carena que fa de frontera, per bé que sigui artificial.
Al vessant nord dels Pirineus, allà on el català adopta un atractiu accent francès i on les muntanyes s’aplanen fins arribar al mar, centenars de milers de catalans, bascos i ciutadans espanyols buscaren aixopluc, fugint de la guerra i la posterior dictadura.
Però el refugi desitjat ben aviat es va convertir en presó i l’hospitalitat anhelada es va transformar en el recorregut del filat a la platja d’Argelers, les barraques de Rivesaltes o els matalassos de fusta de Gurs o Merignac.
El govern basc va organitzar l’exili i el refugi dels ciutadans bascos que es van veure obligats a abandonar Euskadi des del principi de la Guerra Civil. Milers de nens van ser evacuats en vaixells cap a Anglaterra gràcies a l’acord amb el British National Joint Committee for Spanish Relief, però la majoria d’exiliats es refugiaren a França i van rebre ajuda del govern basc principalment a través de la LIAB (Ligue Internationale des Amis des Basques).
A partir de 1938, el govern espanyol també va organitzar l’exili dels seus ciutadans a través del CNAE (Comité Nacional de Ayuda a los Españoles), però la precària situació econòmica de la resistència republicana va fer que es mostrés molt ineficient i hagués de demanar ajuda als governs basc i català, negant-los les transferències econòmiques que els pertocaven i fins i tot demanant-los suport econòmic (sobretot al govern basc).
“Se nos informa que el gobierno de su digna presidencia ha destacado allí como delegado un agente llamado señor Mateo encargado, al parecer con fondos procedentes del Gobierno de Euzkadi, de facilitar auxilios a los compatriotas vascos acogidos en dicho campo; con lo que crea una situación de privilegio con respecto a los demás españoles allí refugiados.”
Carta del Govern Republicà espanyol a l’exili adreçada al Lehendakari Aguirre, 1947. Arxiu històric del País Basc.
Així s’expressava el Govern de la República a l’exili l’abril de 1947 davant l’ajuda que el govern basc proporcionava als seus refugiats al camp de Merignac, prop de Bordeus. Els resulta familiar la història?
El govern espanyol republicà, presidit pel membre del Front Popular, Diego Martínez Barrio, exigia al govern basc que deixés d’ajudar els ciutadans bascos refugiats per tal de no generar diferències entre espanyols. Ni la guerra civil ni l’exili no havien estat suficient per provocar que les autoritats espanyols, de dretes o d’esquerres, aparquessin l’animadversió cap als nacionalismes “perifèrics”, bascos o catalans, manifestant-se obertament contraris a l’existència dels governs autònoms. La República espanyola s’havia quedat sense Estat ni territori i actuava com sempre.
“El gobierno vasco no tiene razón de ser.”, va escriure el Ministre de l’interior del govern republicà, Julian Zugazagoitia, a Manuel Irujo (membre del Govern basc) a principis de 1941, queixant-se que els ciutadans bascos havien de córrer la mateixa sort que la resta de ciutadans espanyols.
La resposta del govern basc, però, no va ser tèbia, segurament gràcies al fet que les circumstàncies evitaven la força de les accions “homogeneïtzadores” que ens regala avui el Tribunal Constitucional .
“Lamento tener que decirle, (…) que no me es posible dictar disposiciones de ninguna clase que “modifiquen dicha situación” como se expresa textualmente en la suya, pues supondría tanto como ordenar el abandono de los vascos allí recluidos.”
El Govern basc a l’exili es negava, així, a complir cap requeriment per part del Govern espanyol que comportés canviar la política de protecció cap als seus exiliats. Al contrari, instava el govern espanyol a fer els mateixos esforços que feien ells per acomplir les exigències franceses amb els refugiats. La desobediència, educada, sense crits i de la mà de la dreta conservadora i catòlica basca.
Resposta del Lehendakari Aguirre a les autoritats del Govern Republicà a l’exili, 1947. Arxiu històric del País Basc.
La incompetència de l’Estat espanyol era i és l’única excusa per a deslegitimar la bona feina dels qui pensen en les persones. Sense Estat però amb vocació de tenir-lo, el govern basc actuà amb dignitat i fermesa per a protegir els seus ciutadans. Sense Estat però cada dia més a prop de tenir-lo, el govern català haurà de seguir protegint els seus ciutadans, perquè el que els importa no és la pobresa energètica sinó la incompetència.
(Intra)històries 