Una de les coses que més m’agrada de l’ofici d’historiadora és fer descobriments. No és gens fàcil però molt sovint és possible. El meu mestre —perquè tots en tenim, de mestres— sempre diu que un bon historiador ha de ser un tafaner encuriosit i un bon detectiu. Cal seguir pistes i estirar del fil. Però de vegades hi ha descobriments que arriben per la màgia de l’atzar, inesperadament. Ara us n’explicaré un.

Una de les zones més boniques de Boston és Cambridge, el barri universitari per excel·lència, ja que hi conviuen almenys dues de les universitats més famoses i reconegudes del món: Harvard i el Massachusetts Institute of Technology (MIT). M’agrada passejar pel barri, és agradable, té ambient, cases espectaculars i restaurants de tot tipus. Entre els carrers propers a Harvard Square l’Agustí i jo vam descobrir una de les botigues més boniques de la ciutat, una barreteria —botiga i fabricants— anomenada Goorin Bros, establerta el 1895 a San Francisco però amb botigues arreu dels EUA. Fins i tot a Barcelona es poden trobar barrets d’aquesta marca, per bé que no hi tenen botiga. El descobriment de veritat no va ser tan sols aquest.

Quan vam decidir anar a la botiga a comprar una gorra de la qual l’Agustí s’havia enamorat, el noi jove que ens va atendre va confessar-nos que la seva família era, va dir ell, d’origen espanyol i que el seu besavi s’havia exiliat a Colòmbia després de la guerra civil. En les quatre frases ràpides que vam creuar amb aquell noi tan amable, vaig comentar-li que jo treballava l’exili, però l’exili dels bascos. Mentre empaquetava la gorra i ens la cobrava, el noi anava xerrant. Ens va dir que sabia que el seu besavi havia sigut un polític català. Aquí és on vam parar l’orella. Català? Qui? I ell va i ens diu: Calvet. Calvet? Quin Calvet? I llavors se’ns va encendre el llum: estava parlant del conseller d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya durant la guerra civil: Josep Calvet i Móra.

Goorin Bros. Hat Shop

Sense acabar-nos-ho de creure, i com que el noi va copsar la nostra sorpresa, ens va preguntar si el seu besavi era tan important com deia la seva família. Li vàrem fer cinc cèntims de qui era el seu besavi i el seu paper en el govern català. Va quedar bocabadat i il·lusionat. Varem fer-nos unes quantes fotografies i hem quedat a dinar la setmana vinent. Amb ell i un germà seu.

Qui era Josep Calvet i Móra? Hi ha un llibre de Margarida Colomer, Josep Calvet i Móra. La trajectòria d’un rabassaire argentoní 1891-1950, editat a Argentona el 1996, que en parla. Jo ara només en vull fer una pinzellada.

Josep Calvet era un pagès nascut a Argentona el 1891, amb una clara consciència social i de lluita. Era el prototip d’aquells obrers revolucionaris que tan agrada però que no sempre és veritat que existeixin. Josep Calvet va ser un dels membres destacats de la societat agrícola “La Redemptora” que reclamava millores laborals per als treballadors del camp i que el 1928 s’integrà a la Unió de Rabassaires (UR). Com a pagès compromès amb la lluita per l’economia del país però també en la millora de les condicions dels treballadors rurals, Calvet va interessar-se per la política, inicialment atret per les idees socialistes. Acabà essent alcalde de la seva Argentona natal en les eleccions del mes d’abril de 1931 en una coalició formada per ERC i la UR.

L’alcalde Calvet no abandonà mai les reivindicacions dels pagesos, als quals ja havia afavorit amb la creació de la Mutualitat vinculada a “La Redempció”, la societat cooperativa agrícola que va substituir la inicial“La Redemptora”. Des de la presidència de la Unió de Rabassaires defensà el cooperativisme com a garant dels jornalers però alhora també dels petits propietaris agrícoles.

Calvet, que el 1933 havia estat escollit diputat a Corts i mantenia el càrrec a la Unió de Rabassaires, no es presentà a la reelecció com a alcalde d’Argentona a les eleccions de 1934 i se centrà en els seus càrrecs, juntament amb el de vocal ajudant del conseller d’Agricultura i Economia, Joan Comorera, el 1934.

Durant els fets d’octubre, clarament vinculats amb la desobediència de la Generalitat de Catalunya i la impugnació per part del Govern espanyol de la Llei de Contractes de Conreus catalana, Calvet defensà els interessos del camp català a Madrid sense ésser empresonat perquè no havia participat directament en la revolta institucional encapçalada pel president Companys. Calvet cada vegada estava més a prop dels comunistes i era un ferri defensor dels drets del món rural català. El 1936 va participar en la formació del Front d’Esquerres per concórrer a les eleccions generals espanyoles del mes de febrer, en les quals va repetir com a candidat de la Unió de Rabassaires per la circumscripció de Barcelona.

El nou govern del president Lluís Companys, un cop recuperada la Generalitat, el nomenà conseller d’Agricultura el 31 de Juliol de 1936, iniciada la Guerra Civil. Va mantenir el càrrec fins al 1939, quan el Govern va marxar a l’exili. Aleshores ja era militant del PSUC, partit al que va militar fins la seva mort, a Bogotà, l’1 de novembre de 1950, i mantingué un posicionament crític amb la Unió de Rabassaires, cosa que li costà l’expulsió el 1945. No va ser mai partidari de les col·lectivitzacions i fou fidel a la idea que el cooperativisme era la millor solució per garantir el proveïment de la rereguarda. Tanmateix, va participar en la formació de la Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya (FSAC). Com molts polítics de llavors, Calvet escrivia a la premsa, especialment a Terra Lliure i a La Terra, l’òrgan de la UR.

Nicholas Huertas Calvet

Tot això és el que li explicarem a Nicholas Huertas Calvet i al seu germà el dia que dinem plegats. A Boston hi viu un dels besnét del conseller Josep Calvet i nét de Domènec Calvet i Lladó, un dels seus fills. Resulta que el passat mes març, l’avi Domènec va traspassar i en Nicholas ens va explicar que aleshores la seva família —que està molt interessada a conservar la memòria del besavi, encara que els Calvet dels EUA s’hagin dedicat a l’odontologia i no pas a la política— havia trobat documentació i un munt de fotografies de l’època de la Generalitat Republicana en l’apartament que tenia a Nova York.

Quina descoberta, oi? Ja ens hem posat a treballar per intentar que aquesta documentació no es perdi i que, si pot ser, la família la cedeixi a l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), que és el lloc natural on hauria de ser. Nicholas, en Nick, i la seva família estan tant o més contents que nosaltres per la feliç coincidència en un botiga —que no casa— de barrets amb dos historiadors que sabien qui era el besavi d’aquest jove xicot nord-americà, que disposa de passaport espanyol, però que no parla un borrall ni de castellà ni de català.