Des de l’any 2015 col·laboro amb el Heildelberg Institute for International Conflict Research (HIIK) , on els assessoro sobre els conflictes a Espanya per al Conflict Barometer que publiquen anualment.

 La metodologia que empren per tal d’analitzar i categoritzar els conflictes es basa en la combinació d’una anàlisi regional i mensual dels conflictes polítics.

El seu estudi pretén una combinació d’indicadors qualitatius i quantitatius sobre les formes i les conseqüències de la violència.

El HIIK entén com a conflicte polític “la incompatibilitat d’intencions entre individus o grups socials”.

Els conflictes apareixen categoritzats en una escala de l’1 al 5: 1 Disputa/ 2 Crisi no violenta /3 Crisi violenta /4 Guerra limitada /5 Guerra i sobre la seva naturalesa: Secessió, conflicte pel territori, ideologia, autonomia, conflicte internacional, etc.

En el Conflict Barometer de 2015 aquest era el mapa de conflictes violents pel que fa a Europa

Donat que el baròmetre de conflictes és a nivell mundial, es fa una diferenciació entre els conflictes. Hi ha una llista de conflictes amb les característiques bàsiques, els actors i el nivell d’intensitat en una llista i, els més rellevants, apareixen analitzats a l’interior de manera detallada, seguint la metodologia anteriorment comentada.

En el baròmetre del 2015 Catalunya ja apareixia en els conflictes detallats i el País Basc, en canvi, només ho feia en el llistat general. (En l’anàlisi detallada dels conflictes, només en trien dos de cada país, a no ser que siguin conflictes d’alt nivell d’intensitat, que implica violència).

El que em va sobtar de la que era la meva primera col·laboració amb ells, va ser que donessin més importància al conflicte de Gibraltar, que no pas als conflictes catalans i bascos. Els conflictes a Catalunya i País Basc són considerats com a disputa (1) (2015) , i es mantenen sense alterar-se des de l’any anterior (·). En canvi, el conflicte de Gibraltar apareix inalterat des de l’any anterior però té categoria de crisi no violenta (2).

Un dels motius d’aquesta categorització és les fonts que s’utilitzen per a valorar els conflictes. Aquestes fonts, són bàsicament mitjans de comunicació anglosaxons i algun espanyol. Aquí és on vaig adonar-me de la importància dels media en la visualització dels nostres conflictes .

Aquesta era l’anàlisi detallada dels conflictes a Espanya el 2015:

En el baròmetre de conflictes de 2016, tot i que a nivell global, no s’observa que creixin els conflictes, sinó que hi ha un retrocés dels conflictes amb violència, a Europa sí que s’observa el creixement de conflictes. El País Basc torna a estar categoritzat com a conflicte violent, arran dels fets d’Altsasu.

 En el cas d’Espanya, després de molt intercanvis de correus electrònics, entenen que els dos conflictes més importants són el País Basc i Catalunya, i que la intensitat ha canviat respecte l’any anterior.

 L’increment de la intensitat (fletxa amunt), i l’escalada del conflicte (Fletxa ascendent ) , són  reflectits al llistat general, així com al comentari general d’Europa, on s’esmenta el cas d’Altasasu, com a catalitzador de l’augment del conflicte i l’increment de la intensitat.

El conflicte del País Basc, ha passat a ser categoritzat com a 3 (crisi violenta) i el de Catalunya com a 2 (crisi no violenta) .

Aquests són els textos escollits per a l’anàlisi detallada del 2016:

L’increment de la violència, en el cas Basc, i l’escalada del conflicte a Catalunya arran de la repressió judicial i política del govern espanyol, desbanquen el conflicte de Gibraltar en l’anàlisi detallada.

Les diferències en els dos conflictes són abismals, però és interessant veure l’escalada dels conflictes secessionistes a Espanya i la reacció de l’Estat espanyol davant els dos casos.

Finalment, en el baròmetre de conflictes de 2017, l’increment de la intensitat ha estat pel cas català i, per primer cop, el mapa d’Europa pinta d’aquesta manera:

 El cas català, ja és un conflicte visible a nivell internacional, prou important per ser destacat en el mapa general i en increment en tots els nivells d’anàlisi.

El referèndum de l’1 d’octubre és un dels factors destacats de l’increment d’intensitat del conflicte. La violència exercida per part de l’estat espanyol no passa desapercebuda ni en els mèdia internacionals, ni en l’anàlisi detallada.

En la llista general de conflictes, observem que mentre que el conflicte a Catalunya està en creixement (  fletxa ascendent  ) i ja se li atorga la categoria 3 (Crisi violenta), en el cas basc, el conflicte ha retrocedit fins al nivell 1 (disputa).

La violència és un factor determinant en l’anàlisi del conflicte i la seva categorització, per això és tant important la internacionalització i els mitjans de difusió del conflicte.

Malgrat que els ho faig notar que aquesta no és la percepció des de dins Espanya, el conflicte amb Gibraltar per a ells és molt important i en ascens, sobretot pel que fa a les connexions que aquest conflicte té amb el Brexit i les seves implicacions en la Unió Europea.

En l’anàlisi detallada, el País Basc desapareix:

Conclusions:

A nivell general, el conflicte català està guanyant interès i, en conseqüència, escalant posicions en la gradació del conflicte, mentre que el basc està retrocedint i el conflicte amb Gibraltar es manté en l’interès internacional.

Els factors que propicien que l’interès creixi o decreixi són, principalment, la violència. La intensitat política del conflicte i la internacionalització del conflicte amb la ingerència d’altres interessos internacionals en el conflicte subnacional.

Per aquesta raó, considero que és molt important seguir internacionalitzant el conflicte català a través dels mitjans de comunicació en diferents llengües, però sobretot focalitzant en els media anglosaxons. La violència sempre és un factor que atrau l’interès però que no ens interessa. L’hem patit i això ha fet que els ulls giressin cap a Catalunya però , com veiem en el cas Basc, quan la violència cessa, ha de seguir havent altres tipus de factors per tal que el conflicte segueixi generant interès.

La repressió política a Catalunya és un factor diferenciador que interessa molt i que es destaca en l’anàlisi detallada, per tant, és molt important seguir generant acció política que potencialment sigui un desafiament per l’estat espanyol. En cap cas podem desitjar la repressió, però sí que l’acció política (des del món municipal o les accions civils fins a les accions polítiques des del Parlament de Catalunya), són seguides amb interès i formen part dels factors d’anàlisi.

Per últim, la ingerència internacional és cabdal per tal de mantenir el conflicte dins l’agenda internacional. El paper del govern català a l’exili és de vital importància. Totes i cadascuna de les accions que el MHP Carles Puigdemont i el seu Govern a l’exili desenvolupin en nom de Catalunya i per tal d’internacionalitzar el conflicte (xerrades, debats, actes, denúncies, etc. ) són tingudes en compte i considerades com un factor d’anàlisi. Si, a més, l’activitat feta des de l’exili, incorpora un altre actor (país) al conflicte, aquest incrementa el nivell del conflicte.

En el cas de Gibraltar s’analitza i s’incrementa el nivell del conflicte per les connexions que aquest té amb el Brexit britànic i, per tant, la interrelació de conflictes. En el cas català, són ben atents a la persecució del govern català a l’exili i les euro ordres interposades i retirades pel ministeri fiscal espanyol. La interacció del conflicte català amb altres Estats és importantíssima alhora de categoritzar el nivell d’intensitat.

Parets del Vallès

10 de Desembre de 2017

Silenci, Silenci.

No sentiu el soroll dels avions volant baix ? Van cap a Granollers, és un dia fred, finals de Maig de 1938 i hi tornaran a principis de 1939. Són avions alemanys, junkers, que descarreguen més de 40 bombes en un minut. A Granollers és dia de mercat, les bombes deixen un rastre de més de 70 morts al bell mig de la Porxada. Els bombardeigs es repeteixen a Mollet, Parets i altres poblacions del Vallès.

Els meus avis, veïns de Mollet, i la meva família, repartida pel Vallès Oriental, pateixen els bombardeigs, com tota la població civil. L’atac aeri és indiscriminat.

Però no cridem, que diuen que si fem soroll, despertarem el feixisme.

¿De veritat creieu que una revolució cívica, pacífica i democràtica com la nostra pot despertar el feixisme? No, la revolució dels independentistes catalans no despertarà el feixisme, sinó que l’escombrarà, el treurà dels nostres carrers, el perseguirà, perquè volem una República catalana on el feixisme sigui perseguit, jutjat i condemnat.

Uns mesos més tard del primer bombardeig alemany sobre el Vallès, el meu avi Joan va haver de marxar al front per a defensar la repúblical, amb la poca destressa d’un obrer de les filatures de Can Mulà, deixant sola la meva àvia Aurora, dependenta d’una parada d’olives al Mercat Municipal de Mollet del Vallès.

Però no crideu, que despertareu el feixisme.

Avui el feixisme ja no ens bombardeja, però avui, igual que el 1938, tenim presos polítics, les nostres institucions han estat intervingudes i són perseguides ideologies i fins i tot, colors.

Fa una setmana vam recòrrer Parets per donar suport a en Jordi Turull, a la seva família i la de tots els presos polítics que tenim a les presons espanyoles. I aquesta situació no és normal. Perquè no és normal que en una democràcia haguem de tèmer per la nostra llibertat, haguem de patir per les paraules que diem o el color del llaç que portem. El 155 no ha portat la normalitat a Catalunya, sinó l’anormalitat d’un cop d’Estat , d’un estat d’excepció que no només suspèn l’autonomia sinó que també suspèn la democràcia.

Per això som avui aquí, per recordar que el que estem vivint no és normal, que el normal és votar, que el normal és anar a votar sense l’amenaça de les porres, que el normal és viure en democràcia i amb les nostres institucions, el nostre govern i el nostre President a Catalunya i no a l’exili o a la presó.

Hem votat i votarem. El proper 21 de desembre farem que aquestes eleccions siguin una segona volta d’allò que vam votar l’1 d’Octubre a les urnes i vam defensar el 3 d’Octubre als carrers.

El proper 21 de desembre tornarem a votar per a recuperar les nostres institucions, per l’alliberament dels presos polítics i per continuar amb el desenvolupament de la República catalana.

El proper 21 de desembre, anirem tots junts, amb Junts per Catalunya, a defensar la República catalana davant la monarquia espanyola, a respondre amb vots les seves bombes convertides en porres. El proper 21 de desembre, escombrarem el feixisme que corre lliure pels carrers. El proper 21 de desembre tonarem a votar i tornarem a vèncer. Per els que hi eren, pels que hi són i pels que hi seran.

A punt d’acabar la campanya electoral al Parlament del País Basc, cada dia ens llevem amb un titular, més o menys atractiu, més o menys encertat. I ha de ser així, perquè en el món d’avui en dia, sembla ser que els polítics fan política a cop de titular, a força de tuït, o bé l’elector passa pantalla. Passa d’ells, vull dir.

Si la setmana passada el protagonisme va ser per l’infame vídeo del PSE-PSOE, en el que defensava el monolingüisme —espanyol és clar—, arraconant l’èuscar dels requisits per accedir a l’administració basca, convertint-lo en un idioma com en èpoques passades, aquesta setmana el torn ha estat per al pactisme i la política de pactes.

Tot esperant els nous titulars que generarà el programa d’aquesta nit a ETB2 La otra cara de los políticos, per al qual no han comptat, per ordre judicial, amb el candidat de veritat d’EH Bildu, avui tots els diaris i mitjans de comunicació comenten la proposta d’Otegi sobre un possible pacte de govern sobiranista. La proposta arriba després de la publicació, fa un parell de dies, dels últims sondejos electorals que albiren uns resultats que obligaran als partits a cercar el consens.

Cartells electorals a Lazkao, Guipúscoa

La proposta d’Otegi i d’EH Bildu no és nova, atès que ja va proposar-la abans de començar la campanya electoral, a finals del mes d’agost, i consisteix a acordar un govern de consens entre els tres partits que l’enquesta augura que seran majoritaris al parlament basc: EAJ-PNV, EH-Bildu i Elkarrekin-Podemos, amb la  participació d’altres agents socials importants, com els sindicats. Aquest govern plural se centraria en tres flancs: benestar social, pacificació i dret a decidir. La idea l’han anat madurant durant la campanya, especialment per boca d’Otegi allà on el deixen parlar sense els típics impediments judicials, com ara en l’entrevista que li van fer a Hamaika TV dilluns passat. Qui entengui l’èuscar pot escoltar-la aquí:  http://www.hamaika.eus/tb/bideo/80786.

Urkullu ja s’ha afanyat a manifestar la seva negativa a pactar amb altres formacions polítiques, i s’ha desmarcat de qualsevol projecte que s’assembli al de Junts pel Sí i al “desafiament” secessionista català. Urkullu s’assembla a l’Artur Mas del 2002 i no pas al del 2012 quan declara:  “Estos cuatro años pasados me he esforzado en lograr acuerdos. Había una mayoría nacionalista que nos invitaba a seguir otro camino, pero no lo he seguido y no lo voy a seguir.”. Vaja, que pactarà amb qui no perjudiqui l’equilibri constitucional, que d’altra banda ja el proveeix amb el que interessa, el concert econòmic. Però aquestes són figues d’un altre paner…

La resposta de Elkarrekin-Podemos a la proposta de govern coral és la que més m’ha indignat, tot i que no m’hauria sorprendre atès que conec els seus homònims catalans i les sortides de to a les quals, malauradament, ens tenen acostumats. El nivell d’ignorància cultural sembla ser que és el que més tenen “en comú” els podemites d’arreu, que barregen amb una gran dosi de manca de respecte institucional i de dogmatisme que faria enrojolar de vergonya al Guti o a Roberto Lertxundi.

El portaveu de Elkarrekin-Podemos, Eduardo Maura, ha titllat la proposta d’EH Bildu de decebedora i d’estar feta imitant el que passa a Catalunya. Vaja, un altre que treu l’espantall de Catalunya per negar la formació d’un govern compromès amb el dret a decidir. Alguna cosa devem d’estar fent bé a Catalunya quan els suposats autodeterministes refusen assemblar-se al govern de coalició de Junts pel Sí.

Però el que és decebedor de Maura i dels seus companys de Elkarrekin-Podemos és que no coneguin la seva -pròpia?- història. La proposta d’EH Bildu potser sí que mira de reüll el procés català, però té una base històrica ben basca i gairebé segueix fil per randa una proposta que es va fer durant la transició. Estic parlant de les anomenades “Converses de Txiberta”.

Aquelles converses van consistir en què durant unes quantes setmanes, que van acabar essent mesos, de l’any 1977, els representants de diferents partits polítics i organitzacions sindicals basques es van reunir a l’Hotel Txiberta de Biarritz per intentar acordar una alternativa unitària que defensés els interessos bascos en les eleccions a Corts del 15 de juny de 1977, les primeres després de gairebé quaranta anys de dictadura.

Les reunions es van convocar a iniciativa de Telesforo Monzón, una interessantíssima figura política molt poc estudiada, i que va fer mans i mànigues perquè els convocats abarquessin un ampli espectre polític. També hi van ser convidats un grup d’alcaldes i representants sindicals. A Txiberta es van asseure al voltant de la mateixa taula representants del PNB (Partit Nacionalista Basc), EHAS (Euskal Herriko Alderdi Sozialista, ANB (Acció Nacionalista Basca), EKA (Partit Carlista d’Euskal Herria), LAIA (Langile Abertzale Iraultzaileen Alderdia; Partit Nacionalista Revolucionari dels treballadors), ESEI (Euskal Sozialistak Elkartzeko Indarra), ETA-pm i ETA-M, juntament amb els representants dels alcaldes i una periodista de la revista Punto y Hora. El ventall d’ideologies i els interessos de tots els participants no van impedir aquell intent de cercar una entesa comuna.

Converses de Txiberta. Font: Punto y Hora 

Tots els allí reunits eren diferents i provenien d’entorns, de vegades, molt diferents, però tenien un objectiu comú: defensar els interessos del poble basc davant les institucions espanyoles. Aquesta és la gran diferència entre aleshores i ara. Hi havia una voluntat comuna de defensar la sobirania basca a pesar de les divergències que els separaven. Ara hauria de ser més fàcil, ja que l’Estat espanyol s’està tancant com un cargol i es resisteix al que és norma a tot arreu, que és preguntar a la ciutadania com i a on vol anar.

El problema d’Elkarrekin-Podemos no és tan sols que no conegui la història del País Basc o que menystingui el pactisme que ha servit, també, per acabar amb la violència. El problema és el mateix que té En Comú Podem a Catalunya. La revolució que volen és per a Espanya i Euskadi és tan sols un trampolí per ajudar Iglesias o Errejón, tot dependrà de qui quedi viu en la lluita fratricida que no amaguen, a arribar al poder de Madrid. Entrampats entre aquesta actitud sucursalista i l’autonomisme foralista del PNB, la proposta d’Otegi per governar conjuntament la Lehendekaritza ha quedat en no-res. Ja veurem si els electors en prenen nota i el 25-S algú s’endú un ensurt que no espera.

Potser la història es repeteix; Txiberta no va reeixir i alguns dels revolucionaris d’aquelles converses van acabar al Partit Socialista Obrero Espanyol. Segur que ara s’ho miren tot des de l’Hotel-Club de Golf en què s’ha convertit l’Hotel Txiberta. Ai, la revolució!

El catàleg d’Ikea

Ahir vaig rebre el catàleg d’Ikea a casa. Sempre és una festa, tothom va de pressa a agafar-lo per a veure les idees noves, la decoració de temporada, els nous colors; en definitiva, el canvi. El vaig poder fullejar pels volts de les 10 de la nit, abans havia estat desmuntant una prestatgeria que, amb el canvi de pis, ja no encaixava.

Àvida de novetats, vaig anar a cercar les seccions promeses al catàleg anterior; m’interessava molt l’armari Grup propi, però per moltes voltes que hi vaig donar, no el vaig saber trobar. Deu ser un error d’impremta, vaig pensar, no pot ser hagin esborrat el Grup propi si el van anunciar durant el mes de desembre.

Però bé, el catàleg Ikea té moltes altres novetats i de seguida vaig recordar que una de les idees innovadores que ens havien anunciat tot just la setmana passada era la calaixera Referèndum. De fet, la calaixera referèndum ja apareixia a l’anterior catàleg com a peça destacada. No la vaig comprar aleshores, era una calaixera difícil de muntar, amb molt calaixos desiguals i una franja vermella que la travessava de dalt a baix.

A la secció “Novetats millorades”, finalment vaig trobar la calaixera. Al principi, em va semblar que era la mateixa del catàleg anterior, però si t’hi fixaves bé, veies que la franja vermella havia desaparegut i en el seu lloc hi havien posat uns agafadors fraternitat. Semblava molt difícil de fer-la servir. No trobava per on obrir els calaixos. Els agafadors fraternitat no encaixaven a la calaixera referèndum, i a més, semblaven fets de material defectuós i passats de moda.

Vaig trucar al meu amic de Madrid, un fanàtic de les novetats del catàleg Ikea i per a sorpresa meva, em va dir que la calaixera referèndum no sortia al seu catàleg i tampoc al de la seva cosina que vivia a Extremadura. El meu amic recordava que a l’anterior catàleg sí que hi apareixia, però el seu no tenia la línia vermella.

Decebuda, vaig anar passant per totes les seccions i a partir de la meitat, el catàleg era el mateix que el d’altres anys i igual per a tota Espanya: els mateixos llits apoyaré, les làmpades casta de tota la vida i fins i tot les cadires Gibraltar.

Em vaig sentir estafada, però ja feia dies que en sospitava. Finalment, vaig decidir que ja era hora de fer una renovació de debò i no de nyigui-nyogui dels mobles Ikea, que s’han de canviar cada 6 mesos. He llançat el catàleg al contenidor blau. Per al pis nou, vull mobles bons, forts, autèntics, resistents i de qualitat.

Avui fa 137 anys que Pablo Iglesias, l’obrer no el professor universitari, fundava el PSOE Partido Socialista Obrero Español a Madrid i uns anys més tard, el 1888 participava en la fundació de la UGT, la Unió General de Treballadors, a Barcelona.

La situació actual tant del Partit polític com la del sindicat és radicalment diferent a la que tenia en el seu inici i l’esperit de lluita obrera i de reivindicació de classe han desaparegut tant del vocabulari que s’empra com de les accions que s’emprenen.

Si amb la fundació del partit i del sindicat s’ajudava a “estendre l’espectre que recorre Europa” en paraules de Marx i Engels, buscant l’extensió del que havia ser la “revolució comunista”, en l’actualitat el PSOE només pot ajudar a estendre l’espectre de la mala i vella política; el poder pel poder.

Al PSC, la filial catalana, les coses no van gaire millor. Si al desembre la cap de llista era l’antiga ministra de defensa resident a Miami, en les futures eleccions es perfila com a candidata la Diputada per Madrid, Meritxell Batet. Sí, per Madrid,  Catalunya és en ple procés de desconnexió, el Tribunal Constitucional no passa dia que no suspengui una llei catalana i el PSC vol triar de líder la socialista que ha estat negociant el possible pacte de govern amb l’anticatalanista Ciudadanos.

És cert que és gairebé impossible empitjorar el resultats de Carme Chacón, però posar al capdavant dels socialistes catalans algú que està en contra del referèndum ,nega la nació catalana, i calla quan el TC tomba una rere l’altra les lleis que surten del Parlament català, no ajudarà a millorar-los.

Amb un PSC que no es diferencia en res del centralisme, el nacionalisme espanyol i el filibusterisme del PSOE, potser caldria que deixessin d’intentar enganyar-nos i acabessin d’una vegada per totes amb la farsa d’anomenar-se Partit dels socialistes de Catalunya. El socialisme i Catalunya fa temps que els van oblidar , el roig de l’oberirsme poc a poc s’ha tornat taronja i el catalanisme s’ha suïcidat als actes de Societat Civil Catalana.

Potser ha arribat l’hora que el PSC s’ho repensi, s’assegui amb els militants catalans i els escolti, sinó vol que el PSOE es faci l’amo de la pista tot ballant Queen i el seu “Don’t stop me now” i els toqui ballar amb la més lletja.

Podeu escoltar el text al Catalunya Vespre en el seüent enllaç:

http://www.ccma.cat/audio/embed/920035” target=”_blank”>L’estripada al “Catalunya Vespre” de Catalunya Ràdio