22/12/2022
Qui està en contra de promoure polítiques de memòria democràtica? Doncs aquells que estan en contra de la democràcia, els feixistes.
La necessitat d’impulsar polítiques de memòria històrica o memòria col·lectiva ( com als historiadors ens agrada anomenar-les) és plenament defensada des de Junts per Catalunya com una estructura d’Estat de qualsevol nació democràtica i, per aquest motiu ja els anuncio que votarem favorablement a la moció que avui debatem, a la qual hem pogut fer diverses aportacions en forma d’esmenes que han estat acceptades, tot i que no totes i a les que em referiré durant la meva intervenció.
L’historiador Enzo Traverso, un dels meus referents pel que fa a polítiques de memòria, explica que una democràcia no es pot basar en polítiques de “reconciliació” ni de “memòria compartida” pel que fa a la memòria històrica en referència al franquisme sinó que el que ha de fer és assumir que hi va haver franquisme, no ocultar la seva existència, condemnar-lo i, per descomptat , mai pot assumir-lo o integrar-lo a les seves institucions.
En aquest sentit, anem tard, com hem tornat a comprovar aquesta setmana mateix a les institucions espanyoles. Espanya va tard en condemnar, reconéixer i foragitar el franquisme de les institucions.
*
“No es pot ser demòcrata sense ser antifeixista
I és fonamental per tal d’enfortir la democràcia i sobretot frenar l’ascens de l’extrema dreta i el feixisme o el post feixisme, el coneixement de la història i la memòria col·lectiva, sobretot perquè el que podem conferir de l’experiència històrica és que les democràcies, lamentablement són efímeres, peribles, caduques i poden ser destruïdes, sobretot quan no s’ha assimilat bé aquesta lliçó i per aquest motiu és indispensable introduir la memòria històrica i la pedagogia antifeixista al currículum acadèmic:
Els recomano el llibre de l’historiador i pedagog Enrique Díez Gutiérrez, “Pedagogía del antifascismo“: ens alerta que no es pot ser demòcrata sense ser antifeixista i que la dreta espanyola, molts cops s’alinea amb el feixisme,.
Pel que fa a la recuperació de la memòria a través de l’espai públic, cal reconèixer la feina ja feta en els nomenclàtors de carrers i pobles ( tot i que encara en tenim que s’haurien d’eliminar ), en concret em ve al cap totes les referències al terç de Montserrat (i les seves derivades) i reconèixer la importància de la lluita de les entitats memorialistes en la protecció, identificació i recuperació de la memòria: El programa de fosses no seria possible sense aquesta lluita, per exemple, i per descomptat, celebrem l’exhumació de les restes de Cipriano Martos, antifeixista torturat, assassinat i enterrat en una fossa comuna per la Guardia civil el 1973. És amb aquestes feines que es dignifica la memòria dels represaliats, no amb missatges grandiloqüents o actes de reparació simbòlica.
I quan parlem d’espai públic hem d’exigir que no es demori ni un dia més la retirada del monument feixista al riu Ebre al seu pas per Tortosa. I per treure aquest engendre franquista no calia cap consulta, no cal ni s’ha de consultar la població en una democràcia sobre el manteniment de símbols d’exaltació del totalitarisme, només calia haver executat la llei de memòria històrica per a treure el monument. I els que s’aferren a la situació jurídica al voltant del monument, només recordar-los que si hi ha un procés judicial obert és perquè els detractors de netjar l’espai públic de reminicències franquistes són els que van iniciar denúncies per tal d’alentir la democratització de l’espai a l’Ebre.
Els tortosins es mereixen poder viure lliures des la memòria feixista tot recordant que lo riu és vida i la vida no pot ser mai exaltació de la mort a la batalla de l’Ebre.
I seguint la memòria al carrer; Celebrem que a la moció finalment s’hagi inclòs el compromís del Govern a procedir amb el tancament de la comissaria de les tortures de Via Laietana que, tal i com li demanàvem des de Junts al Ple passat, es resignifiqui l’edifici i es converteixi en un espai de memòria.
De memòria i dignificació pels milers de torturats que, quan hi passin per davant no hagin de veure en funcionament i amb la mateixa funció l’edifici, sinó que trobin que els governs democràtics del que depèn la comissaria han optat per esborrar el seu passat funest. Repressaliats i torturats com la Teresa Lecha, militant independentista del PSAN, va ser torturada en tres ocasions a partir de l’any 1981 , per tant en “democràcia”.
Per aquesta raó hem volgut incloure una esmenes que fan referència a la recuperació i de la memòria i la denúncia de la repressió i tortura durant la transició perquè la transició no va ser aquella transició pacífica que ens ensenyaren al BUP , sinó que va ser una “transición sangrienta”, en paraules del periodista Mariano Sánchez Soler.
Haurem d’estar molt amatents i veure què voten els socialistes, col·laboradors necessaris pel tancament de la Comissaria de les tortures, de la mateixa manera que són col·laboradors d’una Llei de memòria espanyola que deixa impunes els crims del franquisme com l’assassinat de Gustau Muñoz o es nega a investigar l’execrable Martín Villa.
Per aquest motiu, creiem que els dos últims punts d’aquesta moció són merament simbòlics i no executius com haurien de ser, perquè depenen de l’Estat i el Govern espanyol (per això vam presentar esmenes que no s’han acceptat) , i com a conseqüència, defensem la necessitat extrema de tenir una Llei de memòria catalana d’una vegada per totes, que executi reparacions efectives enlloc de declaracions solemnes, acabi amb la impunitat del franquisme, reconegui les víctimes i persegueixi els botxins i aquells que els protegeixen, que defensin la nostra memòria històrica, reconegui el paper de l’exili i exigeixi el retorn dels béns personals i institucionals confiscats.
(Intra)històries 
