(Intra)històries

Un estat decent

(Article publicat originalment al El Món, el dissabte 5 de març de 2016)
Aurora Madaula & Agustí Colomines
Estatu duin batean bizi nahi dugu” [Volem viure en un estat decent]. Aquesta idea ha estat la columna vertebral del discurs d’Arnaldo Otegi des del faristol del Velòdrom d’Anoeta. El velòdrom s’ha fet petit per acollir la gentada que ha acudit a Donostia percelebrar la sortida de la presó de qui està cridat a esdevenir el gran dirigent de l’esquerra abertzale. De fet, han habilitat una carpa annexa per acomodar una gernació que ha sortit d’aquest acte amb les piles molt carregades.

L’acte, més festiu que reivindicatiu, ha servit per posar en marxa el que podríem considerar la refundació de l’esquerra abertzale, que es prepara per recuperar el vot que va perdre a les passades eleccions a favor de Podemos.

Otegi ha dirigit missatges cap endins i cap enfora. Cap endins per reclamar repensar l’agenda política, atès que el pas per les institucions els ha debilitat més del que s’haurien pensat mai. En una època en què la gent començava a desconfiar de les institucions, els abertzales van entrar amb força a les institucions i van patir les conseqüències del recel popular. Ara, els ha dit Otegi, cal construir una agenda per al poble i abandonar la idea que el poble ja s’adaptarà a una agenda predeterminada.

otegi-omenaldia_foto610x342

Otegi entrant al Velòdrom d’Anoeta- EITB

El missatge cap enfora anava dirigit directament a Podemos i a tots aquells que creuen que és possible reformar l’estat espanyol. Els ha advertit que Espanya és irreformable i que quan Podemos ho constati, l’opció que estan obligats a fer és adherir-se als independentistes. És el discurs invers al que proclamava En Comú Podem quan demanava que les perifèries s’adherissin al federalisme de Podem. El fracassat debat d’investidura a Espanya ha demostrat que és més viable la independència de Catalunya i el País Basc que intentar reformar un estat que és, com ha dit molt bé Otegi, indecent.

No es tracta de reivindicar la independència per raons econòmiques, Identitàries o polítiques. La independència és una qüestió de dignitat. De decència. ¿Qui no vol viure en un estat decent? Otegi s’ha fet més savi entre reixes i ha tingut temps de pensar què convé als bascos i quin camí cal que emprengui una esquerra abertzale que té pendent trobar una solució pels presos per encetar una nova etapa política completament allunyada de la violència.

Arnaldo Otegi és avui una gran amenaça per aquells que se sentin confortables en l’statu quo, encara que l’autonomia basca hagi pogut afrontar la crisi econòmica en millors condicions que cap altra autonomia. Té al cap un projecte i té el carisma que la ceguesa de l’Estat. ha enfortit. Aquest vespre, a Anoeta, ell era l’única veu d’una esquerra abertzale en hores baixes. Ha estat una bona sessió de tonificació.

‘Catalunya vespre’: ‘L’estripada’, avui amb Aurora Madaula

Arnaldo Otegi torna al carrer\t S’ha acabat el compte enrere. Demà Arnaldo Otegi sortirà de la presó de Logronyo, on ha estat empresonat des del 2009 acusat d’haver intentat reconstruir Batasuna, o el que és el mateix, acusat d’haver traslladat el conflicte basc de les armes a la política. Com deia Eguiguren en una entrevista recent, l’Estat, i amb ell els dos partits que l’han governat, PP i PSOE, encara no ha reconegut públicament el que era una bona notícia. Només un estat miop, venjatiu, irresponsable i poc democràtic gosaria empresonar el líder que va aconseguir substituir les bales per vots. (…)

Origen: ‘Catalunya vespre’: ‘L’estripada’, avui amb Aurora Madaula

Arnaldo Otegi torna al carrer

18302448--644x362

S’ha acabat el compte enrere. Demà Arnaldo Otegi sortirà de la presó de Logronyo, on ha estat empresonat des de 2009 acusat d’haver intentat reconstruir Batasuna, o el que és el mateix, acusat d’haver traslladat el conflicte basc de les armes a la política.

Com deia Eguiguren en una entrevista recent, l’Estat, i amb ell els dos partits que l’han governat, PP i PSOE , encara no ha reconegut públicament el que era una bona notícia.

Només un Estat miop, venjatiu, irresponsable i poc democràtic gosaria empresonar el líder que va aconseguir substituir les bales per vots.

Van perseguir la violència d’ETA confonent el terrorisme amb el dret a decidir de la nació basca.

En aquesta deriva persecutòria van actuar contra diaris, centres culturals, associacions de familiars de presos i  contra partits polítics. La cacera de bruixes contra tot el que sonés a basc demostrava, un cop més, la incapacitat de l’estat espanyol de resoldre els seu problema nacional sense judicialitzar el basquisme. Arnaldo Otegi va ser detingut i empresonat perquè el que importava no era acabar amb la violència sinó amb la dissidència basca. Va ser empresonat, juntament amb els altres quatre companys del cas “Bateragune” per haver negociat la pau, deixant sense excuses els que compten les víctimes en nombre de vots.

Sis anys i mig després, Otegi recuperarà la llibertat havent complert la totalitat de la pena, amb mesures especials que li han negat visites en diverses ocasions i que han intentat extingir el seu lideratge.

Malgrat tot, les coses estan bé si acaben bé i el conflicte armat basc ha d’acabar d’una vegada per sempre per deixar pas a la resolució política, amb Arnaldo Otegi al capdavant, en llibertat.

Catalunya vespre: ‘L’estripada’, avui amb Aurora Madaula, 29/02/2016

“Muriel Casals, la bondat a la cara” a “L’Estripada” del Catalunya Vespre.

Ahir em vaig estrenar a la secció “L’estripada” del programa “Catalunya Vespre” de Catalunya ràdio, amb aquest petit text dedicat a Muriel Casals.

Cliqueu a l’enllaç per escoltar-lo:

“L’Estripada” 15 de Febrer de 2016

Ens ha deixat Muriel Casals, una de les icones de la lluita del moviment independentista. Si hi ha hagut algú que hagi representat més i millor la “revolució del somriures”, no hi ha dubte que ha estat ella.

La seva fràgil figura, els cabells blancs de dona gran i elegant alhora, no eren cap signe de debilitat. Al contrari. Des de ben jove va ser una dona forta, de conviccions profundes i un compromís polític innegable.

Nascuda a l’exili, va militar al PSUC i ICV fins que se’n va allunyar per poder expressar obertament el seu independentisme. Muriel Casals era una dona d’esquerres que no va creure mai que defensar la sobirania de Catalunya fos incompatible amb defensar els drets socials de les catalanes i els catalans. 

Va succeir Jordi Porta al capdavant d’Òmnium Cultural, una de les entitats cíviques que han articulat el moviment sobiranista dels darrers anys. Des d’aquesta posició va mediar entre els partits polítics que en diverses ocasions han encallat el procés. El seu capteniment calmat, conciliador i alegre, a l’hora que una mica patidor, va ajudar a llimar asprors.

Al nou Parlament, dominat per la majoria independentista, Muriel Casals va ser designada per presidir la Comissió encarregada d’acordar la desconnexió. L’hauria dirigit amb mà de ferro, encara que ningú no ho hauria notat. La seva màxima era, precisament, que ens havíem d’estimar si volíem arribar a bon port.

Muriel Casals tenia pintada la bondat a la cara, al somriure obert i als ulls sincers.  Ja la trobem a faltar, però no morirà del tot perquè mai l’oblidarem.

Muriel Casals, la bondat a la cara

Ens ha deixat Muriel Casals, una de les icones de la lluita del moviment independentista. Si hi ha hagut algú que hagi representat més i millor la “revolució del somriures”, no hi ha dubte que ha estat ella.

La seva fràgil figura, els cabells blancs de dona gran i elegant alhora, no eren cap signe de debilitat. Al contrari. Des de ben jove va ser una dona forta, de conviccions profundes i un compromís polític innegable.

Nascuda a l’exili, va militar al PSUC i ICV fins que se’n va allunyar per poder expressar obertament el seu independentisme. Muriel Casals era una dona d’esquerres que no va creure mai que defensar la sobirania de Catalunya fos incompatible amb defensar els drets socials de les catalanes i els catalans. 

1422560392_767902_1422560501_sumario_normal

Foto: Gianluca Battista

Va succeir Jordi Porta al capdavant d’Òmnium Cultural, una de les entitats cíviques que han articulat el moviment sobiranista dels darrers anys. Des d’aquesta posició va mediar entre els partits polítics que en diverses ocasions han encallat el procés. El seu capteniment calmat, conciliador i alegre, a l’hora que una mica patidor, va ajudar a llimar asprors.

Al nou Parlament, dominat per la majoria independentista, Muriel Casals va ser designada per presidir la Comissió encarregada d’acordar la desconnexió. L’hauria dirigit amb mà de ferro, encara que ningú no ho hauria notat. La seva màxima era, precisament, que ens havíem d’estimar si volíem arribar a bon port.

Muriel Casals tenia pintada la bondat a la cara, al somriure obert i als ulls sincers.  Ja la trobem a faltar, però no morirà del tot perquè mai l’oblidarem.

Mas no és Ibarretxe

Durant els tres mesos que ha durat la negociació entre Junts pel Sí i la CUP he temut que el president Artur Mas acabés com el Lehendakari Ibarretxe i el seu famós pla. Però Mas no és Ibarretxe i el procés català no és el Pla Ibarretxe. Mas no és el procés, però és el president que s’ha atrevit a liderar-lo i el lidera perquè té un poble a rere, cosa que, com es va poder comprovar, no va passar amb el pla basc per assolir la sobirania.

no-del-TC-que-Congres_ARAIMA20141001_0036_5L’anomenat Pla Ibarretxe, que amb el nom ja demostra la gran diferència respecte de la transversalitat del procés sobiranista català, va ser aprovat per majoria al Parlament basc el 30 de desembre de 2004. Després d’aprovar-lo es va encetar el camí cap a Madrid per negociar un referèndum “legal i acordat amb el govern espanyol” per tal que el poble basc decidís el tipus de relació que volia amb Espanya. Això era molt abans que el PSC defensés un acord semblant per a Catalunya, fins que un cop de maluc d’Iceta amb el Don’t stop me now, va fer-lo desaparèixer de l’univers socialista, o bé que Pablo Iglesias el defensés sense tenir cap possibilitat d’imposar-ho.

El Pla Ibarretxe reconeixia la nació basca, plantejava la reunificació dels territoris bascos retornant a l’antiga reivindicació del Zazpiak Bat (en referència al fet que les set províncies basques formaven part d’un sol poble), reclamava un poder judicial basc, així com una representació pròpia a la UE. Tanmateix, la fórmula que proposava per organitzar la relació entre Espanya i el País Basc era, per dir-ho així, una “tercera via” al proposar una sobirania nacional compartida, semblant a l’estatus de Puerto Rico amb relació als EUA. El País Basc seria un Estat lliure associat a Espanya. Era una solució a mig camí entre la independència i la dependència estricta. Ampliava en un sentit polític el que ja era així en un sentir econòmic.

La situació social i política del País Basc d’aleshores no té res a veure amb la de Catalunya avui, encara que molts estúpids s’entestin a voler-la comparar. Mas no és Ibarretxe i Catalunya no és el País Basc. Espanya, però, sí que és la mateixa. Ara i abans la impermeabilitat és absoluta. L’any 2004 al País Basc encara hi havia violència política, exercida per ETA però també per l’estat. L’aznarisme havia imposat la idea que al País Basc “tot és ETA” i la resposta policial al nacionalisme democràtic sempre va ser aquesta. A més, Aznar va voler frenar les aspiracions polítiques dels bascos, el que incloïa desballestar els moviment de l’esquerra abertzale per posar fi a la violència.

Valent-se d’un testaferro del PSOE com fou el jutge Garzón, l’estat va posar en marxa la macro causa Judicial 18/98, que va representar el tancament dels mitjans de comunicació en èuscar Egin i  i més tard Egunkaria, va accelerar la persecució d’associacions nacionalistes, el tancament de tavernes basques i la querella contra tres membres de la Mesa del Parlament basc, el president Juan Mari Atutxa, del PNB, el vicepresident Gorka Knörr, d’EA, i la diputada Conchi Bilbao, del PNB per negar-se a dissoldre el grup parlamentari de Batasuna. Aquesta va ser la resposta judicial a un problema polític. L’estat espanyol sempre respon de la mateixa manera als embats polítics que posen en qüestió l’essència nacional. La divisió de poders de Montesquieu no existeix a Espanya. Llavors es va poder constatar al País Basc i des del 2010 és el que passa a Catalunya.

Batasuna va mostrar-se crítica amb el Pla dels nacionalistes bascos conservadors però al final van trobar una manera de donar-hi suport encara que tan sols fos a mitges. El dia que es va posar a votació el Pla Ibarretxe a la cambra basca, Arnaldo Otegi va anunciar, després de llegir una carta del cap militar d’ETA, Josu Urrutikoetxea “Ternera”, que dels 6 diputats de l’esquerra nacionalista, tres votarien a favor del Pla i tres ho farien en contra. Malgrat la violència, els processos judicials i les diferències ideològiques amb el PNB, Batasuna va ajudar a l’aprovació d’un pla que el Congrés de Diputats de Madrid va tombar en un tres i no res.1104398218_850215_0000000000_sumario_normal

En política, com en l’esport, hi ha curses que es guanyen i d’altres que es perden, però el que és important és participar. Batasuna així ho va entendre i va entrar a la cursa pel dret a l’autodeterminació del poble basc des de la política, terreny que no hauria d’haver abandonat mai.

L’esquerra abertzale va continuar en la cursa després de la derrota madrilenya. Ibarretxe va convocar eleccions immediatament. La llei de partits (2002) mitjançant la qual l’estat va il·legalitzar Batasuna no va poder impedir que l’esquerra abertzale optés per presentar “llistes blanques” i que finalment demanés el vot per al Partit Comunista de les Terres Basques” (EHAK, en les seves sigles en èuscar) que va aconseguir 9 diputats. L’escissió d’Herri Batasuna que condemnava la violència explícitament, Aralar, també va aconseguir entrar al Parlament amb un diputat. El PNB, en canvi, va perdre 4 diputats.

La pèrdua d’escons del PNB i la pujada del PSE feien impossible la reedició de l’antic govern Ibarretxe sense el suport de l’esquerra abertzale i obria la porta a una aliança entre el PP i el PSOE. Finalment, però, EHAK va decidir cedir dos dels seus vots perquè Ibarretxe fos investit Lehendakari i frenar així l’aliança unionista de populars i socialistes. Ras i curt: els abertzales van estar a l’alçada de les circumstàncies polítiques d’aquell moment. És clar que ells llavors encara no tenien al costat una extrema esquerra unionista que els hi disputés el terreny. Això és nou. D’ara mateix.

La CUP podria haver fet tres mesos enrere el que Batasunava fer el 2005. Mas no és Ibarretxe, però la CUP tampoc és l’esquerra abertzale, encara que s’hi emmirallin ideològicament i fins i tot estèticament. L’esquerra abertzale, liderada per Arnaldo Otegi, va entendre que la sobirania d’un poble es guanya amb els vots i no amb les armes (que allà era el sinònim de la revolució d’aquí) i va prioritzar la via democràtica a la frustració ideològica. Les concessions al nacionalisme conservador del PNB no eren fàcils ni gratuïtes, però eren el preu que calia pagar si es volia guanyar la cursa que havia d’acabar amb la consecució de la llibertat del poble basc. Malgrat la distància, geogràfica i temporal, és possible que els “amics bascos” de la CUP hagin ajudat a desllorigar el procés català.

L’experiència és un grau i l’amistat ajuda. Mas no és Ibarretxe, és cert; ni falta que fa. Ibarretxe no tenia el suport del poble, ni tan sols tenia, com es va comprovar més tard, el suport del seu partit, que va trair-lo. Ibarretxe va perdre les eleccions i el govern i el seu pla va acabar al fons del calaix. El nou Lehendakari del PNB, un cop recuperat el poder després de l’etapa unionista PP-PSOE, ja era un autonomista que havia oblidat les aspiracions sobiranistes d’Ibarretxe. Artur Mas ha perdut ara la presidència de la que espero sigui l’última Generalitat autonòmica espanyola, però s’ha guanyat el respecte de tot un poble. Fins i tot el meu. Però ha aconseguit una cosa encara millor, fer que la dreta catalana nacionalista no deixi enrere l’objectiu independentista al que va sumar-se sense embuts el 27-S.

 

 

 

 

Ciclistes

El divendres passat Boston es va llevar amb la tràgica notícia de la mort d’una ciclista, envestida per un camió al bell mig de la ciutat. La noia es deia Anita Kurmann, nascuda a Suïssa i tenia 38. Treballava al Beth Israel Deaconess Medical Center i al Boston University Center for Regenerative Medicine i anava amb bicicleta a la feina.

0323_bicyclists_01Boston és una ciutat petita, plana i força accessible per als ciclistes que hi transiten. L’Ajuntament ha potenciat els carrils bici i els carrils compartits amb limitació de velocitat —una mena dels carrers 30km/h de Barcelona—, alhora que ha implantat el servei de transport en bicicleta, el Hubway, el germà bessó del Bicing barceloní. Amb l’arribada del bon temps i degut al fet que Boston és una ciutat universitària i cosmopolita i poblada de joves, molta gent —jo inclosa— utilitza la bici com a mitjà de transport ràpid, saludable, econòmic i ecològic.

Sóc ciclista i amant de les bicicletes. N’he tingut tota la vida, des de la primera que em van regalar els reis, una magnífica bicicleta de color blau, fins l’última que em va regalar el meu pare, un gegant híbrid de color rosa. De fet, vinc d’una família de ciclistes. El meu pare va practicar el ciclisme força anys, com també els meus germans, que corrien al Club Ciclista Mollet. Així doncs, no és d’estranyar que a mi m’encantin les bicicletes i que sigui una ferma defensora del seu ús a la ciutat.

La meva bici i jo a Nevada

Sempre que viatjo intento utilitzar el servei de bicicletes públiques, si és que n’hi ha, o bé me’n compro una de segona mà. L’any passat, durant la meva estada de recerca a Reno (Nevada), vaig comprar-me’n una de molt atrotinada però que anava molt bé. I quan vaig viure a Ohio, en vaig adquirir una la mar de guapa. A Washington DC, em vaig fer del bícing local, el Capital Bikeshare. Ara sóc membre del Hubway de Boston i, per descomptat, fa anys que renovo la meva subscripció al Bicing de Barcelona, malgrat que alguna vegada m’enfado amb l’Ajuntament perquè el servei no sempre funciona bé.

M’agrada anar amb bicicleta i detesto l’estupidesa dels que criminalitzen els ciclistes perquè n’hi ha que se salten els semàfors o bé fan infraccions. Són realment estúpids, ja que fan una lectura perversa del ciclisme, i són injustos, totalment injustos, perquè els ciclistes fan menys infraccions que els conductors de vehicles motoritzats. No llegeixo mai cap article —ni cap carta al director del diari que sigui— en contra dels conductors de cotxe que circulen a 100km/h per la Meridiana o per la Diagonal. Tampoc no escolto tertúlies que critiquin els “mals conductors” amb la mateixa vehemència que s’aplica als “mals ciclistes”. Si es descuiden, pensi-ho bé, aquests tertulians acaben per equiparar els ciclistes amb potencials homicides. No dic que no hi hagi ciclistes que cometin infraccions. N’hi ha però són l’excepció i no pas la regla. A més, en un accident, la víctima és sempre, sempre, sempre, el ciclista.

El proppassat divendres vaig constatar una vegada més que els ciclistes són les víctimes en llegir —i després veure-ho a la TV— que el camió que va atropellar aquella ciclista li va passar per damunt del cos a les 7 del matí i ni tan sols es va aturar, segurament perquè ni ho devia notar. Una formiga sota els peus d’un elefant. Mireu les imatges i reflexioneu sobre els ciclistes “terroristes”. Mireu les imatges i recordeu que Anita Kurman estava aturada esperant que el semàfor es posés en verd per iniciar un nou dia en aquesta meravellosa ciutat de l’est nord-americà.

2B3B64F400000578-0-image-m-25_1439150808432

Anita Kurmann, en un partit dels Red Sox, l’equip de bèisbol de Boston.

El meu darrer llibre

%d bloggers like this: