(Intra)històries

Hem vingut aquí a fer fora el feixisme

Parets del Vallès

10 de Desembre de 2017

Silenci, Silenci.

No sentiu el soroll dels avions volant baix ? Van cap a Granollers, és un dia fred, finals de Maig de 1938 i hi tornaran a principis de 1939. Són avions alemanys, junkers, que descarreguen més de 40 bombes en un minut. A Granollers és dia de mercat, les bombes deixen un rastre de més de 70 morts al bell mig de la Porxada. Els bombardeigs es repeteixen a Mollet, Parets i altres poblacions del Vallès.

Els meus avis, veïns de Mollet, i la meva família, repartida pel Vallès Oriental, pateixen els bombardeigs, com tota la població civil. L’atac aeri és indiscriminat.

Però no cridem, que diuen que si fem soroll, despertarem el feixisme.

¿De veritat creieu que una revolució cívica, pacífica i democràtica com la nostra pot despertar el feixisme? No, la revolució dels independentistes catalans no despertarà el feixisme, sinó que l’escombrarà, el treurà dels nostres carrers, el perseguirà, perquè volem una República catalana on el feixisme sigui perseguit, jutjat i condemnat.

Uns mesos més tard del primer bombardeig alemany sobre el Vallès, el meu avi Joan va haver de marxar al front per a defensar la repúblical, amb la poca destressa d’un obrer de les filatures de Can Mulà, deixant sola la meva àvia Aurora, dependenta d’una parada d’olives al Mercat Municipal de Mollet del Vallès.

Però no crideu, que despertareu el feixisme.

Avui el feixisme ja no ens bombardeja, però avui, igual que el 1938, tenim presos polítics, les nostres institucions han estat intervingudes i són perseguides ideologies i fins i tot, colors.

Fa una setmana vam recòrrer Parets per donar suport a en Jordi Turull, a la seva família i la de tots els presos polítics que tenim a les presons espanyoles. I aquesta situació no és normal. Perquè no és normal que en una democràcia haguem de tèmer per la nostra llibertat, haguem de patir per les paraules que diem o el color del llaç que portem. El 155 no ha portat la normalitat a Catalunya, sinó l’anormalitat d’un cop d’Estat , d’un estat d’excepció que no només suspèn l’autonomia sinó que també suspèn la democràcia.

Per això som avui aquí, per recordar que el que estem vivint no és normal, que el normal és votar, que el normal és anar a votar sense l’amenaça de les porres, que el normal és viure en democràcia i amb les nostres institucions, el nostre govern i el nostre President a Catalunya i no a l’exili o a la presó.

Hem votat i votarem. El proper 21 de desembre farem que aquestes eleccions siguin una segona volta d’allò que vam votar l’1 d’Octubre a les urnes i vam defensar el 3 d’Octubre als carrers.

El proper 21 de desembre tornarem a votar per a recuperar les nostres institucions, per l’alliberament dels presos polítics i per continuar amb el desenvolupament de la República catalana.

El proper 21 de desembre, anirem tots junts, amb Junts per Catalunya, a defensar la República catalana davant la monarquia espanyola, a respondre amb vots les seves bombes convertides en porres. El proper 21 de desembre, escombrarem el feixisme que corre lliure pels carrers. El proper 21 de desembre tonarem a votar i tornarem a vèncer. Per els que hi eren, pels que hi són i pels que hi seran.

Anuncis

Junts per Catalunya a Berga

Míting Berga

Bon vespre,

El meu pare, de Mollet del Vallès, va fer la mili a la caserna militar que hi havia en aquest recinte on ens trobem. Aquí va conèixer ma mare, una berguedana nascuda a Extremadura. Aquesta és la meva família, un reflex del que és Catalunya, un país on la gent sempre ha anat, va i anirà junta, com Junts per Catalunya, perquè, com va dir Vicent Andrés Estellés “som un sol poble, unit, alegre i combatiu”.  Perquè som un país obert i inclusiu.

Des de ben petita a casa em van ensenyar a estimar el meu país, des del catalanisme popular i natural, enganxat a la pell, d’un mecànic matricer del Vallès i amb l’accent berguedà d’una extremenya, criada darrera del carrer Buxadé entre l’olor del carbó de les mines, on treballaven el meu avi i els meus tiets. Els meus pares em van ensenyar a ser qui sóc. Em van ensenyar a comprometre’m per defensar el que és just. Sóc catalana i d’esquerres per aquest motiu, com molts dels que esteu avui aquí.

El meu país és tan petit que el meu poble, Berga, estava a 100 km del poble on vivia. La MAPSA, la barca, la festa de l’espuma de Santa Eulàlia, les classes de natació a la piscina municipal de Berga, les 24h de futbol sala de Bagà, d’Avià, LA PATUM, els Elois, Espinalvet, el Pedraforca, Queralt, els pisos vells, L’Atanagia, el Menfis, la Barbarella. Aquest és el meu país, barreja de tradició i modernor, barreja d’orígens, d’accents i de colors (GROC) . I així vull que continuï sent el meu país.

És per aquesta raó que em vaig unir a la Llista del President, a la llista de Junts per Catalunya. Ho vaig fer per contribuir a recuperar les nostres institucions, per reclamar l’alliberament dels presos polítics, pel retorn del nostre Govern i del nostre president que ara són injustament a l’exili. Però ho vaig fer, sobretot, per ajudar a recuperar el futur. Perquè vull un país on el progrés nacional vagi de la mà del progrés social i que les lleis que aprovem al nostre Parlament no siguin anul·lades per un tribunal polític, el Tribunal Constitucional, situat a 600 km de distància. Un país pròsper, just i democràtic, on el feixisme sigui perseguit i que no campi lliurement pels nostres carrers perseguint demòcrates. El franquisme  va obligar els meus abuelos a exiliar-se, per dir-ho així, com ha hagut de fer avui el nostre president, obligant-lo a marxar a Brussel·les per protegir i defensar la democràcia.

I és per tot això que som aquí, tots junts, per cridar fins a quedar-nos sense veu, si cal, que ja tenim un president i que ja tenim un govern. Que aquestes eleccions seran una segona volta d’allò que vam votar l’1 d’octubre a les urnes i d’allò que vam sortir a defensar als carrers el 3 d’octubre. El 21 de desembre tornarem a votar per acabar amb el 155 i perquè el nostre president es diu Carles Puigdemont i no Mariano Rajoy. Hem de votar i guanyar per acabar amb la repressió i recuperar la democràcia. El proper 21 de desembre tornarem a votar i tornarem a vèncer, com els vells lluitadors que van recuperar la democràcia als anys 70. Aquest és el meu compromís, aquest és l’honor que assumeixo com a candidata de Junts per Catalunya.

 

 

 

 

 

Ja he viscut el franquisme

“Nena, l’has estudiat, però no has viscut el franquisme”.

Reunions secretes; grups de ciutadans organitzant-se per defensar col·legis electorals els dies anteriors a la celebració d’un referèndum; urnes i paperetes comprades clandestinament; gestió dels preparatius per part del govern de manera escrupolosament secreta; amenaces; detencions; registres per part de policia militar; provocacions; violència; por.

Aquestes setmanes, mesos, he vist un poble demòcrata, autogestionat, organitzat, decidit i valent davant un Estat repressor, ofensiu, violent, antidemocràtic: franquista.

La voluntat totalment legítima i democràtica del poble de Catalunya de decidir el seu futur polític mitjançant un referèndum d’autodeterminació vinculant ha estat rebuda com una amenaça a la unitat d’Espanya, venuda com un desafiament a “la convivència”, una resposta “il·legal, inconstitucional”.

Les urnes no poden ser mai una amenaça o un desafiament. La unitat d’Espanya, el nacionalisme espanyol, no pot passar per damunt del dret democràtic d’una nació a decidir el seu futur i encara menys pot convertir-se en una excusa per reprimir violentament la reivindicació massiva, voluntària i pacífica d’un poble.

L’Estat espanyol fa dies que va intervenir Catalunya, escenificant clarament el que feia temps que molts denunciaven: la Constitució espanyola ha esdevingut la presó dels pobles, el marc inalterable on no caben reivindicacions nacionals que no siguin l’espanyola. El text que havia de significar posar punt i final a la dictadura ha resultat ser el text sagrat de les essències espanyoles per anul·lar la pluralitat i la diferència. L’exèrcit i la policia tenen un paper protagonista per guardar aquestes essències. La Constitució espanyola sembla tenir només un article, el de la Unitat d’Espanya.

“España una y no 51!”, cridaven els nostàlgics del règim en l’anomenada transició. Avui els mateixos càntics, inclòs el Cara al Sol, s’escolten a molts carrers d’Espanya on es demana a la policia que acabi amb els catalans. “A por ellos” —diuen. El franquisme no ha tornat, es que no ha marxat mai. L’odi de les porres dels guàrdies civils i el policies nacionals que l’1-O van apallissar gent pacífica que només volia votar, era encoratjat a les xarxes socials, els mitjans de comunicació i els partits polítics espanyols. Els franquistes demanen que ens tanquin TV3, que l’ensenyament es controli des de Madrid i que la nostra llengua no sigui promocionada. No és que ens vulguin espanyols, és que no ens volen catalans. Ens volen assimilats. No ens accepten, no ens reconeixen i ara mateix, ni ens toleren. Fan igual que durant la dictadura.

L’helicòpter que l’endemà del dia del referèndum encara sobrevolava Barcelona per controlar els moviments del Govern de la Generalitat, també té com a objectiu molestar i atemorir la població. L’ocupació policial del territori rebel ve de molt antic, és l’única opció que els queda quan la població no obeeix, però és una mesura desesperada que recorda als estats d’excepció franquistes o a l’ocupació britànica de l’Ulster. Però aquest cop l’Estat ha perdut. Els catalans no tenim por. Després de les garrotades, del segrest d’urnes, de les amenaces desafiants de les armes llargues en mans de cervells curts, vam continuar votant i vam “desafiar” Espanya.

El franquisme era això. És això. La repressió, la justificació de l’ús de la força, l’eliminació de la dissidència, la persecució dels nostres polítics i el boicot a les nostres institucions, l’ocupació militar de Catalunya, la clandestinitat, la penjada de cartells nocturna, els mítings prohibits, les reunions amenaçades, les revistes confiscades, el correu violat, l’insult, el menyspreu, la humiliació. Això és l’Espanya d’avui.

No tenia cap necessitat de viure-ho, però ho he viscut. És per això que proclamo encara amb més ràbia, pena i orgull que no vull ser espanyola. No vull saber res d’Espanya. Ni ara ni mai. Vull la meva terra lliure. Vull un Estat per a Catalunya. No vull viure més en el franquisme. Adéu Espanya, fins mai més.

 

 

 

 

 

 

No era la pobresa energètica sinó la incompetència

Aquests dies a Bilbao, remenant papers del govern basc a l’exili per a la meva tesi doctoral, poc podia imaginar que les notícies que m’arriben de l’actualitat política i social s’assemblarien tant als documents històrics dels anys 40 i 50. El govern basc va marxar a l’exili des de Catalunya on estava refugiat fugint de … Continua llegint

Txiberta 2 o la ignorància en la política

A punt d’acabar la campanya electoral al Parlament del País Basc, cada dia ens llevem amb un titular, més o menys atractiu, més o menys encertat. I ha de ser així, perquè en el món d’avui en dia, sembla ser que els polítics fan política a cop de titular, a força de tuït, o bé l’elector passa pantalla. Passa d’ells, vull dir.

Si la setmana passada el protagonisme va ser per l’infame vídeo del PSE-PSOE, en el que defensava el monolingüisme —espanyol és clar—, arraconant l’èuscar dels requisits per accedir a l’administració basca, convertint-lo en un idioma com en èpoques passades, aquesta setmana el torn ha estat per al pactisme i la política de pactes.

Tot esperant els nous titulars que generarà el programa d’aquesta nit a ETB2 La otra cara de los políticos, per al qual no han comptat, per ordre judicial, amb el candidat de veritat d’EH Bildu, avui tots els diaris i mitjans de comunicació comenten la proposta d’Otegi sobre un possible pacte de govern sobiranista. La proposta arriba després de la publicació, fa un parell de dies, dels últims sondejos electorals que albiren uns resultats que obligaran als partits a cercar el consens.

img_3869

Cartells electorals a Lazkao, Guipúscoa

La proposta d’Otegi i d’EH Bildu no és nova, atès que ja va proposar-la abans de començar la campanya electoral, a finals del mes d’agost, i consisteix a acordar un govern de consens entre els tres partits que l’enquesta augura que seran majoritaris al parlament basc: EAJ-PNV, EH-Bildu i Elkarrekin-Podemos, amb la  participació d’altres agents socials importants, com els sindicats. Aquest govern plural se centraria en tres flancs: benestar social, pacificació i dret a decidir. La idea l’han anat madurant durant la campanya, especialment per boca d’Otegi allà on el deixen parlar sense els típics impediments judicials, com ara en l’entrevista que li van fer a Hamaika TV dilluns passat. Qui entengui l’èuscar pot escoltar-la aquí:  http://www.hamaika.eus/tb/bideo/80786.

Urkullu ja s’ha afanyat a manifestar la seva negativa a pactar amb altres formacions polítiques, i s’ha desmarcat de qualsevol projecte que s’assembli al de Junts pel Sí i al “desafiament” secessionista català. Urkullu s’assembla a l’Artur Mas del 2002 i no pas al del 2012 quan declara:  “Estos cuatro años pasados me he esforzado en lograr acuerdos. Había una mayoría nacionalista que nos invitaba a seguir otro camino, pero no lo he seguido y no lo voy a seguir.”. Vaja, que pactarà amb qui no perjudiqui l’equilibri constitucional, que d’altra banda ja el proveeix amb el que interessa, el concert econòmic. Però aquestes són figues d’un altre paner…

La resposta de Elkarrekin-Podemos a la proposta de govern coral és la que més m’ha indignat, tot i que no m’hauria sorprendre atès que conec els seus homònims catalans i les sortides de to a les quals, malauradament, ens tenen acostumats. El nivell d’ignorància cultural sembla ser que és el que més tenen “en comú” els podemites d’arreu, que barregen amb una gran dosi de manca de respecte institucional i de dogmatisme que faria enrojolar de vergonya al Guti o a Roberto Lertxundi.

El portaveu de Elkarrekin-Podemos, Eduardo Maura, ha titllat la proposta d’EH Bildu de decebedora i d’estar feta imitant el que passa a Catalunya. Vaja, un altre que treu l’espantall de Catalunya per negar la formació d’un govern compromès amb el dret a decidir. Alguna cosa devem d’estar fent bé a Catalunya quan els suposats autodeterministes refusen assemblar-se al govern de coalició de Junts pel Sí.

Però el que és decebedor de Maura i dels seus companys de Elkarrekin-Podemos és que no coneguin la seva -pròpia?- història. La proposta d’EH Bildu potser sí que mira de reüll el procés català, però té una base històrica ben basca i gairebé segueix fil per randa una proposta que es va fer durant la transició. Estic parlant de les anomenades “Converses de Txiberta”.

Aquelles converses van consistir en què durant unes quantes setmanes, que van acabar essent mesos, de l’any 1977, els representants de diferents partits polítics i organitzacions sindicals basques es van reunir a l’Hotel Txiberta de Biarritz per intentar acordar una alternativa unitària que defensés els interessos bascos en les eleccions a Corts del 15 de juny de 1977, les primeres després de gairebé quaranta anys de dictadura.

Les reunions es van convocar a iniciativa de Telesforo Monzón, una interessantíssima figura política molt poc estudiada, i que va fer mans i mànigues perquè els convocats abarquessin un ampli espectre polític. També hi van ser convidats un grup d’alcaldes i representants sindicals. A Txiberta es van asseure al voltant de la mateixa taula representants del PNB (Partit Nacionalista Basc), EHAS (Euskal Herriko Alderdi Sozialista, ANB (Acció Nacionalista Basca), EKA (Partit Carlista d’Euskal Herria), LAIA (Langile Abertzale Iraultzaileen Alderdia; Partit Nacionalista Revolucionari dels treballadors), ESEI (Euskal Sozialistak Elkartzeko Indarra), ETA-pm i ETA-M, juntament amb els representants dels alcaldes i una periodista de la revista Punto y Hora. El ventall d’ideologies i els interessos de tots els participants no van impedir aquell intent de cercar una entesa comuna.

6a00d8341bf85353ef017d3eecfc17970c-600wi

Converses de Txiberta. Font: Punto y Hora 

Tots els allí reunits eren diferents i provenien d’entorns, de vegades, molt diferents, però tenien un objectiu comú: defensar els interessos del poble basc davant les institucions espanyoles. Aquesta és la gran diferència entre aleshores i ara. Hi havia una voluntat comuna de defensar la sobirania basca a pesar de les divergències que els separaven. Ara hauria de ser més fàcil, ja que l’Estat espanyol s’està tancant com un cargol i es resisteix al que és norma a tot arreu, que és preguntar a la ciutadania com i a on vol anar.

El problema d’Elkarrekin-Podemos no és tan sols que no conegui la història del País Basc o que menystingui el pactisme que ha servit, també, per acabar amb la violència. El problema és el mateix que té En Comú Podem a Catalunya. La revolució que volen és per a Espanya i Euskadi és tan sols un trampolí per ajudar Iglesias o Errejón, tot dependrà de qui quedi viu en la lluita fratricida que no amaguen, a arribar al poder de Madrid. Entrampats entre aquesta actitud sucursalista i l’autonomisme foralista del PNB, la proposta d’Otegi per governar conjuntament la Lehendekaritza ha quedat en no-res. Ja veurem si els electors en prenen nota i el 25-S algú s’endú un ensurt que no espera.

Potser la història es repeteix; Txiberta no va reeixir i alguns dels revolucionaris d’aquelles converses van acabar al Partit Socialista Obrero Espanyol. Segur que ara s’ho miren tot des de l’Hotel-Club de Golf en què s’ha convertit l’Hotel Txiberta. Ai, la revolució!

El catàleg d’Ikea

El catàleg d’Ikea

Ahir vaig rebre el catàleg d’Ikea a casa. Sempre és una festa, tothom va de pressa a agafar-lo per a veure les idees noves, la decoració de temporada, els nous colors; en definitiva, el canvi. El vaig poder fullejar pels volts de les 10 de la nit, abans havia estat desmuntant una prestatgeria que, amb el canvi de pis, ja no encaixava.

Àvida de novetats, vaig anar a cercar les seccions promeses al catàleg anterior; m’interessava molt l’armari Grup propi, però per moltes voltes que hi vaig donar, no el vaig saber trobar. Deu ser un error d’impremta, vaig pensar, no pot ser hagin esborrat el Grup propi si el van anunciar durant el mes de desembre.

Però bé, el catàleg Ikea té moltes altres novetats i de seguida vaig recordar que una de les idees innovadores que ens havien anunciat tot just la setmana passada era la calaixera Referèndum. De fet, la calaixera referèndum ja apareixia a l’anterior catàleg com a peça destacada. No la vaig comprar aleshores, era una calaixera difícil de muntar, amb molt calaixos desiguals i una franja vermella que la travessava de dalt a baix.

A la secció “Novetats millorades”, finalment vaig trobar la calaixera. Al principi, em va semblar que era la mateixa del catàleg anterior, però si t’hi fixaves bé, veies que la franja vermella havia desaparegut i en el seu lloc hi havien posat uns agafadors fraternitat. Semblava molt difícil de fer-la servir. No trobava per on obrir els calaixos. Els agafadors fraternitat no encaixaven a la calaixera referèndum, i a més, semblaven fets de material defectuós i passats de moda.pagina_001 còpia

Vaig trucar al meu amic de Madrid, un fanàtic de les novetats del catàleg Ikea i per a sorpresa meva, em va dir que la calaixera referèndum no sortia al seu catàleg i tampoc al de la seva cosina que vivia a Extremadura. El meu amic recordava que a l’anterior catàleg sí que hi apareixia, però el seu no tenia la línia vermella.

Decebuda, vaig anar passant per totes les seccions i a partir de la meitat, el catàleg era el mateix que el d’altres anys i igual per a tota Espanya: els mateixos llits apoyaré, les làmpades casta de tota la vida i fins i tot les cadires Gibraltar.

Em vaig sentir estafada, però ja feia dies que en sospitava. Finalment, vaig decidir que ja era hora de fer una renovació de debò i no de nyigui-nyogui dels mobles Ikea, que s’han de canviar cada 6 mesos. He llançat el catàleg al contenidor blau. Per al pis nou, vull mobles bons, forts, autèntics, resistents i de qualitat.

 

 

 

Les estelades i la llibertat d’expressió

L’Estripada 23/05/2016 

( http://www.ccma.cat/audio/embed/922459“>Podeu sentir aquí l’àudio de l’Estripada al programa Catvespre de Catalunya Ràdio )

Les estelades i la llibertat d’expressió

Deia el sociòleg Émile Durkheim que el soldat no lluitaria si pensés que la bandera és només un drap de colors. La bandera però, té un significat; normalment representa la pàtria, la nació o la identitat i és per aquest significat que el soldat  hi lluita.

La Delegada del govern a Madrid, Concepción Dancausa, devia pensar com el soldat quan va decidir prohibir la presència de banderes estelades a la final de la Copa del Rei. El que trobo més indignant però, és que alhora permetés la marxa neonazi organitzada per un grup d’extrema dreta.

Segurament sabia que si hi havia un recurs judicial el jutge acabaria admetent les estelades, protegint així el dret a la llibertat d’expressió i d’aquesta manera ningú s’atreviria a qüestionar la legalitat de la marxa neonazi, equiparant l’independentisme català al feixisme.

Dit i fet, dissabte a Madrid desfilaren els feixistes, això sí, algú els havia advertit que en aquella ocasió les banderes havien de ser draps de colors i van amagar les àligues i les insígnies nazis per a vestir rojigualdes, totes de la mateixa forma i tonalitat. Tot molt oficial.

BN-OD193_POD052_J_20160522163423

Photo of the day , 22 de Maig de 2016 , Wall Street Journal 

En realitat el que el govern perseguia amb la prohibició de les estelades era “la conservación del espíritu nacional”. L’executiu espanyol ha fet dels signes d’identitat nacional objectes de culte dels que no es pot renegar. Dancausa, de família falangista, coneix sobre manera els mètodes repressius, però en un Estat democràtic, l’acció ha de vorejar la norma.

Així es va decidir apujar els decibels de l’himne espanyol per tal d’ofegar els xiulets dels independentistes catalans. La  llibertat de xiular però la obligació d’escoltar. Per a rematar-ho, la retransmissió del partit va ser digne de la millor manipulació d’un Estat totalitari. Plànols curts dels jugadors, imatges únicament de la graderia sevillista i total absència d’estelades. Algú va confondre la informació amb la manipulació, un cop més. L’estat Espanyol ens té massa acostumats.

Enganxar un salmó a la canya de pescar del dictador va donar resultat durant un temps, pretendre reproduir la mentida com a forma política actualment ja no cola.  S’ha d’estar molt malalt per intentar donar una imatge nacional que no és certa i amagar la dissidència.

Malgrat tots els esforços però, la llibertat ha triomfat. La foto del dia del diari americà Wall Street Journal és per a l’estelada.

 

El meu darrer llibre

%d bloggers like this: