Des que el 1955 Rosa Parks es va negar a canviar de seient en el ja conegut episodi del bus a la ciutat de Montgomery, Alabama; els drets civils i l’equiparació entre blancs i negres als EUA ha avançat moltíssim. La situació legal és, actualment, de total equiparació, com no podria ser d’una altra manera. El màxim exponent d’aquesta “normalitat” és la figura de Barack Obama, el primer president afroamericà dels EUA.

Però és evident que no sempre ha estat així. No ha passat tant de temps des que als anys 50 del segle XX els moviments socials i, sobretot, el moviment dels drets civils, liderat més tard per Martin Luther King, havien de defensar la igualtat. Gosaria dir que encara ha passat poc temps, atesos alguns capteniments públics. Malgrat tot, en l’anàlisi històrica cal evitar caure en el presentisme i encara que els fets formin part de la nostra experiència vital, en siguem coetanis, hem de saber posar-hi distància per poder estudiar-los científicament.

La nació americana es va crear el 1776 a partir de la Virginia Bill of Rigths (Declaració de Drets de Virginia) que va inspirar la redacció de la Constitució Americana (1787) i més tard, durant la revolució francesa, serviria de referència per a la redacció de la Declaració dels Drets de l’home i el ciutadà (1793). Aquests documents representen l’embrió de la Declaració Universal dels Drets Humans, de 1948, tot i que, com és evident, van haver de passar més de 150 anys perquè la fórmula fos universal.

L’existència de les declaracions no sempre vol dir que la realitat canviï de sobte, perquè sovint lleis i declaracions afavoreixen els canvis socials a pesar de la baixa acceptació cultural d’allò que regulen. Quan el 1776 els Estats Units d’Amèrica van declarar la seva independència de la Corona Britànica ho van fer basant-se en el “Dret inalienable que fa tots els homes iguals, lliures i independents” i d’acord amb la norma que “El poder emana del poble”. No tothom ho compartia ni es va aplicar a tothom, però aquests van ser els arguments per defensar la nova sobirania política. Ara podríem criticar que ni les dones ni els negres no eren comptats en aquesta defensa de la igualtat, però és evident que estaríem fent presentisme i, com he dit abans, cauríem en el parany d’equivocar-nos. A finals del segle XVIII la situació desigual de dones o negres no estranyava a ningú. Encara havia de passar molt de temps i la guerra civil perquè els Estats Units d’Amèrica declaressin il·legal l’esclavatge.

Malgrat tot, i tornant al moviment dels Drets Civils als quals ens referíem al principi, a mitjan segle XX l’esclavisme ja s’havia abolit però la desigualtat entre blancs i negres persistia. Han calgut molts anys de lluita perquè les actituds i les normes socials s’acomodessin a les llibertats i a la igualtat de drets i deures. I tanmateix, lla realitat sempre ens supera una vegada i una altra. Per què ho dic això?

El cap de setmana passat Dani Alves, jugador del FC Barcelona, va ser víctima d’un incident racista quan, durant un partit de la Primera Divisió de futbol de la Lliga espanyola, un espectador —i soci— del Villareal CF va llançar-li un plàtan poc abans que el jugador xutés un córner. L’incident i les imatges han donat la volta al món perquè el jugador, enlloc de molestar-se i fer escarafalls aprofitant que tenia molt a prop seu l’àrbitre de línia, va agafar el plàtan i se’l va cruspir, empassant-se així l’estupidesa i la imbecil·litat del mal anomenat aficionat.

L’esport és un dels miralls de la societat actual, encara que no sempre reflecteix la realitat, ja que quan parlem d’esport d’elit, els clubs i els jugadors semblen viure en una altra galàxia. Malgrat tot, l’esport és un aparador social i per aquesta raó s’exigeix un cert capteniment ètic als protagonistes d’aquesta, diguem-ne, representació. Als que són al terreny de joc i als que gaudeixen del joc.

Aquesta mateixa setmana als EUA vivim un episodi similar, si bé aquest cop derivat d’unes declaracions racistes del propietari dels Clippers, un dels equips de bàsquet de Los Angeles. El propietari del club, Donald Sterling, va mostrar-se clarament racista durant una conversa privada que mantenia amb la seva ex novia en què li recriminava que hagués penjat a Instagram una foto seva al costat de Magic Johnson. La conversa es va fer pública i les reaccions no van trigar a arribar. Després d’uns dies de gran rebombori a les xarxes i als mitjans, ahir el president de la NBA, Adam Silver, va anunciar que Sterling quedava expulsat de per vida de la NBA, forçant-lo, a més, a vendre l’equip i i imposant-li una multa de 2,5 milions de dòlars.

L’afer Sterling ha aixecat molta polseguera i encara que en molts aspectes s’assembla a l’acte racista de Vila-real i la pena imposada pel club al soci (expulsar-lo de per vida) també s’assembli, el factor, diguem-ne, nord-americà és que els actes o les manifestacions de racisme esdevenen sempre una qüestió d’Estat. L’incident del propietari del Clippers ha traspassat la frontera esportiva i tant dirigents sindicals com líders socials i polítics han condemnat el racisme amb una contundència absoluta. És evident que, com hem apuntat en començar, les declaracions sovint només són principis i cal que la societat els assumeixi com a seus perquè triomfin, però sembla ser que els nord-americans tenen assumit quina és la projecció social i quins valors transmet. I el principal valor, allò que fonamenta la pàtria dels nord-americans, és l’existència d’una nació integrada per homes i dones, blancs o negres o del color que sigui, lliures i iguals. Una altra qüestió és si ho aconsegueixen, però això ja són figues d’un altre paner.