(Intra)històries

La refundació… del PSC

Avui fa 137 anys que Pablo Iglesias, l’obrer no el professor universitari, fundava el PSOE Partido Socialista Obrero Español a Madrid i uns anys més tard, el 1888 participava en la fundació de la UGT, la Unió General de Treballadors, a Barcelona.

La situació actual tant del Partit polític com la del sindicat és radicalment diferent a la que tenia en el seu inici i l’esperit de lluita obrera i de reivindicació de classe han desaparegut tant del vocabulari que s’empra com de les accions que s’emprenen.

Si amb la fundació del partit i del sindicat s’ajudava a “estendre l’espectre que recorre Europa” en paraules de Marx i Engels, buscant l’extensió del que havia ser la “revolució comunista”, en l’actualitat el PSOE només pot ajudar a estendre l’espectre de la mala i vella política; el poder pel poder.

Al PSC, la filial catalana, les coses no van gaire millor. Si al desembre la cap de llista era l’antiga ministra de defensa resident a Miami, en les futures eleccions es perfila com a candidata la Diputada per Madrid, Meritxell Batet. Sí, per Madrid,  Catalunya és en ple procés de desconnexió, el Tribunal Constitucional no passa dia que no suspengui una llei catalana i el PSC vol triar de líder la socialista que ha estat negociant el possible pacte de govern amb l’anticatalanista Ciudadanos.

És cert que és gairebé impossible empitjorar el resultats de Carme Chacón, però posar al capdavant dels socialistes catalans algú que està en contra del referèndum ,nega la nació catalana, i calla quan el TC tomba una rere l’altra les lleis que surten del Parlament català, no ajudarà a millorar-los.

Amb un PSC que no es diferencia en res del centralisme, el nacionalisme espanyol i el filibusterisme del PSOE, potser caldria que deixessin d’intentar enganyar-nos i acabessin d’una vegada per totes amb la farsa d’anomenar-se Partit dels socialistes de Catalunya. El socialisme i Catalunya fa temps que els van oblidar , el roig de l’oberirsme poc a poc s’ha tornat taronja i el catalanisme s’ha suïcidat als actes de Societat Civil Catalana.

Potser ha arribat l’hora que el PSC s’ho repensi, s’assegui amb els militants catalans i els escolti, sinó vol que el PSOE es faci l’amo de la pista tot ballant Queen i el seu “Don’t stop me now” i els toqui ballar amb la més lletja.

Podeu escoltar el text al Catalunya Vespre en el seüent enllaç:

http://www.ccma.cat/audio/embed/920035” target=”_blank”>L’estripada al “Catalunya Vespre” de Catalunya Ràdio

Anuncis

Una nova partida?

L’Estripada 18/04/2016 (Podeu escoltar el text aquí “L’Estripada” al Catalunya Vespre de Catalunya Ràdio

Els peons s’han enrocat. La partida estava en un punt difícil i els peons han decidit actuar en una jugada que no els estava permesa. Les bases de Podemos han decidit amb un 88% dels vots votar en contra del pacte de govern amb PSOE i Ciudadanos.

L’alfil Iglesias però, ha corregut a presentar una jugada alternativa, “El gobierno del cambio” l’anomena. Però no es deixin enganyar PSOE i Podemos no sumen per a governar i necessitarien d’una jugada de “forquilla” que atrapés dues peces de l’altre costat del tauler per a poder sortir-ne victoriós. I en aquest cas, al tauler blanc i negre hi sortiria un incòmoda línia vermella que el PSOE ja ha dit que no pensa creuar.

Escac

De tota manera, quin “Gobierno del cambio” seria si l’Alfil Iglesias jugués al mateix bàndol que els que enterren peons en calç viva, com ell mateix va recordar al Congrés fa unes setmanes?

Per si es dóna el cas, la Reina de la perifèria es prepara, disposada si cal, a sacrificar una de les torres, tot sigui pel bé comú.

I mentrestant, a l’altra banda del tauler, l’altre equip, diguem les negres, s’ho mira distret. La jugada no els ha sorprès, la partida era complicada des de l’inici i ells n’estan jugant una de més important a casa seva.

Ja no els amoïnen els atacs, han plantejat una bona defensa i la situació de descontrol de l’oponent els ha permès anar avançant per tal d’aconseguir el seu regne, en aquest cas la seva República.

Ara bé, cal estar preparats per si el tauler vola pels aires i s’ha de començar de nou la partida. La millor defensa sempre és un bon atac, l’objectiu és clar però l’escac i mat només l’aconseguiran si tots juguen en el mateix equip. Peons inclosos.

Papers de Panamà

L’Estripada 4/4/2016  (Podeu escoltar el text aquí L’Estripada al CatVespre de Catalunya Ràdio )

Internet i les xarxes socials han demostrat sobradament que són una font d’informació que permet compartir notícies, fotografies o arxius i fer-los virals amb només uns quants clics.

Quan la informació que es comparteix és de caràcter confidencial, posa en entredit sistemes polítics o financers i possiblement no hagués vist mai la llum sense l’existència d’internet, el vehicle, és a dir, la xarxa, esdevé tant o més important que la informació que transporta.

Primer va ser Wikileaks, després Edward Snowden i ara els anomenats “Papers de Panamà”. Tots tres són casos en els que escàndols polítics, d’espionatge o financers han estat destapats a internet gràcies a que algú ha cregut que el dret a la informació estava per damunt d’interessos polítics o personals.

Ahir una investigació del Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació va filtrar més d’11 milions de documents que relacionen, entre d’altres, a polítics, esportistes, Cases Reials o dictadors, amb una firma panamenya especialitzada en crear empreses a paradisos fiscals amb la més que probable finalitat d’evasió d’impostos.

En el cas espanyol en surten esquitxats membres de la Casa Reial, polítics del Partit Popular, futbolistes i personatges de la cultura.

Panamà
Font: Semana

Potser caldria recordar-los que la política es basa en la honestedat, que la cultura no tira endavant només a través de signar manifestos contra la pujada de l’IVA, que el joc net també s’ha de practicar fora del camp de futbol i que la Monarquia, tot i no haver-la escollit democràticament, la paguem entre tots.

 

Per cert, vostès recordin que demà comença la campanya de la Renda i que, com va dir l’advocada de l’Estat, allò de “Hacienda somos todos” era només un eslògan publicitari.

 

Un estat decent

(Article publicat originalment al El Món, el dissabte 5 de març de 2016)
Aurora Madaula & Agustí Colomines
Estatu duin batean bizi nahi dugu” [Volem viure en un estat decent]. Aquesta idea ha estat la columna vertebral del discurs d’Arnaldo Otegi des del faristol del Velòdrom d’Anoeta. El velòdrom s’ha fet petit per acollir la gentada que ha acudit a Donostia percelebrar la sortida de la presó de qui està cridat a esdevenir el gran dirigent de l’esquerra abertzale. De fet, han habilitat una carpa annexa per acomodar una gernació que ha sortit d’aquest acte amb les piles molt carregades.

L’acte, més festiu que reivindicatiu, ha servit per posar en marxa el que podríem considerar la refundació de l’esquerra abertzale, que es prepara per recuperar el vot que va perdre a les passades eleccions a favor de Podemos.

Otegi ha dirigit missatges cap endins i cap enfora. Cap endins per reclamar repensar l’agenda política, atès que el pas per les institucions els ha debilitat més del que s’haurien pensat mai. En una època en què la gent començava a desconfiar de les institucions, els abertzales van entrar amb força a les institucions i van patir les conseqüències del recel popular. Ara, els ha dit Otegi, cal construir una agenda per al poble i abandonar la idea que el poble ja s’adaptarà a una agenda predeterminada.

otegi-omenaldia_foto610x342

Otegi entrant al Velòdrom d’Anoeta- EITB

El missatge cap enfora anava dirigit directament a Podemos i a tots aquells que creuen que és possible reformar l’estat espanyol. Els ha advertit que Espanya és irreformable i que quan Podemos ho constati, l’opció que estan obligats a fer és adherir-se als independentistes. És el discurs invers al que proclamava En Comú Podem quan demanava que les perifèries s’adherissin al federalisme de Podem. El fracassat debat d’investidura a Espanya ha demostrat que és més viable la independència de Catalunya i el País Basc que intentar reformar un estat que és, com ha dit molt bé Otegi, indecent.

No es tracta de reivindicar la independència per raons econòmiques, Identitàries o polítiques. La independència és una qüestió de dignitat. De decència. ¿Qui no vol viure en un estat decent? Otegi s’ha fet més savi entre reixes i ha tingut temps de pensar què convé als bascos i quin camí cal que emprengui una esquerra abertzale que té pendent trobar una solució pels presos per encetar una nova etapa política completament allunyada de la violència.

Arnaldo Otegi és avui una gran amenaça per aquells que se sentin confortables en l’statu quo, encara que l’autonomia basca hagi pogut afrontar la crisi econòmica en millors condicions que cap altra autonomia. Té al cap un projecte i té el carisma que la ceguesa de l’Estat. ha enfortit. Aquest vespre, a Anoeta, ell era l’única veu d’una esquerra abertzale en hores baixes. Ha estat una bona sessió de tonificació.

‘Catalunya vespre’: ‘L’estripada’, avui amb Aurora Madaula

Arnaldo Otegi torna al carrer\t S’ha acabat el compte enrere. Demà Arnaldo Otegi sortirà de la presó de Logronyo, on ha estat empresonat des del 2009 acusat d’haver intentat reconstruir Batasuna, o el que és el mateix, acusat d’haver traslladat el conflicte basc de les armes a la política. Com deia Eguiguren en una entrevista recent, l’Estat, i amb ell els dos partits que l’han governat, PP i PSOE, encara no ha reconegut públicament el que era una bona notícia. Només un estat miop, venjatiu, irresponsable i poc democràtic gosaria empresonar el líder que va aconseguir substituir les bales per vots. (…)

Origen: ‘Catalunya vespre’: ‘L’estripada’, avui amb Aurora Madaula

Arnaldo Otegi torna al carrer

18302448--644x362

S’ha acabat el compte enrere. Demà Arnaldo Otegi sortirà de la presó de Logronyo, on ha estat empresonat des de 2009 acusat d’haver intentat reconstruir Batasuna, o el que és el mateix, acusat d’haver traslladat el conflicte basc de les armes a la política.

Com deia Eguiguren en una entrevista recent, l’Estat, i amb ell els dos partits que l’han governat, PP i PSOE , encara no ha reconegut públicament el que era una bona notícia.

Només un Estat miop, venjatiu, irresponsable i poc democràtic gosaria empresonar el líder que va aconseguir substituir les bales per vots.

Van perseguir la violència d’ETA confonent el terrorisme amb el dret a decidir de la nació basca.

En aquesta deriva persecutòria van actuar contra diaris, centres culturals, associacions de familiars de presos i  contra partits polítics. La cacera de bruixes contra tot el que sonés a basc demostrava, un cop més, la incapacitat de l’estat espanyol de resoldre els seu problema nacional sense judicialitzar el basquisme. Arnaldo Otegi va ser detingut i empresonat perquè el que importava no era acabar amb la violència sinó amb la dissidència basca. Va ser empresonat, juntament amb els altres quatre companys del cas “Bateragune” per haver negociat la pau, deixant sense excuses els que compten les víctimes en nombre de vots.

Sis anys i mig després, Otegi recuperarà la llibertat havent complert la totalitat de la pena, amb mesures especials que li han negat visites en diverses ocasions i que han intentat extingir el seu lideratge.

Malgrat tot, les coses estan bé si acaben bé i el conflicte armat basc ha d’acabar d’una vegada per sempre per deixar pas a la resolució política, amb Arnaldo Otegi al capdavant, en llibertat.

Catalunya vespre: ‘L’estripada’, avui amb Aurora Madaula, 29/02/2016

“Muriel Casals, la bondat a la cara” a “L’Estripada” del Catalunya Vespre.

Ahir em vaig estrenar a la secció “L’estripada” del programa “Catalunya Vespre” de Catalunya ràdio, amb aquest petit text dedicat a Muriel Casals.

Cliqueu a l’enllaç per escoltar-lo:

“L’Estripada” 15 de Febrer de 2016

Ens ha deixat Muriel Casals, una de les icones de la lluita del moviment independentista. Si hi ha hagut algú que hagi representat més i millor la “revolució del somriures”, no hi ha dubte que ha estat ella.

La seva fràgil figura, els cabells blancs de dona gran i elegant alhora, no eren cap signe de debilitat. Al contrari. Des de ben jove va ser una dona forta, de conviccions profundes i un compromís polític innegable.

Nascuda a l’exili, va militar al PSUC i ICV fins que se’n va allunyar per poder expressar obertament el seu independentisme. Muriel Casals era una dona d’esquerres que no va creure mai que defensar la sobirania de Catalunya fos incompatible amb defensar els drets socials de les catalanes i els catalans. 

Va succeir Jordi Porta al capdavant d’Òmnium Cultural, una de les entitats cíviques que han articulat el moviment sobiranista dels darrers anys. Des d’aquesta posició va mediar entre els partits polítics que en diverses ocasions han encallat el procés. El seu capteniment calmat, conciliador i alegre, a l’hora que una mica patidor, va ajudar a llimar asprors.

Al nou Parlament, dominat per la majoria independentista, Muriel Casals va ser designada per presidir la Comissió encarregada d’acordar la desconnexió. L’hauria dirigit amb mà de ferro, encara que ningú no ho hauria notat. La seva màxima era, precisament, que ens havíem d’estimar si volíem arribar a bon port.

Muriel Casals tenia pintada la bondat a la cara, al somriure obert i als ulls sincers.  Ja la trobem a faltar, però no morirà del tot perquè mai l’oblidarem.

El meu darrer llibre

%d bloggers like this: