Entrada del Parlament escocès, dissenyat pel català Enric Miralles, amb la bandera de la Unió encara onejant

El Parlament escocès i la seva autonomia, recuperada fa només setze anys, és sobirà per exercir el dret a decidir. El Parlament català, restablert fa més de 35 anys, és desautoritzat per l’Estat quan pren decisions polítiques de veritat

Agustí Colomines / Aurora Madaula (Edimburg)

Som a menys de 24 hores perquè obrin els col·legis electorals. Val la pena de fer balanç. Escòcia és un país territorialment molt gran. Té una superfície de 78.772 km2, el que vol dir 2,4 vegades l’extensió de Catalunya. A les terres altes, als highlands, hi ha una munió d’illes, unes 800, de les quals 130 estan despoblades. I malgrat la grandària, a Escòcia només hi viuen 5,2 milions d’ànimes, que contrasta, per exemple, amb els 7,5 habitants de Catalunya. La capital, Edimburg, té només 480.000 habitants, menys i tot que el nombre d’habitants que té L’Hospitalet.

Escòcia és avui dia una economia puixant. Disposa de recursos naturals abundants, petroli i gas, de fet és el principal productor de petroli de la UE i la riquesa l’obté, també, del turisme (5% del PIB), la tecnologia electrònica (el 28% dels ordinadors que es venen a Europa són escocesos), la biotecnologia, l’exportació agroalimentària (principal productor de salmó de la UE i exportador de whisky), la indústria química i l’energia (és exportadora neta, fins i tot en energies renovables). En aquest sentit, sembla ser una economia prou diversa i endreçada. Edimburg i Glasgow són el 14è centre financer de la UE. És un país ric, doncs, com ho demostren els índexs, i això és molt important, de renda per càpita, que puja fins als 28.300 euros (a Catalunya és de 27.300), els 634 euros de salari setmanal, i un atur reduït, que és tant sols del 6,5%, 13,7 punts per sota de l’atur registrat a Catalunya, que s’eleva fins al 20,2%. En resum, que Escòcia va bé, amb una despesa pública que el 2007-08 era de 13.500 euros per habitant i el 2012-13 ja era de 15.420 euros per habitant, molt superior a la despesa feta al Regne Unit (11.910 i 13.790, respectivament).

La campanya dels unionistes escocesos s’ha basat, sobretot, en l’amenaça que amb la independència aquesta bonança se n’aniria en orris. Vist des de Catalunya, no ens estranya perquè aquest és, també, l’argument dels unionistes catalans i del govern espanyol, descaradament intransigent, si es compara amb el fair play, encara que sigui aparent, dels conservadors britànics. Des de Londres també s’ha llançat el missatge que la independència comportaria un desastre econòmic i es pren l’exemple un hipotètic nou rescat bancari, cosa que per altra banda ja va passar el 2008, per assegurar que l’estat escocès no estaria en condicions d’assumir-ho tot sol. Business for Scotland, una associació d’empresaris sobiranistes que s’assembla molt al nostreCCN, i que n’agrupa més de 3.000, ho desmenteix rotundament.

Però l’unionisme apel·la, també, als sentiments comuns dels britànics i als llaços irrompibles que han desdibuixat fronteres des de la unió del 1707. Fins i tot la reina ha mogut fitxa amb unes polèmiques declaracions quan fins ara havia fet valer el principi de neutralitat de la Corona per damunt de les opinions personals. Quan arriba el moment de la veritat, el fair plays’esquerda i s’aprofita tot el que es pot, fins i tot una filtració que assegura que si guanya el sí caldrà fer retallades en el sistema nacional de salut, el robust NHS que s’alimenta del petroli.

Marxa orangista a Edimburg del 12 de setembre passat

Els arguments del sí recolzen en la idea d’autogovern. I aquest és, precisament, el principi que ha permès tirar endavant el referèndum. El referèndum ha estat possible en virtut de l’Acord d’Edimburg, signat pels governs del Regne Unit i Escòcia la tardor de 2012. L’acord transferia al Parlament d’Escòcia (restablert també gràcies a un referèndum l’any 1998) la capacitat per establir la pregunta, qui podia votar, com s’havia d’estructurar i finançar la campanya, i qui seria l’àrbitre del procés. El Parlament escocès va aprovar dues lleis que fixaven aquestes qüestions, a més d’establir que la campanya, el seu finançament i la votació serien supervisats per la Comissió Electoral, encarregada, també, de proporcionar informació objectiva als electors abans del referèndum.

És un gust veure com les coses es poden fer bé, malgrat hi hagi nervis. Tanmateix, dissabte passat, més de 15.000 persones, moltes de les quals eren membres de les lògies de l’Ordre d’Orange d’Irlanda del Nord, Anglaterra, Gal·les i altres països de la Commonwealth, van traslladar-se a Edimburg per manifestar-se a favor de la Unió. La pompa recordava força les intimidatòries marxes orangistes de Belfast.

Demà serà el dia de la veritat. Sabrem qui guanya, el sí o el no. Però en tot cas, passi el que passi, una gran majoria dels analistes i acadèmics prediuen que l’estatus d’Escòcia canviarà. Fins i tot el líder dels unionistes escocesos, l’exministre britànic Alistair Darling, ha declarat que triar quedar-se al Regne Unit no significa votar a favor de l’statu quo. El partidaris del no, doncs, diuen que reclamaran la devo-max, que és el que reclamava al començament d’aquesta història el nacionalista Alex Salmond, per obtenir més poder sense risc. És la “tercera via” escocesa però amb cara, ulls i voluntat real. Fins i tot els unionistes creuen que la incomoditat de molts escocesos partidaris de la independència no pot ser ignorada encara que el no guanyi el referèndum.

Els unionistes prometen l’oro i el moro per a tenir una “nació escocesa més forta i millor”. A Catalunya, en canvi, els unionistes no tan sols són contraris a la possibilitat de votar i, és clar, de la independència, sinó que, a més, amenacen amb una nova centralització o fins i tot amb la suspensió de l’autonomia. Massa diferències entre dos processos que coincideixen en el temps. El Parlament escocès i la seva autonomia, recuperada fa només setze anys, és sobirà per exercir el dret a decidir. El Parlament català, restablert fa més de 35 anys, és desautoritzat per l’Estat quan pren decisions polítiques de veritat. Encara que el govern escocès va trigar més a recuperar la seva autonomia, va fer-ho amb totes les garanties. És clar que ni ells ni els anglesos no havien patit una dictadura de més de 40 anys.

Publicat a elSingular, 17/09/2014