O sigui, que vols ser professor d’història

Per David A. Bell

Un amic historiador em va explicar una vegada que, quan va accedir al mercat laboral, va presentar tres sol·licituds i va rebre cinc ofertes de feina. Això va ser a principis de la dècada de 1960, durant els anys eufòrics d’expansió econòmica i universitària de la postguerra. Deu anys després, les dues expansions van cessar abruptament i el mercat laboral acadèmic es va enfonsar. Es va recuperar una mica després de mitjans dels 80, encara que amb freqüents baixons. En els darrers anys ha tornat a caure fins a nous mínims.

Jon K. Lauck, historiador i editor en cap de la revista acadèmica Middle West Review, va analitzar recentment el lamentable estat del camp. Dels 1.799 nous historiadors que es van doctorar el 2019 o el 2020, només 175 havien aconseguit un lloc a temps complet a la facultat d’Història la tardor passada, i no és clar quants són titulars. El nombre de llicenciatures en Història ha caigut en picat. Lauck segueix el rastre dels departaments que s’estan buidant: La facultat d’història de la Universitat de Kansas ha baixat de 35 membres el 2017 a 24; la facultat d’història del sistema de la Universitat Estatal d’Ohio ha caigut de 79 membres a 62 des del 2008; el departament d’història de la Universitat Estatal d’Iowa ha estat informat pels administradors que la seva facultat s’ha de reduir de 20 membres a 8. Tot això té conseqüències, com detalla Lauck:

“Avui dia, algunes de les conferències a què solia assistir i amb què gaudia enormement han estat cancel·lades per complet. Els directors de les revistes d’història també murmuren sobre allò que estan veient. Abans, els articles arribaven a bon ritme. Ara el degoteig és mínim. Destacats professors d’història, que abans dirigien departaments i animaven l’esfera pública a les ciutats universitàries i els seus voltants, es jubilen ara amb poca fanfàrria i sense cap substitut. La seva “línia”, si és que sobreviu, es trasllada a l’altra banda del campus, a informàtica o fisioteràpia.”

En la meva especialitat, la història de França, les xifres expliquen la mateixa història en miniatura. Des de 2010 he estat fent un seguiment del nombre de llocs de professor titular a Amèrica del Nord als quals els meus assessorats poden optar raonablement cada any, buscant als anuncis de tot, des de “història” fins a “Europa”, i localitzant llocs especialitzats en història moderna de França.  El 2010-11, hi havia 43 llocs de professor titular disponibles i, després d’una caiguda durant gran part de la dècada del 2010, hi va tornar a haver 42 llocs el 2017-18. Però l’any següent es va desplomar 42 llocs. Però l’any següent es va desplomar a 18 llocs, i durant l’any pandèmic de 2020-21, va caure encara més, a només 8. Aquest any, fins ara, hi ha 9 llocs disponibles (aquesta xifra només compta els llocs de titular a temps complet a les universitats nord-americanes i canadenques).

El patró també coincideix amb la meva experiència com a professor. Dels meus deu estudiants de doctorat que van defensar les seves tesis abans del 2016, tots menys un van aconseguir un lloc de titular (i el que no ho va fer va limitar la recerca de feina a una única àrea metropolitana per motius personals). Dels vuit que han defensat la seva tesi des de llavors, només un ha aconseguit fins ara un lloc de titular. Cinc d’aquests vuit han aconseguit postdocs llocs molt competitius, així que el problema no és als estudiants. Però, hi haurà feina quan acabin les beques? Tornaran els llocs de treball al nivell anterior? Podem esperar, però no conec ningú que aposti per això en aquests moments. Conec millor que ningú la situació de la Història, però tendències similars, i potser pitjors, s’estan donant a la majoria de les altres humanitats i ciències socials.

Estem en època d’admissions i, ateses les lamentables xifres, la pregunta és més urgent que mai: és pràctic –o ètic– admetre nous estudiants? Tot i les desoladores xifres, es pot argumentar -i diversos dels meus col·legues ho fan amb força contundència- que sí que té sentit, almenys a la Universitat de Princeton, on ensenyo, i en altres llocs similars. Princeton és rica i proporciona als estudiants de postgrau uns ingressos raonables: prop de 50.000 dòlars l’any, a més d’habitatge subvencionat i fons addicionals per a la investigació, els viatges a congressos i l’estudi d’idiomes. Els estudiants de postgrau de Princeton ni tan sols han de treballar com a professors auxiliars per rebre aquest estipendi, que dura cinc anys amb possibilitat de pròrrogues. Durant aquest període, poden llegir i estudiar a plaer, aprendre idiomes, viatjar, rebre orientació de brillants col·legues meus com Anthony Grafton i Linda Colley, i produir els seus propis estudis avançats. Hi ha raons de pes per afirmar que es tracta d’una manera valuosa i gratificant de passar uns quants anys de la vida, encara que no condueixi a un lloc al cos docent. Cada any, quan parlo amb futurs estudiants de postgrau, poso èmfasi en la situació del mercat laboral i els dic que aquestes satisfaccions intel·lectuals poden ser el principal que obtinguin de l’escola de postgrau. Solen dir que és un tracte que estan disposats a acceptar.

El problema és que aquests futurs estudiants no sempre veuen clarament els avantatges i els desavantatges. En general, entren en un programa de doctorat al voltant dels 24 anys i triguen almenys sis anys a obtenir-lo. Després, no és estrany que passin almenys tres o quatre anys més en postdoctorats i llocs no permanents abans de decidir, si no aconsegueixen un lloc permanent, buscar oportunitats en un altre camp (suposant que no decideixin seguir lluitant com a professors adjunts, guanyant un salari miserable sense prestacions). En aquest moment tenen entre 30 i 35 anys i sovint competeixen amb titulats universitaris més recents per llocs de nivell inicial en altres camps. Quan comencin a treballar, estaran darrere dels seus companys quant a salari i prestacions de jubilació, per no parlar del tipus de seguretat i estabilitat professional que facilita la creació d’una família.

Què fer, doncs? No puc acceptar que tolerem la situació tal com està. Una solució aparent que es proposa sovint és reduir dràsticament la mida de les nostres cohorts de llicenciats. Algunes universitats ja ho han fet, tant en Història com en altres disciplines. Això no obstant, això planteja dos problemes. En primer lloc, moltes universitats públiques no poden reduir dràsticament la mida de les promocions, ja que depenen dels estudiants de postgrau com a mà d’obra barata, i la solució només té sentit si el nombre total d’estudiants de postgrau al país es redueix dràsticament. En segon lloc, retallar la mida de les cohorts significa que els estudiants de postgrau tindran pocs o cap company als seus subcamps, cosa que no només perjudica la comunitat intel·lectual, sinó que també els impossibilita cursar seminaris especialitzats en aquests subcamps.

Una altra possible solució és introduir una formació seriosa en camps no acadèmics als nostres programes de doctorat perquè els estudiants puguin accedir-hi més fàcilment. El problema aquí és que aquests camps són nombrosos i diversos -inclouen l’edició, l’administració acadèmica, el treball a museus, el treball a biblioteques, l’ensenyament a instituts, l’ensenyament a col·legis comunitaris, el treball en fundacions, el treball en Think-Tanks, el periodisme, la diplomàcia, etc.- i els professors dels departaments d’Història no solen tenir experiència en cap. Sí, podríem subvencionar pràctiques i portar personal convidat per dirigir programes. Però aquesta preparació “alt-ac” també restaria molt de temps a la feina de tesi, cosa que podria perjudicar les possibilitats dels nostres estudiants d’aconseguir els pocs llocs de titular que es presenten.

Aquesta és la meva solució. És més radical, i probablement una fantasia, ja que requeriria el tipus de canvi estructural a gran escala del que el nostre descentralitzat sistema universitari no és realment capaç. Això no obstant, aquí: Reduir el doctorat a quatre anys: dos anys de cursos més dos anys de recerca i redacció, amb l’objectiu de publicar dos articles, en lloc d’un manuscrit al final. Eliminar la majoria dels programes de màster independents, que ara serien redundants (encara que no els programes que formen principalment professors d’història de primària i secundària). Eliminar els requisits de docència per als estudiants de doctorat i eliminar totes les beques postdoctorals actuals. Alhora, crear un nombre relativament petit de llocs de professor a temps complet, remunerats (i amb prestacions), per cobrir la docència que ara imparteixen els estudiants de postgrau. Aquests llocs tindrien una durada màxima de cinc anys. Almenys en algunes institucions, els fons que actualment es destinen als postdoctorats es podrien reutilitzar per concedir-los permisos de recerca i redacció. Al cap de cinc anys, els instructors podrien optar a llocs de professor ajudant. La majoria dels doctorands abandonarien el camp després dels quatre anys de doctorat, però almenys no haurien invertit tant de temps en el procés com ho fan ara els estudiants de postgrau. Els que tinguessin la sort d’accedir a la docència tindrien moltes més possibilitats d’aconseguir un lloc de professor ajudant i podrien passar a la categoria de titular al cap de nou anys, més o menys el temps que triga actualment la majoria dels estudiants de postgrau en arribar al mateix punt.

Amb aquest sistema, només els estudiants que obtinguesin una plaça d’instructor podrien portar els seus projectes de tesi en direccions tan desafiadores i ambicioses com les que tenen actualment tots els estudiants de postgrau en aquest camp. Es tracta d’un compromís seriós que possiblement afectarà el caràcter general de la investigació en aquest camp. Continuo pensant que, en general, valdria la pena, atès que el sistema actual s’ha tornat disfuncional.

Aquest nou sistema probablement funcionaria per a universitats privades riques com Princeton. Funcionaria, des del punt de vista econòmic, per a les universitats públiques que actualment depenen del treball dels estudiants de postgrau? És concebible que sí, perquè aquestes universitats podrien reduir el nombre d’estudiants de doctorat becats fins al nivell necessari per equilibrar els comptes. Un problema més greu és que moltes universitats han esdevingut addictes a la feina dels adjunts, que sovint els costen menys que els estudiants de postgrau. L’ideal seria que, en aquest nou sistema, els professors que reben prestacions i un salari digne assumissin la major part de la docència que actualment imparteixen els adjunts. Però estarien disposades les administracions universitàries a fer aquest canvi? Tinc els meus dubtes.

Un cop més, les possibilitats que s’implanti una cosa semblant a aquest nou sistema són remotes. Però els moments de crisi exigeixen un pensament radical, per improbable que sigui, amb l’esperança de generar idees que realment puguin provocar un canvi útil.

Advertisement