(Intra)històries

Pàgina d'inici » Uncategorized (Pàgina 2)

Category Archives: Uncategorized

Anuncis

Una nova partida?

L’Estripada 18/04/2016 (Podeu escoltar el text aquí “L’Estripada” al Catalunya Vespre de Catalunya Ràdio

Els peons s’han enrocat. La partida estava en un punt difícil i els peons han decidit actuar en una jugada que no els estava permesa. Les bases de Podemos han decidit amb un 88% dels vots votar en contra del pacte de govern amb PSOE i Ciudadanos.

L’alfil Iglesias però, ha corregut a presentar una jugada alternativa, “El gobierno del cambio” l’anomena. Però no es deixin enganyar PSOE i Podemos no sumen per a governar i necessitarien d’una jugada de “forquilla” que atrapés dues peces de l’altre costat del tauler per a poder sortir-ne victoriós. I en aquest cas, al tauler blanc i negre hi sortiria un incòmoda línia vermella que el PSOE ja ha dit que no pensa creuar.

Escac

De tota manera, quin “Gobierno del cambio” seria si l’Alfil Iglesias jugués al mateix bàndol que els que enterren peons en calç viva, com ell mateix va recordar al Congrés fa unes setmanes?

Per si es dóna el cas, la Reina de la perifèria es prepara, disposada si cal, a sacrificar una de les torres, tot sigui pel bé comú.

I mentrestant, a l’altra banda del tauler, l’altre equip, diguem les negres, s’ho mira distret. La jugada no els ha sorprès, la partida era complicada des de l’inici i ells n’estan jugant una de més important a casa seva.

Ja no els amoïnen els atacs, han plantejat una bona defensa i la situació de descontrol de l’oponent els ha permès anar avançant per tal d’aconseguir el seu regne, en aquest cas la seva República.

Ara bé, cal estar preparats per si el tauler vola pels aires i s’ha de començar de nou la partida. La millor defensa sempre és un bon atac, l’objectiu és clar però l’escac i mat només l’aconseguiran si tots juguen en el mateix equip. Peons inclosos.

Anuncis

Papers de Panamà

L’Estripada 4/4/2016  (Podeu escoltar el text aquí L’Estripada al CatVespre de Catalunya Ràdio )

Internet i les xarxes socials han demostrat sobradament que són una font d’informació que permet compartir notícies, fotografies o arxius i fer-los virals amb només uns quants clics.

Quan la informació que es comparteix és de caràcter confidencial, posa en entredit sistemes polítics o financers i possiblement no hagués vist mai la llum sense l’existència d’internet, el vehicle, és a dir, la xarxa, esdevé tant o més important que la informació que transporta.

Primer va ser Wikileaks, després Edward Snowden i ara els anomenats “Papers de Panamà”. Tots tres són casos en els que escàndols polítics, d’espionatge o financers han estat destapats a internet gràcies a que algú ha cregut que el dret a la informació estava per damunt d’interessos polítics o personals.

Ahir una investigació del Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació va filtrar més d’11 milions de documents que relacionen, entre d’altres, a polítics, esportistes, Cases Reials o dictadors, amb una firma panamenya especialitzada en crear empreses a paradisos fiscals amb la més que probable finalitat d’evasió d’impostos.

En el cas espanyol en surten esquitxats membres de la Casa Reial, polítics del Partit Popular, futbolistes i personatges de la cultura.

Panamà
Font: Semana

Potser caldria recordar-los que la política es basa en la honestedat, que la cultura no tira endavant només a través de signar manifestos contra la pujada de l’IVA, que el joc net també s’ha de practicar fora del camp de futbol i que la Monarquia, tot i no haver-la escollit democràticament, la paguem entre tots.

 

Per cert, vostès recordin que demà comença la campanya de la Renda i que, com va dir l’advocada de l’Estat, allò de “Hacienda somos todos” era només un eslògan publicitari.

 

‘Catalunya vespre’: ‘L’estripada’, avui amb Aurora Madaula

Arnaldo Otegi torna al carrer\t S’ha acabat el compte enrere. Demà Arnaldo Otegi sortirà de la presó de Logronyo, on ha estat empresonat des del 2009 acusat d’haver intentat reconstruir Batasuna, o el que és el mateix, acusat d’haver traslladat el conflicte basc de les armes a la política. Com deia Eguiguren en una entrevista recent, l’Estat, i amb ell els dos partits que l’han governat, PP i PSOE, encara no ha reconegut públicament el que era una bona notícia. Només un estat miop, venjatiu, irresponsable i poc democràtic gosaria empresonar el líder que va aconseguir substituir les bales per vots. (…)

Origen: ‘Catalunya vespre’: ‘L’estripada’, avui amb Aurora Madaula

“Muriel Casals, la bondat a la cara” a “L’Estripada” del Catalunya Vespre.

Ahir em vaig estrenar a la secció “L’estripada” del programa “Catalunya Vespre” de Catalunya ràdio, amb aquest petit text dedicat a Muriel Casals.

Cliqueu a l’enllaç per escoltar-lo:

“L’Estripada” 15 de Febrer de 2016

Ens ha deixat Muriel Casals, una de les icones de la lluita del moviment independentista. Si hi ha hagut algú que hagi representat més i millor la “revolució del somriures”, no hi ha dubte que ha estat ella.

La seva fràgil figura, els cabells blancs de dona gran i elegant alhora, no eren cap signe de debilitat. Al contrari. Des de ben jove va ser una dona forta, de conviccions profundes i un compromís polític innegable.

Nascuda a l’exili, va militar al PSUC i ICV fins que se’n va allunyar per poder expressar obertament el seu independentisme. Muriel Casals era una dona d’esquerres que no va creure mai que defensar la sobirania de Catalunya fos incompatible amb defensar els drets socials de les catalanes i els catalans. 

Va succeir Jordi Porta al capdavant d’Òmnium Cultural, una de les entitats cíviques que han articulat el moviment sobiranista dels darrers anys. Des d’aquesta posició va mediar entre els partits polítics que en diverses ocasions han encallat el procés. El seu capteniment calmat, conciliador i alegre, a l’hora que una mica patidor, va ajudar a llimar asprors.

Al nou Parlament, dominat per la majoria independentista, Muriel Casals va ser designada per presidir la Comissió encarregada d’acordar la desconnexió. L’hauria dirigit amb mà de ferro, encara que ningú no ho hauria notat. La seva màxima era, precisament, que ens havíem d’estimar si volíem arribar a bon port.

Muriel Casals tenia pintada la bondat a la cara, al somriure obert i als ulls sincers.  Ja la trobem a faltar, però no morirà del tot perquè mai l’oblidarem.

Muriel Casals, la bondat a la cara

Ens ha deixat Muriel Casals, una de les icones de la lluita del moviment independentista. Si hi ha hagut algú que hagi representat més i millor la “revolució del somriures”, no hi ha dubte que ha estat ella.

La seva fràgil figura, els cabells blancs de dona gran i elegant alhora, no eren cap signe de debilitat. Al contrari. Des de ben jove va ser una dona forta, de conviccions profundes i un compromís polític innegable.

Nascuda a l’exili, va militar al PSUC i ICV fins que se’n va allunyar per poder expressar obertament el seu independentisme. Muriel Casals era una dona d’esquerres que no va creure mai que defensar la sobirania de Catalunya fos incompatible amb defensar els drets socials de les catalanes i els catalans. 

1422560392_767902_1422560501_sumario_normal

Foto: Gianluca Battista

Va succeir Jordi Porta al capdavant d’Òmnium Cultural, una de les entitats cíviques que han articulat el moviment sobiranista dels darrers anys. Des d’aquesta posició va mediar entre els partits polítics que en diverses ocasions han encallat el procés. El seu capteniment calmat, conciliador i alegre, a l’hora que una mica patidor, va ajudar a llimar asprors.

Al nou Parlament, dominat per la majoria independentista, Muriel Casals va ser designada per presidir la Comissió encarregada d’acordar la desconnexió. L’hauria dirigit amb mà de ferro, encara que ningú no ho hauria notat. La seva màxima era, precisament, que ens havíem d’estimar si volíem arribar a bon port.

Muriel Casals tenia pintada la bondat a la cara, al somriure obert i als ulls sincers.  Ja la trobem a faltar, però no morirà del tot perquè mai l’oblidarem.

Ciclistes

El divendres passat Boston es va llevar amb la tràgica notícia de la mort d’una ciclista, envestida per un camió al bell mig de la ciutat. La noia es deia Anita Kurmann, nascuda a Suïssa i tenia 38. Treballava al Beth Israel Deaconess Medical Center i al Boston University Center for Regenerative Medicine i anava amb bicicleta a la feina.

0323_bicyclists_01Boston és una ciutat petita, plana i força accessible per als ciclistes que hi transiten. L’Ajuntament ha potenciat els carrils bici i els carrils compartits amb limitació de velocitat —una mena dels carrers 30km/h de Barcelona—, alhora que ha implantat el servei de transport en bicicleta, el Hubway, el germà bessó del Bicing barceloní. Amb l’arribada del bon temps i degut al fet que Boston és una ciutat universitària i cosmopolita i poblada de joves, molta gent —jo inclosa— utilitza la bici com a mitjà de transport ràpid, saludable, econòmic i ecològic.

Sóc ciclista i amant de les bicicletes. N’he tingut tota la vida, des de la primera que em van regalar els reis, una magnífica bicicleta de color blau, fins l’última que em va regalar el meu pare, un gegant híbrid de color rosa. De fet, vinc d’una família de ciclistes. El meu pare va practicar el ciclisme força anys, com també els meus germans, que corrien al Club Ciclista Mollet. Així doncs, no és d’estranyar que a mi m’encantin les bicicletes i que sigui una ferma defensora del seu ús a la ciutat.

La meva bici i jo a Nevada

Sempre que viatjo intento utilitzar el servei de bicicletes públiques, si és que n’hi ha, o bé me’n compro una de segona mà. L’any passat, durant la meva estada de recerca a Reno (Nevada), vaig comprar-me’n una de molt atrotinada però que anava molt bé. I quan vaig viure a Ohio, en vaig adquirir una la mar de guapa. A Washington DC, em vaig fer del bícing local, el Capital Bikeshare. Ara sóc membre del Hubway de Boston i, per descomptat, fa anys que renovo la meva subscripció al Bicing de Barcelona, malgrat que alguna vegada m’enfado amb l’Ajuntament perquè el servei no sempre funciona bé.

M’agrada anar amb bicicleta i detesto l’estupidesa dels que criminalitzen els ciclistes perquè n’hi ha que se salten els semàfors o bé fan infraccions. Són realment estúpids, ja que fan una lectura perversa del ciclisme, i són injustos, totalment injustos, perquè els ciclistes fan menys infraccions que els conductors de vehicles motoritzats. No llegeixo mai cap article —ni cap carta al director del diari que sigui— en contra dels conductors de cotxe que circulen a 100km/h per la Meridiana o per la Diagonal. Tampoc no escolto tertúlies que critiquin els “mals conductors” amb la mateixa vehemència que s’aplica als “mals ciclistes”. Si es descuiden, pensi-ho bé, aquests tertulians acaben per equiparar els ciclistes amb potencials homicides. No dic que no hi hagi ciclistes que cometin infraccions. N’hi ha però són l’excepció i no pas la regla. A més, en un accident, la víctima és sempre, sempre, sempre, el ciclista.

El proppassat divendres vaig constatar una vegada més que els ciclistes són les víctimes en llegir —i després veure-ho a la TV— que el camió que va atropellar aquella ciclista li va passar per damunt del cos a les 7 del matí i ni tan sols es va aturar, segurament perquè ni ho devia notar. Una formiga sota els peus d’un elefant. Mireu les imatges i reflexioneu sobre els ciclistes “terroristes”. Mireu les imatges i recordeu que Anita Kurman estava aturada esperant que el semàfor es posés en verd per iniciar un nou dia en aquesta meravellosa ciutat de l’est nord-americà.

2B3B64F400000578-0-image-m-25_1439150808432

Anita Kurmann, en un partit dels Red Sox, l’equip de bèisbol de Boston.

Dia 2: Free Brady!

“Free Brady!, Free Brady!” —Cridava un home que empenyia un carro pel carrer ple de samarretes que duien estampades la cara d’un home jove i la mateixa llegenda que ell anunciava a crits “Free Brady”. La samarreta s’assemblava molt a una altra de ben famosa dedicada a Obama amb seu crit d’esperança: “Hope”.FreeBradyNavy_large

Em va sorprendre que hi hagués gent que es mofés d’aquell home, assenyalant-lo amb el dit. Però també hi havia qui fins i tot l’aturava i li comprava una d’aquelles samarretes amb en lema “Free Brady”.

Però qui és aquest “Brady”? I, sobretot, per què en demanen la llibertat? Què ha fet? Quan vaig arribar a casa vaig córrer a fer una cerca a Google. No em va fer falta gaire temps per descobrir qui era aquell Brady El complicat va ser esbrinar què li passava.

Tom Brady és el més pur exemple del somni americà, el que tot adolescent somnia ser durant la seva època a la High School. Brady és considerat el millor Quarterback de la història del futbol americà—que ja sabeu que no és el mateix que l’europeu, que aquí en diuen “soccer”. Només ell i Joe Montana han aconseguit més d’un cop el premi al millor jugador de la NFL (la lliga nacional de futbol americà ) i l’MVP de la Super Bowl, la gran final, que és una gran festa.

Brady juga amb l’equip local de Boston, que porta el nom, com no podria ser d’una altra manera, de New England Patriots. El jugador, de qui podríem dir que és l’equivalent a Messi o a Cristiano Ronaldo però molt més corpulent i guapot, és una celebritat. I no només ho és ell, sinó que la seva dona és la súper model Gisele Bündchen , una bellesa de veritat. Junts tenen formen una família de nens que també són súper guapos. Tots ells són guapos, extremadament rics i famosos. Tom Brady és una estrella i també s’ha fet famós perquè ha participat en diverses pel·lícules, en tota mena de reality shows i ha fet de model, entre moltes altres coses, el que el situa entre les cares més conegudes i fotografiades dels programes del cor i les revistes de paper cuixé.

51451927 New England Patriots Quaterback Tom Brady spends father's day with his wife Gisele Bundchen and his three kids John, Benjamin, and Vivian playing at the park in Boston, Massachusetts on June 15, 2014. FameFlynet, Inc - Beverly Hills, CA, USA - +1 (818) 307-4813

Què passa amb Brady? És que està empresonat? Per què hi ha qui demana la seva llibertat? Si us pensàveu que Espanya era l’únic lloc del món on una colla de garrulos brama a la porta de la presó perquè alliberin una cantant de coples que ha defraudat a hisenda, us equivoqueu. Als EUA també hi ha garrulos que poden fer aquestes coses. De moment, però, aquest no és el cas de Brady perquè aquest xicotot no és a la presó. El quarterback més famós de la NFL és, això sí, enmig d’un bon embolic del qual, com sovint passa, potser en sortirà encara més reforçat. Amb els famosos no se sap mai.

A Brady se l’acusa d’haver participat en l’alteració de la pressió de les pilotes usades en una de les semifinals del campionat, la que es va jugar al mes de gener contra els Indianapolis Colts. Segons la normativa del futbol nord-americà, les pilotes han de tenir una pressió determinada i sembla ser que alguna cosa va fer sospitar que no era així i els Colts van denunciar-ho. Segons els diversos informes que s’han elaborat, durant la mitja part membres de la NFL van analitzar les pilotes i van determinar que almenys n’hi havia una (d’entre les 12 pilotes utilitzades) que tenia menys pressió.

El cas és que la investigació final va acabar amb l’anunci, al mes de maig, d’una sanció de 4 partits de suspensió al quarterback per a la lliga 2015-16. També van imposar una multa d’un milió de dòlars als Patriots i se li va prohibir fitxar nous jugadors en la primera ronda del draft i la quarta de 2017. La sanció, segons sembla, és desmesurada i no vista mai abans, sobretot si tenim en compte que no hi ha cap prova contra el jugador i que només l’acusen d’estar al corrent de la manipulació (en cas que n’hi hagués, perquè tampoc hi ha proves que les pilotes haguessis estat manipulades).

La consternació davant la sanció ha anat a més perquè just aquesta setmana s’ha sabut que el president de la NFL, Roger Goodell, no només no ha aixecat la sanció de 4 partits sinó que ha posat més llenya al foc. Les informacions proporcionades per aquest senyor han ocupat portades de revistes, titulars de diaris, destacats en l’edició dels noticiaris i fins i tot han generat articles a The New York Times o Newsweek, dues publicacions que aquí tan sols presten atenció a les coses serioses. S’acusa la NFL de perseguir el jugador i el cas és conegut com a Deflategate, que fins i tot té una entrada a la Vikipèdia en la versió anglesa.gillette_580

No ho trobeu apassionant? No sabem si Tom Brady coneixia que la pressió de les pilotes havia estat alterada, ni tan sols se sap si és cert que alguna de les pilotes estava menys inflada del que tocava i si això va afavorir o no el joc dels Patriots. El que sabem de ben segur és que Tom Brady és, ara, més famós i més popular que abans de l’escàndol. Jo no sabia qui era i ara ja ho sé.

Avui, primer dia dels entrenaments oficials dels Patriots, sota una calor inesperada, una avioneta sobrevolava el Gillette Stadium amb una pancarta en suport a Tom Brady. Té pilotes, la cosa: “Free Brady! Free Brady!”. El del carro farà l’agost!

%d bloggers like this: