La refundació… del PSC
Avui fa 137 anys que Pablo Iglesias, l’obrer no el professor universitari, fundava el PSOE Partido Socialista Obrero Español a Madrid i uns anys més tard, el 1888 participava en la fundació de la UGT, la Unió General de Treballadors, a Barcelona.
La situació actual tant del Partit polític com la del sindicat és radicalment diferent a la que tenia en el seu inici i l’esperit de lluita obrera i de reivindicació de classe han desaparegut tant del vocabulari que s’empra com de les accions que s’emprenen.
Si amb la fundació del partit i del sindicat s’ajudava a “estendre l’espectre que recorre Europa” en paraules de Marx i Engels, buscant l’extensió del que havia ser la “revolució comunista”, en l’actualitat el PSOE només pot ajudar a estendre l’espectre de la mala i vella política; el poder pel poder.
Al PSC, la filial catalana, les coses no van gaire millor. Si al desembre la cap de llista era l’antiga ministra de defensa resident a Miami, en les futures eleccions es perfila com a candidata la Diputada per Madrid, Meritxell Batet. Sí, per Madrid, Catalunya és en ple procés de desconnexió, el Tribunal Constitucional no passa dia que no suspengui una llei catalana i el PSC vol triar de líder la socialista que ha estat negociant el possible pacte de govern amb l’anticatalanista Ciudadanos.
És cert que és gairebé impossible empitjorar el resultats de Carme Chacón, però posar al capdavant dels socialistes catalans algú que està en contra del referèndum ,nega la nació catalana, i calla quan el TC tomba una rere l’altra les lleis que surten del Parlament català, no ajudarà a millorar-los.
Amb un PSC que no es diferencia en res del centralisme, el nacionalisme espanyol i el filibusterisme del PSOE, potser caldria que deixessin d’intentar enganyar-nos i acabessin d’una vegada per totes amb la farsa d’anomenar-se Partit dels socialistes de Catalunya. El socialisme i Catalunya fa temps que els van oblidar , el roig de l’oberirsme poc a poc s’ha tornat taronja i el catalanisme s’ha suïcidat als actes de Societat Civil Catalana.
Potser ha arribat l’hora que el PSC s’ho repensi, s’assegui amb els militants catalans i els escolti, sinó vol que el PSOE es faci l’amo de la pista tot ballant Queen i el seu “Don’t stop me now” i els toqui ballar amb la més lletja.
Podeu escoltar el text al Catalunya Vespre en el seüent enllaç:
http://www.ccma.cat/audio/embed/920035” target=”_blank”>L’estripada al “Catalunya Vespre” de Catalunya Ràdio
Una nova partida?
L’Estripada 18/04/2016 (Podeu escoltar el text aquí “L’Estripada” al Catalunya Vespre de Catalunya Ràdio
Els peons s’han enrocat. La partida estava en un punt difícil i els peons han decidit actuar en una jugada que no els estava permesa. Les bases de Podemos han decidit amb un 88% dels vots votar en contra del pacte de govern amb PSOE i Ciudadanos.
L’alfil Iglesias però, ha corregut a presentar una jugada alternativa, “El gobierno del cambio” l’anomena. Però no es deixin enganyar PSOE i Podemos no sumen per a governar i necessitarien d’una jugada de “forquilla” que atrapés dues peces de l’altre costat del tauler per a poder sortir-ne victoriós. I en aquest cas, al tauler blanc i negre hi sortiria un incòmoda línia vermella que el PSOE ja ha dit que no pensa creuar.
De tota manera, quin “Gobierno del cambio” seria si l’Alfil Iglesias jugués al mateix bàndol que els que enterren peons en calç viva, com ell mateix va recordar al Congrés fa unes setmanes?
Per si es dóna el cas, la Reina de la perifèria es prepara, disposada si cal, a sacrificar una de les torres, tot sigui pel bé comú.
I mentrestant, a l’altra banda del tauler, l’altre equip, diguem les negres, s’ho mira distret. La jugada no els ha sorprès, la partida era complicada des de l’inici i ells n’estan jugant una de més important a casa seva.
Ja no els amoïnen els atacs, han plantejat una bona defensa i la situació de descontrol de l’oponent els ha permès anar avançant per tal d’aconseguir el seu regne, en aquest cas la seva República.
Ara bé, cal estar preparats per si el tauler vola pels aires i s’ha de començar de nou la partida. La millor defensa sempre és un bon atac, l’objectiu és clar però l’escac i mat només l’aconseguiran si tots juguen en el mateix equip. Peons inclosos.
Papers de Panamà
L’Estripada 4/4/2016 (Podeu escoltar el text aquí L’Estripada al CatVespre de Catalunya Ràdio )
Internet i les xarxes socials han demostrat sobradament que són una font d’informació que permet compartir notícies, fotografies o arxius i fer-los virals amb només uns quants clics.
Quan la informació que es comparteix és de caràcter confidencial, posa en entredit sistemes polítics o financers i possiblement no hagués vist mai la llum sense l’existència d’internet, el vehicle, és a dir, la xarxa, esdevé tant o més important que la informació que transporta.
Primer va ser Wikileaks, després Edward Snowden i ara els anomenats “Papers de Panamà”. Tots tres són casos en els que escàndols polítics, d’espionatge o financers han estat destapats a internet gràcies a que algú ha cregut que el dret a la informació estava per damunt d’interessos polítics o personals.
Ahir una investigació del Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació va filtrar més d’11 milions de documents que relacionen, entre d’altres, a polítics, esportistes, Cases Reials o dictadors, amb una firma panamenya especialitzada en crear empreses a paradisos fiscals amb la més que probable finalitat d’evasió d’impostos.
En el cas espanyol en surten esquitxats membres de la Casa Reial, polítics del Partit Popular, futbolistes i personatges de la cultura.
- Font: Semana
Potser caldria recordar-los que la política es basa en la honestedat, que la cultura no tira endavant només a través de signar manifestos contra la pujada de l’IVA, que el joc net també s’ha de practicar fora del camp de futbol i que la Monarquia, tot i no haver-la escollit democràticament, la paguem entre tots.
Per cert, vostès recordin que demà comença la campanya de la Renda i que, com va dir l’advocada de l’Estat, allò de “Hacienda somos todos” era només un eslògan publicitari.
Un estat decent
Otegi ha dirigit missatges cap endins i cap enfora. Cap endins per reclamar repensar l’agenda política, atès que el pas per les institucions els ha debilitat més del que s’haurien pensat mai. En una època en què la gent començava a desconfiar de les institucions, els abertzales van entrar amb força a les institucions i van patir les conseqüències del recel popular. Ara, els ha dit Otegi, cal construir una agenda per al poble i abandonar la idea que el poble ja s’adaptarà a una agenda predeterminada.
Otegi entrant al Velòdrom d’Anoeta- EITB
El missatge cap enfora anava dirigit directament a Podemos i a tots aquells que creuen que és possible reformar l’estat espanyol. Els ha advertit que Espanya és irreformable i que quan Podemos ho constati, l’opció que estan obligats a fer és adherir-se als independentistes. És el discurs invers al que proclamava En Comú Podem quan demanava que les perifèries s’adherissin al federalisme de Podem. El fracassat debat d’investidura a Espanya ha demostrat que és més viable la independència de Catalunya i el País Basc que intentar reformar un estat que és, com ha dit molt bé Otegi, indecent.
No es tracta de reivindicar la independència per raons econòmiques, Identitàries o polítiques. La independència és una qüestió de dignitat. De decència. ¿Qui no vol viure en un estat decent? Otegi s’ha fet més savi entre reixes i ha tingut temps de pensar què convé als bascos i quin camí cal que emprengui una esquerra abertzale que té pendent trobar una solució pels presos per encetar una nova etapa política completament allunyada de la violència.
Arnaldo Otegi és avui una gran amenaça per aquells que se sentin confortables en l’statu quo, encara que l’autonomia basca hagi pogut afrontar la crisi econòmica en millors condicions que cap altra autonomia. Té al cap un projecte i té el carisma que la ceguesa de l’Estat. ha enfortit. Aquest vespre, a Anoeta, ell era l’única veu d’una esquerra abertzale en hores baixes. Ha estat una bona sessió de tonificació.
‘Catalunya vespre’: ‘L’estripada’, avui amb Aurora Madaula
Arnaldo Otegi torna al carrer\t S’ha acabat el compte enrere. Demà Arnaldo Otegi sortirà de la presó de Logronyo, on ha estat empresonat des del 2009 acusat d’haver intentat reconstruir Batasuna, o el que és el mateix, acusat d’haver traslladat el conflicte basc de les armes a la política. Com deia Eguiguren en una entrevista recent, l’Estat, i amb ell els dos partits que l’han governat, PP i PSOE, encara no ha reconegut públicament el que era una bona notícia. Només un estat miop, venjatiu, irresponsable i poc democràtic gosaria empresonar el líder que va aconseguir substituir les bales per vots. (…)
Origen: ‘Catalunya vespre’: ‘L’estripada’, avui amb Aurora Madaula
Arnaldo Otegi torna al carrer
S’ha acabat el compte enrere. Demà Arnaldo Otegi sortirà de la presó de Logronyo, on ha estat empresonat des de 2009 acusat d’haver intentat reconstruir Batasuna, o el que és el mateix, acusat d’haver traslladat el conflicte basc de les armes a la política.
Com deia Eguiguren en una entrevista recent, l’Estat, i amb ell els dos partits que l’han governat, PP i PSOE , encara no ha reconegut públicament el que era una bona notícia.
Només un Estat miop, venjatiu, irresponsable i poc democràtic gosaria empresonar el líder que va aconseguir substituir les bales per vots.
Van perseguir la violència d’ETA confonent el terrorisme amb el dret a decidir de la nació basca.
En aquesta deriva persecutòria van actuar contra diaris, centres culturals, associacions de familiars de presos i contra partits polítics. La cacera de bruixes contra tot el que sonés a basc demostrava, un cop més, la incapacitat de l’estat espanyol de resoldre els seu problema nacional sense judicialitzar el basquisme. Arnaldo Otegi va ser detingut i empresonat perquè el que importava no era acabar amb la violència sinó amb la dissidència basca. Va ser empresonat, juntament amb els altres quatre companys del cas “Bateragune” per haver negociat la pau, deixant sense excuses els que compten les víctimes en nombre de vots.
Sis anys i mig després, Otegi recuperarà la llibertat havent complert la totalitat de la pena, amb mesures especials que li han negat visites en diverses ocasions i que han intentat extingir el seu lideratge.
Malgrat tot, les coses estan bé si acaben bé i el conflicte armat basc ha d’acabar d’una vegada per sempre per deixar pas a la resolució política, amb Arnaldo Otegi al capdavant, en llibertat.
Catalunya vespre: ‘L’estripada’, avui amb Aurora Madaula, 29/02/2016
“Muriel Casals, la bondat a la cara” a “L’Estripada” del Catalunya Vespre.
Ahir em vaig estrenar a la secció “L’estripada” del programa “Catalunya Vespre” de Catalunya ràdio, amb aquest petit text dedicat a Muriel Casals.
Cliqueu a l’enllaç per escoltar-lo:
“L’Estripada” 15 de Febrer de 2016
Ens ha deixat Muriel Casals, una de les icones de la lluita del moviment independentista. Si hi ha hagut algú que hagi representat més i millor la “revolució del somriures”, no hi ha dubte que ha estat ella.
La seva fràgil figura, els cabells blancs de dona gran i elegant alhora, no eren cap signe de debilitat. Al contrari. Des de ben jove va ser una dona forta, de conviccions profundes i un compromís polític innegable.
Nascuda a l’exili, va militar al PSUC i ICV fins que se’n va allunyar per poder expressar obertament el seu independentisme. Muriel Casals era una dona d’esquerres que no va creure mai que defensar la sobirania de Catalunya fos incompatible amb defensar els drets socials de les catalanes i els catalans.
Va succeir Jordi Porta al capdavant d’Òmnium Cultural, una de les entitats cíviques que han articulat el moviment sobiranista dels darrers anys. Des d’aquesta posició va mediar entre els partits polítics que en diverses ocasions han encallat el procés. El seu capteniment calmat, conciliador i alegre, a l’hora que una mica patidor, va ajudar a llimar asprors.
Al nou Parlament, dominat per la majoria independentista, Muriel Casals va ser designada per presidir la Comissió encarregada d’acordar la desconnexió. L’hauria dirigit amb mà de ferro, encara que ningú no ho hauria notat. La seva màxima era, precisament, que ens havíem d’estimar si volíem arribar a bon port.
Muriel Casals tenia pintada la bondat a la cara, al somriure obert i als ulls sincers. Ja la trobem a faltar, però no morirà del tot perquè mai l’oblidarem.
Muriel Casals, la bondat a la cara
Ens ha deixat Muriel Casals, una de les icones de la lluita del moviment independentista. Si hi ha hagut algú que hagi representat més i millor la “revolució del somriures”, no hi ha dubte que ha estat ella.
La seva fràgil figura, els cabells blancs de dona gran i elegant alhora, no eren cap signe de debilitat. Al contrari. Des de ben jove va ser una dona forta, de conviccions profundes i un compromís polític innegable.
Nascuda a l’exili, va militar al PSUC i ICV fins que se’n va allunyar per poder expressar obertament el seu independentisme. Muriel Casals era una dona d’esquerres que no va creure mai que defensar la sobirania de Catalunya fos incompatible amb defensar els drets socials de les catalanes i els catalans.
Foto: Gianluca Battista
Va succeir Jordi Porta al capdavant d’Òmnium Cultural, una de les entitats cíviques que han articulat el moviment sobiranista dels darrers anys. Des d’aquesta posició va mediar entre els partits polítics que en diverses ocasions han encallat el procés. El seu capteniment calmat, conciliador i alegre, a l’hora que una mica patidor, va ajudar a llimar asprors.
Al nou Parlament, dominat per la majoria independentista, Muriel Casals va ser designada per presidir la Comissió encarregada d’acordar la desconnexió. L’hauria dirigit amb mà de ferro, encara que ningú no ho hauria notat. La seva màxima era, precisament, que ens havíem d’estimar si volíem arribar a bon port.
Muriel Casals tenia pintada la bondat a la cara, al somriure obert i als ulls sincers. Ja la trobem a faltar, però no morirà del tot perquè mai l’oblidarem.
Mas no és Ibarretxe
Durant els tres mesos que ha durat la negociació entre Junts pel Sí i la CUP he temut que el president Artur Mas acabés com el Lehendakari Ibarretxe i el seu famós pla. Però Mas no és Ibarretxe i el procés català no és el Pla Ibarretxe. Mas no és el procés, però és el president que s’ha atrevit a liderar-lo i el lidera perquè té un poble a rere, cosa que, com es va poder comprovar, no va passar amb el pla basc per assolir la sobirania.
L’anomenat Pla Ibarretxe, que amb el nom ja demostra la gran diferència respecte de la transversalitat del procés sobiranista català, va ser aprovat per majoria al Parlament basc el 30 de desembre de 2004. Després d’aprovar-lo es va encetar el camí cap a Madrid per negociar un referèndum “legal i acordat amb el govern espanyol” per tal que el poble basc decidís el tipus de relació que volia amb Espanya. Això era molt abans que el PSC defensés un acord semblant per a Catalunya, fins que un cop de maluc d’Iceta amb el Don’t stop me now, va fer-lo desaparèixer de l’univers socialista, o bé que Pablo Iglesias el defensés sense tenir cap possibilitat d’imposar-ho.
El Pla Ibarretxe reconeixia la nació basca, plantejava la reunificació dels territoris bascos retornant a l’antiga reivindicació del Zazpiak Bat (en referència al fet que les set províncies basques formaven part d’un sol poble), reclamava un poder judicial basc, així com una representació pròpia a la UE. Tanmateix, la fórmula que proposava per organitzar la relació entre Espanya i el País Basc era, per dir-ho així, una “tercera via” al proposar una sobirania nacional compartida, semblant a l’estatus de Puerto Rico amb relació als EUA. El País Basc seria un Estat lliure associat a Espanya. Era una solució a mig camí entre la independència i la dependència estricta. Ampliava en un sentit polític el que ja era així en un sentir econòmic.
La situació social i política del País Basc d’aleshores no té res a veure amb la de Catalunya avui, encara que molts estúpids s’entestin a voler-la comparar. Mas no és Ibarretxe i Catalunya no és el País Basc. Espanya, però, sí que és la mateixa. Ara i abans la impermeabilitat és absoluta. L’any 2004 al País Basc encara hi havia violència política, exercida per ETA però també per l’estat. L’aznarisme havia imposat la idea que al País Basc “tot és ETA” i la resposta policial al nacionalisme democràtic sempre va ser aquesta. A més, Aznar va voler frenar les aspiracions polítiques dels bascos, el que incloïa desballestar els moviment de l’esquerra abertzale per posar fi a la violència.
Valent-se d’un testaferro del PSOE com fou el jutge Garzón, l’estat va posar en marxa la macro causa Judicial 18/98, que va representar el tancament dels mitjans de comunicació en èuscar Egin i i més tard Egunkaria, va accelerar la persecució d’associacions nacionalistes, el tancament de tavernes basques i la querella contra tres membres de la Mesa del Parlament basc, el president Juan Mari Atutxa, del PNB, el vicepresident Gorka Knörr, d’EA, i la diputada Conchi Bilbao, del PNB per negar-se a dissoldre el grup parlamentari de Batasuna. Aquesta va ser la resposta judicial a un problema polític. L’estat espanyol sempre respon de la mateixa manera als embats polítics que posen en qüestió l’essència nacional. La divisió de poders de Montesquieu no existeix a Espanya. Llavors es va poder constatar al País Basc i des del 2010 és el que passa a Catalunya.
Batasuna va mostrar-se crítica amb el Pla dels nacionalistes bascos conservadors però al final van trobar una manera de donar-hi suport encara que tan sols fos a mitges. El dia que es va posar a votació el Pla Ibarretxe a la cambra basca, Arnaldo Otegi va anunciar, després de llegir una carta del cap militar d’ETA, Josu Urrutikoetxea “Ternera”, que dels 6 diputats de l’esquerra nacionalista, tres votarien a favor del Pla i tres ho farien en contra. Malgrat la violència, els processos judicials i les diferències ideològiques amb el PNB, Batasuna va ajudar a l’aprovació d’un pla que el Congrés de Diputats de Madrid va tombar en un tres i no res.
En política, com en l’esport, hi ha curses que es guanyen i d’altres que es perden, però el que és important és participar. Batasuna així ho va entendre i va entrar a la cursa pel dret a l’autodeterminació del poble basc des de la política, terreny que no hauria d’haver abandonat mai.
L’esquerra abertzale va continuar en la cursa després de la derrota madrilenya. Ibarretxe va convocar eleccions immediatament. La llei de partits (2002) mitjançant la qual l’estat va il·legalitzar Batasuna no va poder impedir que l’esquerra abertzale optés per presentar “llistes blanques” i que finalment demanés el vot per al Partit Comunista de les Terres Basques” (EHAK, en les seves sigles en èuscar) que va aconseguir 9 diputats. L’escissió d’Herri Batasuna que condemnava la violència explícitament, Aralar, també va aconseguir entrar al Parlament amb un diputat. El PNB, en canvi, va perdre 4 diputats.
La pèrdua d’escons del PNB i la pujada del PSE feien impossible la reedició de l’antic govern Ibarretxe sense el suport de l’esquerra abertzale i obria la porta a una aliança entre el PP i el PSOE. Finalment, però, EHAK va decidir cedir dos dels seus vots perquè Ibarretxe fos investit Lehendakari i frenar així l’aliança unionista de populars i socialistes. Ras i curt: els abertzales van estar a l’alçada de les circumstàncies polítiques d’aquell moment. És clar que ells llavors encara no tenien al costat una extrema esquerra unionista que els hi disputés el terreny. Això és nou. D’ara mateix.
La CUP podria haver fet tres mesos enrere el que Batasunava fer el 2005. Mas no és Ibarretxe, però la CUP tampoc és l’esquerra abertzale, encara que s’hi emmirallin ideològicament i fins i tot estèticament. L’esquerra abertzale, liderada per Arnaldo Otegi, va entendre que la sobirania d’un poble es guanya amb els vots i no amb les armes (que allà era el sinònim de la revolució d’aquí) i va prioritzar la via democràtica a la frustració ideològica. Les concessions al nacionalisme conservador del PNB no eren fàcils ni gratuïtes, però eren el preu que calia pagar si es volia guanyar la cursa que havia d’acabar amb la consecució de la llibertat del poble basc. Malgrat la distància, geogràfica i temporal, és possible que els “amics bascos” de la CUP hagin ajudat a desllorigar el procés català.
L’experiència és un grau i l’amistat ajuda. Mas no és Ibarretxe, és cert; ni falta que fa. Ibarretxe no tenia el suport del poble, ni tan sols tenia, com es va comprovar més tard, el suport del seu partit, que va trair-lo. Ibarretxe va perdre les eleccions i el govern i el seu pla va acabar al fons del calaix. El nou Lehendakari del PNB, un cop recuperat el poder després de l’etapa unionista PP-PSOE, ja era un autonomista que havia oblidat les aspiracions sobiranistes d’Ibarretxe. Artur Mas ha perdut ara la presidència de la que espero sigui l’última Generalitat autonòmica espanyola, però s’ha guanyat el respecte de tot un poble. Fins i tot el meu. Però ha aconseguit una cosa encara millor, fer que la dreta catalana nacionalista no deixi enrere l’objectiu independentista al que va sumar-se sense embuts el 27-S.
Ciclistes
El divendres passat Boston es va llevar amb la tràgica notícia de la mort d’una ciclista, envestida per un camió al bell mig de la ciutat. La noia es deia Anita Kurmann, nascuda a Suïssa i tenia 38. Treballava al Beth Israel Deaconess Medical Center i al Boston University Center for Regenerative Medicine i anava amb bicicleta a la feina.
Boston és una ciutat petita, plana i força accessible per als ciclistes que hi transiten. L’Ajuntament ha potenciat els carrils bici i els carrils compartits amb limitació de velocitat —una mena dels carrers 30km/h de Barcelona—, alhora que ha implantat el servei de transport en bicicleta, el Hubway, el germà bessó del Bicing barceloní. Amb l’arribada del bon temps i degut al fet que Boston és una ciutat universitària i cosmopolita i poblada de joves, molta gent —jo inclosa— utilitza la bici com a mitjà de transport ràpid, saludable, econòmic i ecològic.
Sóc ciclista i amant de les bicicletes. N’he tingut tota la vida, des de la primera que em van regalar els reis, una magnífica bicicleta de color blau, fins l’última que em va regalar el meu pare, un gegant híbrid de color rosa. De fet, vinc d’una família de ciclistes. El meu pare va practicar el ciclisme força anys, com també els meus germans, que corrien al Club Ciclista Mollet. Així doncs, no és d’estranyar que a mi m’encantin les bicicletes i que sigui una ferma defensora del seu ús a la ciutat.
La meva bici i jo a Nevada
Sempre que viatjo intento utilitzar el servei de bicicletes públiques, si és que n’hi ha, o bé me’n compro una de segona mà. L’any passat, durant la meva estada de recerca a Reno (Nevada), vaig comprar-me’n una de molt atrotinada però que anava molt bé. I quan vaig viure a Ohio, en vaig adquirir una la mar de guapa. A Washington DC, em vaig fer del bícing local, el Capital Bikeshare. Ara sóc membre del Hubway de Boston i, per descomptat, fa anys que renovo la meva subscripció al Bicing de Barcelona, malgrat que alguna vegada m’enfado amb l’Ajuntament perquè el servei no sempre funciona bé.
M’agrada anar amb bicicleta i detesto l’estupidesa dels que criminalitzen els ciclistes perquè n’hi ha que se salten els semàfors o bé fan infraccions. Són realment estúpids, ja que fan una lectura perversa del ciclisme, i són injustos, totalment injustos, perquè els ciclistes fan menys infraccions que els conductors de vehicles motoritzats. No llegeixo mai cap article —ni cap carta al director del diari que sigui— en contra dels conductors de cotxe que circulen a 100km/h per la Meridiana o per la Diagonal. Tampoc no escolto tertúlies que critiquin els “mals conductors” amb la mateixa vehemència que s’aplica als “mals ciclistes”. Si es descuiden, pensi-ho bé, aquests tertulians acaben per equiparar els ciclistes amb potencials homicides. No dic que no hi hagi ciclistes que cometin infraccions. N’hi ha però són l’excepció i no pas la regla. A més, en un accident, la víctima és sempre, sempre, sempre, el ciclista.
El proppassat divendres vaig constatar una vegada més que els ciclistes són les víctimes en llegir —i després veure-ho a la TV— que el camió que va atropellar aquella ciclista li va passar per damunt del cos a les 7 del matí i ni tan sols es va aturar, segurament perquè ni ho devia notar. Una formiga sota els peus d’un elefant. Mireu les imatges i reflexioneu sobre els ciclistes “terroristes”. Mireu les imatges i recordeu que Anita Kurman estava aturada esperant que el semàfor es posés en verd per iniciar un nou dia en aquesta meravellosa ciutat de l’est nord-americà.
Anita Kurmann, en un partit dels Red Sox, l’equip de bèisbol de Boston.
El meu darrer llibre
(Intra)històries 