(Intra)històries

Pàgina d'inici » Posts tagged 'PSOE'

Tag Archives: PSOE

Anuncis

Una nova partida?

L’Estripada 18/04/2016 (Podeu escoltar el text aquí “L’Estripada” al Catalunya Vespre de Catalunya Ràdio

Els peons s’han enrocat. La partida estava en un punt difícil i els peons han decidit actuar en una jugada que no els estava permesa. Les bases de Podemos han decidit amb un 88% dels vots votar en contra del pacte de govern amb PSOE i Ciudadanos.

L’alfil Iglesias però, ha corregut a presentar una jugada alternativa, “El gobierno del cambio” l’anomena. Però no es deixin enganyar PSOE i Podemos no sumen per a governar i necessitarien d’una jugada de “forquilla” que atrapés dues peces de l’altre costat del tauler per a poder sortir-ne victoriós. I en aquest cas, al tauler blanc i negre hi sortiria un incòmoda línia vermella que el PSOE ja ha dit que no pensa creuar.

Escac

De tota manera, quin “Gobierno del cambio” seria si l’Alfil Iglesias jugués al mateix bàndol que els que enterren peons en calç viva, com ell mateix va recordar al Congrés fa unes setmanes?

Per si es dóna el cas, la Reina de la perifèria es prepara, disposada si cal, a sacrificar una de les torres, tot sigui pel bé comú.

I mentrestant, a l’altra banda del tauler, l’altre equip, diguem les negres, s’ho mira distret. La jugada no els ha sorprès, la partida era complicada des de l’inici i ells n’estan jugant una de més important a casa seva.

Ja no els amoïnen els atacs, han plantejat una bona defensa i la situació de descontrol de l’oponent els ha permès anar avançant per tal d’aconseguir el seu regne, en aquest cas la seva República.

Ara bé, cal estar preparats per si el tauler vola pels aires i s’ha de començar de nou la partida. La millor defensa sempre és un bon atac, l’objectiu és clar però l’escac i mat només l’aconseguiran si tots juguen en el mateix equip. Peons inclosos.

Anuncis

Arnaldo Otegi torna al carrer

18302448--644x362

S’ha acabat el compte enrere. Demà Arnaldo Otegi sortirà de la presó de Logronyo, on ha estat empresonat des de 2009 acusat d’haver intentat reconstruir Batasuna, o el que és el mateix, acusat d’haver traslladat el conflicte basc de les armes a la política.

Com deia Eguiguren en una entrevista recent, l’Estat, i amb ell els dos partits que l’han governat, PP i PSOE , encara no ha reconegut públicament el que era una bona notícia.

Només un Estat miop, venjatiu, irresponsable i poc democràtic gosaria empresonar el líder que va aconseguir substituir les bales per vots.

Van perseguir la violència d’ETA confonent el terrorisme amb el dret a decidir de la nació basca.

En aquesta deriva persecutòria van actuar contra diaris, centres culturals, associacions de familiars de presos i  contra partits polítics. La cacera de bruixes contra tot el que sonés a basc demostrava, un cop més, la incapacitat de l’estat espanyol de resoldre els seu problema nacional sense judicialitzar el basquisme. Arnaldo Otegi va ser detingut i empresonat perquè el que importava no era acabar amb la violència sinó amb la dissidència basca. Va ser empresonat, juntament amb els altres quatre companys del cas “Bateragune” per haver negociat la pau, deixant sense excuses els que compten les víctimes en nombre de vots.

Sis anys i mig després, Otegi recuperarà la llibertat havent complert la totalitat de la pena, amb mesures especials que li han negat visites en diverses ocasions i que han intentat extingir el seu lideratge.

Malgrat tot, les coses estan bé si acaben bé i el conflicte armat basc ha d’acabar d’una vegada per sempre per deixar pas a la resolució política, amb Arnaldo Otegi al capdavant, en llibertat.

Catalunya vespre: ‘L’estripada’, avui amb Aurora Madaula, 29/02/2016

La crònica d’Escòcia (5): “Els cavalls sota la fosca”

A partir d’ara els partits de l’establishment britànic hauran de complir i incrementar els poders de Holyrood, seu del govern escocès

 

Alex Salmond, en la compareixença d’aquesta matinada

Alex Salmond, en la compareixença d’aquesta matinada

Agustí Colomines | Aurora Madaula (Edimburg)

Ahir a al nit, els carrers d’Edimburg bullien. Estava ple de gent per tot arreu. Sobretot partidaris del sí, que desitjaven guanyar. Els partidaris del no, en canvi, no es deixaven veure gaire. Una gran metàfora sobre dues actituds diferents. Les ànsies de llibertat dels primers eren com vitamines mentre que el conservadorisme dels altres més aviat responia a un excés d’ansiolítics. Però com que en democràcia el que compta de veritat són els vots, la realitat és que el no a la independència d’Escòcia s’ha imposat.

D’entrada, però, la primera lliçó de tot plegat és que s’ha constatat, com ja vàrem dir en la primera crònica, no es pot dir blat si no és al sac i ben lligat. I, a més, venut i cobrat, com continua la dita. La síndrome Winston Churchill s’ha fet realitat. I és que el maig del 1945, la popularitat del primer ministre britànic rondava el 83% i era un heroi. Havia dirigit la guerra amb un govern de coalició amb els líders del laboristes, els liberals i els conservadors —Attlee, Sinclair i Chamberlain—, però un cop acabada, el 8 de maig, aquest govern es va desfer i Churchill va encarar les eleccions amb el convenciment que les guanyaria. I les va perdre. No va recuperar el poder fins al 1951, quan ja era gran. Com va dir ell mateix, “l’èxit no és definitiu ni el fracàs no és fatídic. El que compta és el valor per continuar”. Certament, quan un perd d’acord amb les normes no cal desesperar-se. Sempre hi haurà noves oportunitats, encara que en aquest cas, Alex Salmond ja va dir que ell no repetiria aquest procés. David Cameron ha dit el mateix avui, un cop coneguts els resultats.

Els electors s’han d’inscriure per poder votar

Els electors s’han d’inscriure per poder votar

La segona lliçó del que ha passat a Escòcia és encara més clara. S’ha resolt un plet polític per la via política, democràtica. Tenint en compte l’abstencionisme generalitzat arreu del món, que un 97% dels escocesos amb dret a vot s’haguessin inscrit per votar i que finalment la participació hagi estat del 86%, vol dir que la democràcia funciona. La gent no s’absté quan és convocada per decidir directament coses importants. Al contrari. Això també es va poder constatar a les eleccions catalanes del novembre de 2012, inici del procés català actual, quan la participació electoral va arribar el 67,76%, molt per damunt del 58,78% de les eleccions del 2010. La gent vota si sent seva la raó per fer-ho. Aquí no hi ha ningú que s’atreveixi a dir que consultar el poble és una il·legalitat, que és el que va dir ahir el líder del PSOE, Pedro Sánchez, als passadissos del Congrés en línia amb el que diu Mariano Rajoy.

Com també es constata en altres aspectes de la vida social, els partits tradicionals, els de la ‘casta’, no entenen que al segle XXI la revitalització de la democràcia passa per la participació. L’obscurantisme dels pactes en secret, de sotamà, que sovint s’acompanyen de transaccions que poden abocar a la corrupció, són la mort de la democràcia. La interacció i el diàleg transformen les persones. La democràcia no és mai un conflicte. A l’inrevés, és la forma de resoldre els conflictes. Qui no confia en la democràcia no pot proclamar, a toro passat, com ha fet Pere Navarro, que el federalisme ha guanyat al Regne Unit i que els socialistes ja ho deien. Els socialistes a Espanya no deixen votar res. Ho han tornat a demostrar aquesta setmana tombant la possibilitat de convocar un referèndum per a decidir entre monarquia a i república, aliant-se un cop més amb el PP. Quina reforma de la Constitució volen fer a Espanya si són incapaços de creure en la gent?

La tercera lliçó que podem extreure del que ha passat a Escòcia és que a Glasgow, la ciutat escocesa més poblada i també més obrera i cosmopolita, s’ha imposat el sí. El partit laborista n’haurà de prendre nota, perquè això pot indicar que la seva recuperació a Escòcia no serà fàcil. Alex Salmond segurament avui està trist, però el futur no està escrit i l’SNP ha esdevingut el “pal de paller” del centreesquerra escocès. Enric Juliana va escriure fa un dies que la culpa del que estava passant a Escòcia era de John Smith, aquell líder laborista que va intentar combatre Margaret Thatcher donant la màxima prioritat estratègica a la qüestió de l’autonomia, amb un triple objectiu: evitar que l’SNP pogués guanyar terreny als laboristes; reforçar l’ariet contra els conservadors, més impopulars que mai a Escòcia, després de l’ofensiva thatcheriana contra els sindicats, i començar a imaginar una Gran Bretanya de perfil federal.

Vist el que ha passat a Glasgow, el que es pot dir és que Smith era un visionari i que el Partit Laborista encara no ha entès res, com el PSOE a Espanya, avui amenaçat per grups radicals que reclamen democràcia i pels nacionalistes catalans, que no són necessàriament extremistes, que reclamen el mateix. L’SNP s’ha convertit en el partit central a Escòcia precisament perquè ha fet seu el programa del malaguanyat John Smith, qui va morir d’un infart abans de poder presentar-se a unes eleccions generals.

Mosaic amb l’estelada i la bandera de Sant Andreu, ahir davant l’Ajuntament d’Edimburg

Mosaic amb l’estelada i la bandera de Sant Andreu, ahir davant l’Ajuntament d’Edimburg

L’última lliçó, almenys provisionalment, que podem extreure d’aquesta festa democràtica que ha estat el referèndum escocès és que aquest plet no acabarà amb cap revenja. A partir d’ara els partits de l’establishment britànic, el conservador, el liberal demòcrata i el laborista, hauran de complir el que van prometre en campanya: que votar no a la independència comportava apostar per incrementar els poders de Holyrood, seu del govern escocès. La devo max s’haurà de negociar i és per això que ara comença els temps de la negociació. Tant els partidaris del sí com els del no ho volen. Edimburg continua emboirat, as usual, però corren cavalls sota la fosca.

Publicat a elSingular, 19/09/2014

Una oportunitat per a la pau al País Basc

Milers-Bilbao-manifestacio-multitudinaria-EFE_ARAIMA20140111_0172_39

El 8 de gener de 1989 ETA va declarar la primera treva unilateral per apostar per la via de la negociació amb el govern espanyol. La conseqüència d’aquesta decisió van ser les Converses d’Alger. El 8 de gener de 2014, exactament vint-i-cinc anys després de l’inici d’aquelles converses de pau a Algèria, el govern espanyol va engegar, previ “involuntari” avís mitjançant les xarxes socials, una operació policial que va acabar amb la detenció de vuit advocats dels presos etarres i l’escorcoll del seus despatxos professionals. És una irònica coincidència que, tanmateix, demostra que el govern no ha entès res o bé demostra un menyspreu total al signes que apunten cap a la pau.

Les Converses d’Alger van començar el 1988, si bé les dificultats per decidir qui havia de participar en la mesa de diàleg van retardar l’inici del procés de pau que, finalment, no va arribar a quallar. La situació en aquell moment era d’extrema violència: ETA havia traspassat la frontera imaginària de l’arbre Malato i atemptava en tot el territori espanyol. A més, ETA també havia adoptat el cotxe bomba com a mètode de fer atemptats, multiplicant així exponencialment el nombre de víctimes i el terror. Aquella era clarament una decisió orientada a socialitzar el terror. Però la violència no era tan sols d’ETA, també repercutien sobre la societat les accions violentes dels grups d’ultradreta (Triple A, Guerrilleros de Cristo Rey) i dels cossos paramilitars com els GAL, organitzats des de les clavegueres governamentals.

La dècada dels anys 80 va ser una de les més sagnants de la transició espanyola, amb un mort degut a la violència cada dos dies i mig. La transició espanyola no va ser tan modèlica com es vol fer creure, almenys si tenim en compte el cost en vides humanes. La pau sempre va estar condicionada per això. Les condicions polítiques tampoc no eren les idònies per al diàleg. El govern del PSOE va plantejar la lluita antiterrorista com una mena de xoc frontal amb les forces polítiques de l’esquerra abertzale, malgrat que cada cop tenia més i més suport electoral. El govern socialista va propiciar, també, la dispersió dels presos, buidant la presó d’Herrera de la Mancha, que és on es concentraven els presos bascos fins aleshores. Es tractava d’allunyar els presos d’Euskal Herria i fins i tot de deportar-los a presons d’altres països. El PSOE volia aïllar l’esquerra abertzale en tots els àmbits, per això va quedar exclosa, sense que el PNB s’hi oposés, dels pactes multipartits que es van signar en aquella època: el Pacte de Madrid del 1987 i el Pacte d’Ajuria Enea, de gener de 1988. Amb un panorama com aquest no era imaginable ni el diàleg amb ETA ni la solució definitiva del conflicte armat. I tanmateix, a d’Alger es van reunir al voltant d’una mateixa taula, d’una banda, militars espanyols i representants del PSOE i de l’altra, membres d’ETA i representants d’Herri Batasuna. Les dues parts anaven acompanyades d’advocats que els assessoraven en qüestions de tipus legal.

DSC_1439_311kfLes Converses d’Alger van trencar-se abruptament, amb acusacions mútues de culpabilitat. Ara, però, és legítim preguntar-se què està passant o què passarà, atès que ETA ha declarat unilateralment una nova treva. Certament, el 21 d’octubre de 2011, al cap de dos anys del seu últim atemptat, ETA va anunciar una treva que, a més, va anunciar que era definitiva. En aquest temps, l’esquerra abertzale ha passat de la il·legalitat a tenir prou suport electoral per optar a la lehendekaritza. La sentència del tribunal de justícia europeu sobre la doctrina Parot favorable als presos bascos ha obligat a alliberar-ne un bon nombre. Però el més important, encara que l’actitud del govern espanyol ho vulgui ignorar, és que tant l’esquerra abertzale com el col·lectiu de presos han condemnat les accions violentes d’ETA perquè consideren que la lluita armada ja no té sentit. Reclamen una resolució dialogada del conflicte i fins i tot estan disposats a reconèixer el dany causat i la legalitat penitenciària actual, que advoca per la reinserció individual. L’última mostra d’aquesta nova actitud va ser l’acte de Durango del 4 de gener que va organitzar el col·lectiu d’expresos. Quatre dies més tard d’aquest transcendent acte, la fiscalia va activar la detenció dels seus advocats. Quin sentit té això?

Avui les circumstàncies són millors que no pas el 1988, en primer lloc perquè no hi ha morts, però en canvi el govern de Rajoy és mostra inflexible. No està disposat a aprofitar l’ocasió brindada i aplica una política antiterrorista que s’assembla a la de fa vint anys, quan es barrejava ETA i entorn amb una simple frase per justificar les accions policial: “todo es ETA”. Es tracta d’acontentar la ultradreta més rància i retrograda que encarnen l’Asociación de Víctimas del Terrorismo o el sindicat Basta Ya!. Pur immobilisme davant una oportunitat única per resoldre definitivament un focus de violència que no és bo per a ningú. Hi ha, però, qui viu ancorat en el passat, com el Ministre de l’Interior, el català Jorge Fernández Díaz, convertit en un veritable falcó de la dreta conservadora espanyola.

Resoldre els conflictes polítics armats no és mai fàcil ni senzill, però en tots el casos coneguts es fa mitjançant el diàleg i la negociació. Cal voluntat política per arribar-hi, és clar, i això és el que sembla que no té el PP. Salvant les distàncies, fóra bo que el PP es fixés en l’exemple del Partit Conservador britànic, ja que ni en els moments més durs de la violència de l’IRA a Irlanda no va il·legalitzar mai el Sinn Féinn, el braç polític del moviment irlandès, ni va dispersar els seus presos, que sempre van estar concentrats en la presó de Maze, a uns quants quilòmetres de Belfast. Segons tots els experts, aquestes dues circumstàncies van afavorir el diàleg intern entre els republicans i que es prenguessin resolucions transcendentals. Per contra del que passa amb el cas basc, les organitzacions de víctimes nord-irlandeses no van ser mai part del procés polític de resolució del conflicte. La seva feina va consistir a promoure el moviment social pacifista i a ajudar les víctimes de la violència. Les víctimes són víctimes i se les ha d’ajudar, però no poden ser el recurs d’un govern per fomentar la ràbia, l’odi i l’immobilisme.

Dissabte passat els carrers de Bilbao eren plens de gent que demanava diàleg per donar una oportunitat per a la pau. Què impedeix al govern espanyol aprofitar l’ocasió? Segurament, com es veu a Catalunya, que la defensa pacífica dels drets nacionals dels bascos fa més por que el que ha passat fins ara. I és que una cosa és clara: la fi de la violència, encara que hagi estat unilateral i es vulgui fer passar com una victòria de l’estat, no ha significat la derrota del MVLN. Al contrari, segurament l’ha reforçat políticament. I això fins i tot ho ha vist el PNB, que dissabte també va sortir al carrer per no quedar desbordat.

%d bloggers like this: