(Intra)històries

Pàgina d'inici » País Basc

Category Archives: País Basc

Anuncis

No era la pobresa energètica sinó la incompetència

pobresa

Aquests dies a Bilbao, remenant papers del govern basc a l’exili per a la meva tesi doctoral, poc podia imaginar que les notícies que m’arriben de l’actualitat política i social s’assemblarien tant als documents històrics dels anys 40 i 50.

El govern basc va marxar a l’exili des de Catalunya on estava refugiat fugint de l’avanç de les tropes franquistes des de 1937.

El Lehendakari Aguirre va creuar els Pirineus en companyia del president Companys i les seves respectives famílies i governs. Tots plegats buscaven refugi a l’altre costat de la carena que fa de frontera, per bé que sigui artificial.

Al vessant nord dels Pirineus, allà on el català adopta un atractiu accent francès i on les muntanyes s’aplanen fins arribar al mar, centenars de milers de catalans, bascos i ciutadans espanyols buscaren aixopluc, fugint de la guerra i la posterior dictadura.

Però el refugi desitjat ben aviat es va convertir en presó i l’hospitalitat anhelada es va transformar en el recorregut del filat a la platja d’Argelers, les barraques de Rivesaltes o els matalassos de fusta de Gurs o Merignac.

El govern basc va organitzar l’exili i el refugi dels ciutadans bascos que es van veure obligats a abandonar Euskadi des del principi de la Guerra Civil. Milers de nens van ser evacuats en vaixells cap a Anglaterra gràcies a l’acord amb el British National Joint Committee for Spanish Relief, però la majoria d’exiliats es refugiaren a França i van rebre ajuda del govern basc principalment a través de la LIAB (Ligue Internationale des Amis des Basques).

A partir de 1938, el govern espanyol també va organitzar l’exili dels seus ciutadans  a través del CNAE (Comité Nacional de Ayuda a los Españoles), però la precària situació econòmica de la resistència republicana va fer que es mostrés molt ineficient i hagués de demanar ajuda als governs basc i català, negant-los les transferències econòmiques que els pertocaven i fins i tot demanant-los suport econòmic (sobretot al govern basc).

Se nos informa que el gobierno de su digna presidencia ha destacado allí como delegado un agente llamado señor Mateo encargado, al parecer con fondos procedentes del Gobierno de Euzkadi, de facilitar auxilios a los compatriotas vascos acogidos en dicho campo; con lo que crea una situación de privilegio con respecto a los demás españoles allí refugiados.”

img_4831

Carta del Govern Republicà espanyol a l’exili adreçada al Lehendakari Aguirre, 1947. Arxiu històric del País Basc.

Així s’expressava el Govern de la República a l’exili l’abril de 1947 davant l’ajuda que el govern basc  proporcionava als seus refugiats al camp de Merignac, prop de Bordeus. Els resulta familiar la història?

El govern espanyol republicà, presidit pel membre del Front Popular, Diego Martínez Barrio, exigia al govern basc que deixés d’ajudar els ciutadans bascos refugiats per tal de no generar diferències entre espanyols. Ni la guerra civil ni l’exili no havien estat suficient per provocar que les autoritats espanyols, de dretes o d’esquerres, aparquessin l’animadversió cap als nacionalismes “perifèrics”, bascos o catalans, manifestant-se obertament contraris a l’existència dels governs autònoms. La República espanyola s’havia quedat sense Estat ni territori i actuava com sempre.

“El gobierno vasco no tiene razón de ser.”, va escriure el Ministre de l’interior del govern republicà, Julian Zugazagoitia, a Manuel Irujo (membre del Govern basc) a principis de 1941,  queixant-se que els ciutadans bascos havien de córrer la mateixa sort que la resta de ciutadans espanyols.

La resposta del govern basc,  però, no va ser tèbia, segurament gràcies al fet que les circumstàncies evitaven la força de les accions “homogeneïtzadores” que ens regala avui el Tribunal Constitucional .

“Lamento tener que decirle, (…) que no me es posible dictar disposiciones de ninguna clase que “modifiquen dicha situación” como se expresa textualmente en la suya, pues supondría tanto como ordenar el abandono de los vascos allí recluidos.”

El Govern basc a l’exili es negava, així, a complir cap requeriment per part del Govern espanyol que comportés canviar la política de protecció cap als seus exiliats. Al contrari, instava el govern espanyol a fer els mateixos esforços que feien ells per acomplir les exigències franceses amb els refugiats. La desobediència, educada, sense crits i de la mà de la dreta conservadora i catòlica basca.

img_4833

Resposta del Lehendakari Aguirre a les autoritats del Govern Republicà a l’exili, 1947. Arxiu històric del País Basc.

La incompetència de l’Estat espanyol era i és l’única excusa per a deslegitimar la bona feina dels qui pensen en les persones. Sense Estat però amb vocació de tenir-lo, el govern basc actuà amb dignitat i fermesa per a protegir els seus ciutadans. Sense Estat però cada dia més a prop de tenir-lo, el govern català haurà de seguir protegint els seus ciutadans, perquè el que els importa no és la pobresa energètica sinó la incompetència.

 

 

 

 

 

Anuncis

Un estat decent

(Article publicat originalment al El Món, el dissabte 5 de març de 2016)
Aurora Madaula & Agustí Colomines
Estatu duin batean bizi nahi dugu” [Volem viure en un estat decent]. Aquesta idea ha estat la columna vertebral del discurs d’Arnaldo Otegi des del faristol del Velòdrom d’Anoeta. El velòdrom s’ha fet petit per acollir la gentada que ha acudit a Donostia percelebrar la sortida de la presó de qui està cridat a esdevenir el gran dirigent de l’esquerra abertzale. De fet, han habilitat una carpa annexa per acomodar una gernació que ha sortit d’aquest acte amb les piles molt carregades.

L’acte, més festiu que reivindicatiu, ha servit per posar en marxa el que podríem considerar la refundació de l’esquerra abertzale, que es prepara per recuperar el vot que va perdre a les passades eleccions a favor de Podemos.

Otegi ha dirigit missatges cap endins i cap enfora. Cap endins per reclamar repensar l’agenda política, atès que el pas per les institucions els ha debilitat més del que s’haurien pensat mai. En una època en què la gent començava a desconfiar de les institucions, els abertzales van entrar amb força a les institucions i van patir les conseqüències del recel popular. Ara, els ha dit Otegi, cal construir una agenda per al poble i abandonar la idea que el poble ja s’adaptarà a una agenda predeterminada.

otegi-omenaldia_foto610x342

Otegi entrant al Velòdrom d’Anoeta- EITB

El missatge cap enfora anava dirigit directament a Podemos i a tots aquells que creuen que és possible reformar l’estat espanyol. Els ha advertit que Espanya és irreformable i que quan Podemos ho constati, l’opció que estan obligats a fer és adherir-se als independentistes. És el discurs invers al que proclamava En Comú Podem quan demanava que les perifèries s’adherissin al federalisme de Podem. El fracassat debat d’investidura a Espanya ha demostrat que és més viable la independència de Catalunya i el País Basc que intentar reformar un estat que és, com ha dit molt bé Otegi, indecent.

No es tracta de reivindicar la independència per raons econòmiques, Identitàries o polítiques. La independència és una qüestió de dignitat. De decència. ¿Qui no vol viure en un estat decent? Otegi s’ha fet més savi entre reixes i ha tingut temps de pensar què convé als bascos i quin camí cal que emprengui una esquerra abertzale que té pendent trobar una solució pels presos per encetar una nova etapa política completament allunyada de la violència.

Arnaldo Otegi és avui una gran amenaça per aquells que se sentin confortables en l’statu quo, encara que l’autonomia basca hagi pogut afrontar la crisi econòmica en millors condicions que cap altra autonomia. Té al cap un projecte i té el carisma que la ceguesa de l’Estat. ha enfortit. Aquest vespre, a Anoeta, ell era l’única veu d’una esquerra abertzale en hores baixes. Ha estat una bona sessió de tonificació.

Mas no és Ibarretxe

Durant els tres mesos que ha durat la negociació entre Junts pel Sí i la CUP he temut que el president Artur Mas acabés com el Lehendakari Ibarretxe i el seu famós pla. Però Mas no és Ibarretxe i el procés català no és el Pla Ibarretxe. Mas no és el procés, però és el president que s’ha atrevit a liderar-lo i el lidera perquè té un poble a rere, cosa que, com es va poder comprovar, no va passar amb el pla basc per assolir la sobirania.

no-del-TC-que-Congres_ARAIMA20141001_0036_5L’anomenat Pla Ibarretxe, que amb el nom ja demostra la gran diferència respecte de la transversalitat del procés sobiranista català, va ser aprovat per majoria al Parlament basc el 30 de desembre de 2004. Després d’aprovar-lo es va encetar el camí cap a Madrid per negociar un referèndum “legal i acordat amb el govern espanyol” per tal que el poble basc decidís el tipus de relació que volia amb Espanya. Això era molt abans que el PSC defensés un acord semblant per a Catalunya, fins que un cop de maluc d’Iceta amb el Don’t stop me now, va fer-lo desaparèixer de l’univers socialista, o bé que Pablo Iglesias el defensés sense tenir cap possibilitat d’imposar-ho.

El Pla Ibarretxe reconeixia la nació basca, plantejava la reunificació dels territoris bascos retornant a l’antiga reivindicació del Zazpiak Bat (en referència al fet que les set províncies basques formaven part d’un sol poble), reclamava un poder judicial basc, així com una representació pròpia a la UE. Tanmateix, la fórmula que proposava per organitzar la relació entre Espanya i el País Basc era, per dir-ho així, una “tercera via” al proposar una sobirania nacional compartida, semblant a l’estatus de Puerto Rico amb relació als EUA. El País Basc seria un Estat lliure associat a Espanya. Era una solució a mig camí entre la independència i la dependència estricta. Ampliava en un sentit polític el que ja era així en un sentir econòmic.

La situació social i política del País Basc d’aleshores no té res a veure amb la de Catalunya avui, encara que molts estúpids s’entestin a voler-la comparar. Mas no és Ibarretxe i Catalunya no és el País Basc. Espanya, però, sí que és la mateixa. Ara i abans la impermeabilitat és absoluta. L’any 2004 al País Basc encara hi havia violència política, exercida per ETA però també per l’estat. L’aznarisme havia imposat la idea que al País Basc “tot és ETA” i la resposta policial al nacionalisme democràtic sempre va ser aquesta. A més, Aznar va voler frenar les aspiracions polítiques dels bascos, el que incloïa desballestar els moviment de l’esquerra abertzale per posar fi a la violència.

Valent-se d’un testaferro del PSOE com fou el jutge Garzón, l’estat va posar en marxa la macro causa Judicial 18/98, que va representar el tancament dels mitjans de comunicació en èuscar Egin i  i més tard Egunkaria, va accelerar la persecució d’associacions nacionalistes, el tancament de tavernes basques i la querella contra tres membres de la Mesa del Parlament basc, el president Juan Mari Atutxa, del PNB, el vicepresident Gorka Knörr, d’EA, i la diputada Conchi Bilbao, del PNB per negar-se a dissoldre el grup parlamentari de Batasuna. Aquesta va ser la resposta judicial a un problema polític. L’estat espanyol sempre respon de la mateixa manera als embats polítics que posen en qüestió l’essència nacional. La divisió de poders de Montesquieu no existeix a Espanya. Llavors es va poder constatar al País Basc i des del 2010 és el que passa a Catalunya.

Batasuna va mostrar-se crítica amb el Pla dels nacionalistes bascos conservadors però al final van trobar una manera de donar-hi suport encara que tan sols fos a mitges. El dia que es va posar a votació el Pla Ibarretxe a la cambra basca, Arnaldo Otegi va anunciar, després de llegir una carta del cap militar d’ETA, Josu Urrutikoetxea “Ternera”, que dels 6 diputats de l’esquerra nacionalista, tres votarien a favor del Pla i tres ho farien en contra. Malgrat la violència, els processos judicials i les diferències ideològiques amb el PNB, Batasuna va ajudar a l’aprovació d’un pla que el Congrés de Diputats de Madrid va tombar en un tres i no res.1104398218_850215_0000000000_sumario_normal

En política, com en l’esport, hi ha curses que es guanyen i d’altres que es perden, però el que és important és participar. Batasuna així ho va entendre i va entrar a la cursa pel dret a l’autodeterminació del poble basc des de la política, terreny que no hauria d’haver abandonat mai.

L’esquerra abertzale va continuar en la cursa després de la derrota madrilenya. Ibarretxe va convocar eleccions immediatament. La llei de partits (2002) mitjançant la qual l’estat va il·legalitzar Batasuna no va poder impedir que l’esquerra abertzale optés per presentar “llistes blanques” i que finalment demanés el vot per al Partit Comunista de les Terres Basques” (EHAK, en les seves sigles en èuscar) que va aconseguir 9 diputats. L’escissió d’Herri Batasuna que condemnava la violència explícitament, Aralar, també va aconseguir entrar al Parlament amb un diputat. El PNB, en canvi, va perdre 4 diputats.

La pèrdua d’escons del PNB i la pujada del PSE feien impossible la reedició de l’antic govern Ibarretxe sense el suport de l’esquerra abertzale i obria la porta a una aliança entre el PP i el PSOE. Finalment, però, EHAK va decidir cedir dos dels seus vots perquè Ibarretxe fos investit Lehendakari i frenar així l’aliança unionista de populars i socialistes. Ras i curt: els abertzales van estar a l’alçada de les circumstàncies polítiques d’aquell moment. És clar que ells llavors encara no tenien al costat una extrema esquerra unionista que els hi disputés el terreny. Això és nou. D’ara mateix.

La CUP podria haver fet tres mesos enrere el que Batasunava fer el 2005. Mas no és Ibarretxe, però la CUP tampoc és l’esquerra abertzale, encara que s’hi emmirallin ideològicament i fins i tot estèticament. L’esquerra abertzale, liderada per Arnaldo Otegi, va entendre que la sobirania d’un poble es guanya amb els vots i no amb les armes (que allà era el sinònim de la revolució d’aquí) i va prioritzar la via democràtica a la frustració ideològica. Les concessions al nacionalisme conservador del PNB no eren fàcils ni gratuïtes, però eren el preu que calia pagar si es volia guanyar la cursa que havia d’acabar amb la consecució de la llibertat del poble basc. Malgrat la distància, geogràfica i temporal, és possible que els “amics bascos” de la CUP hagin ajudat a desllorigar el procés català.

L’experiència és un grau i l’amistat ajuda. Mas no és Ibarretxe, és cert; ni falta que fa. Ibarretxe no tenia el suport del poble, ni tan sols tenia, com es va comprovar més tard, el suport del seu partit, que va trair-lo. Ibarretxe va perdre les eleccions i el govern i el seu pla va acabar al fons del calaix. El nou Lehendakari del PNB, un cop recuperat el poder després de l’etapa unionista PP-PSOE, ja era un autonomista que havia oblidat les aspiracions sobiranistes d’Ibarretxe. Artur Mas ha perdut ara la presidència de la que espero sigui l’última Generalitat autonòmica espanyola, però s’ha guanyat el respecte de tot un poble. Fins i tot el meu. Però ha aconseguit una cosa encara millor, fer que la dreta catalana nacionalista no deixi enrere l’objectiu independentista al que va sumar-se sense embuts el 27-S.

 

 

 

 

HIRU URTE

El 20 d’octubre d’avui fa tres anys, ETA va anunciar que abandonava definitivament de la lluita armada. El comunicat anunciava la culminació  del procés engegat per l’organització armada —i alhora per l’esquerra abertzale— per tal de continuar la reivindicació independentista basca només per la via política. La vía política, doncs, finalment havia triomfat i s’havia imposat a la lluita armada.

Quan ETA va anunciar el cessament de l’activitat armada, havien passat cinc dècades de terror. L’anunci va ser unilateral i responia al debat intern que durant anys va fer l’organització armada però també l’esquerra abertzale. L’anunci d’alto el foc va tenir lloc una setmana després de la reunió al palau d’Aiete (Sant Sebastià) del Grup Internacional de Contacte, liderat per l’advocat sud-africà —mediador també a Irlanda del Nord i a Sudàfrica— Brian Currin. Aquest grup de contacte feia temps que seguia el procés de pau, concretament des de novembre de 2010, i havia instat ETA a fer un pas endavant i decisiu en l’abandonament de les armes.

El llarg camí cap a la pau remunta a molt enrere. Hi ha qui el situa en el Pacte de Lizarra-Garazi de 1998, mitjançant el qual tots els partits nacionalistes bascos es van reunir per a reivindicar l’exercici de l’autodeterminació en un escenari lliure de violència. Els estira-i-arronsa d’ETA respecte de les treves, sumat al refús frontal del pacte per part del PSOE i PP, va impedir que la via política arrossegués el conflicte armat cap a la solució definitiva.

La Declaració d’Anoeta de 2004 fou un altre punt d’inflexió en la lluita política per imposar-se a la lluita armada. L’esquerra abertzale —Batasuna— va oferir un nou marc de diàleg amb el govern espanyol, el qual havia de comptar amb la participació ciutadana per acabar amb la violència política al País Basc. Sembla que l’escenari del diàleg seria possible malgrat l’aprovació de la Llei de partits dos anys enrere. Aquesta fou una llei controvertida que s’havia fet a mida del cas basc, saltant-se tots els principis democràtics d’igualtat, per il·legalitzar Batasuna i totes les posteriors variants de l’abertzalisme adduint vincles amb ETA. L’abitrarietat de la norma es va fer palesa quan no es va fer servir mai per il·legalitzar partits vinculats a l’extrema dreta i als moviments violents feixistes.

Atemptat a la T4 de l’aeroport de Barajas

Quan semblava que ETA declararia una treva i que, per fi, la via política s’imposaria a la lluita armada, les pressions policials, la persecució política (processos com el 18/98 , la il·legalització de partits polítics i organitzacions socials, les condicions dels presos, etc.)  alentien el diàleg i les accions polítiques. Tot seguit ETA va cometre una altra vegada l’error de fer servir la violència. El 20 de desembre de 2006 una furgoneta bomba va esclatar a la Terminal 4 de l’aeroport de Barajas. Amb l’atemptat ETA volia pressionar el diàleg polític, emulant les accions de l’IRA durant el procés que va culminar en els Acords de Pau d’Stortmont (1998). Aquelles eren accions sense morts, merament per demostrar que encara podien tornar-hi. Però com que la violència és sempre injusta i imprevisible, en l’atemptat de la Terminat 4 van morir dues persones. ETA, per tant, va caure en el seu propi parany i va augmentar la llista de víctimes després de més de 3 anys sense fer cap atemptat.

Malgrat la predisposició política al diàleg i l’esforç intern de l’esquerra abertzale per a superar la via armada, a Euskadi sempre plou sobre mullat, les desconfiances tornaven a superar el procés. El País Basc no és Irlanda del Nord i el govern espanyol no s’assembla ni de bon tros al britànic. Ni en els pitjors temps de la lluita armada de l’IRA (que va arribar a matar a més de 1700 persones), el seu braç polític, el Sinn Féinn, no va ser il·legalitzat ni els presos no van ser dispersats, per bé que sí que van patir dures condicions d’internament que van portar a la mort, per exemple de Bobby Sands. La qüestió dels presos va ser clau a l’Ulster quan es va arribar al final del procés de pau. Al País Basc només teòricament ha estat així. A España, a més, el govern ha optat per la via més surrealista de totes: empresonar des del 2009 un dels artífexs de la treva d’ETA i el més gran valedor de l’èxit de la via política per sobre de la via armada, Arnaldo Otegi. Aquesta va ser la resposta del govern espanyol poc després que l’esquerra abertzale reafirmés la seva voluntat de reforçar la via política com a solució al conflicte basc amb la Declaració d’Altsasua.

altsasukodeklarazioa

Presentació de la Declaració d’Alsasua

Si la treva es va mantenir malgrat l’hostilitat del govern espanyol, aquesta és la millor prova per demostar que  la voluntat política de l’esquerra abertzale és ferma i decidida. Això vol dir, també, que el procés de pau i la desaparició de la violència d’ETA no tenen aturador. ETA ha fet passos unilaterals i la treva i el seu desarmament és definitiu i verificat.

Els passos per a la pacificació del govern espanyol han estat, en canvi, dèbils i tebis. La fi de la violència ha de ser —i de fet ho ha estat— unilateral, sense excuses, però la negociació per solucionar un conflicte és sempre cosa de tots els implicats.

Al cap de tres anys de la treva definitiva d’ETA , la via Nanclares, la dels presos d’ETA contraris a la violència, està en via morta perquè el govern espanyol no els dóna sortida i els exigeix que facin declaracions ètiques de penediment que estan molt allunyades del que és la legalitat en un  país democràtic. Per altra banda, la dispersió del presos és una nafra que encara supura i que recau sobre els familiars, convertits també en víctimes que s’endú el conflicte, que han de fer un munt de quilòmetres per visitar els empresonats i de vegades hi deixen la pell en accidents de trànsit.

Malgrat que el govern espanyol no hagi variat gens ni mica la seva política antiterrorista, la situació real al País Basc és avui ben diferent de fa tres anys. No hi ha més cec que el que no vol veure-hi i aquest és el cas del govern espanyol. La dissolució de l’organització per a la pau Lokarri , prevista per al  mes de març de 2015, és un clar reflex que la societat basca està madura i que el procés de pau és irreversible. La violència política d’ETA és ja un episodi del passat i la societat basca comença a respirar la tranquil·litat d’un procés que mai hauria d’haver sortit de les vies polítiques. Només cal resoldre la qüestió del presos.paz

La poca destresa del govern espanyol no ajuda a solucionar el conflicte. Les detencions polítiques, el tancament de mitjans de comunicació —que ja s’ha vist que va ser arbitrària perquè els jutges n’han absolt els dirigents—, les tortures a les comissaries de policia —cosa que ha quedat provada en les sentències contra el govern espanyol del tribunal d’Estrasburg— són un obstacle real i recorden a d’altres èpoques. I és que la transició al País Basc encara dura.

Divendres passat es va estrenar la pel·lícula Lasa eta Zabala que narra cinematogràficament (i amb força cruesa) les tortures i l’assassinat de dos membres d’ETA per part de membres de la Guàrdia Civil l’any 1983, ja ben entrada la democràcia. Deixant de banda la qualitat o no del film, la qüestió és avui es pot començar a revisar el passat perquè el 20 d’octubre de 2011 es va començar a escriure el final d’ETA. Li ho vaig xiuxiuejar a l’orella al meu pare per dir-li que havia de continuar vivint per poder gaudir d’una notícia tan esperada. El meu pare va morir l’endemà i no ha pogut veure que tres anys després la política ha triomfat al País Basc.

Toni Bolaño, quan la frivolitat menysté el mal

Cotxe bomba 2

Cotxe bomba d’ETA contra el cuiner de comandància Ramón Díaz (2001)

Toni Bolaño no és estúpid, però ho sembla. No és mala persona, però té males maneres.

Utilitzar la violència i el terrorisme amb fins polítics és d’una baixesa moral extrema. Ho hauria de saber, fins i tot per respecte als seus correligionaris assassinats. Tots els que estudiem el País Basc sabem quins efectes ha tingut aquesta violència política. I per això no la banalitzem amb comparances inadequades. Des de Hannah Arendt sabem que la banalització del mal és una forma de justificar-lo. I això és el que ha fet Toni Bolaño en barrejar el terrorisme real amb els trabucaries de Cardedeu.

El conflicte del País Basc és polític, malgrat que hi hagi qui vulgui negar-ho, o fins i tot que es resisteixi a reconèixer l’existència del conflicte, tot fent com l’estruç que creu que quan tregui el cap de sota l’ala el perill ja haurà passat. La no resolució del conflicte polític derivà en l’ús de la violència i aquesta portà el patiment, el dolor i la por de milers de persones. Insisteixo, aprofitar el dolor real de les persones afectades per la violència és, senzillament, un oprobi als caiguts injustament, fos quina fos la seva ideologia.

Yolanda-Gonzalez

Yolanda González, militant del PST, assassinada pel Batallón Vasco Español (1980)

La bomba lapa, el tret al clatell, la persecució, les tortures, els cotxes bomba, els segrests, els assassinats a sang freda, els enterraments en calç viva i un llarg  i macabre etcètera són conseqüències del terror, terrorista o governamental, que els bascos, els ciutadans d’arreu d’Espanya i fins i tot de França, han patit durant més de 60 anys. Del 1960 al 2010, més de 600 persones han mort arran d’aquesta violència al territori de l’actual Comunitat Autònoma del País Basc. Ho recull la pàgina web del Col·lectiu de Víctimes del Terrorisme (COVITE) del país Basc, http://mapa.covite.org/map.html, i que Bolaño hauria hagut de consultar abans de demostrar la seva frivolitat.

El patiment de les víctimes i la violència política desfermada al País Basc que, afortunadament, fa uns anys ha cessat per deixar pas al diàleg i a les urnes, no pot ser mai utilitzada en la política, ni al País Basc, ni a Espanya, ni a Catalunya.

Una oportunitat per a la pau al País Basc

Milers-Bilbao-manifestacio-multitudinaria-EFE_ARAIMA20140111_0172_39

El 8 de gener de 1989 ETA va declarar la primera treva unilateral per apostar per la via de la negociació amb el govern espanyol. La conseqüència d’aquesta decisió van ser les Converses d’Alger. El 8 de gener de 2014, exactament vint-i-cinc anys després de l’inici d’aquelles converses de pau a Algèria, el govern espanyol va engegar, previ “involuntari” avís mitjançant les xarxes socials, una operació policial que va acabar amb la detenció de vuit advocats dels presos etarres i l’escorcoll del seus despatxos professionals. És una irònica coincidència que, tanmateix, demostra que el govern no ha entès res o bé demostra un menyspreu total al signes que apunten cap a la pau.

Les Converses d’Alger van començar el 1988, si bé les dificultats per decidir qui havia de participar en la mesa de diàleg van retardar l’inici del procés de pau que, finalment, no va arribar a quallar. La situació en aquell moment era d’extrema violència: ETA havia traspassat la frontera imaginària de l’arbre Malato i atemptava en tot el territori espanyol. A més, ETA també havia adoptat el cotxe bomba com a mètode de fer atemptats, multiplicant així exponencialment el nombre de víctimes i el terror. Aquella era clarament una decisió orientada a socialitzar el terror. Però la violència no era tan sols d’ETA, també repercutien sobre la societat les accions violentes dels grups d’ultradreta (Triple A, Guerrilleros de Cristo Rey) i dels cossos paramilitars com els GAL, organitzats des de les clavegueres governamentals.

La dècada dels anys 80 va ser una de les més sagnants de la transició espanyola, amb un mort degut a la violència cada dos dies i mig. La transició espanyola no va ser tan modèlica com es vol fer creure, almenys si tenim en compte el cost en vides humanes. La pau sempre va estar condicionada per això. Les condicions polítiques tampoc no eren les idònies per al diàleg. El govern del PSOE va plantejar la lluita antiterrorista com una mena de xoc frontal amb les forces polítiques de l’esquerra abertzale, malgrat que cada cop tenia més i més suport electoral. El govern socialista va propiciar, també, la dispersió dels presos, buidant la presó d’Herrera de la Mancha, que és on es concentraven els presos bascos fins aleshores. Es tractava d’allunyar els presos d’Euskal Herria i fins i tot de deportar-los a presons d’altres països. El PSOE volia aïllar l’esquerra abertzale en tots els àmbits, per això va quedar exclosa, sense que el PNB s’hi oposés, dels pactes multipartits que es van signar en aquella època: el Pacte de Madrid del 1987 i el Pacte d’Ajuria Enea, de gener de 1988. Amb un panorama com aquest no era imaginable ni el diàleg amb ETA ni la solució definitiva del conflicte armat. I tanmateix, a d’Alger es van reunir al voltant d’una mateixa taula, d’una banda, militars espanyols i representants del PSOE i de l’altra, membres d’ETA i representants d’Herri Batasuna. Les dues parts anaven acompanyades d’advocats que els assessoraven en qüestions de tipus legal.

DSC_1439_311kfLes Converses d’Alger van trencar-se abruptament, amb acusacions mútues de culpabilitat. Ara, però, és legítim preguntar-se què està passant o què passarà, atès que ETA ha declarat unilateralment una nova treva. Certament, el 21 d’octubre de 2011, al cap de dos anys del seu últim atemptat, ETA va anunciar una treva que, a més, va anunciar que era definitiva. En aquest temps, l’esquerra abertzale ha passat de la il·legalitat a tenir prou suport electoral per optar a la lehendekaritza. La sentència del tribunal de justícia europeu sobre la doctrina Parot favorable als presos bascos ha obligat a alliberar-ne un bon nombre. Però el més important, encara que l’actitud del govern espanyol ho vulgui ignorar, és que tant l’esquerra abertzale com el col·lectiu de presos han condemnat les accions violentes d’ETA perquè consideren que la lluita armada ja no té sentit. Reclamen una resolució dialogada del conflicte i fins i tot estan disposats a reconèixer el dany causat i la legalitat penitenciària actual, que advoca per la reinserció individual. L’última mostra d’aquesta nova actitud va ser l’acte de Durango del 4 de gener que va organitzar el col·lectiu d’expresos. Quatre dies més tard d’aquest transcendent acte, la fiscalia va activar la detenció dels seus advocats. Quin sentit té això?

Avui les circumstàncies són millors que no pas el 1988, en primer lloc perquè no hi ha morts, però en canvi el govern de Rajoy és mostra inflexible. No està disposat a aprofitar l’ocasió brindada i aplica una política antiterrorista que s’assembla a la de fa vint anys, quan es barrejava ETA i entorn amb una simple frase per justificar les accions policial: “todo es ETA”. Es tracta d’acontentar la ultradreta més rància i retrograda que encarnen l’Asociación de Víctimas del Terrorismo o el sindicat Basta Ya!. Pur immobilisme davant una oportunitat única per resoldre definitivament un focus de violència que no és bo per a ningú. Hi ha, però, qui viu ancorat en el passat, com el Ministre de l’Interior, el català Jorge Fernández Díaz, convertit en un veritable falcó de la dreta conservadora espanyola.

Resoldre els conflictes polítics armats no és mai fàcil ni senzill, però en tots el casos coneguts es fa mitjançant el diàleg i la negociació. Cal voluntat política per arribar-hi, és clar, i això és el que sembla que no té el PP. Salvant les distàncies, fóra bo que el PP es fixés en l’exemple del Partit Conservador britànic, ja que ni en els moments més durs de la violència de l’IRA a Irlanda no va il·legalitzar mai el Sinn Féinn, el braç polític del moviment irlandès, ni va dispersar els seus presos, que sempre van estar concentrats en la presó de Maze, a uns quants quilòmetres de Belfast. Segons tots els experts, aquestes dues circumstàncies van afavorir el diàleg intern entre els republicans i que es prenguessin resolucions transcendentals. Per contra del que passa amb el cas basc, les organitzacions de víctimes nord-irlandeses no van ser mai part del procés polític de resolució del conflicte. La seva feina va consistir a promoure el moviment social pacifista i a ajudar les víctimes de la violència. Les víctimes són víctimes i se les ha d’ajudar, però no poden ser el recurs d’un govern per fomentar la ràbia, l’odi i l’immobilisme.

Dissabte passat els carrers de Bilbao eren plens de gent que demanava diàleg per donar una oportunitat per a la pau. Què impedeix al govern espanyol aprofitar l’ocasió? Segurament, com es veu a Catalunya, que la defensa pacífica dels drets nacionals dels bascos fa més por que el que ha passat fins ara. I és que una cosa és clara: la fi de la violència, encara que hagi estat unilateral i es vulgui fer passar com una victòria de l’estat, no ha significat la derrota del MVLN. Al contrari, segurament l’ha reforçat políticament. I això fins i tot ho ha vist el PNB, que dissabte també va sortir al carrer per no quedar desbordat.

%d bloggers like this: