Txiberta 2 o la ignorància en la política

A punt d’acabar la campanya electoral al Parlament del País Basc, cada dia ens llevem amb un titular, més o menys atractiu, més o menys encertat. I ha de ser així, perquè en el món d’avui en dia, sembla ser que els polítics fan política a cop de titular, a força de tuït, o bé l’elector passa pantalla. Passa d’ells, vull dir.

Si la setmana passada el protagonisme va ser per l’infame vídeo del PSE-PSOE, en el que defensava el monolingüisme —espanyol és clar—, arraconant l’èuscar dels requisits per accedir a l’administració basca, convertint-lo en un idioma com en èpoques passades, aquesta setmana el torn ha estat per al pactisme i la política de pactes.

Tot esperant els nous titulars que generarà el programa d’aquesta nit a ETB2 La otra cara de los políticos, per al qual no han comptat, per ordre judicial, amb el candidat de veritat d’EH Bildu, avui tots els diaris i mitjans de comunicació comenten la proposta d’Otegi sobre un possible pacte de govern sobiranista. La proposta arriba després de la publicació, fa un parell de dies, dels últims sondejos electorals que albiren uns resultats que obligaran als partits a cercar el consens.

Cartells electorals a Lazkao, Guipúscoa

La proposta d’Otegi i d’EH Bildu no és nova, atès que ja va proposar-la abans de començar la campanya electoral, a finals del mes d’agost, i consisteix a acordar un govern de consens entre els tres partits que l’enquesta augura que seran majoritaris al parlament basc: EAJ-PNV, EH-Bildu i Elkarrekin-Podemos, amb la  participació d’altres agents socials importants, com els sindicats. Aquest govern plural se centraria en tres flancs: benestar social, pacificació i dret a decidir. La idea l’han anat madurant durant la campanya, especialment per boca d’Otegi allà on el deixen parlar sense els típics impediments judicials, com ara en l’entrevista que li van fer a Hamaika TV dilluns passat. Qui entengui l’èuscar pot escoltar-la aquí:  http://www.hamaika.eus/tb/bideo/80786.

Urkullu ja s’ha afanyat a manifestar la seva negativa a pactar amb altres formacions polítiques, i s’ha desmarcat de qualsevol projecte que s’assembli al de Junts pel Sí i al “desafiament” secessionista català. Urkullu s’assembla a l’Artur Mas del 2002 i no pas al del 2012 quan declara:  “Estos cuatro años pasados me he esforzado en lograr acuerdos. Había una mayoría nacionalista que nos invitaba a seguir otro camino, pero no lo he seguido y no lo voy a seguir.”. Vaja, que pactarà amb qui no perjudiqui l’equilibri constitucional, que d’altra banda ja el proveeix amb el que interessa, el concert econòmic. Però aquestes són figues d’un altre paner…

La resposta de Elkarrekin-Podemos a la proposta de govern coral és la que més m’ha indignat, tot i que no m’hauria sorprendre atès que conec els seus homònims catalans i les sortides de to a les quals, malauradament, ens tenen acostumats. El nivell d’ignorància cultural sembla ser que és el que més tenen “en comú” els podemites d’arreu, que barregen amb una gran dosi de manca de respecte institucional i de dogmatisme que faria enrojolar de vergonya al Guti o a Roberto Lertxundi.

El portaveu de Elkarrekin-Podemos, Eduardo Maura, ha titllat la proposta d’EH Bildu de decebedora i d’estar feta imitant el que passa a Catalunya. Vaja, un altre que treu l’espantall de Catalunya per negar la formació d’un govern compromès amb el dret a decidir. Alguna cosa devem d’estar fent bé a Catalunya quan els suposats autodeterministes refusen assemblar-se al govern de coalició de Junts pel Sí.

Però el que és decebedor de Maura i dels seus companys de Elkarrekin-Podemos és que no coneguin la seva -pròpia?- història. La proposta d’EH Bildu potser sí que mira de reüll el procés català, però té una base històrica ben basca i gairebé segueix fil per randa una proposta que es va fer durant la transició. Estic parlant de les anomenades “Converses de Txiberta”.

Aquelles converses van consistir en què durant unes quantes setmanes, que van acabar essent mesos, de l’any 1977, els representants de diferents partits polítics i organitzacions sindicals basques es van reunir a l’Hotel Txiberta de Biarritz per intentar acordar una alternativa unitària que defensés els interessos bascos en les eleccions a Corts del 15 de juny de 1977, les primeres després de gairebé quaranta anys de dictadura.

Les reunions es van convocar a iniciativa de Telesforo Monzón, una interessantíssima figura política molt poc estudiada, i que va fer mans i mànigues perquè els convocats abarquessin un ampli espectre polític. També hi van ser convidats un grup d’alcaldes i representants sindicals. A Txiberta es van asseure al voltant de la mateixa taula representants del PNB (Partit Nacionalista Basc), EHAS (Euskal Herriko Alderdi Sozialista, ANB (Acció Nacionalista Basca), EKA (Partit Carlista d’Euskal Herria), LAIA (Langile Abertzale Iraultzaileen Alderdia; Partit Nacionalista Revolucionari dels treballadors), ESEI (Euskal Sozialistak Elkartzeko Indarra), ETA-pm i ETA-M, juntament amb els representants dels alcaldes i una periodista de la revista Punto y Hora. El ventall d’ideologies i els interessos de tots els participants no van impedir aquell intent de cercar una entesa comuna.

Converses de Txiberta. Font: Punto y Hora 

Tots els allí reunits eren diferents i provenien d’entorns, de vegades, molt diferents, però tenien un objectiu comú: defensar els interessos del poble basc davant les institucions espanyoles. Aquesta és la gran diferència entre aleshores i ara. Hi havia una voluntat comuna de defensar la sobirania basca a pesar de les divergències que els separaven. Ara hauria de ser més fàcil, ja que l’Estat espanyol s’està tancant com un cargol i es resisteix al que és norma a tot arreu, que és preguntar a la ciutadania com i a on vol anar.

El problema d’Elkarrekin-Podemos no és tan sols que no conegui la història del País Basc o que menystingui el pactisme que ha servit, també, per acabar amb la violència. El problema és el mateix que té En Comú Podem a Catalunya. La revolució que volen és per a Espanya i Euskadi és tan sols un trampolí per ajudar Iglesias o Errejón, tot dependrà de qui quedi viu en la lluita fratricida que no amaguen, a arribar al poder de Madrid. Entrampats entre aquesta actitud sucursalista i l’autonomisme foralista del PNB, la proposta d’Otegi per governar conjuntament la Lehendekaritza ha quedat en no-res. Ja veurem si els electors en prenen nota i el 25-S algú s’endú un ensurt que no espera.

Potser la història es repeteix; Txiberta no va reeixir i alguns dels revolucionaris d’aquelles converses van acabar al Partit Socialista Obrero Espanyol. Segur que ara s’ho miren tot des de l’Hotel-Club de Golf en què s’ha convertit l’Hotel Txiberta. Ai, la revolució!