(Intra)històries

Pàgina d'inici » Posts tagged 'Catalunya'

Tag Archives: Catalunya

Anuncis

Ja he viscut el franquisme

“Nena, l’has estudiat, però no has viscut el franquisme”.

Reunions secretes; grups de ciutadans organitzant-se per defensar col·legis electorals els dies anteriors a la celebració d’un referèndum; urnes i paperetes comprades clandestinament; gestió dels preparatius per part del govern de manera escrupolosament secreta; amenaces; detencions; registres per part de policia militar; provocacions; violència; por.

Aquestes setmanes, mesos, he vist un poble demòcrata, autogestionat, organitzat, decidit i valent davant un Estat repressor, ofensiu, violent, antidemocràtic: franquista.

La voluntat totalment legítima i democràtica del poble de Catalunya de decidir el seu futur polític mitjançant un referèndum d’autodeterminació vinculant ha estat rebuda com una amenaça a la unitat d’Espanya, venuda com un desafiament a “la convivència”, una resposta “il·legal, inconstitucional”.

Les urnes no poden ser mai una amenaça o un desafiament. La unitat d’Espanya, el nacionalisme espanyol, no pot passar per damunt del dret democràtic d’una nació a decidir el seu futur i encara menys pot convertir-se en una excusa per reprimir violentament la reivindicació massiva, voluntària i pacífica d’un poble.

L’Estat espanyol fa dies que va intervenir Catalunya, escenificant clarament el que feia temps que molts denunciaven: la Constitució espanyola ha esdevingut la presó dels pobles, el marc inalterable on no caben reivindicacions nacionals que no siguin l’espanyola. El text que havia de significar posar punt i final a la dictadura ha resultat ser el text sagrat de les essències espanyoles per anul·lar la pluralitat i la diferència. L’exèrcit i la policia tenen un paper protagonista per guardar aquestes essències. La Constitució espanyola sembla tenir només un article, el de la Unitat d’Espanya.

“España una y no 51!”, cridaven els nostàlgics del règim en l’anomenada transició. Avui els mateixos càntics, inclòs el Cara al Sol, s’escolten a molts carrers d’Espanya on es demana a la policia que acabi amb els catalans. “A por ellos” —diuen. El franquisme no ha tornat, es que no ha marxat mai. L’odi de les porres dels guàrdies civils i el policies nacionals que l’1-O van apallissar gent pacífica que només volia votar, era encoratjat a les xarxes socials, els mitjans de comunicació i els partits polítics espanyols. Els franquistes demanen que ens tanquin TV3, que l’ensenyament es controli des de Madrid i que la nostra llengua no sigui promocionada. No és que ens vulguin espanyols, és que no ens volen catalans. Ens volen assimilats. No ens accepten, no ens reconeixen i ara mateix, ni ens toleren. Fan igual que durant la dictadura.

L’helicòpter que l’endemà del dia del referèndum encara sobrevolava Barcelona per controlar els moviments del Govern de la Generalitat, també té com a objectiu molestar i atemorir la població. L’ocupació policial del territori rebel ve de molt antic, és l’única opció que els queda quan la població no obeeix, però és una mesura desesperada que recorda als estats d’excepció franquistes o a l’ocupació britànica de l’Ulster. Però aquest cop l’Estat ha perdut. Els catalans no tenim por. Després de les garrotades, del segrest d’urnes, de les amenaces desafiants de les armes llargues en mans de cervells curts, vam continuar votant i vam “desafiar” Espanya.

El franquisme era això. És això. La repressió, la justificació de l’ús de la força, l’eliminació de la dissidència, la persecució dels nostres polítics i el boicot a les nostres institucions, l’ocupació militar de Catalunya, la clandestinitat, la penjada de cartells nocturna, els mítings prohibits, les reunions amenaçades, les revistes confiscades, el correu violat, l’insult, el menyspreu, la humiliació. Això és l’Espanya d’avui.

No tenia cap necessitat de viure-ho, però ho he viscut. És per això que proclamo encara amb més ràbia, pena i orgull que no vull ser espanyola. No vull saber res d’Espanya. Ni ara ni mai. Vull la meva terra lliure. Vull un Estat per a Catalunya. No vull viure més en el franquisme. Adéu Espanya, fins mai més.

 

 

 

 

 

 

Anuncis

Les estelades i la llibertat d’expressió

L’Estripada 23/05/2016 

( http://www.ccma.cat/audio/embed/922459“>Podeu sentir aquí l’àudio de l’Estripada al programa Catvespre de Catalunya Ràdio )

Les estelades i la llibertat d’expressió

Deia el sociòleg Émile Durkheim que el soldat no lluitaria si pensés que la bandera és només un drap de colors. La bandera però, té un significat; normalment representa la pàtria, la nació o la identitat i és per aquest significat que el soldat  hi lluita.

La Delegada del govern a Madrid, Concepción Dancausa, devia pensar com el soldat quan va decidir prohibir la presència de banderes estelades a la final de la Copa del Rei. El que trobo més indignant però, és que alhora permetés la marxa neonazi organitzada per un grup d’extrema dreta.

Segurament sabia que si hi havia un recurs judicial el jutge acabaria admetent les estelades, protegint així el dret a la llibertat d’expressió i d’aquesta manera ningú s’atreviria a qüestionar la legalitat de la marxa neonazi, equiparant l’independentisme català al feixisme.

Dit i fet, dissabte a Madrid desfilaren els feixistes, això sí, algú els havia advertit que en aquella ocasió les banderes havien de ser draps de colors i van amagar les àligues i les insígnies nazis per a vestir rojigualdes, totes de la mateixa forma i tonalitat. Tot molt oficial.

BN-OD193_POD052_J_20160522163423

Photo of the day , 22 de Maig de 2016 , Wall Street Journal 

En realitat el que el govern perseguia amb la prohibició de les estelades era “la conservación del espíritu nacional”. L’executiu espanyol ha fet dels signes d’identitat nacional objectes de culte dels que no es pot renegar. Dancausa, de família falangista, coneix sobre manera els mètodes repressius, però en un Estat democràtic, l’acció ha de vorejar la norma.

Així es va decidir apujar els decibels de l’himne espanyol per tal d’ofegar els xiulets dels independentistes catalans. La  llibertat de xiular però la obligació d’escoltar. Per a rematar-ho, la retransmissió del partit va ser digne de la millor manipulació d’un Estat totalitari. Plànols curts dels jugadors, imatges únicament de la graderia sevillista i total absència d’estelades. Algú va confondre la informació amb la manipulació, un cop més. L’estat Espanyol ens té massa acostumats.

Enganxar un salmó a la canya de pescar del dictador va donar resultat durant un temps, pretendre reproduir la mentida com a forma política actualment ja no cola.  S’ha d’estar molt malalt per intentar donar una imatge nacional que no és certa i amagar la dissidència.

Malgrat tots els esforços però, la llibertat ha triomfat. La foto del dia del diari americà Wall Street Journal és per a l’estelada.

 

Mas no és Ibarretxe

Durant els tres mesos que ha durat la negociació entre Junts pel Sí i la CUP he temut que el president Artur Mas acabés com el Lehendakari Ibarretxe i el seu famós pla. Però Mas no és Ibarretxe i el procés català no és el Pla Ibarretxe. Mas no és el procés, però és el president que s’ha atrevit a liderar-lo i el lidera perquè té un poble a rere, cosa que, com es va poder comprovar, no va passar amb el pla basc per assolir la sobirania.

no-del-TC-que-Congres_ARAIMA20141001_0036_5L’anomenat Pla Ibarretxe, que amb el nom ja demostra la gran diferència respecte de la transversalitat del procés sobiranista català, va ser aprovat per majoria al Parlament basc el 30 de desembre de 2004. Després d’aprovar-lo es va encetar el camí cap a Madrid per negociar un referèndum “legal i acordat amb el govern espanyol” per tal que el poble basc decidís el tipus de relació que volia amb Espanya. Això era molt abans que el PSC defensés un acord semblant per a Catalunya, fins que un cop de maluc d’Iceta amb el Don’t stop me now, va fer-lo desaparèixer de l’univers socialista, o bé que Pablo Iglesias el defensés sense tenir cap possibilitat d’imposar-ho.

El Pla Ibarretxe reconeixia la nació basca, plantejava la reunificació dels territoris bascos retornant a l’antiga reivindicació del Zazpiak Bat (en referència al fet que les set províncies basques formaven part d’un sol poble), reclamava un poder judicial basc, així com una representació pròpia a la UE. Tanmateix, la fórmula que proposava per organitzar la relació entre Espanya i el País Basc era, per dir-ho així, una “tercera via” al proposar una sobirania nacional compartida, semblant a l’estatus de Puerto Rico amb relació als EUA. El País Basc seria un Estat lliure associat a Espanya. Era una solució a mig camí entre la independència i la dependència estricta. Ampliava en un sentit polític el que ja era així en un sentir econòmic.

La situació social i política del País Basc d’aleshores no té res a veure amb la de Catalunya avui, encara que molts estúpids s’entestin a voler-la comparar. Mas no és Ibarretxe i Catalunya no és el País Basc. Espanya, però, sí que és la mateixa. Ara i abans la impermeabilitat és absoluta. L’any 2004 al País Basc encara hi havia violència política, exercida per ETA però també per l’estat. L’aznarisme havia imposat la idea que al País Basc “tot és ETA” i la resposta policial al nacionalisme democràtic sempre va ser aquesta. A més, Aznar va voler frenar les aspiracions polítiques dels bascos, el que incloïa desballestar els moviment de l’esquerra abertzale per posar fi a la violència.

Valent-se d’un testaferro del PSOE com fou el jutge Garzón, l’estat va posar en marxa la macro causa Judicial 18/98, que va representar el tancament dels mitjans de comunicació en èuscar Egin i  i més tard Egunkaria, va accelerar la persecució d’associacions nacionalistes, el tancament de tavernes basques i la querella contra tres membres de la Mesa del Parlament basc, el president Juan Mari Atutxa, del PNB, el vicepresident Gorka Knörr, d’EA, i la diputada Conchi Bilbao, del PNB per negar-se a dissoldre el grup parlamentari de Batasuna. Aquesta va ser la resposta judicial a un problema polític. L’estat espanyol sempre respon de la mateixa manera als embats polítics que posen en qüestió l’essència nacional. La divisió de poders de Montesquieu no existeix a Espanya. Llavors es va poder constatar al País Basc i des del 2010 és el que passa a Catalunya.

Batasuna va mostrar-se crítica amb el Pla dels nacionalistes bascos conservadors però al final van trobar una manera de donar-hi suport encara que tan sols fos a mitges. El dia que es va posar a votació el Pla Ibarretxe a la cambra basca, Arnaldo Otegi va anunciar, després de llegir una carta del cap militar d’ETA, Josu Urrutikoetxea “Ternera”, que dels 6 diputats de l’esquerra nacionalista, tres votarien a favor del Pla i tres ho farien en contra. Malgrat la violència, els processos judicials i les diferències ideològiques amb el PNB, Batasuna va ajudar a l’aprovació d’un pla que el Congrés de Diputats de Madrid va tombar en un tres i no res.1104398218_850215_0000000000_sumario_normal

En política, com en l’esport, hi ha curses que es guanyen i d’altres que es perden, però el que és important és participar. Batasuna així ho va entendre i va entrar a la cursa pel dret a l’autodeterminació del poble basc des de la política, terreny que no hauria d’haver abandonat mai.

L’esquerra abertzale va continuar en la cursa després de la derrota madrilenya. Ibarretxe va convocar eleccions immediatament. La llei de partits (2002) mitjançant la qual l’estat va il·legalitzar Batasuna no va poder impedir que l’esquerra abertzale optés per presentar “llistes blanques” i que finalment demanés el vot per al Partit Comunista de les Terres Basques” (EHAK, en les seves sigles en èuscar) que va aconseguir 9 diputats. L’escissió d’Herri Batasuna que condemnava la violència explícitament, Aralar, també va aconseguir entrar al Parlament amb un diputat. El PNB, en canvi, va perdre 4 diputats.

La pèrdua d’escons del PNB i la pujada del PSE feien impossible la reedició de l’antic govern Ibarretxe sense el suport de l’esquerra abertzale i obria la porta a una aliança entre el PP i el PSOE. Finalment, però, EHAK va decidir cedir dos dels seus vots perquè Ibarretxe fos investit Lehendakari i frenar així l’aliança unionista de populars i socialistes. Ras i curt: els abertzales van estar a l’alçada de les circumstàncies polítiques d’aquell moment. És clar que ells llavors encara no tenien al costat una extrema esquerra unionista que els hi disputés el terreny. Això és nou. D’ara mateix.

La CUP podria haver fet tres mesos enrere el que Batasunava fer el 2005. Mas no és Ibarretxe, però la CUP tampoc és l’esquerra abertzale, encara que s’hi emmirallin ideològicament i fins i tot estèticament. L’esquerra abertzale, liderada per Arnaldo Otegi, va entendre que la sobirania d’un poble es guanya amb els vots i no amb les armes (que allà era el sinònim de la revolució d’aquí) i va prioritzar la via democràtica a la frustració ideològica. Les concessions al nacionalisme conservador del PNB no eren fàcils ni gratuïtes, però eren el preu que calia pagar si es volia guanyar la cursa que havia d’acabar amb la consecució de la llibertat del poble basc. Malgrat la distància, geogràfica i temporal, és possible que els “amics bascos” de la CUP hagin ajudat a desllorigar el procés català.

L’experiència és un grau i l’amistat ajuda. Mas no és Ibarretxe, és cert; ni falta que fa. Ibarretxe no tenia el suport del poble, ni tan sols tenia, com es va comprovar més tard, el suport del seu partit, que va trair-lo. Ibarretxe va perdre les eleccions i el govern i el seu pla va acabar al fons del calaix. El nou Lehendakari del PNB, un cop recuperat el poder després de l’etapa unionista PP-PSOE, ja era un autonomista que havia oblidat les aspiracions sobiranistes d’Ibarretxe. Artur Mas ha perdut ara la presidència de la que espero sigui l’última Generalitat autonòmica espanyola, però s’ha guanyat el respecte de tot un poble. Fins i tot el meu. Però ha aconseguit una cosa encara millor, fer que la dreta catalana nacionalista no deixi enrere l’objectiu independentista al que va sumar-se sense embuts el 27-S.

 

 

 

 

Va por ustedes

descarga (1)

Va per tothom

Va per aquesta Espanya que ens enganya i ens escanya. Per aquesta colla de polítics corruptes, per Brugal, per Gürtel, per Andratx, per Bárcenas, per les Black cards, per un president que s’amaga darrera un plasma i que encara no s’ha dignat a donar explicacions i ofega les seves poques frases en peticions de perdó.

Va per un país on la llei de memòria històrica es va aprovar perquè es complís però que no es compleix mai. Va pels milers de “papers de Salamanca” que no són de Salamanca sinó de particulars i institucions que l’únic delicte que van cometre va ser acabar en el bàndol dels vençuts.

Va pels tribunals estrangers que jutjaran criminals de guerra pel cas de l’únic president escollit democràticament afusellat en un consell de guerra i per qui, 74 anys després, cap govern democràtic espanyol no ha demanat perdó.

Va per Salvador Puig Antich i les seves germanes, que hauran de veure com el mateix tribunal estranger investiga la sentència que el va condemnar a mort l’any 1974.

Va per l’advocat que va redactar-ne la sentència, Carlos Rey, que encara avui es posa la toga amb total impunitat i defensa, entre d’altres persones, a la presidenta del Partit Popular de Catalunya.

Va per la Camarga, doncs, i també, és clar que sí, pels comtes a Andorra de qui sigui, pels Millet i els Montull, per les ITV, el Palau de la Música, els Pretòria i el 3%.

Va per la llei Wert, perquè n’estic farta d’haver de demanar permís per ser catalana i perdó per parlar en la meva llengua.

Va per aquells que impugnen les lleis per combatre la pobresa perquè —diuen cínicament— que cal socialitzar la desigualtat. Va pels que entenem la solidaritat com un acte voluntari sense cap imposició.

Va pels que arxiven les causes contra els que mostren banderes feixistes i amenacen polítics amb la càmera de gas i, en canvi, condemnen els que pengen una ikurriña o fan onejar una estelada.

Va per la memòria de tots  aquells que van patir la repressió i la crueltat de la violència feixista i que ara són menystinguts i banalitzats.

Va per tots aquells que banalitzen el feixisme en qualsevol de les seves formes comparant el nostre procés nacional amb les atrocitats dels anys 30 i 40.

Va per tots els homosexuals i transsexuals que han celebrat el reconeixement explícit dels seus drets mitjançant una llei del Parlament de Catalunya i alhora han de suportar que un diputat  homosexual compari la situació actual catalana amb l’alemanya nazi que volia exterminar-los.

Va per un país que va entendre malament la paraula amnistia fiscal i la utilitza per blanquejar diner negre en sobres que sovint serveixen per fiançar els partits polítics als quals pertanyen el evasors.

Va per un país que per combatre l’horror de la violència política va crear els GAL, la violència d’estat més execrable, que es desfeia dels cossos dels detinguts en calç viva i que indultava els torturadors i terroristes amb sou públic.

Va per la punyetera llei de partits que va servir per il·legalitzar l’independentisme basc, tancar mitjans de comunicació i torturar gent innocent, però que no va servir per impedir que els partits feixistes —amb membres condemnats per assassinat— es poguessin presentar als comicis electorals.

Va pels presos polítics com Arnaldo Otegi i els seus companys de Bateragune o del Sumari 18/98 que veuen com els polítics presos espanyols brillen per la seva absència.

Va per un país on la tortura a un animal l’anomenen “festa” i pretenen que formi part de la cultura nacional del meu país.

Va per tots els AVE sense passatgers, les autopistes rescatades, pel Castor, pels ERO, per l’Aeroport de Castelló, per les putes catenàries de RENFE.

Va per la infermera que es va contagiar amb el virus de l’ebola després que el Ministeri  aprovés la repatriació patriòtica i temerària d’un missioner malalt sense complir amb les necessàries mesures de seguretat.

Va pel desgraciat del conseller de sanitat de la Comunitat de Madrid que va culpar la sanitària de les greus mancances del dispositiu que ell i la ministra Anna Mato havien de dirigir i no ho van fer.

Va pel gos de la infermera que van sacrificar, com qui ofereix el sacrifici d’un esclau al circ romà, sense ni tan sols comprovar que l’animal estigués infectat.

Va pels energúmens que han tingut la gosadia d’enaltir el feixisme en un Parlament democràtic com el català.

Va, doncs, pel partit que els ha convidat, el PPC, al qual caldria retreure que convidés un senyor que, un cop expulsat, surt de la tribuna de convidats saludant marcialment com el torero que surt triomfant de la plaça.

Va, per què no?, per tots aquells espanyols que deixarem enrere i ens envejaran i que segur que també intentaran canviar la claveguera que és España. Va por ustedes, también.

El 9-N aniré a votar per totes les coses que els acabo d’explicar i per moltes més que em mantindrien enganxada al teclat hores i hores. El 9-N aniré a votar i ho faré amb el doble Sí-Sí.

Un sí com una casa de pagès. Un sí com una plaça de braus. Un sí a la independència per a canviar-ho tot. Un sí a la valentia. Un sí a les coses clares. Un sí la il·lusió. Un sí a poder decidir. Un sí al meu país. Un sí a la llibertat. Un sí a un país millor.

I quan calgui hi tornaré. En unes eleccions plebiscitàries, en les municipals del maig o en les eleccions per triar la pubilla de Sant Fost de Campsentelles.

  dibu--644x362

La crònica d’Escòcia (6): Michael Keating: “Fins i tot el No és una expressió d’autodeterminació”

El director de l’Scottish Centre on Constitutional Change de la Universitat d’Aberdeen assegura que “Escòcia ha demostrat que hi ha fórmules per sortir de l’atzucac i que, a més, la trencadissa sigui mínima”

El professor Michael Keating al seu despatx

El professor Michael Keating al seu despatx

Agustí Colomines / Aurora Madaula (Edimburg)

L’endemà del referèndum és un dia gris meteorològicament parlant. Plou a ràfegues i la boirina cobreix Edimburg. La gent va i ve amb tota normalitat. Hi estan acostumats. Hem quedat ambMichael Keating, director de l’Scottish Centre on Constitutional Change de la Universitat d’Aberdeen, per parlar una estona sobre què ha passat i com veu el futur. Ens cita en un hotel de Grassmarket Street, un cèntric carrer d’Edimburg, ciutat on viu amb la seva dona, també universitària. Keating és un reputat investigador que també participa en el projecte de recerca The Future of the UK and Scotland promogut per l’Economic and Social Research Council, del qual també en forma part un jove investigador català, Dani Cetrà.

Mentre anem cap al lloc de trobada ens assabentem de la dimissió d’Alex Salmond, el primer ministre escocès i líder de l’SNP. És la primera conseqüència tangible dels resultats del referèndum. Per això la primera pregunta que fem al professor Keating és sobre aquesta dimissió i qui creu que el substituirà a partir del 13 de novembre, que és quan es reuneix la conferència anual de l’SNP. Ens respon sense vacil·lar: “Nicola Sturgeon, la viceprimer ministra, una dona de 44 anys, diputada del Parlament escocès des de la primera legislatura. Té fins i tot més prestigi que Salmond”. Nicola Sturgeon és llicenciada en dret i es va integrar a l’SNP al 1986 provinent dels joves que participaven activament en la Campaign for Nuclear Disarmament. Per tant, Sturgeon reforça el caràcter socialdemòcrata que ja té el partit: “L’SNP tindrà nou líder aviat i, per tant, la patacada tindrà uns efectes mínims. En canvi, i encara que sembli una paradoxa, el problema el tenen els altres partits, perquè no tenen líders clars o bé són de segona fila”. El parit laborista escocès, a més, ja fa temps que navega. S’ha vist a Glasgow, ciutat que abans, a les dècades dels seixanta i els setanta, dominava amb un clientelisme exagerat, avui no té un líder clar. Els conservadors han estat sempre molt minoritaris. Només els liberal demòcrates són un partit federal de veritat, encara que ara pateixen una crisi espectacular.

Un cop fet aquest pronòstic, que comparteix tothom, fins i tot la gent del carrer, preguntem al professor Keating com valora els resultats d’abans d’ahir. Ens diu: “Els escocesos, fins i tot els declaradament nacionalistes, no han volgut assumir riscos. El factor clau ha estat aquest: la tolerància al risc. Els joves i els més desafavorits, com s’ha vist a Glasgow, voten que ‘sí’ perquè no tenen res a perdre, mentre que la gent gran i els escocesos que viuen en zones rurals voten que ‘no’ per por”. Per tant, repreguntem, aquí la discussió no és si Escòcia és o no és una nació i té el dret de decidir el seu futur, que és el que passa a Espanya, sinó sobre el tipus de vincle que cal tenir amb el Regne Unit: “Exactament —diu—, el debat no és de tipus identitari, perquè ni els dels ‘sí’ ni els del ‘no’ no posen en qüestió aquesta realitat. Ni el govern britànic tampoc. El debat és socioeconòmic. De model. És per això que els joves i els partits esquerrans, a l’esquerra dels laboristes, han apostat tant per la independència.” La idea d’independència s’associa a la construcció d’un nou país, al futur i no pas al passat: “Aquest és un independentisme no nacionalista —ens explica Keating—, que no és identitari, perquè ser escocès es dóna per descomptat, però que vol subvertir la vella política, el que inclou el vell laborisme”. Quan diu això, de seguida hom pensa en la gent de Súmate i en tots aquells sectors catalans que avui aposten per la independència sense partir del nacionalisme. L’independentisme s’ha estès en organitzacions socials de base, que han estat molt actives abans i durant la campanya.

El professor Keating durant l’entrevista d’ahir

El professor Keating durant l’entrevista d’ahir

És per això que resulta curiós que els universitaris no apostessin per la independència, com va quedar palès en una enquesta que es va fer pública dues setmanes abans de la votació. L’explicació, segons Keating, també és econòmica, a més de conceptual: “Aquí, a diferència de Catalunya, i també d’Espanya, els professors universitaris participen poc en la vida pública. Però és que, a més, encara que les universitats depenen del Govern escocès, el finançament de la recerca depèn de Londres”. Ja està tot dit, doncs, perquè la por al risc no té res a veure amb el nivell d’estudis. I els universitaris cada vegada estan més abocats a una dura competició per obtenir recursos. A Escòcia, però, no els reprimeixen políticament, com sí que passa a Espanya sense que el Govern català faci res per compensar-ho.

Res no és fàcil enlloc, però almenys a Escòcia el debat està dins del límit de la racionalitat: “Fins i tot el ‘no’ és una expressió de l’autodeterminació” —assegura contundent. Els partidaris del “no” mai no han posat en qüestió la possibilitat de resoldre el conflicte mitjançant les urnes. El debat sobre la nació és avui dia molt important a Escòcia, sobretot perquè, per dir-ho com ho expressa el professor Keating, “la solidaritat nacional ha substituït la solidaritat de classe. La nació és el marc on es dóna aquesta solidaritat.” Això és el que explica, per exemple, per què l’SNP és un partit nacionalista que no sols es manifesta favorable a la immigració, sinó que la fomenta per assegurar la viabilitat del país. L’SNP és, a més europeista sense embuts. Una cosa i l’altra li valen l’odi dels sectors més extremistes de la societat, tant escocesa com anglesa, que són els que ahir es manifestaven violentament pels carrers de Glasgow. Més que unionistes, erenloyalist, una versió racista, que ratlla el nazisme, i que és resoltament antieuropeista, la majoria dels quals eren hooligansdel Glasgow Rangers, l’equip de futbol dels protestants escocesos.

Que hagi guanyat el “no” és el final del procés? —preguntem al professor Keating. “No —ens respon. Una de les crítiques que els nacionalistes han fet als unionistes és, precisament, que en l’última setmana de campanya aquests han promès l’oro i el moro per assegurar-se el vot. Ara, per tant, comença la part més complicada. La negociació de l’ampliació de l’autonomia. “No és exactament la devo max, com diu algú, ens explica Keating, és un paquet de mesures de caràcter econòmic i financer que ben bé no se sap com es posarà en marxa. Els unionistes han promès posar-lo en marxa en quatre setmanes. És absurd. Hem estat dos anys discutint i ara prometen solucionar-ho ràpidament. Això no serà així”. I aquí és quan poden ressorgir els problemes, sobretot perquè aquest paquet de mesures és la suma de les propostes que van fer en campanya els conservadors, els laboristes i els liberal demòcrates. No serà fàcil, ens diu.

Si a Escòcia el procés no s’ha acabat, a Catalunya encara ha de començar. Preguntem al professor Keating com veu el procés català i de seguida ens diu: “El debat és excessivament jurídic. I la qüestió no és de legalitat o no, sinó política. Al Regne Unit es va trobar una solució política al debat constitucional. A Espanya, fins i tot els meus amics acadèmics de Madrid s’encaparren en la Constitució. Escòcia ha demostrat que hi ha fórmules per sortir de l’atzucac i que, a més, la trencadissa sigui mínima”.

El professor Michael Keating marxa corrents per a atendre una altra entrevista. Ens explica, per acabar, que ha rebut una gran subvenció per estudiar el procés d’independència d’Escòcia durant els propers dos anys. Quedem bocabadats, a Catalunya els grups de recerca que estudien la història de Catalunya i el nacionalisme, enguany no han rebut ni un euro de l’agència de recerca catalana. De l’espanyola no cal ni dir-ho. Ens diem adéu i ens desitgem sort.

Publicat a elSingular, 20/09/2014

La crònica d’Escòcia (4): Today is the Day

El que sembla evident és que si les classes baixes es mobilitzen i van a votar, potser finalment guanyaran aquells que sempre perden

La papereta de vot pel referèndum d’Escòcia

La papereta de vot pel referèndum d’Escòcia

Agustí Colomines / Aurora Madaula (Edimburg)

Avui és feiner a Escòcia. Avui, doncs, és un dia normal en un país normal, però un dia que pot canviar radicalment la situació política d’aquesta vella nació, unida amb Anglaterra el 1707. Els col·legis electorals ja són oberts i tot transcorre en una total normalitat, la normalitat de la democràcia i de l’exercici del dret a decidir. El dia és gris, però, per honorar el tradicional mal temps que s’atribueix a la zona. Els partidaris del sí i del no continuen fent campanya, sense que els ho prohibeixi la llei, al carrer i davant els col·legis electorals.

A Escòcia avui poden votar tots els residents, i això és important, perquè vol dir que els escocesos de l’exterior no ho podran fer, majors de 16. Els col·legis electorals estaran oberts fins les 10 de la nit, en un dia que es preveu llarg, més llarg del normal, per la transcendència del resultat. La pregunta és una i ben simple:Should Scotland be an independent country? (“Escòcia hauria de ser un país independent?”). Ras i curt, directe a l’objectiu, en una única pregunta que només té una possible resposta: Sí o No. Però que parla de país i no pas d’Estat, perquè la configuració futura de l’Estat escocès si guanyés el sí és el que caldria negociar amb Londres.

Col·legi electoral en una església d’Edimburg

Col·legi electoral en una església d’Edimburg

A diferència del que passa a Catalunya i com que aquí és feiner, els col·legis electorals no són a les escoles. Les seus on els ciutadans poden votar s’han situat a diferents llocs, com ara esglésies, centres culturals i esportius, edificis comunitaris i fins i tot se’n poden veure en diversos pubs. La tradició ibèrica d’organitzar les eleccions en dies festius, normalment en diumenge, respon, com moltes altres manifestacions polítiques encara vigents a la política espanyola, a una reminiscència tardo franquista, pactada durant la transició, que responia a l’oposició dels empresaris a facilitar el dret a vot dels treballadors. Com moltes altres coses de la transició, per exemple el finançament dels partits, votar en dia festiu és una anomalia.

La democràcia aquí és una festa sense necessitat de deixar de treballar. S’exerceix a partir de la legalitat establerta, és clar, però a partir del pacte entre ciutadans i polítics per donar veu a qui fonamenta la democràcia. I és que la democràcia no és tan sols legalitat, sinó també mentalitat. Una manera de veure i viure el món. Avui serà un gran dia. Les enquestes prediuen que potser guanyarà el no. Potser sí, però el que sembla evident és que si les classes baixes es mobilitzen i van a votar, potser finalment guanyaran aquells que sempre perden. Demà ho sabrem. Avui anirem a dormir amb la seguretat d’haver assistit a un esdeveniment històric i democràtic i amb la intranquil·litat de no saber els resultats finals fins demà a les 6 de la matinada. Paciència i esperança.

Publicat a elSingular, 18/09/2014

Toni Bolaño, quan la frivolitat menysté el mal

Cotxe bomba 2

Cotxe bomba d’ETA contra el cuiner de comandància Ramón Díaz (2001)

Toni Bolaño no és estúpid, però ho sembla. No és mala persona, però té males maneres.

Utilitzar la violència i el terrorisme amb fins polítics és d’una baixesa moral extrema. Ho hauria de saber, fins i tot per respecte als seus correligionaris assassinats. Tots els que estudiem el País Basc sabem quins efectes ha tingut aquesta violència política. I per això no la banalitzem amb comparances inadequades. Des de Hannah Arendt sabem que la banalització del mal és una forma de justificar-lo. I això és el que ha fet Toni Bolaño en barrejar el terrorisme real amb els trabucaries de Cardedeu.

El conflicte del País Basc és polític, malgrat que hi hagi qui vulgui negar-ho, o fins i tot que es resisteixi a reconèixer l’existència del conflicte, tot fent com l’estruç que creu que quan tregui el cap de sota l’ala el perill ja haurà passat. La no resolució del conflicte polític derivà en l’ús de la violència i aquesta portà el patiment, el dolor i la por de milers de persones. Insisteixo, aprofitar el dolor real de les persones afectades per la violència és, senzillament, un oprobi als caiguts injustament, fos quina fos la seva ideologia.

Yolanda-Gonzalez

Yolanda González, militant del PST, assassinada pel Batallón Vasco Español (1980)

La bomba lapa, el tret al clatell, la persecució, les tortures, els cotxes bomba, els segrests, els assassinats a sang freda, els enterraments en calç viva i un llarg  i macabre etcètera són conseqüències del terror, terrorista o governamental, que els bascos, els ciutadans d’arreu d’Espanya i fins i tot de França, han patit durant més de 60 anys. Del 1960 al 2010, més de 600 persones han mort arran d’aquesta violència al territori de l’actual Comunitat Autònoma del País Basc. Ho recull la pàgina web del Col·lectiu de Víctimes del Terrorisme (COVITE) del país Basc, http://mapa.covite.org/map.html, i que Bolaño hauria hagut de consultar abans de demostrar la seva frivolitat.

El patiment de les víctimes i la violència política desfermada al País Basc que, afortunadament, fa uns anys ha cessat per deixar pas al diàleg i a les urnes, no pot ser mai utilitzada en la política, ni al País Basc, ni a Espanya, ni a Catalunya.

%d bloggers like this: