(Intra)històries

Pàgina d'inici » Escòcia

Category Archives: Escòcia

La crònica d’Escòcia (7): Punt i seguit

“Els que ara pronostiquen que amb el No a la independència, el nacionalisme escocès s’ha acabat, s’erren. Tant com aquells que a Catalunya vinculen el frau fiscal de Jordi Pujol amb la fi del catalanisme”

El nacionalisme escocès és, com el català, positiu

El nacionalisme escocès és, com el català, positiu

Agustí Colomines / Aurora Madaula (Edimburg)

Hem passat una setmana a Escòcia i està clar que aquest país no és Croàcia ni tan sols Eslovènia. Ni tampoc no és Crimea. Ni Txetxènia. Ni cap altra d’aquelles nacionalitats que s’han hagut de defensar a sang i a foc. Escòcia no respon tampoc a cap dels índexs de fractionalització etnolingüística que preocupen tant als economistes. Escòcia és un país democràtic, com també ho és l’estat al qual pertany, el Regne Unit. Per tant, en aquest sentit Escòcia s’assembla al Quebec, com el Regne Unit s’assembla al Canadà, per bé que no sigui, almenys encara, un Estat federal. La Révolution tranquille quebequesa aquí s’ha transformat en un simple YesScotland. El Quebec ha intentat separar-se del Canadà dues vegades, el 1980 i el 1995, no ho va aconseguir per un marge molt estret. Els independentistes escocesos han perdut la seva primera oportunitat. No serà l’última, sobretot si des de Londres no es compleix el que s’ha promès.

Joves ballant ahir a ritme de swing davant de l’Scottish National Gallery

Joves ballant ahir a ritme de swing davant de l’Scottish National Gallery

El que hem viscut aquí aquests dies no hauria de ser una excepció. Escòcia ha demostrat a la Unió Europea, aquest club d’Estats amb unes estructures opaques, les institucions de govern de la qual només són elegides democràticament a mitges (el Parlament), que és possible decidir com organitzar-se de forma pacífica. Pulcrament democràtica. La victòria dels nacionalistes escocesos és, per tant, de gran magnitud. No han aconseguit l’objectiu que perseguien, esdevenir un país independent, però han demostrat que era possible intentar-ho sense violència. La UE europea té un munt de programes, molts dels quals molt ben dotats econòmicament, pensats per fomentar, entre altres coses, la cultura de pau o el diàleg intercultural o bé l’apoderament pacífic de les persones i de les comunitats nacionals en un món divers. Escòcia els ha demostrat que la millor inversió que hauria pogut fer aquesta Europa unida podia haver estat cuidar, seguir i promoure el procés d’autodeterminació escocès. O el català. Són un model. En tots dos casos s’ha demostrat, perquè això és innegable, que l’exercici de la democràcia és el gran antídot contra els enfrontaments i la temptació totalitària de segons qui. L’altíssima participació en el referèndum escocès, que ha assolit el 85%, demostra que, per contra del que diuen els crítics, la qüestió de les nacionalitats interessa a la gent. En el referèndum del Quebec de l’any 1995 la participació va superar el 90% del cens electoral.

L’Europa que s’ha construït a partir del pacte entre els democratacristians i els socialistes, amb l’afegitó dels liberals, sempre minoritaris, és jacobina i centralitzada, defensora a ultrança de la “sobirania nacional” dels estats quan el que s’imposa arreu és el pluralisme. En la crònica d’ahir explicàvem una idea del professor Michael Keating segons la qual avui dia l’antiga solidaritat de classe s’ha transformat en un solidaritat nacional. Les petites nacionalitats són, per contrast amb els vells estat nació burocràtics del segle XIX, espais de governança adequats. Ho han explicat des de l’economia els professors Alberto Alesina i Enrico Spolaore. En el llibre que van dedicar a la qüestió de la mida de les nacions, traduït al català el 2008, consideren que les fronteres d’un país han de sotmetre’s a la mateixa anàlisi que qualsevol altra institució artificial. En la mida de les nacions els autors expliquen que la grandària òptima d’un país ve determinada per la compensació del cost-benefici entre els beneficis de la mida i els costos de l’heterogeneïtat. En un país gran, els costos per càpita poden ser baixos, però les preferències heterogènies d’un nombre alt de població fan difícil la distribució dels serveis i l’elaboració d’una política. Els països petits ho tenen més fàcil a l’hora de respondre a les preferències dels ciutadans d’una manera democràtica.

El parlament escocès des de Calton Hill

El parlament escocès des de Calton Hill

Les conclusions numèriques de l’estudi Dimensió dels Estats i comportament econòmic a la Unió Europea, redactat pels economistes Albert Castellanos, Elisenda Paluzie i Daniel Tirado l’any 2012, demostraven que els Estats de la Unió Europea de menys de deu milions d’habitants tenen una renda mitjana per càpita més alta que no la dels estats més grans; una economia més oberta, amb una taxa d’inversió empresarial més elevada, una taxa de creixement superior, un sector públic més ajustat i unes finances públiques més equilibrades. Els professors catalans s’afegien a les tesis d’Alesina i Spolaore segons la qual la globalització econòmica i la unificació de mercats fa trontollar la idea que hi ha d’haver estats grans i heterogenis que aprofiten les economies d’escala per a oferir béns i serveis i per a construir uns mercats interns amplis.

Tornem a casa després de set dies intensos a Edimburg, la capital d’Escòcia. Però si l’any 1992 Francis Fukuyama ja es va equivocar quan va predir que la caiguda del Mur anunciava la fi de la història, tots aquells que ara pronostiquen que amb el “no” a la independència d’un 55% dels escocesos i la posterior dimissió d’Alex Salmond el nacionalisme escocès s’ha acabat, també s’erren. Tant com aquells que a Catalunya vinculen el frau fiscal de Jordi Pujol amb la fi del catalanisme. Pur desig, si de cas.

Publicat a elSingular, 21/09/2014

Anuncis

La crònica d’Escòcia (6): Michael Keating: “Fins i tot el No és una expressió d’autodeterminació”

El director de l’Scottish Centre on Constitutional Change de la Universitat d’Aberdeen assegura que “Escòcia ha demostrat que hi ha fórmules per sortir de l’atzucac i que, a més, la trencadissa sigui mínima”

El professor Michael Keating al seu despatx

El professor Michael Keating al seu despatx

Agustí Colomines / Aurora Madaula (Edimburg)

L’endemà del referèndum és un dia gris meteorològicament parlant. Plou a ràfegues i la boirina cobreix Edimburg. La gent va i ve amb tota normalitat. Hi estan acostumats. Hem quedat ambMichael Keating, director de l’Scottish Centre on Constitutional Change de la Universitat d’Aberdeen, per parlar una estona sobre què ha passat i com veu el futur. Ens cita en un hotel de Grassmarket Street, un cèntric carrer d’Edimburg, ciutat on viu amb la seva dona, també universitària. Keating és un reputat investigador que també participa en el projecte de recerca The Future of the UK and Scotland promogut per l’Economic and Social Research Council, del qual també en forma part un jove investigador català, Dani Cetrà.

Mentre anem cap al lloc de trobada ens assabentem de la dimissió d’Alex Salmond, el primer ministre escocès i líder de l’SNP. És la primera conseqüència tangible dels resultats del referèndum. Per això la primera pregunta que fem al professor Keating és sobre aquesta dimissió i qui creu que el substituirà a partir del 13 de novembre, que és quan es reuneix la conferència anual de l’SNP. Ens respon sense vacil·lar: “Nicola Sturgeon, la viceprimer ministra, una dona de 44 anys, diputada del Parlament escocès des de la primera legislatura. Té fins i tot més prestigi que Salmond”. Nicola Sturgeon és llicenciada en dret i es va integrar a l’SNP al 1986 provinent dels joves que participaven activament en la Campaign for Nuclear Disarmament. Per tant, Sturgeon reforça el caràcter socialdemòcrata que ja té el partit: “L’SNP tindrà nou líder aviat i, per tant, la patacada tindrà uns efectes mínims. En canvi, i encara que sembli una paradoxa, el problema el tenen els altres partits, perquè no tenen líders clars o bé són de segona fila”. El parit laborista escocès, a més, ja fa temps que navega. S’ha vist a Glasgow, ciutat que abans, a les dècades dels seixanta i els setanta, dominava amb un clientelisme exagerat, avui no té un líder clar. Els conservadors han estat sempre molt minoritaris. Només els liberal demòcrates són un partit federal de veritat, encara que ara pateixen una crisi espectacular.

Un cop fet aquest pronòstic, que comparteix tothom, fins i tot la gent del carrer, preguntem al professor Keating com valora els resultats d’abans d’ahir. Ens diu: “Els escocesos, fins i tot els declaradament nacionalistes, no han volgut assumir riscos. El factor clau ha estat aquest: la tolerància al risc. Els joves i els més desafavorits, com s’ha vist a Glasgow, voten que ‘sí’ perquè no tenen res a perdre, mentre que la gent gran i els escocesos que viuen en zones rurals voten que ‘no’ per por”. Per tant, repreguntem, aquí la discussió no és si Escòcia és o no és una nació i té el dret de decidir el seu futur, que és el que passa a Espanya, sinó sobre el tipus de vincle que cal tenir amb el Regne Unit: “Exactament —diu—, el debat no és de tipus identitari, perquè ni els dels ‘sí’ ni els del ‘no’ no posen en qüestió aquesta realitat. Ni el govern britànic tampoc. El debat és socioeconòmic. De model. És per això que els joves i els partits esquerrans, a l’esquerra dels laboristes, han apostat tant per la independència.” La idea d’independència s’associa a la construcció d’un nou país, al futur i no pas al passat: “Aquest és un independentisme no nacionalista —ens explica Keating—, que no és identitari, perquè ser escocès es dóna per descomptat, però que vol subvertir la vella política, el que inclou el vell laborisme”. Quan diu això, de seguida hom pensa en la gent de Súmate i en tots aquells sectors catalans que avui aposten per la independència sense partir del nacionalisme. L’independentisme s’ha estès en organitzacions socials de base, que han estat molt actives abans i durant la campanya.

El professor Keating durant l’entrevista d’ahir

El professor Keating durant l’entrevista d’ahir

És per això que resulta curiós que els universitaris no apostessin per la independència, com va quedar palès en una enquesta que es va fer pública dues setmanes abans de la votació. L’explicació, segons Keating, també és econòmica, a més de conceptual: “Aquí, a diferència de Catalunya, i també d’Espanya, els professors universitaris participen poc en la vida pública. Però és que, a més, encara que les universitats depenen del Govern escocès, el finançament de la recerca depèn de Londres”. Ja està tot dit, doncs, perquè la por al risc no té res a veure amb el nivell d’estudis. I els universitaris cada vegada estan més abocats a una dura competició per obtenir recursos. A Escòcia, però, no els reprimeixen políticament, com sí que passa a Espanya sense que el Govern català faci res per compensar-ho.

Res no és fàcil enlloc, però almenys a Escòcia el debat està dins del límit de la racionalitat: “Fins i tot el ‘no’ és una expressió de l’autodeterminació” —assegura contundent. Els partidaris del “no” mai no han posat en qüestió la possibilitat de resoldre el conflicte mitjançant les urnes. El debat sobre la nació és avui dia molt important a Escòcia, sobretot perquè, per dir-ho com ho expressa el professor Keating, “la solidaritat nacional ha substituït la solidaritat de classe. La nació és el marc on es dóna aquesta solidaritat.” Això és el que explica, per exemple, per què l’SNP és un partit nacionalista que no sols es manifesta favorable a la immigració, sinó que la fomenta per assegurar la viabilitat del país. L’SNP és, a més europeista sense embuts. Una cosa i l’altra li valen l’odi dels sectors més extremistes de la societat, tant escocesa com anglesa, que són els que ahir es manifestaven violentament pels carrers de Glasgow. Més que unionistes, erenloyalist, una versió racista, que ratlla el nazisme, i que és resoltament antieuropeista, la majoria dels quals eren hooligansdel Glasgow Rangers, l’equip de futbol dels protestants escocesos.

Que hagi guanyat el “no” és el final del procés? —preguntem al professor Keating. “No —ens respon. Una de les crítiques que els nacionalistes han fet als unionistes és, precisament, que en l’última setmana de campanya aquests han promès l’oro i el moro per assegurar-se el vot. Ara, per tant, comença la part més complicada. La negociació de l’ampliació de l’autonomia. “No és exactament la devo max, com diu algú, ens explica Keating, és un paquet de mesures de caràcter econòmic i financer que ben bé no se sap com es posarà en marxa. Els unionistes han promès posar-lo en marxa en quatre setmanes. És absurd. Hem estat dos anys discutint i ara prometen solucionar-ho ràpidament. Això no serà així”. I aquí és quan poden ressorgir els problemes, sobretot perquè aquest paquet de mesures és la suma de les propostes que van fer en campanya els conservadors, els laboristes i els liberal demòcrates. No serà fàcil, ens diu.

Si a Escòcia el procés no s’ha acabat, a Catalunya encara ha de començar. Preguntem al professor Keating com veu el procés català i de seguida ens diu: “El debat és excessivament jurídic. I la qüestió no és de legalitat o no, sinó política. Al Regne Unit es va trobar una solució política al debat constitucional. A Espanya, fins i tot els meus amics acadèmics de Madrid s’encaparren en la Constitució. Escòcia ha demostrat que hi ha fórmules per sortir de l’atzucac i que, a més, la trencadissa sigui mínima”.

El professor Michael Keating marxa corrents per a atendre una altra entrevista. Ens explica, per acabar, que ha rebut una gran subvenció per estudiar el procés d’independència d’Escòcia durant els propers dos anys. Quedem bocabadats, a Catalunya els grups de recerca que estudien la història de Catalunya i el nacionalisme, enguany no han rebut ni un euro de l’agència de recerca catalana. De l’espanyola no cal ni dir-ho. Ens diem adéu i ens desitgem sort.

Publicat a elSingular, 20/09/2014

La crònica d’Escòcia (5): “Els cavalls sota la fosca”

A partir d’ara els partits de l’establishment britànic hauran de complir i incrementar els poders de Holyrood, seu del govern escocès

 

Alex Salmond, en la compareixença d’aquesta matinada

Alex Salmond, en la compareixença d’aquesta matinada

Agustí Colomines | Aurora Madaula (Edimburg)

Ahir a al nit, els carrers d’Edimburg bullien. Estava ple de gent per tot arreu. Sobretot partidaris del sí, que desitjaven guanyar. Els partidaris del no, en canvi, no es deixaven veure gaire. Una gran metàfora sobre dues actituds diferents. Les ànsies de llibertat dels primers eren com vitamines mentre que el conservadorisme dels altres més aviat responia a un excés d’ansiolítics. Però com que en democràcia el que compta de veritat són els vots, la realitat és que el no a la independència d’Escòcia s’ha imposat.

D’entrada, però, la primera lliçó de tot plegat és que s’ha constatat, com ja vàrem dir en la primera crònica, no es pot dir blat si no és al sac i ben lligat. I, a més, venut i cobrat, com continua la dita. La síndrome Winston Churchill s’ha fet realitat. I és que el maig del 1945, la popularitat del primer ministre britànic rondava el 83% i era un heroi. Havia dirigit la guerra amb un govern de coalició amb els líders del laboristes, els liberals i els conservadors —Attlee, Sinclair i Chamberlain—, però un cop acabada, el 8 de maig, aquest govern es va desfer i Churchill va encarar les eleccions amb el convenciment que les guanyaria. I les va perdre. No va recuperar el poder fins al 1951, quan ja era gran. Com va dir ell mateix, “l’èxit no és definitiu ni el fracàs no és fatídic. El que compta és el valor per continuar”. Certament, quan un perd d’acord amb les normes no cal desesperar-se. Sempre hi haurà noves oportunitats, encara que en aquest cas, Alex Salmond ja va dir que ell no repetiria aquest procés. David Cameron ha dit el mateix avui, un cop coneguts els resultats.

Els electors s’han d’inscriure per poder votar

Els electors s’han d’inscriure per poder votar

La segona lliçó del que ha passat a Escòcia és encara més clara. S’ha resolt un plet polític per la via política, democràtica. Tenint en compte l’abstencionisme generalitzat arreu del món, que un 97% dels escocesos amb dret a vot s’haguessin inscrit per votar i que finalment la participació hagi estat del 86%, vol dir que la democràcia funciona. La gent no s’absté quan és convocada per decidir directament coses importants. Al contrari. Això també es va poder constatar a les eleccions catalanes del novembre de 2012, inici del procés català actual, quan la participació electoral va arribar el 67,76%, molt per damunt del 58,78% de les eleccions del 2010. La gent vota si sent seva la raó per fer-ho. Aquí no hi ha ningú que s’atreveixi a dir que consultar el poble és una il·legalitat, que és el que va dir ahir el líder del PSOE, Pedro Sánchez, als passadissos del Congrés en línia amb el que diu Mariano Rajoy.

Com també es constata en altres aspectes de la vida social, els partits tradicionals, els de la ‘casta’, no entenen que al segle XXI la revitalització de la democràcia passa per la participació. L’obscurantisme dels pactes en secret, de sotamà, que sovint s’acompanyen de transaccions que poden abocar a la corrupció, són la mort de la democràcia. La interacció i el diàleg transformen les persones. La democràcia no és mai un conflicte. A l’inrevés, és la forma de resoldre els conflictes. Qui no confia en la democràcia no pot proclamar, a toro passat, com ha fet Pere Navarro, que el federalisme ha guanyat al Regne Unit i que els socialistes ja ho deien. Els socialistes a Espanya no deixen votar res. Ho han tornat a demostrar aquesta setmana tombant la possibilitat de convocar un referèndum per a decidir entre monarquia a i república, aliant-se un cop més amb el PP. Quina reforma de la Constitució volen fer a Espanya si són incapaços de creure en la gent?

La tercera lliçó que podem extreure del que ha passat a Escòcia és que a Glasgow, la ciutat escocesa més poblada i també més obrera i cosmopolita, s’ha imposat el sí. El partit laborista n’haurà de prendre nota, perquè això pot indicar que la seva recuperació a Escòcia no serà fàcil. Alex Salmond segurament avui està trist, però el futur no està escrit i l’SNP ha esdevingut el “pal de paller” del centreesquerra escocès. Enric Juliana va escriure fa un dies que la culpa del que estava passant a Escòcia era de John Smith, aquell líder laborista que va intentar combatre Margaret Thatcher donant la màxima prioritat estratègica a la qüestió de l’autonomia, amb un triple objectiu: evitar que l’SNP pogués guanyar terreny als laboristes; reforçar l’ariet contra els conservadors, més impopulars que mai a Escòcia, després de l’ofensiva thatcheriana contra els sindicats, i començar a imaginar una Gran Bretanya de perfil federal.

Vist el que ha passat a Glasgow, el que es pot dir és que Smith era un visionari i que el Partit Laborista encara no ha entès res, com el PSOE a Espanya, avui amenaçat per grups radicals que reclamen democràcia i pels nacionalistes catalans, que no són necessàriament extremistes, que reclamen el mateix. L’SNP s’ha convertit en el partit central a Escòcia precisament perquè ha fet seu el programa del malaguanyat John Smith, qui va morir d’un infart abans de poder presentar-se a unes eleccions generals.

Mosaic amb l’estelada i la bandera de Sant Andreu, ahir davant l’Ajuntament d’Edimburg

Mosaic amb l’estelada i la bandera de Sant Andreu, ahir davant l’Ajuntament d’Edimburg

L’última lliçó, almenys provisionalment, que podem extreure d’aquesta festa democràtica que ha estat el referèndum escocès és que aquest plet no acabarà amb cap revenja. A partir d’ara els partits de l’establishment britànic, el conservador, el liberal demòcrata i el laborista, hauran de complir el que van prometre en campanya: que votar no a la independència comportava apostar per incrementar els poders de Holyrood, seu del govern escocès. La devo max s’haurà de negociar i és per això que ara comença els temps de la negociació. Tant els partidaris del sí com els del no ho volen. Edimburg continua emboirat, as usual, però corren cavalls sota la fosca.

Publicat a elSingular, 19/09/2014

La crònica d’Escòcia (4): Today is the Day

El que sembla evident és que si les classes baixes es mobilitzen i van a votar, potser finalment guanyaran aquells que sempre perden

La papereta de vot pel referèndum d’Escòcia

La papereta de vot pel referèndum d’Escòcia

Agustí Colomines / Aurora Madaula (Edimburg)

Avui és feiner a Escòcia. Avui, doncs, és un dia normal en un país normal, però un dia que pot canviar radicalment la situació política d’aquesta vella nació, unida amb Anglaterra el 1707. Els col·legis electorals ja són oberts i tot transcorre en una total normalitat, la normalitat de la democràcia i de l’exercici del dret a decidir. El dia és gris, però, per honorar el tradicional mal temps que s’atribueix a la zona. Els partidaris del sí i del no continuen fent campanya, sense que els ho prohibeixi la llei, al carrer i davant els col·legis electorals.

A Escòcia avui poden votar tots els residents, i això és important, perquè vol dir que els escocesos de l’exterior no ho podran fer, majors de 16. Els col·legis electorals estaran oberts fins les 10 de la nit, en un dia que es preveu llarg, més llarg del normal, per la transcendència del resultat. La pregunta és una i ben simple:Should Scotland be an independent country? (“Escòcia hauria de ser un país independent?”). Ras i curt, directe a l’objectiu, en una única pregunta que només té una possible resposta: Sí o No. Però que parla de país i no pas d’Estat, perquè la configuració futura de l’Estat escocès si guanyés el sí és el que caldria negociar amb Londres.

Col·legi electoral en una església d’Edimburg

Col·legi electoral en una església d’Edimburg

A diferència del que passa a Catalunya i com que aquí és feiner, els col·legis electorals no són a les escoles. Les seus on els ciutadans poden votar s’han situat a diferents llocs, com ara esglésies, centres culturals i esportius, edificis comunitaris i fins i tot se’n poden veure en diversos pubs. La tradició ibèrica d’organitzar les eleccions en dies festius, normalment en diumenge, respon, com moltes altres manifestacions polítiques encara vigents a la política espanyola, a una reminiscència tardo franquista, pactada durant la transició, que responia a l’oposició dels empresaris a facilitar el dret a vot dels treballadors. Com moltes altres coses de la transició, per exemple el finançament dels partits, votar en dia festiu és una anomalia.

La democràcia aquí és una festa sense necessitat de deixar de treballar. S’exerceix a partir de la legalitat establerta, és clar, però a partir del pacte entre ciutadans i polítics per donar veu a qui fonamenta la democràcia. I és que la democràcia no és tan sols legalitat, sinó també mentalitat. Una manera de veure i viure el món. Avui serà un gran dia. Les enquestes prediuen que potser guanyarà el no. Potser sí, però el que sembla evident és que si les classes baixes es mobilitzen i van a votar, potser finalment guanyaran aquells que sempre perden. Demà ho sabrem. Avui anirem a dormir amb la seguretat d’haver assistit a un esdeveniment històric i democràtic i amb la intranquil·litat de no saber els resultats finals fins demà a les 6 de la matinada. Paciència i esperança.

Publicat a elSingular, 18/09/2014

La crònica d’Escòcia (3): Sí o no, però guanya

 

Entrada del Parlament escocès, dissenyat pel català Enric Miralles, amb la bandera de la Unió encara onejant

Entrada del Parlament escocès, dissenyat pel català Enric Miralles, amb la bandera de la Unió encara onejant

El Parlament escocès i la seva autonomia, recuperada fa només setze anys, és sobirà per exercir el dret a decidir. El Parlament català, restablert fa més de 35 anys, és desautoritzat per l’Estat quan pren decisions polítiques de veritat

Agustí Colomines / Aurora Madaula (Edimburg)

Som a menys de 24 hores perquè obrin els col·legis electorals. Val la pena de fer balanç. Escòcia és un país territorialment molt gran. Té una superfície de 78.772 km2, el que vol dir 2,4 vegades l’extensió de Catalunya. A les terres altes, als highlands, hi ha una munió d’illes, unes 800, de les quals 130 estan despoblades. I malgrat la grandària, a Escòcia només hi viuen 5,2 milions d’ànimes, que contrasta, per exemple, amb els 7,5 habitants de Catalunya. La capital, Edimburg, té només 480.000 habitants, menys i tot que el nombre d’habitants que té L’Hospitalet.

Escòcia és avui dia una economia puixant. Disposa de recursos naturals abundants, petroli i gas, de fet és el principal productor de petroli de la UE i la riquesa l’obté, també, del turisme (5% del PIB), la tecnologia electrònica (el 28% dels ordinadors que es venen a Europa són escocesos), la biotecnologia, l’exportació agroalimentària (principal productor de salmó de la UE i exportador de whisky), la indústria química i l’energia (és exportadora neta, fins i tot en energies renovables). En aquest sentit, sembla ser una economia prou diversa i endreçada. Edimburg i Glasgow són el 14è centre financer de la UE. És un país ric, doncs, com ho demostren els índexs, i això és molt important, de renda per càpita, que puja fins als 28.300 euros (a Catalunya és de 27.300), els 634 euros de salari setmanal, i un atur reduït, que és tant sols del 6,5%, 13,7 punts per sota de l’atur registrat a Catalunya, que s’eleva fins al 20,2%. En resum, que Escòcia va bé, amb una despesa pública que el 2007-08 era de 13.500 euros per habitant i el 2012-13 ja era de 15.420 euros per habitant, molt superior a la despesa feta al Regne Unit (11.910 i 13.790, respectivament).

La campanya dels unionistes escocesos s’ha basat, sobretot, en l’amenaça que amb la independència aquesta bonança se n’aniria en orris. Vist des de Catalunya, no ens estranya perquè aquest és, també, l’argument dels unionistes catalans i del govern espanyol, descaradament intransigent, si es compara amb el fair play, encara que sigui aparent, dels conservadors britànics. Des de Londres també s’ha llançat el missatge que la independència comportaria un desastre econòmic i es pren l’exemple un hipotètic nou rescat bancari, cosa que per altra banda ja va passar el 2008, per assegurar que l’estat escocès no estaria en condicions d’assumir-ho tot sol. Business for Scotland, una associació d’empresaris sobiranistes que s’assembla molt al nostreCCN, i que n’agrupa més de 3.000, ho desmenteix rotundament.

Però l’unionisme apel·la, també, als sentiments comuns dels britànics i als llaços irrompibles que han desdibuixat fronteres des de la unió del 1707. Fins i tot la reina ha mogut fitxa amb unes polèmiques declaracions quan fins ara havia fet valer el principi de neutralitat de la Corona per damunt de les opinions personals. Quan arriba el moment de la veritat, el fair plays’esquerda i s’aprofita tot el que es pot, fins i tot una filtració que assegura que si guanya el sí caldrà fer retallades en el sistema nacional de salut, el robust NHS que s’alimenta del petroli.

Marxa orangista a Edimburg del 12 de setembre passat

Marxa orangista a Edimburg del 12 de setembre passat

Els arguments del sí recolzen en la idea d’autogovern. I aquest és, precisament, el principi que ha permès tirar endavant el referèndum. El referèndum ha estat possible en virtut de l’Acord d’Edimburg, signat pels governs del Regne Unit i Escòcia la tardor de 2012. L’acord transferia al Parlament d’Escòcia (restablert també gràcies a un referèndum l’any 1998) la capacitat per establir la pregunta, qui podia votar, com s’havia d’estructurar i finançar la campanya, i qui seria l’àrbitre del procés. El Parlament escocès va aprovar dues lleis que fixaven aquestes qüestions, a més d’establir que la campanya, el seu finançament i la votació serien supervisats per la Comissió Electoral, encarregada, també, de proporcionar informació objectiva als electors abans del referèndum.

És un gust veure com les coses es poden fer bé, malgrat hi hagi nervis. Tanmateix, dissabte passat, més de 15.000 persones, moltes de les quals eren membres de les lògies de l’Ordre d’Orange d’Irlanda del Nord, Anglaterra, Gal·les i altres països de la Commonwealth, van traslladar-se a Edimburg per manifestar-se a favor de la Unió. La pompa recordava força les intimidatòries marxes orangistes de Belfast.

Demà serà el dia de la veritat. Sabrem qui guanya, el sí o el no. Però en tot cas, passi el que passi, una gran majoria dels analistes i acadèmics prediuen que l’estatus d’Escòcia canviarà. Fins i tot el líder dels unionistes escocesos, l’exministre britànic Alistair Darling, ha declarat que triar quedar-se al Regne Unit no significa votar a favor de l’statu quo. El partidaris del no, doncs, diuen que reclamaran la devo-max, que és el que reclamava al començament d’aquesta història el nacionalista Alex Salmond, per obtenir més poder sense risc. És la “tercera via” escocesa però amb cara, ulls i voluntat real. Fins i tot els unionistes creuen que la incomoditat de molts escocesos partidaris de la independència no pot ser ignorada encara que el no guanyi el referèndum.

Els unionistes prometen l’oro i el moro per a tenir una “nació escocesa més forta i millor”. A Catalunya, en canvi, els unionistes no tan sols són contraris a la possibilitat de votar i, és clar, de la independència, sinó que, a més, amenacen amb una nova centralització o fins i tot amb la suspensió de l’autonomia. Massa diferències entre dos processos que coincideixen en el temps. El Parlament escocès i la seva autonomia, recuperada fa només setze anys, és sobirà per exercir el dret a decidir. El Parlament català, restablert fa més de 35 anys, és desautoritzat per l’Estat quan pren decisions polítiques de veritat. Encara que el govern escocès va trigar més a recuperar la seva autonomia, va fer-ho amb totes les garanties. És clar que ni ells ni els anglesos no havien patit una dictadura de més de 40 anys.

Publicat a elSingular, 17/09/2014

La crònica d’Escòcia (2): Clima fred, ambient calent

El procés d’independència d’Escòcia ha destapat velles polèmiques, i la pressió del partidaris del no és cada vegada més forta

Agustí Colomines / Aurora Madaula (Edimburg)

Manifestació contra el “biaix” informatiu de la BBC a favor del no

Manifestació contra el “biaix” informatiu de la BBC a favor del no

A Edimburg ja hi fa fred, però l’ambient electoral s’escalfa per moments. Es nota que els partidaris del sí i del no esgoten fins l’últim moment tots els recursos per convèncer els indecisos, que de moment encara ronden el 12% dels electors. Tot són nervis. Abans d’ahir una munió de gent va encerclar la seu de la BBC local, convocats per la plataforma Yes Scotland, per expressar la seva protesta contra el que consideren una descarada manipulació de l’editor de política de la TV pública, Nick Robinson, a favor del no. De fet, des del gener del 2012 disposen d’una pàgina a Facebook amb la qual intenten denunciar el que consideren un descarat decantament de BBC escocesa pel no a la independència.

Pertot se’n fan, de bolets, quan plou, diu la dita, perquè la BBC, mirall d’imparcialitat per als que viuen lluny de la Gran Bretanya, fa més o menys el mateix que totes les televisions del món: defensar interessos. Després de la manifestació de diumenge, la Unió Nacional de Periodistes va condemnar, el que consideren que va ser un intent dels partidaris del sí d’intimidar els periodistes. Certament, cada casa és un món. A la nostra, n’hi va haver que van acusar TV3 de parcialitat perquè va cobrir “en excés” els actes de la “V” organitzada a Barcelona per l’ANC. El que aquests crítics obvien és que la magnitud de les xifres de la mobilització de la Diada atrauen l’interès periodístic per damunt de qualsevol altre cas en el món. No és el mateix les 15 mil persones de la marxa orangista de dissabte passat a Edimburg, o les 7 mil de Tarragona, que el milió i escaig de Barcelona.

Abans d’ahir mateix Yes Scotland va fer pública una carta oberta, signada per 18 veterans de les forces armades (entre els quals Jimmy Sinclair, un antic membre de 102 anys de la 7a. divisió Desert Rats), per desmentir un article del general Sir Richard Dannatt, l’ex cap de l’Exèrcit britànic entre el 2006 i el 2009, publicat a The Telegraph el 13 de setembre passat. El general no es va estar de res i va escriure sense empatxar-se que votar pel sí seria deshonrar la memòria dels soldats que van morir a Irlanda del Nord en defensa de la unió. Una afirmació que aquí alça butllofes, perquè els descendents dels escocesos han estat tradicionalment unionistes a l’Ulster. El procés d’independència d’Escòcia ha destapat velles polèmiques. La pressió del partidaris del no és cada vegada més forta, sobretot des que es van fer públiques dades que escurçaven les distàncies entre les dues opcions.

Acte del dia 15/09 a Cameron a Aberdeen, on van passar un emotiu vídeo

Acte del dia 15/09 de David Cameron a Aberdeen, on van passar un emotiu vídeo

Els signants de la carta troben escandalós l’article de Lord Richard Dannatt. I és que realment ho és. És un d’aquells abusos de la història que han explicat brillantment Enzo Traveso i Tzvetan Todorov. Dannatt abusa de la memòria dels caiguts per suposar que, si fossin vius, votarien que no en el referèndum sobre la independència escocesa. A més, també es queixen que l’atreviment del general és doble, perquè va ser ell qui va promoure la destrucció dels regiments històrics d’Escòcia. No és que tots els veterans siguin independentistes, és clar que no, però són contraris a la manipulació barroera de la política. Que el poble d’Escòcia triï, conclouen. ¿Quants catalans no voldríem poder llegir un comunicat d’antics militars espanyols reclamant el dret de decidir? ¿S’imaginen vostès un grup de membres de la Guàrdia Civil espanyola demanant neutralitat en un referèndum d’independència a Euskadi? Difícil, oi? Això només és imaginable en països de llarga tradició democràtica.

La campanya és ja pràcticament acabada i tanmateix s’embruta una mica. Alistair Darling, líder de la plataforma unionista Better Together, es queixa amargament, com també fan a Catalunya els de SCC, que els partidaris del sí ocupen tot l’espai públic, fins i tot els acusa de fer-los bullying. És veritat que els independentistes dominen el carrer i que estan súper mobilitzats, i és que l’ocasió s’ho val, però els unionistes exageren. Al capdavall, l’estat està posant tota la carn a la graella i ahir mateix el premier conservador, David Cameron, es va traslladar de nou a Escòcia, concretament a Aberdeen per fer campanya pel no.

Al vídeo que va precedir la intervenció de Cameron es va fer desfilar Austen, Scott, Darwin, Adam Smith, Churchill i tota mena d’esdeveniments per exaltar la grandesa del Regne Unit. Una visió molt herderiana, essencialista i romàntica, de la nació, que no lliga gaire amb els nous moviments nacionals alternatius. Entretant, Edimburg és una festa. El blau i blanc de la bandera engalana edificis i botigues. El desenllaç és a tocar.

Publicat a elSingular, 16/09/2014.

La crònica d’Escòcia (1): El triomf de la democràcia

Les enquestes a Escòcia i les manifestacions a Catalunya són dades, indicis, que permeten veure tendències, però el que compta és la voluntat real

Agustí Colomines / Aurora Madaula (Edimburg)

Imatge del concert “A Night for Scotland” celebrat ahir

Imatge del concert “A Night for Scotland” celebrat ahir

El maig de 1940 Winston Churchill va accedir al càrrec de primer ministre de la Gran Bretanya després de la dimissió de Neville Chamberlain, en un canvi de govern forçat pels pèssims resultats de l’exèrcit britànic a la Segona Guerra Mundial. Les tropes nazis alemanyes estaven guanyant territori a l’Europa continental i s’apropaven perillosament als dominis britànics, que perderen l’avantatge de la isolació natural de les illes arran de la brutal eficiència dels caces de la Luftwaffe. La Batalla d’Anglaterra va ser destructiva per als britànics, a pesar que la RAF va defensar el cel de Londres seguint la contundent oratòria de l’anomenat The Bulldog, sobrenom amb el qual era conegut Churchill. Aquella batalla va ser el punt d’inflexió que va determinar el final de la Segona Guerra Mundial. Malgrat la monumental victòria, Winston Churchill va perdre les eleccions posteriors, un cop acabada la guerra. Les brillants condicions de la victòria bèl·lica, els sondejos, les filtracions dels diaris i les bones vibracions que transmetia el partit conservador feien pensar que l’èxit seria rotund, però la població va fer valer el que realment importa en democràcia, el vot. Les urnes.

En aquesta setmana curta que ens portarà dijous al referèndum per la independència d’Escòcia, els sondejos, les enquestes, les anàlisis i les opinions són tantes que les dades ens surten per les orelles. Els diaris vegetals i digitals, les televisions i les ràdios, ens inunden amb informació de tota mena. D’enquestes i de prediccions de resultats per al referèndum escocès, n’hi ha per a tots els gustos. Barres, gràfics i percentatges serveixen per analitzar tots els perfils dels votants convocats a les urnes: per gènere, per origen, per condició econòmica, per edat… Infinites maneres d’analitzar la realitat per intentar esbrinar el futur i, sobretot , influir en la decisió que els ciutadans d’Escòcia prendran el proper dijous. Però també es tracta d’això. A les xarxes socials podem trobar de tot, però aquí tenen un parell d’exemples: l’última actualització de les enquestes i dels possibles resultats de la mà del politicòleg català Ivan Serrano o les gràfiques de tendència del també politicòleg i sociòleg de la Universitat de Sussex Ben Stanley.

El que sembla clar és que la distància entre els partidaris del sí i els del no s’ha anat escurçant i que caldrà esperar als resultats reals del referèndum per saber si a finals d’aquesta setmana comptem amb un nou estat a Europa. No sigui cas que passi com va passar-li a Churchill i als conservadors britànics, que quan es pensaven que tenien el gat al sac i ben lligat va resultar que hi tenien un forat. Les eufòries no són mai bones. Les enquestes, els sondejos i els estudis aporten llum per a l’anàlisi política però no determinen el capteniment de les persones, que és més imprevisible.

No cal dir que la mobilització i la campanya al voltant del referèndum a Escòcia ha tingut des del principi un sentit polític clar. El referèndum escocès va ser una iniciativa del govern nacionalista del primer ministre Alex Salmond, qui, per cert, tot i així governa per a tots els escocesos, i la campanya pro independència s’ha promogut mitjançant la plataforma YesScotland, creada a Edimburg el maig de 2012. Per la seva part, els partidaris de l’statu quo, i per tant defensors de l’opció del no al referèndum, s’han agrupat en una altra plataforma, BetterTogether, una organització multipartit que agrupa l’Scottish Labour, l’Scottish Conservative Party i l’Scottish Liberal Democrats, creada el mes de Juny de 2012 també a Edimburg. Entre els laboristes, però, hi ha hagut discrepàncies, com també ha passat a Catalunya, i hi ha aparegut una facció que ha pres partit per la independència, els anomenats Labour For Independence, que retreuen l’aliança del partit laborista amb els tories per a defensar la unió. No tot s’hi val en la lluita política.

Manifestació a favor de la independència d’Escòcia

Manifestació a favor de la independència d’Escòcia

Les campanyes dels dos bàndols han estat diferents des de l’inici, segurament perquè els partidaris del no van néixer obligats per la iniciativa independentista del govern de Salmond, i per tant, a la contra, com a Catalunya quan uns quants unionistes s’han agrupat en la SCC i la Fundació Joan Boscà, en una barreja nacionalista espanyola d’exfalangistes reconvertits, socialistes ipeperos, incloent-hi C’s. Com han assenyalat diversos mitjans de comunicació, la campanya dels partidaris del no a la independència d’Escòcia ha estat alarmista, catastrofista fins i tot, malgrat que mai no ha qüestionat el dret dels ciutadans escocesos a votar. Quina diferència, oi? Cadascú té la tradició política que té i la del nacionalisme espanyol no és precisament democràtica.

Als ciutadans escocesos no els ha calgut organitzar cadenes humanes, ni consultes populars, ni manifestacions multitudinàries, ni mosaics en forma de V de més d’11 quilòmetres per poder exercir el seu dret de decidir. La defensa del procés d’autodeterminació l’ha capitanejada l’SNP, malgrat que les institucions autonòmiques escoceses no se n’hagin inhibit en cap moment. L’SNP governa per a tothom però això no vol dir que hagi de renunciar al seu programa. També és veritat que el govern de Londres ha posat les coses fàcils. La racionalitat política es va imposar i al final els conservadors, junt als laboristes i als liberals demòcrates britànics, van acceptar que l’única manera de resoldre el plet escocès era amb l’exercici del dret a vot. Només així s’evita el xoc de trens, la violència i la intransigència.

Les enquestes a Escòcia i les manifestacions a Catalunya són dades, indicis, que permeten veure tendències, però el que compta és la voluntat real. El que es pot comptar amb nombres i garanties. L’opinió dels ciutadans només podrà ser coneguda i reconeguda, doncs, mitjançant el recompte dels vots. No ens oblidéssim pas de Winston Churchill i del seu gran fiasco d’ara fa gairebé 70 anys. Deixem que les urnes parlin. Deixem que triomfi la democràcia.

Publicat a elSingular, 15/09/2014
%d bloggers like this: