(Intra)històries

Pàgina d'inici » Posts tagged 'Independència'

Tag Archives: Independència

Anuncis

Ja he viscut el franquisme

“Nena, l’has estudiat, però no has viscut el franquisme”.

Reunions secretes; grups de ciutadans organitzant-se per defensar col·legis electorals els dies anteriors a la celebració d’un referèndum; urnes i paperetes comprades clandestinament; gestió dels preparatius per part del govern de manera escrupolosament secreta; amenaces; detencions; registres per part de policia militar; provocacions; violència; por.

Aquestes setmanes, mesos, he vist un poble demòcrata, autogestionat, organitzat, decidit i valent davant un Estat repressor, ofensiu, violent, antidemocràtic: franquista.

La voluntat totalment legítima i democràtica del poble de Catalunya de decidir el seu futur polític mitjançant un referèndum d’autodeterminació vinculant ha estat rebuda com una amenaça a la unitat d’Espanya, venuda com un desafiament a “la convivència”, una resposta “il·legal, inconstitucional”.

Les urnes no poden ser mai una amenaça o un desafiament. La unitat d’Espanya, el nacionalisme espanyol, no pot passar per damunt del dret democràtic d’una nació a decidir el seu futur i encara menys pot convertir-se en una excusa per reprimir violentament la reivindicació massiva, voluntària i pacífica d’un poble.

L’Estat espanyol fa dies que va intervenir Catalunya, escenificant clarament el que feia temps que molts denunciaven: la Constitució espanyola ha esdevingut la presó dels pobles, el marc inalterable on no caben reivindicacions nacionals que no siguin l’espanyola. El text que havia de significar posar punt i final a la dictadura ha resultat ser el text sagrat de les essències espanyoles per anul·lar la pluralitat i la diferència. L’exèrcit i la policia tenen un paper protagonista per guardar aquestes essències. La Constitució espanyola sembla tenir només un article, el de la Unitat d’Espanya.

“España una y no 51!”, cridaven els nostàlgics del règim en l’anomenada transició. Avui els mateixos càntics, inclòs el Cara al Sol, s’escolten a molts carrers d’Espanya on es demana a la policia que acabi amb els catalans. “A por ellos” —diuen. El franquisme no ha tornat, es que no ha marxat mai. L’odi de les porres dels guàrdies civils i el policies nacionals que l’1-O van apallissar gent pacífica que només volia votar, era encoratjat a les xarxes socials, els mitjans de comunicació i els partits polítics espanyols. Els franquistes demanen que ens tanquin TV3, que l’ensenyament es controli des de Madrid i que la nostra llengua no sigui promocionada. No és que ens vulguin espanyols, és que no ens volen catalans. Ens volen assimilats. No ens accepten, no ens reconeixen i ara mateix, ni ens toleren. Fan igual que durant la dictadura.

L’helicòpter que l’endemà del dia del referèndum encara sobrevolava Barcelona per controlar els moviments del Govern de la Generalitat, també té com a objectiu molestar i atemorir la població. L’ocupació policial del territori rebel ve de molt antic, és l’única opció que els queda quan la població no obeeix, però és una mesura desesperada que recorda als estats d’excepció franquistes o a l’ocupació britànica de l’Ulster. Però aquest cop l’Estat ha perdut. Els catalans no tenim por. Després de les garrotades, del segrest d’urnes, de les amenaces desafiants de les armes llargues en mans de cervells curts, vam continuar votant i vam “desafiar” Espanya.

El franquisme era això. És això. La repressió, la justificació de l’ús de la força, l’eliminació de la dissidència, la persecució dels nostres polítics i el boicot a les nostres institucions, l’ocupació militar de Catalunya, la clandestinitat, la penjada de cartells nocturna, els mítings prohibits, les reunions amenaçades, les revistes confiscades, el correu violat, l’insult, el menyspreu, la humiliació. Això és l’Espanya d’avui.

No tenia cap necessitat de viure-ho, però ho he viscut. És per això que proclamo encara amb més ràbia, pena i orgull que no vull ser espanyola. No vull saber res d’Espanya. Ni ara ni mai. Vull la meva terra lliure. Vull un Estat per a Catalunya. No vull viure més en el franquisme. Adéu Espanya, fins mai més.

 

 

 

 

 

 

Anuncis

Les estelades i la llibertat d’expressió

L’Estripada 23/05/2016 

( http://www.ccma.cat/audio/embed/922459“>Podeu sentir aquí l’àudio de l’Estripada al programa Catvespre de Catalunya Ràdio )

Les estelades i la llibertat d’expressió

Deia el sociòleg Émile Durkheim que el soldat no lluitaria si pensés que la bandera és només un drap de colors. La bandera però, té un significat; normalment representa la pàtria, la nació o la identitat i és per aquest significat que el soldat  hi lluita.

La Delegada del govern a Madrid, Concepción Dancausa, devia pensar com el soldat quan va decidir prohibir la presència de banderes estelades a la final de la Copa del Rei. El que trobo més indignant però, és que alhora permetés la marxa neonazi organitzada per un grup d’extrema dreta.

Segurament sabia que si hi havia un recurs judicial el jutge acabaria admetent les estelades, protegint així el dret a la llibertat d’expressió i d’aquesta manera ningú s’atreviria a qüestionar la legalitat de la marxa neonazi, equiparant l’independentisme català al feixisme.

Dit i fet, dissabte a Madrid desfilaren els feixistes, això sí, algú els havia advertit que en aquella ocasió les banderes havien de ser draps de colors i van amagar les àligues i les insígnies nazis per a vestir rojigualdes, totes de la mateixa forma i tonalitat. Tot molt oficial.

BN-OD193_POD052_J_20160522163423

Photo of the day , 22 de Maig de 2016 , Wall Street Journal 

En realitat el que el govern perseguia amb la prohibició de les estelades era “la conservación del espíritu nacional”. L’executiu espanyol ha fet dels signes d’identitat nacional objectes de culte dels que no es pot renegar. Dancausa, de família falangista, coneix sobre manera els mètodes repressius, però en un Estat democràtic, l’acció ha de vorejar la norma.

Així es va decidir apujar els decibels de l’himne espanyol per tal d’ofegar els xiulets dels independentistes catalans. La  llibertat de xiular però la obligació d’escoltar. Per a rematar-ho, la retransmissió del partit va ser digne de la millor manipulació d’un Estat totalitari. Plànols curts dels jugadors, imatges únicament de la graderia sevillista i total absència d’estelades. Algú va confondre la informació amb la manipulació, un cop més. L’estat Espanyol ens té massa acostumats.

Enganxar un salmó a la canya de pescar del dictador va donar resultat durant un temps, pretendre reproduir la mentida com a forma política actualment ja no cola.  S’ha d’estar molt malalt per intentar donar una imatge nacional que no és certa i amagar la dissidència.

Malgrat tots els esforços però, la llibertat ha triomfat. La foto del dia del diari americà Wall Street Journal és per a l’estelada.

 

Una nova partida?

L’Estripada 18/04/2016 (Podeu escoltar el text aquí “L’Estripada” al Catalunya Vespre de Catalunya Ràdio

Els peons s’han enrocat. La partida estava en un punt difícil i els peons han decidit actuar en una jugada que no els estava permesa. Les bases de Podemos han decidit amb un 88% dels vots votar en contra del pacte de govern amb PSOE i Ciudadanos.

L’alfil Iglesias però, ha corregut a presentar una jugada alternativa, “El gobierno del cambio” l’anomena. Però no es deixin enganyar PSOE i Podemos no sumen per a governar i necessitarien d’una jugada de “forquilla” que atrapés dues peces de l’altre costat del tauler per a poder sortir-ne victoriós. I en aquest cas, al tauler blanc i negre hi sortiria un incòmoda línia vermella que el PSOE ja ha dit que no pensa creuar.

Escac

De tota manera, quin “Gobierno del cambio” seria si l’Alfil Iglesias jugués al mateix bàndol que els que enterren peons en calç viva, com ell mateix va recordar al Congrés fa unes setmanes?

Per si es dóna el cas, la Reina de la perifèria es prepara, disposada si cal, a sacrificar una de les torres, tot sigui pel bé comú.

I mentrestant, a l’altra banda del tauler, l’altre equip, diguem les negres, s’ho mira distret. La jugada no els ha sorprès, la partida era complicada des de l’inici i ells n’estan jugant una de més important a casa seva.

Ja no els amoïnen els atacs, han plantejat una bona defensa i la situació de descontrol de l’oponent els ha permès anar avançant per tal d’aconseguir el seu regne, en aquest cas la seva República.

Ara bé, cal estar preparats per si el tauler vola pels aires i s’ha de començar de nou la partida. La millor defensa sempre és un bon atac, l’objectiu és clar però l’escac i mat només l’aconseguiran si tots juguen en el mateix equip. Peons inclosos.

Mas no és Ibarretxe

Durant els tres mesos que ha durat la negociació entre Junts pel Sí i la CUP he temut que el president Artur Mas acabés com el Lehendakari Ibarretxe i el seu famós pla. Però Mas no és Ibarretxe i el procés català no és el Pla Ibarretxe. Mas no és el procés, però és el president que s’ha atrevit a liderar-lo i el lidera perquè té un poble a rere, cosa que, com es va poder comprovar, no va passar amb el pla basc per assolir la sobirania.

no-del-TC-que-Congres_ARAIMA20141001_0036_5L’anomenat Pla Ibarretxe, que amb el nom ja demostra la gran diferència respecte de la transversalitat del procés sobiranista català, va ser aprovat per majoria al Parlament basc el 30 de desembre de 2004. Després d’aprovar-lo es va encetar el camí cap a Madrid per negociar un referèndum “legal i acordat amb el govern espanyol” per tal que el poble basc decidís el tipus de relació que volia amb Espanya. Això era molt abans que el PSC defensés un acord semblant per a Catalunya, fins que un cop de maluc d’Iceta amb el Don’t stop me now, va fer-lo desaparèixer de l’univers socialista, o bé que Pablo Iglesias el defensés sense tenir cap possibilitat d’imposar-ho.

El Pla Ibarretxe reconeixia la nació basca, plantejava la reunificació dels territoris bascos retornant a l’antiga reivindicació del Zazpiak Bat (en referència al fet que les set províncies basques formaven part d’un sol poble), reclamava un poder judicial basc, així com una representació pròpia a la UE. Tanmateix, la fórmula que proposava per organitzar la relació entre Espanya i el País Basc era, per dir-ho així, una “tercera via” al proposar una sobirania nacional compartida, semblant a l’estatus de Puerto Rico amb relació als EUA. El País Basc seria un Estat lliure associat a Espanya. Era una solució a mig camí entre la independència i la dependència estricta. Ampliava en un sentit polític el que ja era així en un sentir econòmic.

La situació social i política del País Basc d’aleshores no té res a veure amb la de Catalunya avui, encara que molts estúpids s’entestin a voler-la comparar. Mas no és Ibarretxe i Catalunya no és el País Basc. Espanya, però, sí que és la mateixa. Ara i abans la impermeabilitat és absoluta. L’any 2004 al País Basc encara hi havia violència política, exercida per ETA però també per l’estat. L’aznarisme havia imposat la idea que al País Basc “tot és ETA” i la resposta policial al nacionalisme democràtic sempre va ser aquesta. A més, Aznar va voler frenar les aspiracions polítiques dels bascos, el que incloïa desballestar els moviment de l’esquerra abertzale per posar fi a la violència.

Valent-se d’un testaferro del PSOE com fou el jutge Garzón, l’estat va posar en marxa la macro causa Judicial 18/98, que va representar el tancament dels mitjans de comunicació en èuscar Egin i  i més tard Egunkaria, va accelerar la persecució d’associacions nacionalistes, el tancament de tavernes basques i la querella contra tres membres de la Mesa del Parlament basc, el president Juan Mari Atutxa, del PNB, el vicepresident Gorka Knörr, d’EA, i la diputada Conchi Bilbao, del PNB per negar-se a dissoldre el grup parlamentari de Batasuna. Aquesta va ser la resposta judicial a un problema polític. L’estat espanyol sempre respon de la mateixa manera als embats polítics que posen en qüestió l’essència nacional. La divisió de poders de Montesquieu no existeix a Espanya. Llavors es va poder constatar al País Basc i des del 2010 és el que passa a Catalunya.

Batasuna va mostrar-se crítica amb el Pla dels nacionalistes bascos conservadors però al final van trobar una manera de donar-hi suport encara que tan sols fos a mitges. El dia que es va posar a votació el Pla Ibarretxe a la cambra basca, Arnaldo Otegi va anunciar, després de llegir una carta del cap militar d’ETA, Josu Urrutikoetxea “Ternera”, que dels 6 diputats de l’esquerra nacionalista, tres votarien a favor del Pla i tres ho farien en contra. Malgrat la violència, els processos judicials i les diferències ideològiques amb el PNB, Batasuna va ajudar a l’aprovació d’un pla que el Congrés de Diputats de Madrid va tombar en un tres i no res.1104398218_850215_0000000000_sumario_normal

En política, com en l’esport, hi ha curses que es guanyen i d’altres que es perden, però el que és important és participar. Batasuna així ho va entendre i va entrar a la cursa pel dret a l’autodeterminació del poble basc des de la política, terreny que no hauria d’haver abandonat mai.

L’esquerra abertzale va continuar en la cursa després de la derrota madrilenya. Ibarretxe va convocar eleccions immediatament. La llei de partits (2002) mitjançant la qual l’estat va il·legalitzar Batasuna no va poder impedir que l’esquerra abertzale optés per presentar “llistes blanques” i que finalment demanés el vot per al Partit Comunista de les Terres Basques” (EHAK, en les seves sigles en èuscar) que va aconseguir 9 diputats. L’escissió d’Herri Batasuna que condemnava la violència explícitament, Aralar, també va aconseguir entrar al Parlament amb un diputat. El PNB, en canvi, va perdre 4 diputats.

La pèrdua d’escons del PNB i la pujada del PSE feien impossible la reedició de l’antic govern Ibarretxe sense el suport de l’esquerra abertzale i obria la porta a una aliança entre el PP i el PSOE. Finalment, però, EHAK va decidir cedir dos dels seus vots perquè Ibarretxe fos investit Lehendakari i frenar així l’aliança unionista de populars i socialistes. Ras i curt: els abertzales van estar a l’alçada de les circumstàncies polítiques d’aquell moment. És clar que ells llavors encara no tenien al costat una extrema esquerra unionista que els hi disputés el terreny. Això és nou. D’ara mateix.

La CUP podria haver fet tres mesos enrere el que Batasunava fer el 2005. Mas no és Ibarretxe, però la CUP tampoc és l’esquerra abertzale, encara que s’hi emmirallin ideològicament i fins i tot estèticament. L’esquerra abertzale, liderada per Arnaldo Otegi, va entendre que la sobirania d’un poble es guanya amb els vots i no amb les armes (que allà era el sinònim de la revolució d’aquí) i va prioritzar la via democràtica a la frustració ideològica. Les concessions al nacionalisme conservador del PNB no eren fàcils ni gratuïtes, però eren el preu que calia pagar si es volia guanyar la cursa que havia d’acabar amb la consecució de la llibertat del poble basc. Malgrat la distància, geogràfica i temporal, és possible que els “amics bascos” de la CUP hagin ajudat a desllorigar el procés català.

L’experiència és un grau i l’amistat ajuda. Mas no és Ibarretxe, és cert; ni falta que fa. Ibarretxe no tenia el suport del poble, ni tan sols tenia, com es va comprovar més tard, el suport del seu partit, que va trair-lo. Ibarretxe va perdre les eleccions i el govern i el seu pla va acabar al fons del calaix. El nou Lehendakari del PNB, un cop recuperat el poder després de l’etapa unionista PP-PSOE, ja era un autonomista que havia oblidat les aspiracions sobiranistes d’Ibarretxe. Artur Mas ha perdut ara la presidència de la que espero sigui l’última Generalitat autonòmica espanyola, però s’ha guanyat el respecte de tot un poble. Fins i tot el meu. Però ha aconseguit una cosa encara millor, fer que la dreta catalana nacionalista no deixi enrere l’objectiu independentista al que va sumar-se sense embuts el 27-S.

 

 

 

 

Va por ustedes

descarga (1)

Va per tothom

Va per aquesta Espanya que ens enganya i ens escanya. Per aquesta colla de polítics corruptes, per Brugal, per Gürtel, per Andratx, per Bárcenas, per les Black cards, per un president que s’amaga darrera un plasma i que encara no s’ha dignat a donar explicacions i ofega les seves poques frases en peticions de perdó.

Va per un país on la llei de memòria històrica es va aprovar perquè es complís però que no es compleix mai. Va pels milers de “papers de Salamanca” que no són de Salamanca sinó de particulars i institucions que l’únic delicte que van cometre va ser acabar en el bàndol dels vençuts.

Va pels tribunals estrangers que jutjaran criminals de guerra pel cas de l’únic president escollit democràticament afusellat en un consell de guerra i per qui, 74 anys després, cap govern democràtic espanyol no ha demanat perdó.

Va per Salvador Puig Antich i les seves germanes, que hauran de veure com el mateix tribunal estranger investiga la sentència que el va condemnar a mort l’any 1974.

Va per l’advocat que va redactar-ne la sentència, Carlos Rey, que encara avui es posa la toga amb total impunitat i defensa, entre d’altres persones, a la presidenta del Partit Popular de Catalunya.

Va per la Camarga, doncs, i també, és clar que sí, pels comtes a Andorra de qui sigui, pels Millet i els Montull, per les ITV, el Palau de la Música, els Pretòria i el 3%.

Va per la llei Wert, perquè n’estic farta d’haver de demanar permís per ser catalana i perdó per parlar en la meva llengua.

Va per aquells que impugnen les lleis per combatre la pobresa perquè —diuen cínicament— que cal socialitzar la desigualtat. Va pels que entenem la solidaritat com un acte voluntari sense cap imposició.

Va pels que arxiven les causes contra els que mostren banderes feixistes i amenacen polítics amb la càmera de gas i, en canvi, condemnen els que pengen una ikurriña o fan onejar una estelada.

Va per la memòria de tots  aquells que van patir la repressió i la crueltat de la violència feixista i que ara són menystinguts i banalitzats.

Va per tots aquells que banalitzen el feixisme en qualsevol de les seves formes comparant el nostre procés nacional amb les atrocitats dels anys 30 i 40.

Va per tots els homosexuals i transsexuals que han celebrat el reconeixement explícit dels seus drets mitjançant una llei del Parlament de Catalunya i alhora han de suportar que un diputat  homosexual compari la situació actual catalana amb l’alemanya nazi que volia exterminar-los.

Va per un país que va entendre malament la paraula amnistia fiscal i la utilitza per blanquejar diner negre en sobres que sovint serveixen per fiançar els partits polítics als quals pertanyen el evasors.

Va per un país que per combatre l’horror de la violència política va crear els GAL, la violència d’estat més execrable, que es desfeia dels cossos dels detinguts en calç viva i que indultava els torturadors i terroristes amb sou públic.

Va per la punyetera llei de partits que va servir per il·legalitzar l’independentisme basc, tancar mitjans de comunicació i torturar gent innocent, però que no va servir per impedir que els partits feixistes —amb membres condemnats per assassinat— es poguessin presentar als comicis electorals.

Va pels presos polítics com Arnaldo Otegi i els seus companys de Bateragune o del Sumari 18/98 que veuen com els polítics presos espanyols brillen per la seva absència.

Va per un país on la tortura a un animal l’anomenen “festa” i pretenen que formi part de la cultura nacional del meu país.

Va per tots els AVE sense passatgers, les autopistes rescatades, pel Castor, pels ERO, per l’Aeroport de Castelló, per les putes catenàries de RENFE.

Va per la infermera que es va contagiar amb el virus de l’ebola després que el Ministeri  aprovés la repatriació patriòtica i temerària d’un missioner malalt sense complir amb les necessàries mesures de seguretat.

Va pel desgraciat del conseller de sanitat de la Comunitat de Madrid que va culpar la sanitària de les greus mancances del dispositiu que ell i la ministra Anna Mato havien de dirigir i no ho van fer.

Va pel gos de la infermera que van sacrificar, com qui ofereix el sacrifici d’un esclau al circ romà, sense ni tan sols comprovar que l’animal estigués infectat.

Va pels energúmens que han tingut la gosadia d’enaltir el feixisme en un Parlament democràtic com el català.

Va, doncs, pel partit que els ha convidat, el PPC, al qual caldria retreure que convidés un senyor que, un cop expulsat, surt de la tribuna de convidats saludant marcialment com el torero que surt triomfant de la plaça.

Va, per què no?, per tots aquells espanyols que deixarem enrere i ens envejaran i que segur que també intentaran canviar la claveguera que és España. Va por ustedes, también.

El 9-N aniré a votar per totes les coses que els acabo d’explicar i per moltes més que em mantindrien enganxada al teclat hores i hores. El 9-N aniré a votar i ho faré amb el doble Sí-Sí.

Un sí com una casa de pagès. Un sí com una plaça de braus. Un sí a la independència per a canviar-ho tot. Un sí a la valentia. Un sí a les coses clares. Un sí la il·lusió. Un sí a poder decidir. Un sí al meu país. Un sí a la llibertat. Un sí a un país millor.

I quan calgui hi tornaré. En unes eleccions plebiscitàries, en les municipals del maig o en les eleccions per triar la pubilla de Sant Fost de Campsentelles.

  dibu--644x362

HIRU URTE

El 20 d’octubre d’avui fa tres anys, ETA va anunciar que abandonava definitivament de la lluita armada. El comunicat anunciava la culminació  del procés engegat per l’organització armada —i alhora per l’esquerra abertzale— per tal de continuar la reivindicació independentista basca només per la via política. La vía política, doncs, finalment havia triomfat i s’havia imposat a la lluita armada.

Quan ETA va anunciar el cessament de l’activitat armada, havien passat cinc dècades de terror. L’anunci va ser unilateral i responia al debat intern que durant anys va fer l’organització armada però també l’esquerra abertzale. L’anunci d’alto el foc va tenir lloc una setmana després de la reunió al palau d’Aiete (Sant Sebastià) del Grup Internacional de Contacte, liderat per l’advocat sud-africà —mediador també a Irlanda del Nord i a Sudàfrica— Brian Currin. Aquest grup de contacte feia temps que seguia el procés de pau, concretament des de novembre de 2010, i havia instat ETA a fer un pas endavant i decisiu en l’abandonament de les armes.

El llarg camí cap a la pau remunta a molt enrere. Hi ha qui el situa en el Pacte de Lizarra-Garazi de 1998, mitjançant el qual tots els partits nacionalistes bascos es van reunir per a reivindicar l’exercici de l’autodeterminació en un escenari lliure de violència. Els estira-i-arronsa d’ETA respecte de les treves, sumat al refús frontal del pacte per part del PSOE i PP, va impedir que la via política arrossegués el conflicte armat cap a la solució definitiva.

La Declaració d’Anoeta de 2004 fou un altre punt d’inflexió en la lluita política per imposar-se a la lluita armada. L’esquerra abertzale —Batasuna— va oferir un nou marc de diàleg amb el govern espanyol, el qual havia de comptar amb la participació ciutadana per acabar amb la violència política al País Basc. Sembla que l’escenari del diàleg seria possible malgrat l’aprovació de la Llei de partits dos anys enrere. Aquesta fou una llei controvertida que s’havia fet a mida del cas basc, saltant-se tots els principis democràtics d’igualtat, per il·legalitzar Batasuna i totes les posteriors variants de l’abertzalisme adduint vincles amb ETA. L’abitrarietat de la norma es va fer palesa quan no es va fer servir mai per il·legalitzar partits vinculats a l’extrema dreta i als moviments violents feixistes.

Atemptat a la T4 de l’aeroport de Barajas

Quan semblava que ETA declararia una treva i que, per fi, la via política s’imposaria a la lluita armada, les pressions policials, la persecució política (processos com el 18/98 , la il·legalització de partits polítics i organitzacions socials, les condicions dels presos, etc.)  alentien el diàleg i les accions polítiques. Tot seguit ETA va cometre una altra vegada l’error de fer servir la violència. El 20 de desembre de 2006 una furgoneta bomba va esclatar a la Terminal 4 de l’aeroport de Barajas. Amb l’atemptat ETA volia pressionar el diàleg polític, emulant les accions de l’IRA durant el procés que va culminar en els Acords de Pau d’Stortmont (1998). Aquelles eren accions sense morts, merament per demostrar que encara podien tornar-hi. Però com que la violència és sempre injusta i imprevisible, en l’atemptat de la Terminat 4 van morir dues persones. ETA, per tant, va caure en el seu propi parany i va augmentar la llista de víctimes després de més de 3 anys sense fer cap atemptat.

Malgrat la predisposició política al diàleg i l’esforç intern de l’esquerra abertzale per a superar la via armada, a Euskadi sempre plou sobre mullat, les desconfiances tornaven a superar el procés. El País Basc no és Irlanda del Nord i el govern espanyol no s’assembla ni de bon tros al britànic. Ni en els pitjors temps de la lluita armada de l’IRA (que va arribar a matar a més de 1700 persones), el seu braç polític, el Sinn Féinn, no va ser il·legalitzat ni els presos no van ser dispersats, per bé que sí que van patir dures condicions d’internament que van portar a la mort, per exemple de Bobby Sands. La qüestió dels presos va ser clau a l’Ulster quan es va arribar al final del procés de pau. Al País Basc només teòricament ha estat així. A España, a més, el govern ha optat per la via més surrealista de totes: empresonar des del 2009 un dels artífexs de la treva d’ETA i el més gran valedor de l’èxit de la via política per sobre de la via armada, Arnaldo Otegi. Aquesta va ser la resposta del govern espanyol poc després que l’esquerra abertzale reafirmés la seva voluntat de reforçar la via política com a solució al conflicte basc amb la Declaració d’Altsasua.

altsasukodeklarazioa

Presentació de la Declaració d’Alsasua

Si la treva es va mantenir malgrat l’hostilitat del govern espanyol, aquesta és la millor prova per demostar que  la voluntat política de l’esquerra abertzale és ferma i decidida. Això vol dir, també, que el procés de pau i la desaparició de la violència d’ETA no tenen aturador. ETA ha fet passos unilaterals i la treva i el seu desarmament és definitiu i verificat.

Els passos per a la pacificació del govern espanyol han estat, en canvi, dèbils i tebis. La fi de la violència ha de ser —i de fet ho ha estat— unilateral, sense excuses, però la negociació per solucionar un conflicte és sempre cosa de tots els implicats.

Al cap de tres anys de la treva definitiva d’ETA , la via Nanclares, la dels presos d’ETA contraris a la violència, està en via morta perquè el govern espanyol no els dóna sortida i els exigeix que facin declaracions ètiques de penediment que estan molt allunyades del que és la legalitat en un  país democràtic. Per altra banda, la dispersió del presos és una nafra que encara supura i que recau sobre els familiars, convertits també en víctimes que s’endú el conflicte, que han de fer un munt de quilòmetres per visitar els empresonats i de vegades hi deixen la pell en accidents de trànsit.

Malgrat que el govern espanyol no hagi variat gens ni mica la seva política antiterrorista, la situació real al País Basc és avui ben diferent de fa tres anys. No hi ha més cec que el que no vol veure-hi i aquest és el cas del govern espanyol. La dissolució de l’organització per a la pau Lokarri , prevista per al  mes de març de 2015, és un clar reflex que la societat basca està madura i que el procés de pau és irreversible. La violència política d’ETA és ja un episodi del passat i la societat basca comença a respirar la tranquil·litat d’un procés que mai hauria d’haver sortit de les vies polítiques. Només cal resoldre la qüestió del presos.paz

La poca destresa del govern espanyol no ajuda a solucionar el conflicte. Les detencions polítiques, el tancament de mitjans de comunicació —que ja s’ha vist que va ser arbitrària perquè els jutges n’han absolt els dirigents—, les tortures a les comissaries de policia —cosa que ha quedat provada en les sentències contra el govern espanyol del tribunal d’Estrasburg— són un obstacle real i recorden a d’altres èpoques. I és que la transició al País Basc encara dura.

Divendres passat es va estrenar la pel·lícula Lasa eta Zabala que narra cinematogràficament (i amb força cruesa) les tortures i l’assassinat de dos membres d’ETA per part de membres de la Guàrdia Civil l’any 1983, ja ben entrada la democràcia. Deixant de banda la qualitat o no del film, la qüestió és avui es pot començar a revisar el passat perquè el 20 d’octubre de 2011 es va començar a escriure el final d’ETA. Li ho vaig xiuxiuejar a l’orella al meu pare per dir-li que havia de continuar vivint per poder gaudir d’una notícia tan esperada. El meu pare va morir l’endemà i no ha pogut veure que tres anys després la política ha triomfat al País Basc.

La crònica d’Escòcia (1): El triomf de la democràcia

Les enquestes a Escòcia i les manifestacions a Catalunya són dades, indicis, que permeten veure tendències, però el que compta és la voluntat real

Agustí Colomines / Aurora Madaula (Edimburg)

Imatge del concert “A Night for Scotland” celebrat ahir

Imatge del concert “A Night for Scotland” celebrat ahir

El maig de 1940 Winston Churchill va accedir al càrrec de primer ministre de la Gran Bretanya després de la dimissió de Neville Chamberlain, en un canvi de govern forçat pels pèssims resultats de l’exèrcit britànic a la Segona Guerra Mundial. Les tropes nazis alemanyes estaven guanyant territori a l’Europa continental i s’apropaven perillosament als dominis britànics, que perderen l’avantatge de la isolació natural de les illes arran de la brutal eficiència dels caces de la Luftwaffe. La Batalla d’Anglaterra va ser destructiva per als britànics, a pesar que la RAF va defensar el cel de Londres seguint la contundent oratòria de l’anomenat The Bulldog, sobrenom amb el qual era conegut Churchill. Aquella batalla va ser el punt d’inflexió que va determinar el final de la Segona Guerra Mundial. Malgrat la monumental victòria, Winston Churchill va perdre les eleccions posteriors, un cop acabada la guerra. Les brillants condicions de la victòria bèl·lica, els sondejos, les filtracions dels diaris i les bones vibracions que transmetia el partit conservador feien pensar que l’èxit seria rotund, però la població va fer valer el que realment importa en democràcia, el vot. Les urnes.

En aquesta setmana curta que ens portarà dijous al referèndum per la independència d’Escòcia, els sondejos, les enquestes, les anàlisis i les opinions són tantes que les dades ens surten per les orelles. Els diaris vegetals i digitals, les televisions i les ràdios, ens inunden amb informació de tota mena. D’enquestes i de prediccions de resultats per al referèndum escocès, n’hi ha per a tots els gustos. Barres, gràfics i percentatges serveixen per analitzar tots els perfils dels votants convocats a les urnes: per gènere, per origen, per condició econòmica, per edat… Infinites maneres d’analitzar la realitat per intentar esbrinar el futur i, sobretot , influir en la decisió que els ciutadans d’Escòcia prendran el proper dijous. Però també es tracta d’això. A les xarxes socials podem trobar de tot, però aquí tenen un parell d’exemples: l’última actualització de les enquestes i dels possibles resultats de la mà del politicòleg català Ivan Serrano o les gràfiques de tendència del també politicòleg i sociòleg de la Universitat de Sussex Ben Stanley.

El que sembla clar és que la distància entre els partidaris del sí i els del no s’ha anat escurçant i que caldrà esperar als resultats reals del referèndum per saber si a finals d’aquesta setmana comptem amb un nou estat a Europa. No sigui cas que passi com va passar-li a Churchill i als conservadors britànics, que quan es pensaven que tenien el gat al sac i ben lligat va resultar que hi tenien un forat. Les eufòries no són mai bones. Les enquestes, els sondejos i els estudis aporten llum per a l’anàlisi política però no determinen el capteniment de les persones, que és més imprevisible.

No cal dir que la mobilització i la campanya al voltant del referèndum a Escòcia ha tingut des del principi un sentit polític clar. El referèndum escocès va ser una iniciativa del govern nacionalista del primer ministre Alex Salmond, qui, per cert, tot i així governa per a tots els escocesos, i la campanya pro independència s’ha promogut mitjançant la plataforma YesScotland, creada a Edimburg el maig de 2012. Per la seva part, els partidaris de l’statu quo, i per tant defensors de l’opció del no al referèndum, s’han agrupat en una altra plataforma, BetterTogether, una organització multipartit que agrupa l’Scottish Labour, l’Scottish Conservative Party i l’Scottish Liberal Democrats, creada el mes de Juny de 2012 també a Edimburg. Entre els laboristes, però, hi ha hagut discrepàncies, com també ha passat a Catalunya, i hi ha aparegut una facció que ha pres partit per la independència, els anomenats Labour For Independence, que retreuen l’aliança del partit laborista amb els tories per a defensar la unió. No tot s’hi val en la lluita política.

Manifestació a favor de la independència d’Escòcia

Manifestació a favor de la independència d’Escòcia

Les campanyes dels dos bàndols han estat diferents des de l’inici, segurament perquè els partidaris del no van néixer obligats per la iniciativa independentista del govern de Salmond, i per tant, a la contra, com a Catalunya quan uns quants unionistes s’han agrupat en la SCC i la Fundació Joan Boscà, en una barreja nacionalista espanyola d’exfalangistes reconvertits, socialistes ipeperos, incloent-hi C’s. Com han assenyalat diversos mitjans de comunicació, la campanya dels partidaris del no a la independència d’Escòcia ha estat alarmista, catastrofista fins i tot, malgrat que mai no ha qüestionat el dret dels ciutadans escocesos a votar. Quina diferència, oi? Cadascú té la tradició política que té i la del nacionalisme espanyol no és precisament democràtica.

Als ciutadans escocesos no els ha calgut organitzar cadenes humanes, ni consultes populars, ni manifestacions multitudinàries, ni mosaics en forma de V de més d’11 quilòmetres per poder exercir el seu dret de decidir. La defensa del procés d’autodeterminació l’ha capitanejada l’SNP, malgrat que les institucions autonòmiques escoceses no se n’hagin inhibit en cap moment. L’SNP governa per a tothom però això no vol dir que hagi de renunciar al seu programa. També és veritat que el govern de Londres ha posat les coses fàcils. La racionalitat política es va imposar i al final els conservadors, junt als laboristes i als liberals demòcrates britànics, van acceptar que l’única manera de resoldre el plet escocès era amb l’exercici del dret a vot. Només així s’evita el xoc de trens, la violència i la intransigència.

Les enquestes a Escòcia i les manifestacions a Catalunya són dades, indicis, que permeten veure tendències, però el que compta és la voluntat real. El que es pot comptar amb nombres i garanties. L’opinió dels ciutadans només podrà ser coneguda i reconeguda, doncs, mitjançant el recompte dels vots. No ens oblidéssim pas de Winston Churchill i del seu gran fiasco d’ara fa gairebé 70 anys. Deixem que les urnes parlin. Deixem que triomfi la democràcia.

Publicat a elSingular, 15/09/2014
%d bloggers like this: