(Intra)històries

Txiberta 2 o la ignorància en la política

A punt d’acabar la campanya electoral al Parlament del País Basc, cada dia ens llevem amb un titular, més o menys atractiu, més o menys encertat. I ha de ser així, perquè en el món d’avui en dia, sembla ser que els polítics fan política a cop de titular, a força de tuït, o bé l’elector passa pantalla. Passa d’ells, vull dir.

Si la setmana passada el protagonisme va ser per l’infame vídeo del PSE-PSOE, en el que defensava el monolingüisme —espanyol és clar—, arraconant l’èuscar dels requisits per accedir a l’administració basca, convertint-lo en un idioma com en èpoques passades, aquesta setmana el torn ha estat per al pactisme i la política de pactes.

Tot esperant els nous titulars que generarà el programa d’aquesta nit a ETB2 La otra cara de los políticos, per al qual no han comptat, per ordre judicial, amb el candidat de veritat d’EH Bildu, avui tots els diaris i mitjans de comunicació comenten la proposta d’Otegi sobre un possible pacte de govern sobiranista. La proposta arriba després de la publicació, fa un parell de dies, dels últims sondejos electorals que albiren uns resultats que obligaran als partits a cercar el consens.

img_3869

Cartells electorals a Lazkao, Guipúscoa

La proposta d’Otegi i d’EH Bildu no és nova, atès que ja va proposar-la abans de començar la campanya electoral, a finals del mes d’agost, i consisteix a acordar un govern de consens entre els tres partits que l’enquesta augura que seran majoritaris al parlament basc: EAJ-PNV, EH-Bildu i Elkarrekin-Podemos, amb la  participació d’altres agents socials importants, com els sindicats. Aquest govern plural se centraria en tres flancs: benestar social, pacificació i dret a decidir. La idea l’han anat madurant durant la campanya, especialment per boca d’Otegi allà on el deixen parlar sense els típics impediments judicials, com ara en l’entrevista que li van fer a Hamaika TV dilluns passat. Qui entengui l’èuscar pot escoltar-la aquí:  http://www.hamaika.eus/tb/bideo/80786.

Urkullu ja s’ha afanyat a manifestar la seva negativa a pactar amb altres formacions polítiques, i s’ha desmarcat de qualsevol projecte que s’assembli al de Junts pel Sí i al “desafiament” secessionista català. Urkullu s’assembla a l’Artur Mas del 2002 i no pas al del 2012 quan declara:  “Estos cuatro años pasados me he esforzado en lograr acuerdos. Había una mayoría nacionalista que nos invitaba a seguir otro camino, pero no lo he seguido y no lo voy a seguir.”. Vaja, que pactarà amb qui no perjudiqui l’equilibri constitucional, que d’altra banda ja el proveeix amb el que interessa, el concert econòmic. Però aquestes són figues d’un altre paner…

La resposta de Elkarrekin-Podemos a la proposta de govern coral és la que més m’ha indignat, tot i que no m’hauria sorprendre atès que conec els seus homònims catalans i les sortides de to a les quals, malauradament, ens tenen acostumats. El nivell d’ignorància cultural sembla ser que és el que més tenen “en comú” els podemites d’arreu, que barregen amb una gran dosi de manca de respecte institucional i de dogmatisme que faria enrojolar de vergonya al Guti o a Roberto Lertxundi.

El portaveu de Elkarrekin-Podemos, Eduardo Maura, ha titllat la proposta d’EH Bildu de decebedora i d’estar feta imitant el que passa a Catalunya. Vaja, un altre que treu l’espantall de Catalunya per negar la formació d’un govern compromès amb el dret a decidir. Alguna cosa devem d’estar fent bé a Catalunya quan els suposats autodeterministes refusen assemblar-se al govern de coalició de Junts pel Sí.

Però el que és decebedor de Maura i dels seus companys de Elkarrekin-Podemos és que no coneguin la seva -pròpia?- història. La proposta d’EH Bildu potser sí que mira de reüll el procés català, però té una base històrica ben basca i gairebé segueix fil per randa una proposta que es va fer durant la transició. Estic parlant de les anomenades “Converses de Txiberta”.

Aquelles converses van consistir en què durant unes quantes setmanes, que van acabar essent mesos, de l’any 1977, els representants de diferents partits polítics i organitzacions sindicals basques es van reunir a l’Hotel Txiberta de Biarritz per intentar acordar una alternativa unitària que defensés els interessos bascos en les eleccions a Corts del 15 de juny de 1977, les primeres després de gairebé quaranta anys de dictadura.

Les reunions es van convocar a iniciativa de Telesforo Monzón, una interessantíssima figura política molt poc estudiada, i que va fer mans i mànigues perquè els convocats abarquessin un ampli espectre polític. També hi van ser convidats un grup d’alcaldes i representants sindicals. A Txiberta es van asseure al voltant de la mateixa taula representants del PNB (Partit Nacionalista Basc), EHAS (Euskal Herriko Alderdi Sozialista, ANB (Acció Nacionalista Basca), EKA (Partit Carlista d’Euskal Herria), LAIA (Langile Abertzale Iraultzaileen Alderdia; Partit Nacionalista Revolucionari dels treballadors), ESEI (Euskal Sozialistak Elkartzeko Indarra), ETA-pm i ETA-M, juntament amb els representants dels alcaldes i una periodista de la revista Punto y Hora. El ventall d’ideologies i els interessos de tots els participants no van impedir aquell intent de cercar una entesa comuna.

6a00d8341bf85353ef017d3eecfc17970c-600wi

Converses de Txiberta. Font: Punto y Hora 

Tots els allí reunits eren diferents i provenien d’entorns, de vegades, molt diferents, però tenien un objectiu comú: defensar els interessos del poble basc davant les institucions espanyoles. Aquesta és la gran diferència entre aleshores i ara. Hi havia una voluntat comuna de defensar la sobirania basca a pesar de les divergències que els separaven. Ara hauria de ser més fàcil, ja que l’Estat espanyol s’està tancant com un cargol i es resisteix al que és norma a tot arreu, que és preguntar a la ciutadania com i a on vol anar.

El problema d’Elkarrekin-Podemos no és tan sols que no conegui la història del País Basc o que menystingui el pactisme que ha servit, també, per acabar amb la violència. El problema és el mateix que té En Comú Podem a Catalunya. La revolució que volen és per a Espanya i Euskadi és tan sols un trampolí per ajudar Iglesias o Errejón, tot dependrà de qui quedi viu en la lluita fratricida que no amaguen, a arribar al poder de Madrid. Entrampats entre aquesta actitud sucursalista i l’autonomisme foralista del PNB, la proposta d’Otegi per governar conjuntament la Lehendekaritza ha quedat en no-res. Ja veurem si els electors en prenen nota i el 25-S algú s’endú un ensurt que no espera.

Potser la història es repeteix; Txiberta no va reeixir i alguns dels revolucionaris d’aquelles converses van acabar al Partit Socialista Obrero Espanyol. Segur que ara s’ho miren tot des de l’Hotel-Club de Golf en què s’ha convertit l’Hotel Txiberta. Ai, la revolució!

El catàleg d’Ikea

El catàleg d’Ikea

Ahir vaig rebre el catàleg d’Ikea a casa. Sempre és una festa, tothom va de pressa a agafar-lo per a veure les idees noves, la decoració de temporada, els nous colors; en definitiva, el canvi. El vaig poder fullejar pels volts de les 10 de la nit, abans havia estat desmuntant una prestatgeria que, amb el canvi de pis, ja no encaixava.

Àvida de novetats, vaig anar a cercar les seccions promeses al catàleg anterior; m’interessava molt l’armari Grup propi, però per moltes voltes que hi vaig donar, no el vaig saber trobar. Deu ser un error d’impremta, vaig pensar, no pot ser hagin esborrat el Grup propi si el van anunciar durant el mes de desembre.

Però bé, el catàleg Ikea té moltes altres novetats i de seguida vaig recordar que una de les idees innovadores que ens havien anunciat tot just la setmana passada era la calaixera Referèndum. De fet, la calaixera referèndum ja apareixia a l’anterior catàleg com a peça destacada. No la vaig comprar aleshores, era una calaixera difícil de muntar, amb molt calaixos desiguals i una franja vermella que la travessava de dalt a baix.

A la secció “Novetats millorades”, finalment vaig trobar la calaixera. Al principi, em va semblar que era la mateixa del catàleg anterior, però si t’hi fixaves bé, veies que la franja vermella havia desaparegut i en el seu lloc hi havien posat uns agafadors fraternitat. Semblava molt difícil de fer-la servir. No trobava per on obrir els calaixos. Els agafadors fraternitat no encaixaven a la calaixera referèndum, i a més, semblaven fets de material defectuós i passats de moda.pagina_001 còpia

Vaig trucar al meu amic de Madrid, un fanàtic de les novetats del catàleg Ikea i per a sorpresa meva, em va dir que la calaixera referèndum no sortia al seu catàleg i tampoc al de la seva cosina que vivia a Extremadura. El meu amic recordava que a l’anterior catàleg sí que hi apareixia, però el seu no tenia la línia vermella.

Decebuda, vaig anar passant per totes les seccions i a partir de la meitat, el catàleg era el mateix que el d’altres anys i igual per a tota Espanya: els mateixos llits apoyaré, les làmpades casta de tota la vida i fins i tot les cadires Gibraltar.

Em vaig sentir estafada, però ja feia dies que en sospitava. Finalment, vaig decidir que ja era hora de fer una renovació de debò i no de nyigui-nyogui dels mobles Ikea, que s’han de canviar cada 6 mesos. He llançat el catàleg al contenidor blau. Per al pis nou, vull mobles bons, forts, autèntics, resistents i de qualitat.

 

 

 

Les estelades i la llibertat d’expressió

L’Estripada 23/05/2016 

( http://www.ccma.cat/audio/embed/922459“>Podeu sentir aquí l’àudio de l’Estripada al programa Catvespre de Catalunya Ràdio )

Les estelades i la llibertat d’expressió

Deia el sociòleg Émile Durkheim que el soldat no lluitaria si pensés que la bandera és només un drap de colors. La bandera però, té un significat; normalment representa la pàtria, la nació o la identitat i és per aquest significat que el soldat  hi lluita.

La Delegada del govern a Madrid, Concepción Dancausa, devia pensar com el soldat quan va decidir prohibir la presència de banderes estelades a la final de la Copa del Rei. El que trobo més indignant però, és que alhora permetés la marxa neonazi organitzada per un grup d’extrema dreta.

Segurament sabia que si hi havia un recurs judicial el jutge acabaria admetent les estelades, protegint així el dret a la llibertat d’expressió i d’aquesta manera ningú s’atreviria a qüestionar la legalitat de la marxa neonazi, equiparant l’independentisme català al feixisme.

Dit i fet, dissabte a Madrid desfilaren els feixistes, això sí, algú els havia advertit que en aquella ocasió les banderes havien de ser draps de colors i van amagar les àligues i les insígnies nazis per a vestir rojigualdes, totes de la mateixa forma i tonalitat. Tot molt oficial.

BN-OD193_POD052_J_20160522163423

Photo of the day , 22 de Maig de 2016 , Wall Street Journal 

En realitat el que el govern perseguia amb la prohibició de les estelades era “la conservación del espíritu nacional”. L’executiu espanyol ha fet dels signes d’identitat nacional objectes de culte dels que no es pot renegar. Dancausa, de família falangista, coneix sobre manera els mètodes repressius, però en un Estat democràtic, l’acció ha de vorejar la norma.

Així es va decidir apujar els decibels de l’himne espanyol per tal d’ofegar els xiulets dels independentistes catalans. La  llibertat de xiular però la obligació d’escoltar. Per a rematar-ho, la retransmissió del partit va ser digne de la millor manipulació d’un Estat totalitari. Plànols curts dels jugadors, imatges únicament de la graderia sevillista i total absència d’estelades. Algú va confondre la informació amb la manipulació, un cop més. L’estat Espanyol ens té massa acostumats.

Enganxar un salmó a la canya de pescar del dictador va donar resultat durant un temps, pretendre reproduir la mentida com a forma política actualment ja no cola.  S’ha d’estar molt malalt per intentar donar una imatge nacional que no és certa i amagar la dissidència.

Malgrat tots els esforços però, la llibertat ha triomfat. La foto del dia del diari americà Wall Street Journal és per a l’estelada.

 

La refundació… del PSC

Avui fa 137 anys que Pablo Iglesias, l’obrer no el professor universitari, fundava el PSOE Partido Socialista Obrero Español a Madrid i uns anys més tard, el 1888 participava en la fundació de la UGT, la Unió General de Treballadors, a Barcelona.

La situació actual tant del Partit polític com la del sindicat és radicalment diferent a la que tenia en el seu inici i l’esperit de lluita obrera i de reivindicació de classe han desaparegut tant del vocabulari que s’empra com de les accions que s’emprenen.

Si amb la fundació del partit i del sindicat s’ajudava a “estendre l’espectre que recorre Europa” en paraules de Marx i Engels, buscant l’extensió del que havia ser la “revolució comunista”, en l’actualitat el PSOE només pot ajudar a estendre l’espectre de la mala i vella política; el poder pel poder.

Al PSC, la filial catalana, les coses no van gaire millor. Si al desembre la cap de llista era l’antiga ministra de defensa resident a Miami, en les futures eleccions es perfila com a candidata la Diputada per Madrid, Meritxell Batet. Sí, per Madrid,  Catalunya és en ple procés de desconnexió, el Tribunal Constitucional no passa dia que no suspengui una llei catalana i el PSC vol triar de líder la socialista que ha estat negociant el possible pacte de govern amb l’anticatalanista Ciudadanos.

És cert que és gairebé impossible empitjorar el resultats de Carme Chacón, però posar al capdavant dels socialistes catalans algú que està en contra del referèndum ,nega la nació catalana, i calla quan el TC tomba una rere l’altra les lleis que surten del Parlament català, no ajudarà a millorar-los.

Amb un PSC que no es diferencia en res del centralisme, el nacionalisme espanyol i el filibusterisme del PSOE, potser caldria que deixessin d’intentar enganyar-nos i acabessin d’una vegada per totes amb la farsa d’anomenar-se Partit dels socialistes de Catalunya. El socialisme i Catalunya fa temps que els van oblidar , el roig de l’oberirsme poc a poc s’ha tornat taronja i el catalanisme s’ha suïcidat als actes de Societat Civil Catalana.

Potser ha arribat l’hora que el PSC s’ho repensi, s’assegui amb els militants catalans i els escolti, sinó vol que el PSOE es faci l’amo de la pista tot ballant Queen i el seu “Don’t stop me now” i els toqui ballar amb la més lletja.

Podeu escoltar el text al Catalunya Vespre en el seüent enllaç:

http://www.ccma.cat/audio/embed/920035” target=”_blank”>L’estripada al “Catalunya Vespre” de Catalunya Ràdio

Una nova partida?

L’Estripada 18/04/2016 (Podeu escoltar el text aquí “L’Estripada” al Catalunya Vespre de Catalunya Ràdio

Els peons s’han enrocat. La partida estava en un punt difícil i els peons han decidit actuar en una jugada que no els estava permesa. Les bases de Podemos han decidit amb un 88% dels vots votar en contra del pacte de govern amb PSOE i Ciudadanos.

L’alfil Iglesias però, ha corregut a presentar una jugada alternativa, “El gobierno del cambio” l’anomena. Però no es deixin enganyar PSOE i Podemos no sumen per a governar i necessitarien d’una jugada de “forquilla” que atrapés dues peces de l’altre costat del tauler per a poder sortir-ne victoriós. I en aquest cas, al tauler blanc i negre hi sortiria un incòmoda línia vermella que el PSOE ja ha dit que no pensa creuar.

Escac

De tota manera, quin “Gobierno del cambio” seria si l’Alfil Iglesias jugués al mateix bàndol que els que enterren peons en calç viva, com ell mateix va recordar al Congrés fa unes setmanes?

Per si es dóna el cas, la Reina de la perifèria es prepara, disposada si cal, a sacrificar una de les torres, tot sigui pel bé comú.

I mentrestant, a l’altra banda del tauler, l’altre equip, diguem les negres, s’ho mira distret. La jugada no els ha sorprès, la partida era complicada des de l’inici i ells n’estan jugant una de més important a casa seva.

Ja no els amoïnen els atacs, han plantejat una bona defensa i la situació de descontrol de l’oponent els ha permès anar avançant per tal d’aconseguir el seu regne, en aquest cas la seva República.

Ara bé, cal estar preparats per si el tauler vola pels aires i s’ha de començar de nou la partida. La millor defensa sempre és un bon atac, l’objectiu és clar però l’escac i mat només l’aconseguiran si tots juguen en el mateix equip. Peons inclosos.

Papers de Panamà

L’Estripada 4/4/2016  (Podeu escoltar el text aquí L’Estripada al CatVespre de Catalunya Ràdio )

Internet i les xarxes socials han demostrat sobradament que són una font d’informació que permet compartir notícies, fotografies o arxius i fer-los virals amb només uns quants clics.

Quan la informació que es comparteix és de caràcter confidencial, posa en entredit sistemes polítics o financers i possiblement no hagués vist mai la llum sense l’existència d’internet, el vehicle, és a dir, la xarxa, esdevé tant o més important que la informació que transporta.

Primer va ser Wikileaks, després Edward Snowden i ara els anomenats “Papers de Panamà”. Tots tres són casos en els que escàndols polítics, d’espionatge o financers han estat destapats a internet gràcies a que algú ha cregut que el dret a la informació estava per damunt d’interessos polítics o personals.

Ahir una investigació del Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació va filtrar més d’11 milions de documents que relacionen, entre d’altres, a polítics, esportistes, Cases Reials o dictadors, amb una firma panamenya especialitzada en crear empreses a paradisos fiscals amb la més que probable finalitat d’evasió d’impostos.

En el cas espanyol en surten esquitxats membres de la Casa Reial, polítics del Partit Popular, futbolistes i personatges de la cultura.

Panamà
Font: Semana

Potser caldria recordar-los que la política es basa en la honestedat, que la cultura no tira endavant només a través de signar manifestos contra la pujada de l’IVA, que el joc net també s’ha de practicar fora del camp de futbol i que la Monarquia, tot i no haver-la escollit democràticament, la paguem entre tots.

 

Per cert, vostès recordin que demà comença la campanya de la Renda i que, com va dir l’advocada de l’Estat, allò de “Hacienda somos todos” era només un eslògan publicitari.

 

Un estat decent

(Article publicat originalment al El Món, el dissabte 5 de març de 2016)
Aurora Madaula & Agustí Colomines
Estatu duin batean bizi nahi dugu” [Volem viure en un estat decent]. Aquesta idea ha estat la columna vertebral del discurs d’Arnaldo Otegi des del faristol del Velòdrom d’Anoeta. El velòdrom s’ha fet petit per acollir la gentada que ha acudit a Donostia percelebrar la sortida de la presó de qui està cridat a esdevenir el gran dirigent de l’esquerra abertzale. De fet, han habilitat una carpa annexa per acomodar una gernació que ha sortit d’aquest acte amb les piles molt carregades.

L’acte, més festiu que reivindicatiu, ha servit per posar en marxa el que podríem considerar la refundació de l’esquerra abertzale, que es prepara per recuperar el vot que va perdre a les passades eleccions a favor de Podemos.

Otegi ha dirigit missatges cap endins i cap enfora. Cap endins per reclamar repensar l’agenda política, atès que el pas per les institucions els ha debilitat més del que s’haurien pensat mai. En una època en què la gent començava a desconfiar de les institucions, els abertzales van entrar amb força a les institucions i van patir les conseqüències del recel popular. Ara, els ha dit Otegi, cal construir una agenda per al poble i abandonar la idea que el poble ja s’adaptarà a una agenda predeterminada.

otegi-omenaldia_foto610x342

Otegi entrant al Velòdrom d’Anoeta- EITB

El missatge cap enfora anava dirigit directament a Podemos i a tots aquells que creuen que és possible reformar l’estat espanyol. Els ha advertit que Espanya és irreformable i que quan Podemos ho constati, l’opció que estan obligats a fer és adherir-se als independentistes. És el discurs invers al que proclamava En Comú Podem quan demanava que les perifèries s’adherissin al federalisme de Podem. El fracassat debat d’investidura a Espanya ha demostrat que és més viable la independència de Catalunya i el País Basc que intentar reformar un estat que és, com ha dit molt bé Otegi, indecent.

No es tracta de reivindicar la independència per raons econòmiques, Identitàries o polítiques. La independència és una qüestió de dignitat. De decència. ¿Qui no vol viure en un estat decent? Otegi s’ha fet més savi entre reixes i ha tingut temps de pensar què convé als bascos i quin camí cal que emprengui una esquerra abertzale que té pendent trobar una solució pels presos per encetar una nova etapa política completament allunyada de la violència.

Arnaldo Otegi és avui una gran amenaça per aquells que se sentin confortables en l’statu quo, encara que l’autonomia basca hagi pogut afrontar la crisi econòmica en millors condicions que cap altra autonomia. Té al cap un projecte i té el carisma que la ceguesa de l’Estat. ha enfortit. Aquest vespre, a Anoeta, ell era l’única veu d’una esquerra abertzale en hores baixes. Ha estat una bona sessió de tonificació.

El meu darrer llibre

%d bloggers like this: