(Intra)històries

Pàgina d'inici » Posts tagged 'Votar'

Tag Archives: Votar

Anuncis

Ja he viscut el franquisme

“Nena, l’has estudiat, però no has viscut el franquisme”.

Reunions secretes; grups de ciutadans organitzant-se per defensar col·legis electorals els dies anteriors a la celebració d’un referèndum; urnes i paperetes comprades clandestinament; gestió dels preparatius per part del govern de manera escrupolosament secreta; amenaces; detencions; registres per part de policia militar; provocacions; violència; por.

Aquestes setmanes, mesos, he vist un poble demòcrata, autogestionat, organitzat, decidit i valent davant un Estat repressor, ofensiu, violent, antidemocràtic: franquista.

La voluntat totalment legítima i democràtica del poble de Catalunya de decidir el seu futur polític mitjançant un referèndum d’autodeterminació vinculant ha estat rebuda com una amenaça a la unitat d’Espanya, venuda com un desafiament a “la convivència”, una resposta “il·legal, inconstitucional”.

Les urnes no poden ser mai una amenaça o un desafiament. La unitat d’Espanya, el nacionalisme espanyol, no pot passar per damunt del dret democràtic d’una nació a decidir el seu futur i encara menys pot convertir-se en una excusa per reprimir violentament la reivindicació massiva, voluntària i pacífica d’un poble.

L’Estat espanyol fa dies que va intervenir Catalunya, escenificant clarament el que feia temps que molts denunciaven: la Constitució espanyola ha esdevingut la presó dels pobles, el marc inalterable on no caben reivindicacions nacionals que no siguin l’espanyola. El text que havia de significar posar punt i final a la dictadura ha resultat ser el text sagrat de les essències espanyoles per anul·lar la pluralitat i la diferència. L’exèrcit i la policia tenen un paper protagonista per guardar aquestes essències. La Constitució espanyola sembla tenir només un article, el de la Unitat d’Espanya.

“España una y no 51!”, cridaven els nostàlgics del règim en l’anomenada transició. Avui els mateixos càntics, inclòs el Cara al Sol, s’escolten a molts carrers d’Espanya on es demana a la policia que acabi amb els catalans. “A por ellos” —diuen. El franquisme no ha tornat, es que no ha marxat mai. L’odi de les porres dels guàrdies civils i el policies nacionals que l’1-O van apallissar gent pacífica que només volia votar, era encoratjat a les xarxes socials, els mitjans de comunicació i els partits polítics espanyols. Els franquistes demanen que ens tanquin TV3, que l’ensenyament es controli des de Madrid i que la nostra llengua no sigui promocionada. No és que ens vulguin espanyols, és que no ens volen catalans. Ens volen assimilats. No ens accepten, no ens reconeixen i ara mateix, ni ens toleren. Fan igual que durant la dictadura.

L’helicòpter que l’endemà del dia del referèndum encara sobrevolava Barcelona per controlar els moviments del Govern de la Generalitat, també té com a objectiu molestar i atemorir la població. L’ocupació policial del territori rebel ve de molt antic, és l’única opció que els queda quan la població no obeeix, però és una mesura desesperada que recorda als estats d’excepció franquistes o a l’ocupació britànica de l’Ulster. Però aquest cop l’Estat ha perdut. Els catalans no tenim por. Després de les garrotades, del segrest d’urnes, de les amenaces desafiants de les armes llargues en mans de cervells curts, vam continuar votant i vam “desafiar” Espanya.

El franquisme era això. És això. La repressió, la justificació de l’ús de la força, l’eliminació de la dissidència, la persecució dels nostres polítics i el boicot a les nostres institucions, l’ocupació militar de Catalunya, la clandestinitat, la penjada de cartells nocturna, els mítings prohibits, les reunions amenaçades, les revistes confiscades, el correu violat, l’insult, el menyspreu, la humiliació. Això és l’Espanya d’avui.

No tenia cap necessitat de viure-ho, però ho he viscut. És per això que proclamo encara amb més ràbia, pena i orgull que no vull ser espanyola. No vull saber res d’Espanya. Ni ara ni mai. Vull la meva terra lliure. Vull un Estat per a Catalunya. No vull viure més en el franquisme. Adéu Espanya, fins mai més.

 

 

 

 

 

 

Anuncis

Una nova partida?

L’Estripada 18/04/2016 (Podeu escoltar el text aquí “L’Estripada” al Catalunya Vespre de Catalunya Ràdio

Els peons s’han enrocat. La partida estava en un punt difícil i els peons han decidit actuar en una jugada que no els estava permesa. Les bases de Podemos han decidit amb un 88% dels vots votar en contra del pacte de govern amb PSOE i Ciudadanos.

L’alfil Iglesias però, ha corregut a presentar una jugada alternativa, “El gobierno del cambio” l’anomena. Però no es deixin enganyar PSOE i Podemos no sumen per a governar i necessitarien d’una jugada de “forquilla” que atrapés dues peces de l’altre costat del tauler per a poder sortir-ne victoriós. I en aquest cas, al tauler blanc i negre hi sortiria un incòmoda línia vermella que el PSOE ja ha dit que no pensa creuar.

Escac

De tota manera, quin “Gobierno del cambio” seria si l’Alfil Iglesias jugués al mateix bàndol que els que enterren peons en calç viva, com ell mateix va recordar al Congrés fa unes setmanes?

Per si es dóna el cas, la Reina de la perifèria es prepara, disposada si cal, a sacrificar una de les torres, tot sigui pel bé comú.

I mentrestant, a l’altra banda del tauler, l’altre equip, diguem les negres, s’ho mira distret. La jugada no els ha sorprès, la partida era complicada des de l’inici i ells n’estan jugant una de més important a casa seva.

Ja no els amoïnen els atacs, han plantejat una bona defensa i la situació de descontrol de l’oponent els ha permès anar avançant per tal d’aconseguir el seu regne, en aquest cas la seva República.

Ara bé, cal estar preparats per si el tauler vola pels aires i s’ha de començar de nou la partida. La millor defensa sempre és un bon atac, l’objectiu és clar però l’escac i mat només l’aconseguiran si tots juguen en el mateix equip. Peons inclosos.

Va por ustedes

descarga (1)

Va per tothom

Va per aquesta Espanya que ens enganya i ens escanya. Per aquesta colla de polítics corruptes, per Brugal, per Gürtel, per Andratx, per Bárcenas, per les Black cards, per un president que s’amaga darrera un plasma i que encara no s’ha dignat a donar explicacions i ofega les seves poques frases en peticions de perdó.

Va per un país on la llei de memòria històrica es va aprovar perquè es complís però que no es compleix mai. Va pels milers de “papers de Salamanca” que no són de Salamanca sinó de particulars i institucions que l’únic delicte que van cometre va ser acabar en el bàndol dels vençuts.

Va pels tribunals estrangers que jutjaran criminals de guerra pel cas de l’únic president escollit democràticament afusellat en un consell de guerra i per qui, 74 anys després, cap govern democràtic espanyol no ha demanat perdó.

Va per Salvador Puig Antich i les seves germanes, que hauran de veure com el mateix tribunal estranger investiga la sentència que el va condemnar a mort l’any 1974.

Va per l’advocat que va redactar-ne la sentència, Carlos Rey, que encara avui es posa la toga amb total impunitat i defensa, entre d’altres persones, a la presidenta del Partit Popular de Catalunya.

Va per la Camarga, doncs, i també, és clar que sí, pels comtes a Andorra de qui sigui, pels Millet i els Montull, per les ITV, el Palau de la Música, els Pretòria i el 3%.

Va per la llei Wert, perquè n’estic farta d’haver de demanar permís per ser catalana i perdó per parlar en la meva llengua.

Va per aquells que impugnen les lleis per combatre la pobresa perquè —diuen cínicament— que cal socialitzar la desigualtat. Va pels que entenem la solidaritat com un acte voluntari sense cap imposició.

Va pels que arxiven les causes contra els que mostren banderes feixistes i amenacen polítics amb la càmera de gas i, en canvi, condemnen els que pengen una ikurriña o fan onejar una estelada.

Va per la memòria de tots  aquells que van patir la repressió i la crueltat de la violència feixista i que ara són menystinguts i banalitzats.

Va per tots aquells que banalitzen el feixisme en qualsevol de les seves formes comparant el nostre procés nacional amb les atrocitats dels anys 30 i 40.

Va per tots els homosexuals i transsexuals que han celebrat el reconeixement explícit dels seus drets mitjançant una llei del Parlament de Catalunya i alhora han de suportar que un diputat  homosexual compari la situació actual catalana amb l’alemanya nazi que volia exterminar-los.

Va per un país que va entendre malament la paraula amnistia fiscal i la utilitza per blanquejar diner negre en sobres que sovint serveixen per fiançar els partits polítics als quals pertanyen el evasors.

Va per un país que per combatre l’horror de la violència política va crear els GAL, la violència d’estat més execrable, que es desfeia dels cossos dels detinguts en calç viva i que indultava els torturadors i terroristes amb sou públic.

Va per la punyetera llei de partits que va servir per il·legalitzar l’independentisme basc, tancar mitjans de comunicació i torturar gent innocent, però que no va servir per impedir que els partits feixistes —amb membres condemnats per assassinat— es poguessin presentar als comicis electorals.

Va pels presos polítics com Arnaldo Otegi i els seus companys de Bateragune o del Sumari 18/98 que veuen com els polítics presos espanyols brillen per la seva absència.

Va per un país on la tortura a un animal l’anomenen “festa” i pretenen que formi part de la cultura nacional del meu país.

Va per tots els AVE sense passatgers, les autopistes rescatades, pel Castor, pels ERO, per l’Aeroport de Castelló, per les putes catenàries de RENFE.

Va per la infermera que es va contagiar amb el virus de l’ebola després que el Ministeri  aprovés la repatriació patriòtica i temerària d’un missioner malalt sense complir amb les necessàries mesures de seguretat.

Va pel desgraciat del conseller de sanitat de la Comunitat de Madrid que va culpar la sanitària de les greus mancances del dispositiu que ell i la ministra Anna Mato havien de dirigir i no ho van fer.

Va pel gos de la infermera que van sacrificar, com qui ofereix el sacrifici d’un esclau al circ romà, sense ni tan sols comprovar que l’animal estigués infectat.

Va pels energúmens que han tingut la gosadia d’enaltir el feixisme en un Parlament democràtic com el català.

Va, doncs, pel partit que els ha convidat, el PPC, al qual caldria retreure que convidés un senyor que, un cop expulsat, surt de la tribuna de convidats saludant marcialment com el torero que surt triomfant de la plaça.

Va, per què no?, per tots aquells espanyols que deixarem enrere i ens envejaran i que segur que també intentaran canviar la claveguera que és España. Va por ustedes, también.

El 9-N aniré a votar per totes les coses que els acabo d’explicar i per moltes més que em mantindrien enganxada al teclat hores i hores. El 9-N aniré a votar i ho faré amb el doble Sí-Sí.

Un sí com una casa de pagès. Un sí com una plaça de braus. Un sí a la independència per a canviar-ho tot. Un sí a la valentia. Un sí a les coses clares. Un sí la il·lusió. Un sí a poder decidir. Un sí al meu país. Un sí a la llibertat. Un sí a un país millor.

I quan calgui hi tornaré. En unes eleccions plebiscitàries, en les municipals del maig o en les eleccions per triar la pubilla de Sant Fost de Campsentelles.

  dibu--644x362

La crònica d’Escòcia (1): El triomf de la democràcia

Les enquestes a Escòcia i les manifestacions a Catalunya són dades, indicis, que permeten veure tendències, però el que compta és la voluntat real

Agustí Colomines / Aurora Madaula (Edimburg)

Imatge del concert “A Night for Scotland” celebrat ahir

Imatge del concert “A Night for Scotland” celebrat ahir

El maig de 1940 Winston Churchill va accedir al càrrec de primer ministre de la Gran Bretanya després de la dimissió de Neville Chamberlain, en un canvi de govern forçat pels pèssims resultats de l’exèrcit britànic a la Segona Guerra Mundial. Les tropes nazis alemanyes estaven guanyant territori a l’Europa continental i s’apropaven perillosament als dominis britànics, que perderen l’avantatge de la isolació natural de les illes arran de la brutal eficiència dels caces de la Luftwaffe. La Batalla d’Anglaterra va ser destructiva per als britànics, a pesar que la RAF va defensar el cel de Londres seguint la contundent oratòria de l’anomenat The Bulldog, sobrenom amb el qual era conegut Churchill. Aquella batalla va ser el punt d’inflexió que va determinar el final de la Segona Guerra Mundial. Malgrat la monumental victòria, Winston Churchill va perdre les eleccions posteriors, un cop acabada la guerra. Les brillants condicions de la victòria bèl·lica, els sondejos, les filtracions dels diaris i les bones vibracions que transmetia el partit conservador feien pensar que l’èxit seria rotund, però la població va fer valer el que realment importa en democràcia, el vot. Les urnes.

En aquesta setmana curta que ens portarà dijous al referèndum per la independència d’Escòcia, els sondejos, les enquestes, les anàlisis i les opinions són tantes que les dades ens surten per les orelles. Els diaris vegetals i digitals, les televisions i les ràdios, ens inunden amb informació de tota mena. D’enquestes i de prediccions de resultats per al referèndum escocès, n’hi ha per a tots els gustos. Barres, gràfics i percentatges serveixen per analitzar tots els perfils dels votants convocats a les urnes: per gènere, per origen, per condició econòmica, per edat… Infinites maneres d’analitzar la realitat per intentar esbrinar el futur i, sobretot , influir en la decisió que els ciutadans d’Escòcia prendran el proper dijous. Però també es tracta d’això. A les xarxes socials podem trobar de tot, però aquí tenen un parell d’exemples: l’última actualització de les enquestes i dels possibles resultats de la mà del politicòleg català Ivan Serrano o les gràfiques de tendència del també politicòleg i sociòleg de la Universitat de Sussex Ben Stanley.

El que sembla clar és que la distància entre els partidaris del sí i els del no s’ha anat escurçant i que caldrà esperar als resultats reals del referèndum per saber si a finals d’aquesta setmana comptem amb un nou estat a Europa. No sigui cas que passi com va passar-li a Churchill i als conservadors britànics, que quan es pensaven que tenien el gat al sac i ben lligat va resultar que hi tenien un forat. Les eufòries no són mai bones. Les enquestes, els sondejos i els estudis aporten llum per a l’anàlisi política però no determinen el capteniment de les persones, que és més imprevisible.

No cal dir que la mobilització i la campanya al voltant del referèndum a Escòcia ha tingut des del principi un sentit polític clar. El referèndum escocès va ser una iniciativa del govern nacionalista del primer ministre Alex Salmond, qui, per cert, tot i així governa per a tots els escocesos, i la campanya pro independència s’ha promogut mitjançant la plataforma YesScotland, creada a Edimburg el maig de 2012. Per la seva part, els partidaris de l’statu quo, i per tant defensors de l’opció del no al referèndum, s’han agrupat en una altra plataforma, BetterTogether, una organització multipartit que agrupa l’Scottish Labour, l’Scottish Conservative Party i l’Scottish Liberal Democrats, creada el mes de Juny de 2012 també a Edimburg. Entre els laboristes, però, hi ha hagut discrepàncies, com també ha passat a Catalunya, i hi ha aparegut una facció que ha pres partit per la independència, els anomenats Labour For Independence, que retreuen l’aliança del partit laborista amb els tories per a defensar la unió. No tot s’hi val en la lluita política.

Manifestació a favor de la independència d’Escòcia

Manifestació a favor de la independència d’Escòcia

Les campanyes dels dos bàndols han estat diferents des de l’inici, segurament perquè els partidaris del no van néixer obligats per la iniciativa independentista del govern de Salmond, i per tant, a la contra, com a Catalunya quan uns quants unionistes s’han agrupat en la SCC i la Fundació Joan Boscà, en una barreja nacionalista espanyola d’exfalangistes reconvertits, socialistes ipeperos, incloent-hi C’s. Com han assenyalat diversos mitjans de comunicació, la campanya dels partidaris del no a la independència d’Escòcia ha estat alarmista, catastrofista fins i tot, malgrat que mai no ha qüestionat el dret dels ciutadans escocesos a votar. Quina diferència, oi? Cadascú té la tradició política que té i la del nacionalisme espanyol no és precisament democràtica.

Als ciutadans escocesos no els ha calgut organitzar cadenes humanes, ni consultes populars, ni manifestacions multitudinàries, ni mosaics en forma de V de més d’11 quilòmetres per poder exercir el seu dret de decidir. La defensa del procés d’autodeterminació l’ha capitanejada l’SNP, malgrat que les institucions autonòmiques escoceses no se n’hagin inhibit en cap moment. L’SNP governa per a tothom però això no vol dir que hagi de renunciar al seu programa. També és veritat que el govern de Londres ha posat les coses fàcils. La racionalitat política es va imposar i al final els conservadors, junt als laboristes i als liberals demòcrates britànics, van acceptar que l’única manera de resoldre el plet escocès era amb l’exercici del dret a vot. Només així s’evita el xoc de trens, la violència i la intransigència.

Les enquestes a Escòcia i les manifestacions a Catalunya són dades, indicis, que permeten veure tendències, però el que compta és la voluntat real. El que es pot comptar amb nombres i garanties. L’opinió dels ciutadans només podrà ser coneguda i reconeguda, doncs, mitjançant el recompte dels vots. No ens oblidéssim pas de Winston Churchill i del seu gran fiasco d’ara fa gairebé 70 anys. Deixem que les urnes parlin. Deixem que triomfi la democràcia.

Publicat a elSingular, 15/09/2014
%d bloggers like this: