(Intra)històries

Pàgina d'inici » Posts tagged 'nacionalisme'

Tag Archives: nacionalisme

Anuncis

No era la pobresa energètica sinó la incompetència

pobresa

Aquests dies a Bilbao, remenant papers del govern basc a l’exili per a la meva tesi doctoral, poc podia imaginar que les notícies que m’arriben de l’actualitat política i social s’assemblarien tant als documents històrics dels anys 40 i 50.

El govern basc va marxar a l’exili des de Catalunya on estava refugiat fugint de l’avanç de les tropes franquistes des de 1937.

El Lehendakari Aguirre va creuar els Pirineus en companyia del president Companys i les seves respectives famílies i governs. Tots plegats buscaven refugi a l’altre costat de la carena que fa de frontera, per bé que sigui artificial.

Al vessant nord dels Pirineus, allà on el català adopta un atractiu accent francès i on les muntanyes s’aplanen fins arribar al mar, centenars de milers de catalans, bascos i ciutadans espanyols buscaren aixopluc, fugint de la guerra i la posterior dictadura.

Però el refugi desitjat ben aviat es va convertir en presó i l’hospitalitat anhelada es va transformar en el recorregut del filat a la platja d’Argelers, les barraques de Rivesaltes o els matalassos de fusta de Gurs o Merignac.

El govern basc va organitzar l’exili i el refugi dels ciutadans bascos que es van veure obligats a abandonar Euskadi des del principi de la Guerra Civil. Milers de nens van ser evacuats en vaixells cap a Anglaterra gràcies a l’acord amb el British National Joint Committee for Spanish Relief, però la majoria d’exiliats es refugiaren a França i van rebre ajuda del govern basc principalment a través de la LIAB (Ligue Internationale des Amis des Basques).

A partir de 1938, el govern espanyol també va organitzar l’exili dels seus ciutadans  a través del CNAE (Comité Nacional de Ayuda a los Españoles), però la precària situació econòmica de la resistència republicana va fer que es mostrés molt ineficient i hagués de demanar ajuda als governs basc i català, negant-los les transferències econòmiques que els pertocaven i fins i tot demanant-los suport econòmic (sobretot al govern basc).

Se nos informa que el gobierno de su digna presidencia ha destacado allí como delegado un agente llamado señor Mateo encargado, al parecer con fondos procedentes del Gobierno de Euzkadi, de facilitar auxilios a los compatriotas vascos acogidos en dicho campo; con lo que crea una situación de privilegio con respecto a los demás españoles allí refugiados.”

img_4831

Carta del Govern Republicà espanyol a l’exili adreçada al Lehendakari Aguirre, 1947. Arxiu històric del País Basc.

Així s’expressava el Govern de la República a l’exili l’abril de 1947 davant l’ajuda que el govern basc  proporcionava als seus refugiats al camp de Merignac, prop de Bordeus. Els resulta familiar la història?

El govern espanyol republicà, presidit pel membre del Front Popular, Diego Martínez Barrio, exigia al govern basc que deixés d’ajudar els ciutadans bascos refugiats per tal de no generar diferències entre espanyols. Ni la guerra civil ni l’exili no havien estat suficient per provocar que les autoritats espanyols, de dretes o d’esquerres, aparquessin l’animadversió cap als nacionalismes “perifèrics”, bascos o catalans, manifestant-se obertament contraris a l’existència dels governs autònoms. La República espanyola s’havia quedat sense Estat ni territori i actuava com sempre.

“El gobierno vasco no tiene razón de ser.”, va escriure el Ministre de l’interior del govern republicà, Julian Zugazagoitia, a Manuel Irujo (membre del Govern basc) a principis de 1941,  queixant-se que els ciutadans bascos havien de córrer la mateixa sort que la resta de ciutadans espanyols.

La resposta del govern basc,  però, no va ser tèbia, segurament gràcies al fet que les circumstàncies evitaven la força de les accions “homogeneïtzadores” que ens regala avui el Tribunal Constitucional .

“Lamento tener que decirle, (…) que no me es posible dictar disposiciones de ninguna clase que “modifiquen dicha situación” como se expresa textualmente en la suya, pues supondría tanto como ordenar el abandono de los vascos allí recluidos.”

El Govern basc a l’exili es negava, així, a complir cap requeriment per part del Govern espanyol que comportés canviar la política de protecció cap als seus exiliats. Al contrari, instava el govern espanyol a fer els mateixos esforços que feien ells per acomplir les exigències franceses amb els refugiats. La desobediència, educada, sense crits i de la mà de la dreta conservadora i catòlica basca.

img_4833

Resposta del Lehendakari Aguirre a les autoritats del Govern Republicà a l’exili, 1947. Arxiu històric del País Basc.

La incompetència de l’Estat espanyol era i és l’única excusa per a deslegitimar la bona feina dels qui pensen en les persones. Sense Estat però amb vocació de tenir-lo, el govern basc actuà amb dignitat i fermesa per a protegir els seus ciutadans. Sense Estat però cada dia més a prop de tenir-lo, el govern català haurà de seguir protegint els seus ciutadans, perquè el que els importa no és la pobresa energètica sinó la incompetència.

 

 

 

 

 

Anuncis

Les estelades i la llibertat d’expressió

L’Estripada 23/05/2016 

( http://www.ccma.cat/audio/embed/922459“>Podeu sentir aquí l’àudio de l’Estripada al programa Catvespre de Catalunya Ràdio )

Les estelades i la llibertat d’expressió

Deia el sociòleg Émile Durkheim que el soldat no lluitaria si pensés que la bandera és només un drap de colors. La bandera però, té un significat; normalment representa la pàtria, la nació o la identitat i és per aquest significat que el soldat  hi lluita.

La Delegada del govern a Madrid, Concepción Dancausa, devia pensar com el soldat quan va decidir prohibir la presència de banderes estelades a la final de la Copa del Rei. El que trobo més indignant però, és que alhora permetés la marxa neonazi organitzada per un grup d’extrema dreta.

Segurament sabia que si hi havia un recurs judicial el jutge acabaria admetent les estelades, protegint així el dret a la llibertat d’expressió i d’aquesta manera ningú s’atreviria a qüestionar la legalitat de la marxa neonazi, equiparant l’independentisme català al feixisme.

Dit i fet, dissabte a Madrid desfilaren els feixistes, això sí, algú els havia advertit que en aquella ocasió les banderes havien de ser draps de colors i van amagar les àligues i les insígnies nazis per a vestir rojigualdes, totes de la mateixa forma i tonalitat. Tot molt oficial.

BN-OD193_POD052_J_20160522163423

Photo of the day , 22 de Maig de 2016 , Wall Street Journal 

En realitat el que el govern perseguia amb la prohibició de les estelades era “la conservación del espíritu nacional”. L’executiu espanyol ha fet dels signes d’identitat nacional objectes de culte dels que no es pot renegar. Dancausa, de família falangista, coneix sobre manera els mètodes repressius, però en un Estat democràtic, l’acció ha de vorejar la norma.

Així es va decidir apujar els decibels de l’himne espanyol per tal d’ofegar els xiulets dels independentistes catalans. La  llibertat de xiular però la obligació d’escoltar. Per a rematar-ho, la retransmissió del partit va ser digne de la millor manipulació d’un Estat totalitari. Plànols curts dels jugadors, imatges únicament de la graderia sevillista i total absència d’estelades. Algú va confondre la informació amb la manipulació, un cop més. L’estat Espanyol ens té massa acostumats.

Enganxar un salmó a la canya de pescar del dictador va donar resultat durant un temps, pretendre reproduir la mentida com a forma política actualment ja no cola.  S’ha d’estar molt malalt per intentar donar una imatge nacional que no és certa i amagar la dissidència.

Malgrat tots els esforços però, la llibertat ha triomfat. La foto del dia del diari americà Wall Street Journal és per a l’estelada.

 

Una nova partida?

L’Estripada 18/04/2016 (Podeu escoltar el text aquí “L’Estripada” al Catalunya Vespre de Catalunya Ràdio

Els peons s’han enrocat. La partida estava en un punt difícil i els peons han decidit actuar en una jugada que no els estava permesa. Les bases de Podemos han decidit amb un 88% dels vots votar en contra del pacte de govern amb PSOE i Ciudadanos.

L’alfil Iglesias però, ha corregut a presentar una jugada alternativa, “El gobierno del cambio” l’anomena. Però no es deixin enganyar PSOE i Podemos no sumen per a governar i necessitarien d’una jugada de “forquilla” que atrapés dues peces de l’altre costat del tauler per a poder sortir-ne victoriós. I en aquest cas, al tauler blanc i negre hi sortiria un incòmoda línia vermella que el PSOE ja ha dit que no pensa creuar.

Escac

De tota manera, quin “Gobierno del cambio” seria si l’Alfil Iglesias jugués al mateix bàndol que els que enterren peons en calç viva, com ell mateix va recordar al Congrés fa unes setmanes?

Per si es dóna el cas, la Reina de la perifèria es prepara, disposada si cal, a sacrificar una de les torres, tot sigui pel bé comú.

I mentrestant, a l’altra banda del tauler, l’altre equip, diguem les negres, s’ho mira distret. La jugada no els ha sorprès, la partida era complicada des de l’inici i ells n’estan jugant una de més important a casa seva.

Ja no els amoïnen els atacs, han plantejat una bona defensa i la situació de descontrol de l’oponent els ha permès anar avançant per tal d’aconseguir el seu regne, en aquest cas la seva República.

Ara bé, cal estar preparats per si el tauler vola pels aires i s’ha de començar de nou la partida. La millor defensa sempre és un bon atac, l’objectiu és clar però l’escac i mat només l’aconseguiran si tots juguen en el mateix equip. Peons inclosos.

Mas no és Ibarretxe

Durant els tres mesos que ha durat la negociació entre Junts pel Sí i la CUP he temut que el president Artur Mas acabés com el Lehendakari Ibarretxe i el seu famós pla. Però Mas no és Ibarretxe i el procés català no és el Pla Ibarretxe. Mas no és el procés, però és el president que s’ha atrevit a liderar-lo i el lidera perquè té un poble a rere, cosa que, com es va poder comprovar, no va passar amb el pla basc per assolir la sobirania.

no-del-TC-que-Congres_ARAIMA20141001_0036_5L’anomenat Pla Ibarretxe, que amb el nom ja demostra la gran diferència respecte de la transversalitat del procés sobiranista català, va ser aprovat per majoria al Parlament basc el 30 de desembre de 2004. Després d’aprovar-lo es va encetar el camí cap a Madrid per negociar un referèndum “legal i acordat amb el govern espanyol” per tal que el poble basc decidís el tipus de relació que volia amb Espanya. Això era molt abans que el PSC defensés un acord semblant per a Catalunya, fins que un cop de maluc d’Iceta amb el Don’t stop me now, va fer-lo desaparèixer de l’univers socialista, o bé que Pablo Iglesias el defensés sense tenir cap possibilitat d’imposar-ho.

El Pla Ibarretxe reconeixia la nació basca, plantejava la reunificació dels territoris bascos retornant a l’antiga reivindicació del Zazpiak Bat (en referència al fet que les set províncies basques formaven part d’un sol poble), reclamava un poder judicial basc, així com una representació pròpia a la UE. Tanmateix, la fórmula que proposava per organitzar la relació entre Espanya i el País Basc era, per dir-ho així, una “tercera via” al proposar una sobirania nacional compartida, semblant a l’estatus de Puerto Rico amb relació als EUA. El País Basc seria un Estat lliure associat a Espanya. Era una solució a mig camí entre la independència i la dependència estricta. Ampliava en un sentit polític el que ja era així en un sentir econòmic.

La situació social i política del País Basc d’aleshores no té res a veure amb la de Catalunya avui, encara que molts estúpids s’entestin a voler-la comparar. Mas no és Ibarretxe i Catalunya no és el País Basc. Espanya, però, sí que és la mateixa. Ara i abans la impermeabilitat és absoluta. L’any 2004 al País Basc encara hi havia violència política, exercida per ETA però també per l’estat. L’aznarisme havia imposat la idea que al País Basc “tot és ETA” i la resposta policial al nacionalisme democràtic sempre va ser aquesta. A més, Aznar va voler frenar les aspiracions polítiques dels bascos, el que incloïa desballestar els moviment de l’esquerra abertzale per posar fi a la violència.

Valent-se d’un testaferro del PSOE com fou el jutge Garzón, l’estat va posar en marxa la macro causa Judicial 18/98, que va representar el tancament dels mitjans de comunicació en èuscar Egin i  i més tard Egunkaria, va accelerar la persecució d’associacions nacionalistes, el tancament de tavernes basques i la querella contra tres membres de la Mesa del Parlament basc, el president Juan Mari Atutxa, del PNB, el vicepresident Gorka Knörr, d’EA, i la diputada Conchi Bilbao, del PNB per negar-se a dissoldre el grup parlamentari de Batasuna. Aquesta va ser la resposta judicial a un problema polític. L’estat espanyol sempre respon de la mateixa manera als embats polítics que posen en qüestió l’essència nacional. La divisió de poders de Montesquieu no existeix a Espanya. Llavors es va poder constatar al País Basc i des del 2010 és el que passa a Catalunya.

Batasuna va mostrar-se crítica amb el Pla dels nacionalistes bascos conservadors però al final van trobar una manera de donar-hi suport encara que tan sols fos a mitges. El dia que es va posar a votació el Pla Ibarretxe a la cambra basca, Arnaldo Otegi va anunciar, després de llegir una carta del cap militar d’ETA, Josu Urrutikoetxea “Ternera”, que dels 6 diputats de l’esquerra nacionalista, tres votarien a favor del Pla i tres ho farien en contra. Malgrat la violència, els processos judicials i les diferències ideològiques amb el PNB, Batasuna va ajudar a l’aprovació d’un pla que el Congrés de Diputats de Madrid va tombar en un tres i no res.1104398218_850215_0000000000_sumario_normal

En política, com en l’esport, hi ha curses que es guanyen i d’altres que es perden, però el que és important és participar. Batasuna així ho va entendre i va entrar a la cursa pel dret a l’autodeterminació del poble basc des de la política, terreny que no hauria d’haver abandonat mai.

L’esquerra abertzale va continuar en la cursa després de la derrota madrilenya. Ibarretxe va convocar eleccions immediatament. La llei de partits (2002) mitjançant la qual l’estat va il·legalitzar Batasuna no va poder impedir que l’esquerra abertzale optés per presentar “llistes blanques” i que finalment demanés el vot per al Partit Comunista de les Terres Basques” (EHAK, en les seves sigles en èuscar) que va aconseguir 9 diputats. L’escissió d’Herri Batasuna que condemnava la violència explícitament, Aralar, també va aconseguir entrar al Parlament amb un diputat. El PNB, en canvi, va perdre 4 diputats.

La pèrdua d’escons del PNB i la pujada del PSE feien impossible la reedició de l’antic govern Ibarretxe sense el suport de l’esquerra abertzale i obria la porta a una aliança entre el PP i el PSOE. Finalment, però, EHAK va decidir cedir dos dels seus vots perquè Ibarretxe fos investit Lehendakari i frenar així l’aliança unionista de populars i socialistes. Ras i curt: els abertzales van estar a l’alçada de les circumstàncies polítiques d’aquell moment. És clar que ells llavors encara no tenien al costat una extrema esquerra unionista que els hi disputés el terreny. Això és nou. D’ara mateix.

La CUP podria haver fet tres mesos enrere el que Batasunava fer el 2005. Mas no és Ibarretxe, però la CUP tampoc és l’esquerra abertzale, encara que s’hi emmirallin ideològicament i fins i tot estèticament. L’esquerra abertzale, liderada per Arnaldo Otegi, va entendre que la sobirania d’un poble es guanya amb els vots i no amb les armes (que allà era el sinònim de la revolució d’aquí) i va prioritzar la via democràtica a la frustració ideològica. Les concessions al nacionalisme conservador del PNB no eren fàcils ni gratuïtes, però eren el preu que calia pagar si es volia guanyar la cursa que havia d’acabar amb la consecució de la llibertat del poble basc. Malgrat la distància, geogràfica i temporal, és possible que els “amics bascos” de la CUP hagin ajudat a desllorigar el procés català.

L’experiència és un grau i l’amistat ajuda. Mas no és Ibarretxe, és cert; ni falta que fa. Ibarretxe no tenia el suport del poble, ni tan sols tenia, com es va comprovar més tard, el suport del seu partit, que va trair-lo. Ibarretxe va perdre les eleccions i el govern i el seu pla va acabar al fons del calaix. El nou Lehendakari del PNB, un cop recuperat el poder després de l’etapa unionista PP-PSOE, ja era un autonomista que havia oblidat les aspiracions sobiranistes d’Ibarretxe. Artur Mas ha perdut ara la presidència de la que espero sigui l’última Generalitat autonòmica espanyola, però s’ha guanyat el respecte de tot un poble. Fins i tot el meu. Però ha aconseguit una cosa encara millor, fer que la dreta catalana nacionalista no deixi enrere l’objectiu independentista al que va sumar-se sense embuts el 27-S.

 

 

 

 

La crònica d’Escòcia (1): El triomf de la democràcia

Les enquestes a Escòcia i les manifestacions a Catalunya són dades, indicis, que permeten veure tendències, però el que compta és la voluntat real

Agustí Colomines / Aurora Madaula (Edimburg)

Imatge del concert “A Night for Scotland” celebrat ahir

Imatge del concert “A Night for Scotland” celebrat ahir

El maig de 1940 Winston Churchill va accedir al càrrec de primer ministre de la Gran Bretanya després de la dimissió de Neville Chamberlain, en un canvi de govern forçat pels pèssims resultats de l’exèrcit britànic a la Segona Guerra Mundial. Les tropes nazis alemanyes estaven guanyant territori a l’Europa continental i s’apropaven perillosament als dominis britànics, que perderen l’avantatge de la isolació natural de les illes arran de la brutal eficiència dels caces de la Luftwaffe. La Batalla d’Anglaterra va ser destructiva per als britànics, a pesar que la RAF va defensar el cel de Londres seguint la contundent oratòria de l’anomenat The Bulldog, sobrenom amb el qual era conegut Churchill. Aquella batalla va ser el punt d’inflexió que va determinar el final de la Segona Guerra Mundial. Malgrat la monumental victòria, Winston Churchill va perdre les eleccions posteriors, un cop acabada la guerra. Les brillants condicions de la victòria bèl·lica, els sondejos, les filtracions dels diaris i les bones vibracions que transmetia el partit conservador feien pensar que l’èxit seria rotund, però la població va fer valer el que realment importa en democràcia, el vot. Les urnes.

En aquesta setmana curta que ens portarà dijous al referèndum per la independència d’Escòcia, els sondejos, les enquestes, les anàlisis i les opinions són tantes que les dades ens surten per les orelles. Els diaris vegetals i digitals, les televisions i les ràdios, ens inunden amb informació de tota mena. D’enquestes i de prediccions de resultats per al referèndum escocès, n’hi ha per a tots els gustos. Barres, gràfics i percentatges serveixen per analitzar tots els perfils dels votants convocats a les urnes: per gènere, per origen, per condició econòmica, per edat… Infinites maneres d’analitzar la realitat per intentar esbrinar el futur i, sobretot , influir en la decisió que els ciutadans d’Escòcia prendran el proper dijous. Però també es tracta d’això. A les xarxes socials podem trobar de tot, però aquí tenen un parell d’exemples: l’última actualització de les enquestes i dels possibles resultats de la mà del politicòleg català Ivan Serrano o les gràfiques de tendència del també politicòleg i sociòleg de la Universitat de Sussex Ben Stanley.

El que sembla clar és que la distància entre els partidaris del sí i els del no s’ha anat escurçant i que caldrà esperar als resultats reals del referèndum per saber si a finals d’aquesta setmana comptem amb un nou estat a Europa. No sigui cas que passi com va passar-li a Churchill i als conservadors britànics, que quan es pensaven que tenien el gat al sac i ben lligat va resultar que hi tenien un forat. Les eufòries no són mai bones. Les enquestes, els sondejos i els estudis aporten llum per a l’anàlisi política però no determinen el capteniment de les persones, que és més imprevisible.

No cal dir que la mobilització i la campanya al voltant del referèndum a Escòcia ha tingut des del principi un sentit polític clar. El referèndum escocès va ser una iniciativa del govern nacionalista del primer ministre Alex Salmond, qui, per cert, tot i així governa per a tots els escocesos, i la campanya pro independència s’ha promogut mitjançant la plataforma YesScotland, creada a Edimburg el maig de 2012. Per la seva part, els partidaris de l’statu quo, i per tant defensors de l’opció del no al referèndum, s’han agrupat en una altra plataforma, BetterTogether, una organització multipartit que agrupa l’Scottish Labour, l’Scottish Conservative Party i l’Scottish Liberal Democrats, creada el mes de Juny de 2012 també a Edimburg. Entre els laboristes, però, hi ha hagut discrepàncies, com també ha passat a Catalunya, i hi ha aparegut una facció que ha pres partit per la independència, els anomenats Labour For Independence, que retreuen l’aliança del partit laborista amb els tories per a defensar la unió. No tot s’hi val en la lluita política.

Manifestació a favor de la independència d’Escòcia

Manifestació a favor de la independència d’Escòcia

Les campanyes dels dos bàndols han estat diferents des de l’inici, segurament perquè els partidaris del no van néixer obligats per la iniciativa independentista del govern de Salmond, i per tant, a la contra, com a Catalunya quan uns quants unionistes s’han agrupat en la SCC i la Fundació Joan Boscà, en una barreja nacionalista espanyola d’exfalangistes reconvertits, socialistes ipeperos, incloent-hi C’s. Com han assenyalat diversos mitjans de comunicació, la campanya dels partidaris del no a la independència d’Escòcia ha estat alarmista, catastrofista fins i tot, malgrat que mai no ha qüestionat el dret dels ciutadans escocesos a votar. Quina diferència, oi? Cadascú té la tradició política que té i la del nacionalisme espanyol no és precisament democràtica.

Als ciutadans escocesos no els ha calgut organitzar cadenes humanes, ni consultes populars, ni manifestacions multitudinàries, ni mosaics en forma de V de més d’11 quilòmetres per poder exercir el seu dret de decidir. La defensa del procés d’autodeterminació l’ha capitanejada l’SNP, malgrat que les institucions autonòmiques escoceses no se n’hagin inhibit en cap moment. L’SNP governa per a tothom però això no vol dir que hagi de renunciar al seu programa. També és veritat que el govern de Londres ha posat les coses fàcils. La racionalitat política es va imposar i al final els conservadors, junt als laboristes i als liberals demòcrates britànics, van acceptar que l’única manera de resoldre el plet escocès era amb l’exercici del dret a vot. Només així s’evita el xoc de trens, la violència i la intransigència.

Les enquestes a Escòcia i les manifestacions a Catalunya són dades, indicis, que permeten veure tendències, però el que compta és la voluntat real. El que es pot comptar amb nombres i garanties. L’opinió dels ciutadans només podrà ser coneguda i reconeguda, doncs, mitjançant el recompte dels vots. No ens oblidéssim pas de Winston Churchill i del seu gran fiasco d’ara fa gairebé 70 anys. Deixem que les urnes parlin. Deixem que triomfi la democràcia.

Publicat a elSingular, 15/09/2014

Halò Edinburgh!

escocia-msn-672xXx80Està decidit. Me’n vaig a Escòcia el 17 de setembre. Amb tantes notícies sobre el nostre procés que cada dia ens inunden, he decidit que no vull que ningú m’expliqui, des d’aquí, el que s’esdevindrà el proper 18 de setembre a Escòcia. Vull ser-hi, vull saber què en pensen, com ho senten i com ho viuen els escocesos, sense intermediaris. Vull ser-ne partícip i explicar-ho a la meva manera. Seré a Escòcia fins el dia 21 i després ho explicaré als membres del meu grup de recerca, el GRENPoC, de la Càtedra Josep Termes de la Universitat de Barcelona.

Fa temps que segueixo el procés escocès amb interès. El nacionalisme és un dels temes que més m’apassiona de la història contemporània i ser testimoni d’un acte polític derivat del nacionalisme escocés que persegueix convertir-se en Estat és un privilegi que tots els historiadors, però no només, esperem amb delit. Si hi penso bé, potser va ser llegint Eric J. Hobsbawm i el seu llibre L’invent de la tradició que vaig començar a interessar-me per aquella nació que havia convertit en símbols nacionals les faldilles per als homes, la tela de quadres, el whisky de malta i el parlamentarisme. Ja sé que barrejo els conceptes històrics amb el nacionalisme banal, però és la la història del nacionalisme és precisament això. Hobsbawm, historiador britànic però, vés per on, nascut en un territori que ja no és britànic (va néixer a Alexandria el 1917 quan aquesta ciutat encara formava part de l’Imperi), explicava la invenció de la tradició per a desmuntar els mites nacionals de totes les nacions. Des de la seva perspectiva marxista, a la que no va renunciar mai, Hobsbawm era menys subtil que Anthony D. Smith, un dels grans interpretadors del nacionalisme.

edinburgh

Tornant a Escòcia i a la meva determinació de presenciar en directe un dels esdeveniments claus de la seva història contemporània, els anuncio, d’entrada, que no hi vaig amb la intenció de trobar-hi semblances amb el procés català. Em sembla que són més interessants les diferències, si de cas. Segurament, la comparació serà inevitable en un moment o un altre, però intentaré fer-ho perquè es pugui entendre el que vull dir. Hi vaig perquè, com he dit al principi, vull ser-hi present i fins i tot, m’agradaria poder participar-hi. El que vull és, sobretot, copsar, escoltar i sentir el que els escocesos i els entesos opinen sobre el procés en el seu punt àlgid, el del referèndum d’autodeterminació pactat amb el govern britànic.

El camí fins al referèndum no ha estat fàcil. És una història d’anys i de lluites polítiques. La qüestió és que, finalment, ells també tenen data i pregunta i també, és clar, estan dividits entre partidaris i detractors de la independència d’Escòcia. Els ho explicaré en el pròxim post.

%d bloggers like this: