(Intra)històries

Follow me on Twitter

Anuncis

“Muriel Casals, la bondat a la cara” a “L’Estripada” del Catalunya Vespre.

Ahir em vaig estrenar a la secció “L’estripada” del programa “Catalunya Vespre” de Catalunya ràdio, amb aquest petit text dedicat a Muriel Casals.

Cliqueu a l’enllaç per escoltar-lo:

“L’Estripada” 15 de Febrer de 2016

Ens ha deixat Muriel Casals, una de les icones de la lluita del moviment independentista. Si hi ha hagut algú que hagi representat més i millor la “revolució del somriures”, no hi ha dubte que ha estat ella.

La seva fràgil figura, els cabells blancs de dona gran i elegant alhora, no eren cap signe de debilitat. Al contrari. Des de ben jove va ser una dona forta, de conviccions profundes i un compromís polític innegable.

Nascuda a l’exili, va militar al PSUC i ICV fins que se’n va allunyar per poder expressar obertament el seu independentisme. Muriel Casals era una dona d’esquerres que no va creure mai que defensar la sobirania de Catalunya fos incompatible amb defensar els drets socials de les catalanes i els catalans. 

Va succeir Jordi Porta al capdavant d’Òmnium Cultural, una de les entitats cíviques que han articulat el moviment sobiranista dels darrers anys. Des d’aquesta posició va mediar entre els partits polítics que en diverses ocasions han encallat el procés. El seu capteniment calmat, conciliador i alegre, a l’hora que una mica patidor, va ajudar a llimar asprors.

Al nou Parlament, dominat per la majoria independentista, Muriel Casals va ser designada per presidir la Comissió encarregada d’acordar la desconnexió. L’hauria dirigit amb mà de ferro, encara que ningú no ho hauria notat. La seva màxima era, precisament, que ens havíem d’estimar si volíem arribar a bon port.

Muriel Casals tenia pintada la bondat a la cara, al somriure obert i als ulls sincers.  Ja la trobem a faltar, però no morirà del tot perquè mai l’oblidarem.

Anuncis

Muriel Casals, la bondat a la cara

Ens ha deixat Muriel Casals, una de les icones de la lluita del moviment independentista. Si hi ha hagut algú que hagi representat més i millor la “revolució del somriures”, no hi ha dubte que ha estat ella.

La seva fràgil figura, els cabells blancs de dona gran i elegant alhora, no eren cap signe de debilitat. Al contrari. Des de ben jove va ser una dona forta, de conviccions profundes i un compromís polític innegable.

Nascuda a l’exili, va militar al PSUC i ICV fins que se’n va allunyar per poder expressar obertament el seu independentisme. Muriel Casals era una dona d’esquerres que no va creure mai que defensar la sobirania de Catalunya fos incompatible amb defensar els drets socials de les catalanes i els catalans. 

1422560392_767902_1422560501_sumario_normal

Foto: Gianluca Battista

Va succeir Jordi Porta al capdavant d’Òmnium Cultural, una de les entitats cíviques que han articulat el moviment sobiranista dels darrers anys. Des d’aquesta posició va mediar entre els partits polítics que en diverses ocasions han encallat el procés. El seu capteniment calmat, conciliador i alegre, a l’hora que una mica patidor, va ajudar a llimar asprors.

Al nou Parlament, dominat per la majoria independentista, Muriel Casals va ser designada per presidir la Comissió encarregada d’acordar la desconnexió. L’hauria dirigit amb mà de ferro, encara que ningú no ho hauria notat. La seva màxima era, precisament, que ens havíem d’estimar si volíem arribar a bon port.

Muriel Casals tenia pintada la bondat a la cara, al somriure obert i als ulls sincers.  Ja la trobem a faltar, però no morirà del tot perquè mai l’oblidarem.

Mas no és Ibarretxe

Durant els tres mesos que ha durat la negociació entre Junts pel Sí i la CUP he temut que el president Artur Mas acabés com el Lehendakari Ibarretxe i el seu famós pla. Però Mas no és Ibarretxe i el procés català no és el Pla Ibarretxe. Mas no és el procés, però és el president que s’ha atrevit a liderar-lo i el lidera perquè té un poble a rere, cosa que, com es va poder comprovar, no va passar amb el pla basc per assolir la sobirania.

no-del-TC-que-Congres_ARAIMA20141001_0036_5L’anomenat Pla Ibarretxe, que amb el nom ja demostra la gran diferència respecte de la transversalitat del procés sobiranista català, va ser aprovat per majoria al Parlament basc el 30 de desembre de 2004. Després d’aprovar-lo es va encetar el camí cap a Madrid per negociar un referèndum “legal i acordat amb el govern espanyol” per tal que el poble basc decidís el tipus de relació que volia amb Espanya. Això era molt abans que el PSC defensés un acord semblant per a Catalunya, fins que un cop de maluc d’Iceta amb el Don’t stop me now, va fer-lo desaparèixer de l’univers socialista, o bé que Pablo Iglesias el defensés sense tenir cap possibilitat d’imposar-ho.

El Pla Ibarretxe reconeixia la nació basca, plantejava la reunificació dels territoris bascos retornant a l’antiga reivindicació del Zazpiak Bat (en referència al fet que les set províncies basques formaven part d’un sol poble), reclamava un poder judicial basc, així com una representació pròpia a la UE. Tanmateix, la fórmula que proposava per organitzar la relació entre Espanya i el País Basc era, per dir-ho així, una “tercera via” al proposar una sobirania nacional compartida, semblant a l’estatus de Puerto Rico amb relació als EUA. El País Basc seria un Estat lliure associat a Espanya. Era una solució a mig camí entre la independència i la dependència estricta. Ampliava en un sentit polític el que ja era així en un sentir econòmic.

La situació social i política del País Basc d’aleshores no té res a veure amb la de Catalunya avui, encara que molts estúpids s’entestin a voler-la comparar. Mas no és Ibarretxe i Catalunya no és el País Basc. Espanya, però, sí que és la mateixa. Ara i abans la impermeabilitat és absoluta. L’any 2004 al País Basc encara hi havia violència política, exercida per ETA però també per l’estat. L’aznarisme havia imposat la idea que al País Basc “tot és ETA” i la resposta policial al nacionalisme democràtic sempre va ser aquesta. A més, Aznar va voler frenar les aspiracions polítiques dels bascos, el que incloïa desballestar els moviment de l’esquerra abertzale per posar fi a la violència.

Valent-se d’un testaferro del PSOE com fou el jutge Garzón, l’estat va posar en marxa la macro causa Judicial 18/98, que va representar el tancament dels mitjans de comunicació en èuscar Egin i  i més tard Egunkaria, va accelerar la persecució d’associacions nacionalistes, el tancament de tavernes basques i la querella contra tres membres de la Mesa del Parlament basc, el president Juan Mari Atutxa, del PNB, el vicepresident Gorka Knörr, d’EA, i la diputada Conchi Bilbao, del PNB per negar-se a dissoldre el grup parlamentari de Batasuna. Aquesta va ser la resposta judicial a un problema polític. L’estat espanyol sempre respon de la mateixa manera als embats polítics que posen en qüestió l’essència nacional. La divisió de poders de Montesquieu no existeix a Espanya. Llavors es va poder constatar al País Basc i des del 2010 és el que passa a Catalunya.

Batasuna va mostrar-se crítica amb el Pla dels nacionalistes bascos conservadors però al final van trobar una manera de donar-hi suport encara que tan sols fos a mitges. El dia que es va posar a votació el Pla Ibarretxe a la cambra basca, Arnaldo Otegi va anunciar, després de llegir una carta del cap militar d’ETA, Josu Urrutikoetxea “Ternera”, que dels 6 diputats de l’esquerra nacionalista, tres votarien a favor del Pla i tres ho farien en contra. Malgrat la violència, els processos judicials i les diferències ideològiques amb el PNB, Batasuna va ajudar a l’aprovació d’un pla que el Congrés de Diputats de Madrid va tombar en un tres i no res.1104398218_850215_0000000000_sumario_normal

En política, com en l’esport, hi ha curses que es guanyen i d’altres que es perden, però el que és important és participar. Batasuna així ho va entendre i va entrar a la cursa pel dret a l’autodeterminació del poble basc des de la política, terreny que no hauria d’haver abandonat mai.

L’esquerra abertzale va continuar en la cursa després de la derrota madrilenya. Ibarretxe va convocar eleccions immediatament. La llei de partits (2002) mitjançant la qual l’estat va il·legalitzar Batasuna no va poder impedir que l’esquerra abertzale optés per presentar “llistes blanques” i que finalment demanés el vot per al Partit Comunista de les Terres Basques” (EHAK, en les seves sigles en èuscar) que va aconseguir 9 diputats. L’escissió d’Herri Batasuna que condemnava la violència explícitament, Aralar, també va aconseguir entrar al Parlament amb un diputat. El PNB, en canvi, va perdre 4 diputats.

La pèrdua d’escons del PNB i la pujada del PSE feien impossible la reedició de l’antic govern Ibarretxe sense el suport de l’esquerra abertzale i obria la porta a una aliança entre el PP i el PSOE. Finalment, però, EHAK va decidir cedir dos dels seus vots perquè Ibarretxe fos investit Lehendakari i frenar així l’aliança unionista de populars i socialistes. Ras i curt: els abertzales van estar a l’alçada de les circumstàncies polítiques d’aquell moment. És clar que ells llavors encara no tenien al costat una extrema esquerra unionista que els hi disputés el terreny. Això és nou. D’ara mateix.

La CUP podria haver fet tres mesos enrere el que Batasunava fer el 2005. Mas no és Ibarretxe, però la CUP tampoc és l’esquerra abertzale, encara que s’hi emmirallin ideològicament i fins i tot estèticament. L’esquerra abertzale, liderada per Arnaldo Otegi, va entendre que la sobirania d’un poble es guanya amb els vots i no amb les armes (que allà era el sinònim de la revolució d’aquí) i va prioritzar la via democràtica a la frustració ideològica. Les concessions al nacionalisme conservador del PNB no eren fàcils ni gratuïtes, però eren el preu que calia pagar si es volia guanyar la cursa que havia d’acabar amb la consecució de la llibertat del poble basc. Malgrat la distància, geogràfica i temporal, és possible que els “amics bascos” de la CUP hagin ajudat a desllorigar el procés català.

L’experiència és un grau i l’amistat ajuda. Mas no és Ibarretxe, és cert; ni falta que fa. Ibarretxe no tenia el suport del poble, ni tan sols tenia, com es va comprovar més tard, el suport del seu partit, que va trair-lo. Ibarretxe va perdre les eleccions i el govern i el seu pla va acabar al fons del calaix. El nou Lehendakari del PNB, un cop recuperat el poder després de l’etapa unionista PP-PSOE, ja era un autonomista que havia oblidat les aspiracions sobiranistes d’Ibarretxe. Artur Mas ha perdut ara la presidència de la que espero sigui l’última Generalitat autonòmica espanyola, però s’ha guanyat el respecte de tot un poble. Fins i tot el meu. Però ha aconseguit una cosa encara millor, fer que la dreta catalana nacionalista no deixi enrere l’objectiu independentista al que va sumar-se sense embuts el 27-S.

 

 

 

 

Ciclistes

El divendres passat Boston es va llevar amb la tràgica notícia de la mort d’una ciclista, envestida per un camió al bell mig de la ciutat. La noia es deia Anita Kurmann, nascuda a Suïssa i tenia 38. Treballava al Beth Israel Deaconess Medical Center i al Boston University Center for Regenerative Medicine i anava amb bicicleta a la feina.

0323_bicyclists_01Boston és una ciutat petita, plana i força accessible per als ciclistes que hi transiten. L’Ajuntament ha potenciat els carrils bici i els carrils compartits amb limitació de velocitat —una mena dels carrers 30km/h de Barcelona—, alhora que ha implantat el servei de transport en bicicleta, el Hubway, el germà bessó del Bicing barceloní. Amb l’arribada del bon temps i degut al fet que Boston és una ciutat universitària i cosmopolita i poblada de joves, molta gent —jo inclosa— utilitza la bici com a mitjà de transport ràpid, saludable, econòmic i ecològic.

Sóc ciclista i amant de les bicicletes. N’he tingut tota la vida, des de la primera que em van regalar els reis, una magnífica bicicleta de color blau, fins l’última que em va regalar el meu pare, un gegant híbrid de color rosa. De fet, vinc d’una família de ciclistes. El meu pare va practicar el ciclisme força anys, com també els meus germans, que corrien al Club Ciclista Mollet. Així doncs, no és d’estranyar que a mi m’encantin les bicicletes i que sigui una ferma defensora del seu ús a la ciutat.

La meva bici i jo a Nevada

Sempre que viatjo intento utilitzar el servei de bicicletes públiques, si és que n’hi ha, o bé me’n compro una de segona mà. L’any passat, durant la meva estada de recerca a Reno (Nevada), vaig comprar-me’n una de molt atrotinada però que anava molt bé. I quan vaig viure a Ohio, en vaig adquirir una la mar de guapa. A Washington DC, em vaig fer del bícing local, el Capital Bikeshare. Ara sóc membre del Hubway de Boston i, per descomptat, fa anys que renovo la meva subscripció al Bicing de Barcelona, malgrat que alguna vegada m’enfado amb l’Ajuntament perquè el servei no sempre funciona bé.

M’agrada anar amb bicicleta i detesto l’estupidesa dels que criminalitzen els ciclistes perquè n’hi ha que se salten els semàfors o bé fan infraccions. Són realment estúpids, ja que fan una lectura perversa del ciclisme, i són injustos, totalment injustos, perquè els ciclistes fan menys infraccions que els conductors de vehicles motoritzats. No llegeixo mai cap article —ni cap carta al director del diari que sigui— en contra dels conductors de cotxe que circulen a 100km/h per la Meridiana o per la Diagonal. Tampoc no escolto tertúlies que critiquin els “mals conductors” amb la mateixa vehemència que s’aplica als “mals ciclistes”. Si es descuiden, pensi-ho bé, aquests tertulians acaben per equiparar els ciclistes amb potencials homicides. No dic que no hi hagi ciclistes que cometin infraccions. N’hi ha però són l’excepció i no pas la regla. A més, en un accident, la víctima és sempre, sempre, sempre, el ciclista.

El proppassat divendres vaig constatar una vegada més que els ciclistes són les víctimes en llegir —i després veure-ho a la TV— que el camió que va atropellar aquella ciclista li va passar per damunt del cos a les 7 del matí i ni tan sols es va aturar, segurament perquè ni ho devia notar. Una formiga sota els peus d’un elefant. Mireu les imatges i reflexioneu sobre els ciclistes “terroristes”. Mireu les imatges i recordeu que Anita Kurman estava aturada esperant que el semàfor es posés en verd per iniciar un nou dia en aquesta meravellosa ciutat de l’est nord-americà.

2B3B64F400000578-0-image-m-25_1439150808432

Anita Kurmann, en un partit dels Red Sox, l’equip de bèisbol de Boston.

Dia 3: D’Argentona a Harvard, pendents d’una gorra

FullSizeRenderUna de les coses que més m’agrada de l’ofici d’historiadora és fer descobriments. No és gens fàcil però molt sovint és possible. El meu mestre —perquè tots en tenim, de mestres— sempre diu que un bon historiador ha de ser un tafaner encuriosit i un bon detectiu. Cal seguir pistes i estirar del fil. Però de vegades hi ha descobriments que arriben per la màgia de l’atzar, inesperadament. Ara us n’explicaré un.

Una de les zones més boniques de Boston és Cambridge, el barri universitari per excel·lència, ja que hi conviuen almenys dues de les universitats més famoses i reconegudes del món: Harvard i el Massachusetts Institute of Technology (MIT). M’agrada passejar pel barri, és agradable, té ambient, cases espectaculars i restaurants de tot tipus. Entre els carrers propers a Harvard Square l’Agustí i jo vam descobrir una de les botigues més boniques de la ciutat, una barreteria —botiga i fabricants— anomenada Goorin Bros, establerta el 1895 a San Francisco però amb botigues arreu dels EUA. Fins i tot a Barcelona es poden trobar barrets d’aquesta marca, per bé que no hi tenen botiga. El descobriment de veritat no va ser tan sols aquest.

Quan vam decidir anar a la botiga a comprar una gorra de la qual l’Agustí s’havia enamorat, el noi jove que ens va atendre va confessar-nos que la seva família era, va dir ell, d’origen espanyol i que el seu besavi s’havia exiliat a Colòmbia després de la guerra civil. En les quatre frases ràpides que vam creuar amb aquell noi tan amable, vaig comentar-li que jo treballava l’exili, però l’exili dels bascos. Mentre empaquetava la gorra i ens la cobrava, el noi anava xerrant. Ens va dir que sabia que el seu besavi havia sigut un polític català. Aquí és on vam parar l’orella. Català? Qui? I ell va i ens diu: Calvet. Calvet? Quin Calvet? I llavors se’ns va encendre el llum: estava parlant del conseller d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya durant la guerra civil: Josep Calvet i Móra.

Goorin Bros. Hat Shop

Goorin Bros. Hat Shop

Sense acabar-nos-ho de creure, i com que el noi va copsar la nostra sorpresa, ens va preguntar si el seu besavi era tan important com deia la seva família. Li vàrem fer cinc cèntims de qui era el seu besavi i el seu paper en el govern català. Va quedar bocabadat i il·lusionat. Varem fer-nos unes quantes fotografies i hem quedat a dinar la setmana vinent. Amb ell i un germà seu.

Qui era Josep Calvet i Móra? Hi ha un llibre de Margarida Colomer, Josep Calvet i Móra. La trajectòria d’un rabassaire argentoní 1891-1950, editat a Argentona el 1996, que en parla. Jo ara només en vull fer una pinzellada.

Josep Calvet era un pagès nascut a Argentona el 1891, amb una clara consciència social i de lluita. Era el prototip d’aquells obrers revolucionaris que tan agrada però que no sempre és veritat que existeixin. Josep Calvet va ser un dels membres destacats de la societat agrícola “La Redemptora” que reclamava millores laborals per als treballadors del camp i que el 1928 s’integrà a la Unió de Rabassaires (UR). Com a pagès compromès amb la lluita per l’economia del país però també en la millora de les condicions dels treballadors rurals, Calvet va interessar-se per la política, inicialment atret per les idees socialistes. Acabà essent alcalde de la seva Argentona natal en les eleccions del mes d’abril de 1931 en una coalició formada per ERC i la UR.

L’alcalde Calvet no abandonà mai les reivindicacions dels pagesos, als quals ja havia afavorit amb la creació de la Mutualitat vinculada a “La Redempció”, la societat cooperativa agrícola que va substituir la inicial“La Redemptora”. Des de la presidència de la Unió de Rabassaires defensà el cooperativisme com a garant dels jornalers però alhora també dels petits propietaris agrícoles.

Calvet, que el 1933 havia estat escollit diputat a Corts i mantenia el càrrec a la Unió de Rabassaires, no es presentà a la reelecció com a alcalde d’Argentona a les eleccions de 1934 i se centrà en els seus càrrecs, juntament amb el de vocal ajudant del conseller d’Agricultura i Economia, Joan Comorera, el 1934.

Durant els fets d’octubre, clarament vinculats amb la desobediència de la Generalitat de Catalunya i la impugnació per part del Govern espanyol de la Llei de Contractes de Conreus catalana, Calvet defensà els interessos del camp català a Madrid sense ésser empresonat perquè no havia participat directament en la revolta institucional encapçalada pel president Companys. Calvet cada vegada estava més a prop dels comunistes i era un ferri defensor dels drets del món rural català. El 1936 va participar en la formació del Front d’Esquerres per concórrer a les eleccions generals espanyoles del mes de febrer, en les quals va repetir com a candidat de la Unió de Rabassaires per la circumscripció de Barcelona.

El nou govern del president Lluís Companys, un cop recuperada la Generalitat, el nomenà conseller d’Agricultura el 31 de Juliol de 1936, iniciada la Guerra Civil. Va mantenir el càrrec fins al 1939, quan el Govern va marxar a l’exili. Aleshores ja era militant del PSUC, partit al que va militar fins la seva mort, a Bogotà, l’1 de novembre de 1950, i mantingué un posicionament crític amb la Unió de Rabassaires, cosa que li costà l’expulsió el 1945. No va ser mai partidari de les col·lectivitzacions i fou fidel a la idea que el cooperativisme era la millor solució per garantir el proveïment de la rereguarda. Tanmateix, va participar en la formació de la Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya (FSAC). Com molts polítics de llavors, Calvet escrivia a la premsa, especialment a Terra Lliure i a La Terra, l’òrgan de la UR.

Nicholas Huertas Calvet

Nicholas Huertas Calvet

Tot això és el que li explicarem a Nicholas Huertas Calvet i al seu germà el dia que dinem plegats. A Boston hi viu un dels besnét del conseller Josep Calvet i nét de Domènec Calvet i Lladó, un dels seus fills. Resulta que el passat mes març, l’avi Domènec va traspassar i en Nicholas ens va explicar que aleshores la seva família —que està molt interessada a conservar la memòria del besavi, encara que els Calvet dels EUA s’hagin dedicat a l’odontologia i no pas a la política— havia trobat documentació i un munt de fotografies de l’època de la Generalitat Republicana en l’apartament que tenia a Nova York.

Quina descoberta, oi? Ja ens hem posat a treballar per intentar que aquesta documentació no es perdi i que, si pot ser, la família la cedeixi a l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), que és el lloc natural on hauria de ser. Nicholas, en Nick, i la seva família estan tant o més contents que nosaltres per la feliç coincidència en un botiga —que no casa— de barrets amb dos historiadors que sabien qui era el besavi d’aquest jove xicot nord-americà, que disposa de passaport espanyol, però que no parla un borrall ni de castellà ni de català.

Dia 2: Free Brady!

“Free Brady!, Free Brady!” —Cridava un home que empenyia un carro pel carrer ple de samarretes que duien estampades la cara d’un home jove i la mateixa llegenda que ell anunciava a crits “Free Brady”. La samarreta s’assemblava molt a una altra de ben famosa dedicada a Obama amb seu crit d’esperança: “Hope”.FreeBradyNavy_large

Em va sorprendre que hi hagués gent que es mofés d’aquell home, assenyalant-lo amb el dit. Però també hi havia qui fins i tot l’aturava i li comprava una d’aquelles samarretes amb en lema “Free Brady”.

Però qui és aquest “Brady”? I, sobretot, per què en demanen la llibertat? Què ha fet? Quan vaig arribar a casa vaig córrer a fer una cerca a Google. No em va fer falta gaire temps per descobrir qui era aquell Brady El complicat va ser esbrinar què li passava.

Tom Brady és el més pur exemple del somni americà, el que tot adolescent somnia ser durant la seva època a la High School. Brady és considerat el millor Quarterback de la història del futbol americà—que ja sabeu que no és el mateix que l’europeu, que aquí en diuen “soccer”. Només ell i Joe Montana han aconseguit més d’un cop el premi al millor jugador de la NFL (la lliga nacional de futbol americà ) i l’MVP de la Super Bowl, la gran final, que és una gran festa.

Brady juga amb l’equip local de Boston, que porta el nom, com no podria ser d’una altra manera, de New England Patriots. El jugador, de qui podríem dir que és l’equivalent a Messi o a Cristiano Ronaldo però molt més corpulent i guapot, és una celebritat. I no només ho és ell, sinó que la seva dona és la súper model Gisele Bündchen , una bellesa de veritat. Junts tenen formen una família de nens que també són súper guapos. Tots ells són guapos, extremadament rics i famosos. Tom Brady és una estrella i també s’ha fet famós perquè ha participat en diverses pel·lícules, en tota mena de reality shows i ha fet de model, entre moltes altres coses, el que el situa entre les cares més conegudes i fotografiades dels programes del cor i les revistes de paper cuixé.

51451927 New England Patriots Quaterback Tom Brady spends father's day with his wife Gisele Bundchen and his three kids John, Benjamin, and Vivian playing at the park in Boston, Massachusetts on June 15, 2014. FameFlynet, Inc - Beverly Hills, CA, USA - +1 (818) 307-4813

Què passa amb Brady? És que està empresonat? Per què hi ha qui demana la seva llibertat? Si us pensàveu que Espanya era l’únic lloc del món on una colla de garrulos brama a la porta de la presó perquè alliberin una cantant de coples que ha defraudat a hisenda, us equivoqueu. Als EUA també hi ha garrulos que poden fer aquestes coses. De moment, però, aquest no és el cas de Brady perquè aquest xicotot no és a la presó. El quarterback més famós de la NFL és, això sí, enmig d’un bon embolic del qual, com sovint passa, potser en sortirà encara més reforçat. Amb els famosos no se sap mai.

A Brady se l’acusa d’haver participat en l’alteració de la pressió de les pilotes usades en una de les semifinals del campionat, la que es va jugar al mes de gener contra els Indianapolis Colts. Segons la normativa del futbol nord-americà, les pilotes han de tenir una pressió determinada i sembla ser que alguna cosa va fer sospitar que no era així i els Colts van denunciar-ho. Segons els diversos informes que s’han elaborat, durant la mitja part membres de la NFL van analitzar les pilotes i van determinar que almenys n’hi havia una (d’entre les 12 pilotes utilitzades) que tenia menys pressió.

El cas és que la investigació final va acabar amb l’anunci, al mes de maig, d’una sanció de 4 partits de suspensió al quarterback per a la lliga 2015-16. També van imposar una multa d’un milió de dòlars als Patriots i se li va prohibir fitxar nous jugadors en la primera ronda del draft i la quarta de 2017. La sanció, segons sembla, és desmesurada i no vista mai abans, sobretot si tenim en compte que no hi ha cap prova contra el jugador i que només l’acusen d’estar al corrent de la manipulació (en cas que n’hi hagués, perquè tampoc hi ha proves que les pilotes haguessis estat manipulades).

La consternació davant la sanció ha anat a més perquè just aquesta setmana s’ha sabut que el president de la NFL, Roger Goodell, no només no ha aixecat la sanció de 4 partits sinó que ha posat més llenya al foc. Les informacions proporcionades per aquest senyor han ocupat portades de revistes, titulars de diaris, destacats en l’edició dels noticiaris i fins i tot han generat articles a The New York Times o Newsweek, dues publicacions que aquí tan sols presten atenció a les coses serioses. S’acusa la NFL de perseguir el jugador i el cas és conegut com a Deflategate, que fins i tot té una entrada a la Vikipèdia en la versió anglesa.gillette_580

No ho trobeu apassionant? No sabem si Tom Brady coneixia que la pressió de les pilotes havia estat alterada, ni tan sols se sap si és cert que alguna de les pilotes estava menys inflada del que tocava i si això va afavorir o no el joc dels Patriots. El que sabem de ben segur és que Tom Brady és, ara, més famós i més popular que abans de l’escàndol. Jo no sabia qui era i ara ja ho sé.

Avui, primer dia dels entrenaments oficials dels Patriots, sota una calor inesperada, una avioneta sobrevolava el Gillette Stadium amb una pancarta en suport a Tom Brady. Té pilotes, la cosa: “Free Brady! Free Brady!”. El del carro farà l’agost!

Dia 1. Què fa aquesta gent?

Cada matí baixo a peu per la Commonwealth Ave. per anar a la Boston University, que està situada a la mateixa avinguda però a vint minuts de casa, al 30 de Fordham Rd, al barri d’Allston. Vaig decidir llogar una habitació prop de BU per allò de comprovar si era veritat que “Boston és la ciutat més europea dels EUA”, “El transport públic de Boston és molt bo i funciona molt bé”, s’acostuma a dir. I un colló! Però aquest és una altra qüestió de la qual potser escriuré un altre dia.

La cantonada amb les activistes a l'esquerra

La cantonada amb les activistes a l’esquerra

El cas és que cada dia passo per davant d’un edifici on sempre hi ha quatre senyores grans que em volen aturar per oferir-me no-sé-què. Fujo cames ajudeu-me, amb qualsevol excusa. Que si parlo per telèfon; que si tinc pressa: “Thank you, Have a nice day, you too…” 

El segon dia de passar-hi ja vaig descobrir el que sospitava. Són activistes antiavortament, encara que pel merchandasing (els rosaris a la mà i la paradeta amb flyers i altres artefactes) podrien passar tranquil·lament per promotores de qualsevol religió, com hi ha desenes de persones que ho fan arreu de la ciutat. Pertanyen a totes les religions hagudes i per haver, encara que he vist activistes de religions que no sabia que existissin.

Un cop vaig descobrir qui eren aquelles senyores grans, calia saber què carai feien davant d’aquell edifici, en aquella cantonada concreta, cada dia de bon matí.

Cartells dels manifestants antiavortament

Cartells dels manifestants antiavortament

Doncs sí, certament, l’edifici en qüestió és una de les seus de Planned Parenthood, una clínica especialitzada a oferir serveis de salut relacionats amb l’embaràs, conductes sexuals de risc, detecció de malalties de transmissió sexual, tractaments de fertilitat i, evidentment, avortaments.

La llei sobre l’avortament a Massachusetts és molt clara: l’avortament és permès fins a les 24 setmanes, amb control mèdic, i amb consentiment de la pacient i, en cas que aquesta sigui menor de 18 anys, amb el consentiment d’un dels pares o d’un jutge de la Cort Suprema, que l’ajudarà a discernir la seva voluntat.

Tenint la llei clara, també és molt clar que les persones que en contra de l’avortament poden protestar i manifestar-se de la manera que vulguin. La llei també les empara. El que em sobta cada dia que veig aquestes dones (per bé que també hi he vist homes grans) palplantades davant de la clínica no és que es manifestin, això passa a molts lloc, sinó que ho facin en un ordre mil·limetradament calculat, sense traspassar el perímetre de la corba blanca pintada al terra. I és que, en aquest país tan gran, contradictori i de vegades caòtic, les llibertats estan garantides i tenen ordre.

El que és realment sorprenent és que, a banda dels manifestants antiavortaments, la clínica disposi d’un servei de voluntaris, degudament identificats amb unes armilles, dins del perímetre de la corba faciliten informació de la clínica i garanteix l’accés lliure i tranquil de tothom qui hi vulgui entrar. “Ah! That’s America!”

Façana principal on s'aprecia la línia blanca (abans groga) que delimitava l'espai de les protestes

Façana principal on s’aprecia la línia blanca (abans groga) que delimitava l’espai de les protestes

Com que cada dia que passo per davant de la clínica, el respecte per l’espai dels uns i dels altres és total, em pensava que les línies pintades a terra davant de les portes de la clínica que garanteixen l’opinió de cadascú estava en vigor. El semicercle està pintat i estableix el 35 peus de distància respecte de l’entrada de l’edifici, però en el país de la llei i l’ordre, el Tribunal Suprem va anul·lar la legalitat d’aquestes línies —grogues o blanques— perquè atemptaven contra la llibertat d’expressió recollida, ni més ni menys, que en la primera esmena de la Constitució Americana.

La línia hi és i jo els asseguro que cada dia constato que tots la respecten i les aigües baixen calmades: antiavortistes i voluntaris comparteixen l’espai públic a la vorera, mantenint les distàncies i els identificadors de cadascú. No fos cas que hi hagués qui s’errés en demanar informació per avortar o per anar al cel.

An abortion protester offers a pamphlet to a woman being escorted by a volunteer in front of a Planned Parenthood clinic in Boston, Massachusetts, June 28, 2014. REUTERS/Dominick Reuter

Antiavortista, home, oferint informació a una dona escortada per una voluntària de la clínica. 28 de Juny 2014. Foto: © REUTERS/Dominick Reuter

El meu darrer llibre

%d bloggers like this: