Aurora Madaula
(Paraules adreçades a la inauguració de l’exposició “3/4 de Mil·leni. Consolat de Mar. Del Gòtic al Metavers”, el passat dimecres 21 de juny de 2023)
Bona tarda,
Cònsol Major, Presidenta Borràs, presidentes de la Cambra i la Diputació, director, autoritats.
És un honor participar avui de la inauguració de l’exposició “3/4 de mil·leni consolat de mar. Del Gòtic al metavers”, i fer-ho precisament des d’un edifici històric com són les Drassanes reials (gòtiques) fortament vinculades a la institució del Consolat de Mar.
I ho faig en representació del Parlament de Catalunya, que forma part també de la institució històrica de la Generalitat de Catalunya i que vetlla per protegir els drets dels ciutadans de Catalunya, en aquest cas, a través de la Llei 14/2002, la llei catalana de cambres oficials de comerç, indústria i navegació i del Consell General de Cambres, per la qual es regeix el Consolat de Mar.
I si la paraula “HISTÒRIC” va lligada a l’edifici, el Consolat de Mar i el Parlament de Catalunya, també ho és la paraula FUTUR.
El Consolat de Mar té un passat històric referent en resolució de conflictes mitjançant L’ARBITRATGE, LA MEDIACIÓ I LA CONCILIACIÓ des del Rei Pere III, el Cerimoniós i que demostraven el caràcter dialogant dels catalans que veníem treballant des de les Assemblees de Pau i treva. Un Consolat de Mar que connectava Catalunya al món a través de la protecció del comerç, i ho feia històricament, ho fa ara i, vista la situació actual, necessitem més que mai que ho segueixi fent des d’un Consolat de Mar fort.
Això connecta amb la referència al FUTUR que feia abans. Permeteu-me uns instants per explicar una anècdota personal:
El passat mes de març en una reunió a la Missió Permanent amb l’ambaixador davant nacions Unides de la SANTA SEU en la que jo hi participava com a diputada d’una delegació europea que assitia a una conferència a les Nacions Unides, el Sr ambaixador va defensar la presència de la Santa Seu com a observador permanent a les Nacions Unides per la seva experiència històrica en processos d’arbitratge entre estats, de conciliació i de mediació.
Jo li vaig respondre que els catalans, a través del Consolat de Mar, una Institució històrica nascuda el segle XIII, realitzàvem des d’aleshores les mateixes tasques de mediació , arbitratge i conciliació i que estava molt ESPERANÇADA ,perquè esperava que algun dia i seguint l’exemple de la Santa Seu, en un FUTUR NO MOLT LLUNYÀ, els catalans podrem defensar l’experiència del Consolat de Mar, treballant des de les Nacions Unides.
L’ambaixador, l’arquebisbe Caccia, em va desitjar molta sort.
Així, que llarga vida al Consolat de Mar, perquè el vostre FUTUR ÉS EL NOSTRE.
Moltes gràcies.
Per David A. Bell
Un amic historiador em va explicar una vegada que, quan va accedir al mercat laboral, va presentar tres sol·licituds i va rebre cinc ofertes de feina. Això va ser a principis de la dècada de 1960, durant els anys eufòrics d’expansió econòmica i universitària de la postguerra. Deu anys després, les dues expansions van cessar abruptament i el mercat laboral acadèmic es va enfonsar. Es va recuperar una mica després de mitjans dels 80, encara que amb freqüents baixons. En els darrers anys ha tornat a caure fins a nous mínims.
Jon K. Lauck, historiador i editor en cap de la revista acadèmica Middle West Review, va analitzar recentment el lamentable estat del camp. Dels 1.799 nous historiadors que es van doctorar el 2019 o el 2020, només 175 havien aconseguit un lloc a temps complet a la facultat d’Història la tardor passada, i no és clar quants són titulars. El nombre de llicenciatures en Història ha caigut en picat. Lauck segueix el rastre dels departaments que s’estan buidant: La facultat d’història de la Universitat de Kansas ha baixat de 35 membres el 2017 a 24; la facultat d’història del sistema de la Universitat Estatal d’Ohio ha caigut de 79 membres a 62 des del 2008; el departament d’història de la Universitat Estatal d’Iowa ha estat informat pels administradors que la seva facultat s’ha de reduir de 20 membres a 8. Tot això té conseqüències, com detalla Lauck:
“Avui dia, algunes de les conferències a què solia assistir i amb què gaudia enormement han estat cancel·lades per complet. Els directors de les revistes d’història també murmuren sobre allò que estan veient. Abans, els articles arribaven a bon ritme. Ara el degoteig és mínim. Destacats professors d’història, que abans dirigien departaments i animaven l’esfera pública a les ciutats universitàries i els seus voltants, es jubilen ara amb poca fanfàrria i sense cap substitut. La seva “línia”, si és que sobreviu, es trasllada a l’altra banda del campus, a informàtica o fisioteràpia.”
En la meva especialitat, la història de França, les xifres expliquen la mateixa història en miniatura. Des de 2010 he estat fent un seguiment del nombre de llocs de professor titular a Amèrica del Nord als quals els meus assessorats poden optar raonablement cada any, buscant als anuncis de tot, des de “història” fins a “Europa”, i localitzant llocs especialitzats en història moderna de França. El 2010-11, hi havia 43 llocs de professor titular disponibles i, després d’una caiguda durant gran part de la dècada del 2010, hi va tornar a haver 42 llocs el 2017-18. Però l’any següent es va desplomar 42 llocs. Però l’any següent es va desplomar a 18 llocs, i durant l’any pandèmic de 2020-21, va caure encara més, a només 8. Aquest any, fins ara, hi ha 9 llocs disponibles (aquesta xifra només compta els llocs de titular a temps complet a les universitats nord-americanes i canadenques).
El patró també coincideix amb la meva experiència com a professor. Dels meus deu estudiants de doctorat que van defensar les seves tesis abans del 2016, tots menys un van aconseguir un lloc de titular (i el que no ho va fer va limitar la recerca de feina a una única àrea metropolitana per motius personals). Dels vuit que han defensat la seva tesi des de llavors, només un ha aconseguit fins ara un lloc de titular. Cinc d’aquests vuit han aconseguit postdocs llocs molt competitius, així que el problema no és als estudiants. Però, hi haurà feina quan acabin les beques? Tornaran els llocs de treball al nivell anterior? Podem esperar, però no conec ningú que aposti per això en aquests moments. Conec millor que ningú la situació de la Història, però tendències similars, i potser pitjors, s’estan donant a la majoria de les altres humanitats i ciències socials.
Estem en època d’admissions i, ateses les lamentables xifres, la pregunta és més urgent que mai: és pràctic –o ètic– admetre nous estudiants? Tot i les desoladores xifres, es pot argumentar -i diversos dels meus col·legues ho fan amb força contundència- que sí que té sentit, almenys a la Universitat de Princeton, on ensenyo, i en altres llocs similars. Princeton és rica i proporciona als estudiants de postgrau uns ingressos raonables: prop de 50.000 dòlars l’any, a més d’habitatge subvencionat i fons addicionals per a la investigació, els viatges a congressos i l’estudi d’idiomes. Els estudiants de postgrau de Princeton ni tan sols han de treballar com a professors auxiliars per rebre aquest estipendi, que dura cinc anys amb possibilitat de pròrrogues. Durant aquest període, poden llegir i estudiar a plaer, aprendre idiomes, viatjar, rebre orientació de brillants col·legues meus com Anthony Grafton i Linda Colley, i produir els seus propis estudis avançats. Hi ha raons de pes per afirmar que es tracta d’una manera valuosa i gratificant de passar uns quants anys de la vida, encara que no condueixi a un lloc al cos docent. Cada any, quan parlo amb futurs estudiants de postgrau, poso èmfasi en la situació del mercat laboral i els dic que aquestes satisfaccions intel·lectuals poden ser el principal que obtinguin de l’escola de postgrau. Solen dir que és un tracte que estan disposats a acceptar.
El problema és que aquests futurs estudiants no sempre veuen clarament els avantatges i els desavantatges. En general, entren en un programa de doctorat al voltant dels 24 anys i triguen almenys sis anys a obtenir-lo. Després, no és estrany que passin almenys tres o quatre anys més en postdoctorats i llocs no permanents abans de decidir, si no aconsegueixen un lloc permanent, buscar oportunitats en un altre camp (suposant que no decideixin seguir lluitant com a professors adjunts, guanyant un salari miserable sense prestacions). En aquest moment tenen entre 30 i 35 anys i sovint competeixen amb titulats universitaris més recents per llocs de nivell inicial en altres camps. Quan comencin a treballar, estaran darrere dels seus companys quant a salari i prestacions de jubilació, per no parlar del tipus de seguretat i estabilitat professional que facilita la creació d’una família.
Què fer, doncs? No puc acceptar que tolerem la situació tal com està. Una solució aparent que es proposa sovint és reduir dràsticament la mida de les nostres cohorts de llicenciats. Algunes universitats ja ho han fet, tant en Història com en altres disciplines. Això no obstant, això planteja dos problemes. En primer lloc, moltes universitats públiques no poden reduir dràsticament la mida de les promocions, ja que depenen dels estudiants de postgrau com a mà d’obra barata, i la solució només té sentit si el nombre total d’estudiants de postgrau al país es redueix dràsticament. En segon lloc, retallar la mida de les cohorts significa que els estudiants de postgrau tindran pocs o cap company als seus subcamps, cosa que no només perjudica la comunitat intel·lectual, sinó que també els impossibilita cursar seminaris especialitzats en aquests subcamps.
Una altra possible solució és introduir una formació seriosa en camps no acadèmics als nostres programes de doctorat perquè els estudiants puguin accedir-hi més fàcilment. El problema aquí és que aquests camps són nombrosos i diversos -inclouen l’edició, l’administració acadèmica, el treball a museus, el treball a biblioteques, l’ensenyament a instituts, l’ensenyament a col·legis comunitaris, el treball en fundacions, el treball en Think-Tanks, el periodisme, la diplomàcia, etc.- i els professors dels departaments d’Història no solen tenir experiència en cap. Sí, podríem subvencionar pràctiques i portar personal convidat per dirigir programes. Però aquesta preparació “alt-ac” també restaria molt de temps a la feina de tesi, cosa que podria perjudicar les possibilitats dels nostres estudiants d’aconseguir els pocs llocs de titular que es presenten.
Aquesta és la meva solució. És més radical, i probablement una fantasia, ja que requeriria el tipus de canvi estructural a gran escala del que el nostre descentralitzat sistema universitari no és realment capaç. Això no obstant, aquí: Reduir el doctorat a quatre anys: dos anys de cursos més dos anys de recerca i redacció, amb l’objectiu de publicar dos articles, en lloc d’un manuscrit al final. Eliminar la majoria dels programes de màster independents, que ara serien redundants (encara que no els programes que formen principalment professors d’història de primària i secundària). Eliminar els requisits de docència per als estudiants de doctorat i eliminar totes les beques postdoctorals actuals. Alhora, crear un nombre relativament petit de llocs de professor a temps complet, remunerats (i amb prestacions), per cobrir la docència que ara imparteixen els estudiants de postgrau. Aquests llocs tindrien una durada màxima de cinc anys. Almenys en algunes institucions, els fons que actualment es destinen als postdoctorats es podrien reutilitzar per concedir-los permisos de recerca i redacció. Al cap de cinc anys, els instructors podrien optar a llocs de professor ajudant. La majoria dels doctorands abandonarien el camp després dels quatre anys de doctorat, però almenys no haurien invertit tant de temps en el procés com ho fan ara els estudiants de postgrau. Els que tinguessin la sort d’accedir a la docència tindrien moltes més possibilitats d’aconseguir un lloc de professor ajudant i podrien passar a la categoria de titular al cap de nou anys, més o menys el temps que triga actualment la majoria dels estudiants de postgrau en arribar al mateix punt.
Amb aquest sistema, només els estudiants que obtinguesin una plaça d’instructor podrien portar els seus projectes de tesi en direccions tan desafiadores i ambicioses com les que tenen actualment tots els estudiants de postgrau en aquest camp. Es tracta d’un compromís seriós que possiblement afectarà el caràcter general de la investigació en aquest camp. Continuo pensant que, en general, valdria la pena, atès que el sistema actual s’ha tornat disfuncional.
Aquest nou sistema probablement funcionaria per a universitats privades riques com Princeton. Funcionaria, des del punt de vista econòmic, per a les universitats públiques que actualment depenen del treball dels estudiants de postgrau? És concebible que sí, perquè aquestes universitats podrien reduir el nombre d’estudiants de doctorat becats fins al nivell necessari per equilibrar els comptes. Un problema més greu és que moltes universitats han esdevingut addictes a la feina dels adjunts, que sovint els costen menys que els estudiants de postgrau. L’ideal seria que, en aquest nou sistema, els professors que reben prestacions i un salari digne assumissin la major part de la docència que actualment imparteixen els adjunts. Però estarien disposades les administracions universitàries a fer aquest canvi? Tinc els meus dubtes.
Un cop més, les possibilitats que s’implanti una cosa semblant a aquest nou sistema són remotes. Però els moments de crisi exigeixen un pensament radical, per improbable que sigui, amb l’esperança de generar idees que realment puguin provocar un canvi útil.
22/12/2022
Qui està en contra de promoure polítiques de memòria democràtica? Doncs aquells que estan en contra de la democràcia, els feixistes.
La necessitat d’impulsar polítiques de memòria històrica o memòria col·lectiva ( com als historiadors ens agrada anomenar-les) és plenament defensada des de Junts per Catalunya com una estructura d’Estat de qualsevol nació democràtica i, per aquest motiu ja els anuncio que votarem favorablement a la moció que avui debatem, a la qual hem pogut fer diverses aportacions en forma d’esmenes que han estat acceptades, tot i que no totes i a les que em referiré durant la meva intervenció.
L’historiador Enzo Traverso, un dels meus referents pel que fa a polítiques de memòria, explica que una democràcia no es pot basar en polítiques de “reconciliació” ni de “memòria compartida” pel que fa a la memòria històrica en referència al franquisme sinó que el que ha de fer és assumir que hi va haver franquisme, no ocultar la seva existència, condemnar-lo i, per descomptat , mai pot assumir-lo o integrar-lo a les seves institucions.
En aquest sentit, anem tard, com hem tornat a comprovar aquesta setmana mateix a les institucions espanyoles. Espanya va tard en condemnar, reconéixer i foragitar el franquisme de les institucions.
*
“No es pot ser demòcrata sense ser antifeixista
I és fonamental per tal d’enfortir la democràcia i sobretot frenar l’ascens de l’extrema dreta i el feixisme o el post feixisme, el coneixement de la història i la memòria col·lectiva, sobretot perquè el que podem conferir de l’experiència històrica és que les democràcies, lamentablement són efímeres, peribles, caduques i poden ser destruïdes, sobretot quan no s’ha assimilat bé aquesta lliçó i per aquest motiu és indispensable introduir la memòria històrica i la pedagogia antifeixista al currículum acadèmic:
Els recomano el llibre de l’historiador i pedagog Enrique Díez Gutiérrez, “Pedagogía del antifascismo“: ens alerta que no es pot ser demòcrata sense ser antifeixista i que la dreta espanyola, molts cops s’alinea amb el feixisme,.
Pel que fa a la recuperació de la memòria a través de l’espai públic, cal reconèixer la feina ja feta en els nomenclàtors de carrers i pobles ( tot i que encara en tenim que s’haurien d’eliminar ), en concret em ve al cap totes les referències al terç de Montserrat (i les seves derivades) i reconèixer la importància de la lluita de les entitats memorialistes en la protecció, identificació i recuperació de la memòria: El programa de fosses no seria possible sense aquesta lluita, per exemple, i per descomptat, celebrem l’exhumació de les restes de Cipriano Martos, antifeixista torturat, assassinat i enterrat en una fossa comuna per la Guardia civil el 1973. És amb aquestes feines que es dignifica la memòria dels represaliats, no amb missatges grandiloqüents o actes de reparació simbòlica.
I quan parlem d’espai públic hem d’exigir que no es demori ni un dia més la retirada del monument feixista al riu Ebre al seu pas per Tortosa. I per treure aquest engendre franquista no calia cap consulta, no cal ni s’ha de consultar la població en una democràcia sobre el manteniment de símbols d’exaltació del totalitarisme, només calia haver executat la llei de memòria històrica per a treure el monument. I els que s’aferren a la situació jurídica al voltant del monument, només recordar-los que si hi ha un procés judicial obert és perquè els detractors de netjar l’espai públic de reminicències franquistes són els que van iniciar denúncies per tal d’alentir la democratització de l’espai a l’Ebre.
Els tortosins es mereixen poder viure lliures des la memòria feixista tot recordant que lo riu és vida i la vida no pot ser mai exaltació de la mort a la batalla de l’Ebre.
I seguint la memòria al carrer; Celebrem que a la moció finalment s’hagi inclòs el compromís del Govern a procedir amb el tancament de la comissaria de les tortures de Via Laietana que, tal i com li demanàvem des de Junts al Ple passat, es resignifiqui l’edifici i es converteixi en un espai de memòria.
De memòria i dignificació pels milers de torturats que, quan hi passin per davant no hagin de veure en funcionament i amb la mateixa funció l’edifici, sinó que trobin que els governs democràtics del que depèn la comissaria han optat per esborrar el seu passat funest. Repressaliats i torturats com la Teresa Lecha, militant independentista del PSAN, va ser torturada en tres ocasions a partir de l’any 1981 , per tant en “democràcia”.
Per aquesta raó hem volgut incloure una esmenes que fan referència a la recuperació i de la memòria i la denúncia de la repressió i tortura durant la transició perquè la transició no va ser aquella transició pacífica que ens ensenyaren al BUP , sinó que va ser una “transición sangrienta”, en paraules del periodista Mariano Sánchez Soler.
Haurem d’estar molt amatents i veure què voten els socialistes, col·laboradors necessaris pel tancament de la Comissaria de les tortures, de la mateixa manera que són col·laboradors d’una Llei de memòria espanyola que deixa impunes els crims del franquisme com l’assassinat de Gustau Muñoz o es nega a investigar l’execrable Martín Villa.
Per aquest motiu, creiem que els dos últims punts d’aquesta moció són merament simbòlics i no executius com haurien de ser, perquè depenen de l’Estat i el Govern espanyol (per això vam presentar esmenes que no s’han acceptat) , i com a conseqüència, defensem la necessitat extrema de tenir una Llei de memòria catalana d’una vegada per totes, que executi reparacions efectives enlloc de declaracions solemnes, acabi amb la impunitat del franquisme, reconegui les víctimes i persegueixi els botxins i aquells que els protegeixen, que defensin la nostra memòria històrica, reconegui el paper de l’exili i exigeixi el retorn dels béns personals i institucionals confiscats.
10 de Desembre de 2017
Bon vespre,
El meu pare, de Mollet del Vallès, va fer la mili a la caserna militar que hi havia en aquest recinte on ens trobem. Aquí va conèixer ma mare, una berguedana nascuda a Extremadura. Aquesta és la meva família, un reflex del que és Catalunya, un país on la gent sempre ha anat, va i anirà junta, com Junts per Catalunya, perquè, com va dir Vicent Andrés Estellés “som un sol poble, unit, alegre i combatiu”. Perquè som un país obert i inclusiu.
Des de ben petita a casa em van ensenyar a estimar el meu país, des del catalanisme popular i natural, enganxat a la pell, d’un mecànic matricer del Vallès i amb l’accent berguedà d’una extremenya, criada darrera del carrer Buxadé entre l’olor del carbó de les mines, on treballaven el meu avi i els meus tiets. Els meus pares em van ensenyar a ser qui sóc. Em van ensenyar a comprometre’m per defensar el que és just. Sóc catalana i d’esquerres per aquest motiu, com molts dels que esteu avui aquí.
El meu país és tan petit que el meu poble, Berga, estava a 100 km del poble on vivia. La MAPSA, la barca, la festa de l’espuma de Santa Eulàlia, les classes de natació a la piscina municipal de Berga, les 24h de futbol sala de Bagà, d’Avià, LA PATUM, els Elois, Espinalvet, el Pedraforca, Queralt, els pisos vells, L’Atanagia, el Menfis, la Barbarella. Aquest és el meu país, barreja de tradició i modernor, barreja d’orígens, d’accents i de colors (GROC) . I així vull que continuï sent el meu país.
És per aquesta raó que em vaig unir a la Llista del President, a la llista de Junts per Catalunya. Ho vaig fer per contribuir a recuperar les nostres institucions, per reclamar l’alliberament dels presos polítics, pel retorn del nostre Govern i del nostre president que ara són injustament a l’exili. Però ho vaig fer, sobretot, per ajudar a recuperar el futur. Perquè vull un país on el progrés nacional vagi de la mà del progrés social i que les lleis que aprovem al nostre Parlament no siguin anul·lades per un tribunal polític, el Tribunal Constitucional, situat a 600 km de distància. Un país pròsper, just i democràtic, on el feixisme sigui perseguit i que no campi lliurement pels nostres carrers perseguint demòcrates. El franquisme va obligar els meus abuelos a exiliar-se, per dir-ho així, com ha hagut de fer avui el nostre president, obligant-lo a marxar a Brussel·les per protegir i defensar la democràcia.
I és per tot això que som aquí, tots junts, per cridar fins a quedar-nos sense veu, si cal, que ja tenim un president i que ja tenim un govern. Que aquestes eleccions seran una segona volta d’allò que vam votar l’1 d’octubre a les urnes i d’allò que vam sortir a defensar als carrers el 3 d’octubre. El 21 de desembre tornarem a votar per acabar amb el 155 i perquè el nostre president es diu Carles Puigdemont i no Mariano Rajoy. Hem de votar i guanyar per acabar amb la repressió i recuperar la democràcia. El proper 21 de desembre tornarem a votar i tornarem a vèncer, com els vells lluitadors que van recuperar la democràcia als anys 70. Aquest és el meu compromís, aquest és l’honor que assumeixo com a candidata de Junts per Catalunya.
“Nena, l’has estudiat, però no has viscut el franquisme”.
Reunions secretes; grups de ciutadans organitzant-se per defensar col·legis electorals els dies anteriors a la celebració d’un referèndum; urnes i paperetes comprades clandestinament; gestió dels preparatius per part del govern de manera escrupolosament secreta; amenaces; detencions; registres per part de policia militar; provocacions; violència; por.
Aquestes setmanes, mesos, he vist un poble demòcrata, autogestionat, organitzat, decidit i valent davant un Estat repressor, ofensiu, violent, antidemocràtic: franquista.
La voluntat totalment legítima i democràtica del poble de Catalunya de decidir el seu futur polític mitjançant un referèndum d’autodeterminació vinculant ha estat rebuda com una amenaça a la unitat d’Espanya, venuda com un desafiament a “la convivència”, una resposta “il·legal, inconstitucional”.
Les urnes no poden ser mai una amenaça o un desafiament. La unitat d’Espanya, el nacionalisme espanyol, no pot passar per damunt del dret democràtic d’una nació a decidir el seu futur i encara menys pot convertir-se en una excusa per reprimir violentament la reivindicació massiva, voluntària i pacífica d’un poble.
L’Estat espanyol fa dies que va intervenir Catalunya, escenificant clarament el que feia temps que molts denunciaven: la Constitució espanyola ha esdevingut la presó dels pobles, el marc inalterable on no caben reivindicacions nacionals que no siguin l’espanyola. El text que havia de significar posar punt i final a la dictadura ha resultat ser el text sagrat de les essències espanyoles per anul·lar la pluralitat i la diferència. L’exèrcit i la policia tenen un paper protagonista per guardar aquestes essències. La Constitució espanyola sembla tenir només un article, el de la Unitat d’Espanya.
“España una y no 51!”, cridaven els nostàlgics del règim en l’anomenada transició. Avui els mateixos càntics, inclòs el Cara al Sol, s’escolten a molts carrers d’Espanya on es demana a la policia que acabi amb els catalans. “A por ellos” —diuen. El franquisme no ha tornat, es que no ha marxat mai. L’odi de les porres dels guàrdies civils i el policies nacionals que l’1-O van apallissar gent pacífica que només volia votar, era encoratjat a les xarxes socials, els mitjans de comunicació i els partits polítics espanyols. Els franquistes demanen que ens tanquin TV3, que l’ensenyament es controli des de Madrid i que la nostra llengua no sigui promocionada. No és que ens vulguin espanyols, és que no ens volen catalans. Ens volen assimilats. No ens accepten, no ens reconeixen i ara mateix, ni ens toleren. Fan igual que durant la dictadura.
L’helicòpter que l’endemà del dia del referèndum encara sobrevolava Barcelona per controlar els moviments del Govern de la Generalitat, també té com a objectiu molestar i atemorir la població. L’ocupació policial del territori rebel ve de molt antic, és l’única opció que els queda quan la població no obeeix, però és una mesura desesperada que recorda als estats d’excepció franquistes o a l’ocupació britànica de l’Ulster. Però aquest cop l’Estat ha perdut. Els catalans no tenim por. Després de les garrotades, del segrest d’urnes, de les amenaces desafiants de les armes llargues en mans de cervells curts, vam continuar votant i vam “desafiar” Espanya.
El franquisme era això. És això. La repressió, la justificació de l’ús de la força, l’eliminació de la dissidència, la persecució dels nostres polítics i el boicot a les nostres institucions, l’ocupació militar de Catalunya, la clandestinitat, la penjada de cartells nocturna, els mítings prohibits, les reunions amenaçades, les revistes confiscades, el correu violat, l’insult, el menyspreu, la humiliació. Això és l’Espanya d’avui.
No tenia cap necessitat de viure-ho, però ho he viscut. És per això que proclamo encara amb més ràbia, pena i orgull que no vull ser espanyola. No vull saber res d’Espanya. Ni ara ni mai. Vull la meva terra lliure. Vull un Estat per a Catalunya. No vull viure més en el franquisme. Adéu Espanya, fins mai més.
Aquests dies a Bilbao, remenant papers del govern basc a l’exili per a la meva tesi doctoral, poc podia imaginar que les notícies que m’arriben de l’actualitat política i social s’assemblarien tant als documents històrics dels anys 40 i 50. El govern basc va marxar a l’exili des de Catalunya on estava refugiat fugint de … Continua llegint
A punt d’acabar la campanya electoral al Parlament del País Basc, cada dia ens llevem amb un titular, més o menys atractiu, més o menys encertat. I ha de ser així, perquè en el món d’avui en dia, sembla ser que els polítics fan política a cop de titular, a força de tuït, o bé l’elector passa pantalla. Passa d’ells, vull dir.
Si la setmana passada el protagonisme va ser per l’infame vídeo del PSE-PSOE, en el que defensava el monolingüisme —espanyol és clar—, arraconant l’èuscar dels requisits per accedir a l’administració basca, convertint-lo en un idioma com en èpoques passades, aquesta setmana el torn ha estat per al pactisme i la política de pactes.
Tot esperant els nous titulars que generarà el programa d’aquesta nit a ETB2 La otra cara de los políticos, per al qual no han comptat, per ordre judicial, amb el candidat de veritat d’EH Bildu, avui tots els diaris i mitjans de comunicació comenten la proposta d’Otegi sobre un possible pacte de govern sobiranista. La proposta arriba després de la publicació, fa un parell de dies, dels últims sondejos electorals que albiren uns resultats que obligaran als partits a cercar el consens.
Cartells electorals a Lazkao, Guipúscoa
La proposta d’Otegi i d’EH Bildu no és nova, atès que ja va proposar-la abans de començar la campanya electoral, a finals del mes d’agost, i consisteix a acordar un govern de consens entre els tres partits que l’enquesta augura que seran majoritaris al parlament basc: EAJ-PNV, EH-Bildu i Elkarrekin-Podemos, amb la participació d’altres agents socials importants, com els sindicats. Aquest govern plural se centraria en tres flancs: benestar social, pacificació i dret a decidir. La idea l’han anat madurant durant la campanya, especialment per boca d’Otegi allà on el deixen parlar sense els típics impediments judicials, com ara en l’entrevista que li van fer a Hamaika TV dilluns passat. Qui entengui l’èuscar pot escoltar-la aquí: http://www.hamaika.eus/tb/bideo/80786.
Urkullu ja s’ha afanyat a manifestar la seva negativa a pactar amb altres formacions polítiques, i s’ha desmarcat de qualsevol projecte que s’assembli al de Junts pel Sí i al “desafiament” secessionista català. Urkullu s’assembla a l’Artur Mas del 2002 i no pas al del 2012 quan declara: “Estos cuatro años pasados me he esforzado en lograr acuerdos. Había una mayoría nacionalista que nos invitaba a seguir otro camino, pero no lo he seguido y no lo voy a seguir.”. Vaja, que pactarà amb qui no perjudiqui l’equilibri constitucional, que d’altra banda ja el proveeix amb el que interessa, el concert econòmic. Però aquestes són figues d’un altre paner…
La resposta de Elkarrekin-Podemos a la proposta de govern coral és la que més m’ha indignat, tot i que no m’hauria sorprendre atès que conec els seus homònims catalans i les sortides de to a les quals, malauradament, ens tenen acostumats. El nivell d’ignorància cultural sembla ser que és el que més tenen “en comú” els podemites d’arreu, que barregen amb una gran dosi de manca de respecte institucional i de dogmatisme que faria enrojolar de vergonya al Guti o a Roberto Lertxundi.
El portaveu de Elkarrekin-Podemos, Eduardo Maura, ha titllat la proposta d’EH Bildu de decebedora i d’estar feta imitant el que passa a Catalunya. Vaja, un altre que treu l’espantall de Catalunya per negar la formació d’un govern compromès amb el dret a decidir. Alguna cosa devem d’estar fent bé a Catalunya quan els suposats autodeterministes refusen assemblar-se al govern de coalició de Junts pel Sí.
Però el que és decebedor de Maura i dels seus companys de Elkarrekin-Podemos és que no coneguin la seva -pròpia?- història. La proposta d’EH Bildu potser sí que mira de reüll el procés català, però té una base històrica ben basca i gairebé segueix fil per randa una proposta que es va fer durant la transició. Estic parlant de les anomenades “Converses de Txiberta”.
Aquelles converses van consistir en què durant unes quantes setmanes, que van acabar essent mesos, de l’any 1977, els representants de diferents partits polítics i organitzacions sindicals basques es van reunir a l’Hotel Txiberta de Biarritz per intentar acordar una alternativa unitària que defensés els interessos bascos en les eleccions a Corts del 15 de juny de 1977, les primeres després de gairebé quaranta anys de dictadura.
Les reunions es van convocar a iniciativa de Telesforo Monzón, una interessantíssima figura política molt poc estudiada, i que va fer mans i mànigues perquè els convocats abarquessin un ampli espectre polític. També hi van ser convidats un grup d’alcaldes i representants sindicals. A Txiberta es van asseure al voltant de la mateixa taula representants del PNB (Partit Nacionalista Basc), EHAS (Euskal Herriko Alderdi Sozialista, ANB (Acció Nacionalista Basca), EKA (Partit Carlista d’Euskal Herria), LAIA (Langile Abertzale Iraultzaileen Alderdia; Partit Nacionalista Revolucionari dels treballadors), ESEI (Euskal Sozialistak Elkartzeko Indarra), ETA-pm i ETA-M, juntament amb els representants dels alcaldes i una periodista de la revista Punto y Hora. El ventall d’ideologies i els interessos de tots els participants no van impedir aquell intent de cercar una entesa comuna.
Converses de Txiberta. Font: Punto y Hora
Tots els allí reunits eren diferents i provenien d’entorns, de vegades, molt diferents, però tenien un objectiu comú: defensar els interessos del poble basc davant les institucions espanyoles. Aquesta és la gran diferència entre aleshores i ara. Hi havia una voluntat comuna de defensar la sobirania basca a pesar de les divergències que els separaven. Ara hauria de ser més fàcil, ja que l’Estat espanyol s’està tancant com un cargol i es resisteix al que és norma a tot arreu, que és preguntar a la ciutadania com i a on vol anar.
El problema d’Elkarrekin-Podemos no és tan sols que no conegui la història del País Basc o que menystingui el pactisme que ha servit, també, per acabar amb la violència. El problema és el mateix que té En Comú Podem a Catalunya. La revolució que volen és per a Espanya i Euskadi és tan sols un trampolí per ajudar Iglesias o Errejón, tot dependrà de qui quedi viu en la lluita fratricida que no amaguen, a arribar al poder de Madrid. Entrampats entre aquesta actitud sucursalista i l’autonomisme foralista del PNB, la proposta d’Otegi per governar conjuntament la Lehendekaritza ha quedat en no-res. Ja veurem si els electors en prenen nota i el 25-S algú s’endú un ensurt que no espera.
Potser la història es repeteix; Txiberta no va reeixir i alguns dels revolucionaris d’aquelles converses van acabar al Partit Socialista Obrero Espanyol. Segur que ara s’ho miren tot des de l’Hotel-Club de Golf en què s’ha convertit l’Hotel Txiberta. Ai, la revolució!
El catàleg d’Ikea
Ahir vaig rebre el catàleg d’Ikea a casa. Sempre és una festa, tothom va de pressa a agafar-lo per a veure les idees noves, la decoració de temporada, els nous colors; en definitiva, el canvi. El vaig poder fullejar pels volts de les 10 de la nit, abans havia estat desmuntant una prestatgeria que, amb el canvi de pis, ja no encaixava.
Àvida de novetats, vaig anar a cercar les seccions promeses al catàleg anterior; m’interessava molt l’armari Grup propi, però per moltes voltes que hi vaig donar, no el vaig saber trobar. Deu ser un error d’impremta, vaig pensar, no pot ser hagin esborrat el Grup propi si el van anunciar durant el mes de desembre.
Però bé, el catàleg Ikea té moltes altres novetats i de seguida vaig recordar que una de les idees innovadores que ens havien anunciat tot just la setmana passada era la calaixera Referèndum. De fet, la calaixera referèndum ja apareixia a l’anterior catàleg com a peça destacada. No la vaig comprar aleshores, era una calaixera difícil de muntar, amb molt calaixos desiguals i una franja vermella que la travessava de dalt a baix.
A la secció “Novetats millorades”, finalment vaig trobar la calaixera. Al principi, em va semblar que era la mateixa del catàleg anterior, però si t’hi fixaves bé, veies que la franja vermella havia desaparegut i en el seu lloc hi havien posat uns agafadors fraternitat. Semblava molt difícil de fer-la servir. No trobava per on obrir els calaixos. Els agafadors fraternitat no encaixaven a la calaixera referèndum, i a més, semblaven fets de material defectuós i passats de moda.
Vaig trucar al meu amic de Madrid, un fanàtic de les novetats del catàleg Ikea i per a sorpresa meva, em va dir que la calaixera referèndum no sortia al seu catàleg i tampoc al de la seva cosina que vivia a Extremadura. El meu amic recordava que a l’anterior catàleg sí que hi apareixia, però el seu no tenia la línia vermella.
Decebuda, vaig anar passant per totes les seccions i a partir de la meitat, el catàleg era el mateix que el d’altres anys i igual per a tota Espanya: els mateixos llits apoyaré, les làmpades casta de tota la vida i fins i tot les cadires Gibraltar.
Em vaig sentir estafada, però ja feia dies que en sospitava. Finalment, vaig decidir que ja era hora de fer una renovació de debò i no de nyigui-nyogui dels mobles Ikea, que s’han de canviar cada 6 mesos. He llançat el catàleg al contenidor blau. Per al pis nou, vull mobles bons, forts, autèntics, resistents i de qualitat.
(Intra)històries 
