(Intra)històries

Pàgina d'inici » Posts tagged 'País Basc'

Tag Archives: País Basc

Anuncis

No era la pobresa energètica sinó la incompetència

pobresa

Aquests dies a Bilbao, remenant papers del govern basc a l’exili per a la meva tesi doctoral, poc podia imaginar que les notícies que m’arriben de l’actualitat política i social s’assemblarien tant als documents històrics dels anys 40 i 50.

El govern basc va marxar a l’exili des de Catalunya on estava refugiat fugint de l’avanç de les tropes franquistes des de 1937.

El Lehendakari Aguirre va creuar els Pirineus en companyia del president Companys i les seves respectives famílies i governs. Tots plegats buscaven refugi a l’altre costat de la carena que fa de frontera, per bé que sigui artificial.

Al vessant nord dels Pirineus, allà on el català adopta un atractiu accent francès i on les muntanyes s’aplanen fins arribar al mar, centenars de milers de catalans, bascos i ciutadans espanyols buscaren aixopluc, fugint de la guerra i la posterior dictadura.

Però el refugi desitjat ben aviat es va convertir en presó i l’hospitalitat anhelada es va transformar en el recorregut del filat a la platja d’Argelers, les barraques de Rivesaltes o els matalassos de fusta de Gurs o Merignac.

El govern basc va organitzar l’exili i el refugi dels ciutadans bascos que es van veure obligats a abandonar Euskadi des del principi de la Guerra Civil. Milers de nens van ser evacuats en vaixells cap a Anglaterra gràcies a l’acord amb el British National Joint Committee for Spanish Relief, però la majoria d’exiliats es refugiaren a França i van rebre ajuda del govern basc principalment a través de la LIAB (Ligue Internationale des Amis des Basques).

A partir de 1938, el govern espanyol també va organitzar l’exili dels seus ciutadans  a través del CNAE (Comité Nacional de Ayuda a los Españoles), però la precària situació econòmica de la resistència republicana va fer que es mostrés molt ineficient i hagués de demanar ajuda als governs basc i català, negant-los les transferències econòmiques que els pertocaven i fins i tot demanant-los suport econòmic (sobretot al govern basc).

Se nos informa que el gobierno de su digna presidencia ha destacado allí como delegado un agente llamado señor Mateo encargado, al parecer con fondos procedentes del Gobierno de Euzkadi, de facilitar auxilios a los compatriotas vascos acogidos en dicho campo; con lo que crea una situación de privilegio con respecto a los demás españoles allí refugiados.”

img_4831

Carta del Govern Republicà espanyol a l’exili adreçada al Lehendakari Aguirre, 1947. Arxiu històric del País Basc.

Així s’expressava el Govern de la República a l’exili l’abril de 1947 davant l’ajuda que el govern basc  proporcionava als seus refugiats al camp de Merignac, prop de Bordeus. Els resulta familiar la història?

El govern espanyol republicà, presidit pel membre del Front Popular, Diego Martínez Barrio, exigia al govern basc que deixés d’ajudar els ciutadans bascos refugiats per tal de no generar diferències entre espanyols. Ni la guerra civil ni l’exili no havien estat suficient per provocar que les autoritats espanyols, de dretes o d’esquerres, aparquessin l’animadversió cap als nacionalismes “perifèrics”, bascos o catalans, manifestant-se obertament contraris a l’existència dels governs autònoms. La República espanyola s’havia quedat sense Estat ni territori i actuava com sempre.

“El gobierno vasco no tiene razón de ser.”, va escriure el Ministre de l’interior del govern republicà, Julian Zugazagoitia, a Manuel Irujo (membre del Govern basc) a principis de 1941,  queixant-se que els ciutadans bascos havien de córrer la mateixa sort que la resta de ciutadans espanyols.

La resposta del govern basc,  però, no va ser tèbia, segurament gràcies al fet que les circumstàncies evitaven la força de les accions “homogeneïtzadores” que ens regala avui el Tribunal Constitucional .

“Lamento tener que decirle, (…) que no me es posible dictar disposiciones de ninguna clase que “modifiquen dicha situación” como se expresa textualmente en la suya, pues supondría tanto como ordenar el abandono de los vascos allí recluidos.”

El Govern basc a l’exili es negava, així, a complir cap requeriment per part del Govern espanyol que comportés canviar la política de protecció cap als seus exiliats. Al contrari, instava el govern espanyol a fer els mateixos esforços que feien ells per acomplir les exigències franceses amb els refugiats. La desobediència, educada, sense crits i de la mà de la dreta conservadora i catòlica basca.

img_4833

Resposta del Lehendakari Aguirre a les autoritats del Govern Republicà a l’exili, 1947. Arxiu històric del País Basc.

La incompetència de l’Estat espanyol era i és l’única excusa per a deslegitimar la bona feina dels qui pensen en les persones. Sense Estat però amb vocació de tenir-lo, el govern basc actuà amb dignitat i fermesa per a protegir els seus ciutadans. Sense Estat però cada dia més a prop de tenir-lo, el govern català haurà de seguir protegint els seus ciutadans, perquè el que els importa no és la pobresa energètica sinó la incompetència.

 

 

 

 

 

Anuncis

HIRU URTE

El 20 d’octubre d’avui fa tres anys, ETA va anunciar que abandonava definitivament de la lluita armada. El comunicat anunciava la culminació  del procés engegat per l’organització armada —i alhora per l’esquerra abertzale— per tal de continuar la reivindicació independentista basca només per la via política. La vía política, doncs, finalment havia triomfat i s’havia imposat a la lluita armada.

Quan ETA va anunciar el cessament de l’activitat armada, havien passat cinc dècades de terror. L’anunci va ser unilateral i responia al debat intern que durant anys va fer l’organització armada però també l’esquerra abertzale. L’anunci d’alto el foc va tenir lloc una setmana després de la reunió al palau d’Aiete (Sant Sebastià) del Grup Internacional de Contacte, liderat per l’advocat sud-africà —mediador també a Irlanda del Nord i a Sudàfrica— Brian Currin. Aquest grup de contacte feia temps que seguia el procés de pau, concretament des de novembre de 2010, i havia instat ETA a fer un pas endavant i decisiu en l’abandonament de les armes.

El llarg camí cap a la pau remunta a molt enrere. Hi ha qui el situa en el Pacte de Lizarra-Garazi de 1998, mitjançant el qual tots els partits nacionalistes bascos es van reunir per a reivindicar l’exercici de l’autodeterminació en un escenari lliure de violència. Els estira-i-arronsa d’ETA respecte de les treves, sumat al refús frontal del pacte per part del PSOE i PP, va impedir que la via política arrossegués el conflicte armat cap a la solució definitiva.

La Declaració d’Anoeta de 2004 fou un altre punt d’inflexió en la lluita política per imposar-se a la lluita armada. L’esquerra abertzale —Batasuna— va oferir un nou marc de diàleg amb el govern espanyol, el qual havia de comptar amb la participació ciutadana per acabar amb la violència política al País Basc. Sembla que l’escenari del diàleg seria possible malgrat l’aprovació de la Llei de partits dos anys enrere. Aquesta fou una llei controvertida que s’havia fet a mida del cas basc, saltant-se tots els principis democràtics d’igualtat, per il·legalitzar Batasuna i totes les posteriors variants de l’abertzalisme adduint vincles amb ETA. L’abitrarietat de la norma es va fer palesa quan no es va fer servir mai per il·legalitzar partits vinculats a l’extrema dreta i als moviments violents feixistes.

Atemptat a la T4 de l’aeroport de Barajas

Quan semblava que ETA declararia una treva i que, per fi, la via política s’imposaria a la lluita armada, les pressions policials, la persecució política (processos com el 18/98 , la il·legalització de partits polítics i organitzacions socials, les condicions dels presos, etc.)  alentien el diàleg i les accions polítiques. Tot seguit ETA va cometre una altra vegada l’error de fer servir la violència. El 20 de desembre de 2006 una furgoneta bomba va esclatar a la Terminal 4 de l’aeroport de Barajas. Amb l’atemptat ETA volia pressionar el diàleg polític, emulant les accions de l’IRA durant el procés que va culminar en els Acords de Pau d’Stortmont (1998). Aquelles eren accions sense morts, merament per demostrar que encara podien tornar-hi. Però com que la violència és sempre injusta i imprevisible, en l’atemptat de la Terminat 4 van morir dues persones. ETA, per tant, va caure en el seu propi parany i va augmentar la llista de víctimes després de més de 3 anys sense fer cap atemptat.

Malgrat la predisposició política al diàleg i l’esforç intern de l’esquerra abertzale per a superar la via armada, a Euskadi sempre plou sobre mullat, les desconfiances tornaven a superar el procés. El País Basc no és Irlanda del Nord i el govern espanyol no s’assembla ni de bon tros al britànic. Ni en els pitjors temps de la lluita armada de l’IRA (que va arribar a matar a més de 1700 persones), el seu braç polític, el Sinn Féinn, no va ser il·legalitzat ni els presos no van ser dispersats, per bé que sí que van patir dures condicions d’internament que van portar a la mort, per exemple de Bobby Sands. La qüestió dels presos va ser clau a l’Ulster quan es va arribar al final del procés de pau. Al País Basc només teòricament ha estat així. A España, a més, el govern ha optat per la via més surrealista de totes: empresonar des del 2009 un dels artífexs de la treva d’ETA i el més gran valedor de l’èxit de la via política per sobre de la via armada, Arnaldo Otegi. Aquesta va ser la resposta del govern espanyol poc després que l’esquerra abertzale reafirmés la seva voluntat de reforçar la via política com a solució al conflicte basc amb la Declaració d’Altsasua.

altsasukodeklarazioa

Presentació de la Declaració d’Alsasua

Si la treva es va mantenir malgrat l’hostilitat del govern espanyol, aquesta és la millor prova per demostar que  la voluntat política de l’esquerra abertzale és ferma i decidida. Això vol dir, també, que el procés de pau i la desaparició de la violència d’ETA no tenen aturador. ETA ha fet passos unilaterals i la treva i el seu desarmament és definitiu i verificat.

Els passos per a la pacificació del govern espanyol han estat, en canvi, dèbils i tebis. La fi de la violència ha de ser —i de fet ho ha estat— unilateral, sense excuses, però la negociació per solucionar un conflicte és sempre cosa de tots els implicats.

Al cap de tres anys de la treva definitiva d’ETA , la via Nanclares, la dels presos d’ETA contraris a la violència, està en via morta perquè el govern espanyol no els dóna sortida i els exigeix que facin declaracions ètiques de penediment que estan molt allunyades del que és la legalitat en un  país democràtic. Per altra banda, la dispersió del presos és una nafra que encara supura i que recau sobre els familiars, convertits també en víctimes que s’endú el conflicte, que han de fer un munt de quilòmetres per visitar els empresonats i de vegades hi deixen la pell en accidents de trànsit.

Malgrat que el govern espanyol no hagi variat gens ni mica la seva política antiterrorista, la situació real al País Basc és avui ben diferent de fa tres anys. No hi ha més cec que el que no vol veure-hi i aquest és el cas del govern espanyol. La dissolució de l’organització per a la pau Lokarri , prevista per al  mes de març de 2015, és un clar reflex que la societat basca està madura i que el procés de pau és irreversible. La violència política d’ETA és ja un episodi del passat i la societat basca comença a respirar la tranquil·litat d’un procés que mai hauria d’haver sortit de les vies polítiques. Només cal resoldre la qüestió del presos.paz

La poca destresa del govern espanyol no ajuda a solucionar el conflicte. Les detencions polítiques, el tancament de mitjans de comunicació —que ja s’ha vist que va ser arbitrària perquè els jutges n’han absolt els dirigents—, les tortures a les comissaries de policia —cosa que ha quedat provada en les sentències contra el govern espanyol del tribunal d’Estrasburg— són un obstacle real i recorden a d’altres èpoques. I és que la transició al País Basc encara dura.

Divendres passat es va estrenar la pel·lícula Lasa eta Zabala que narra cinematogràficament (i amb força cruesa) les tortures i l’assassinat de dos membres d’ETA per part de membres de la Guàrdia Civil l’any 1983, ja ben entrada la democràcia. Deixant de banda la qualitat o no del film, la qüestió és avui es pot començar a revisar el passat perquè el 20 d’octubre de 2011 es va començar a escriure el final d’ETA. Li ho vaig xiuxiuejar a l’orella al meu pare per dir-li que havia de continuar vivint per poder gaudir d’una notícia tan esperada. El meu pare va morir l’endemà i no ha pogut veure que tres anys després la política ha triomfat al País Basc.

%d bloggers like this: