Ahir em vaig estrenar a la secció “L’estripada” del programa “Catalunya Vespre” de Catalunya ràdio, amb aquest petit text dedicat a Muriel Casals.
Cliqueu a l’enllaç per escoltar-lo:
“L’Estripada” 15 de Febrer de 2016
Ens ha deixat Muriel Casals, una de les icones de la lluita del moviment independentista. Si hi ha hagut algú que hagi representat més i millor la “revolució del somriures”, no hi ha dubte que ha estat ella.
La seva fràgil figura, els cabells blancs de dona gran i elegant alhora, no eren cap signe de debilitat. Al contrari. Des de ben jove va ser una dona forta, de conviccions profundes i un compromís polític innegable.
Nascuda a l’exili, va militar al PSUC i ICV fins que se’n va allunyar per poder expressar obertament el seu independentisme. Muriel Casals era una dona d’esquerres que no va creure mai que defensar la sobirania de Catalunya fos incompatible amb defensar els drets socials de les catalanes i els catalans.
Va succeir Jordi Porta al capdavant d’Òmnium Cultural, una de les entitats cíviques que han articulat el moviment sobiranista dels darrers anys. Des d’aquesta posició va mediar entre els partits polítics que en diverses ocasions han encallat el procés. El seu capteniment calmat, conciliador i alegre, a l’hora que una mica patidor, va ajudar a llimar asprors.
Al nou Parlament, dominat per la majoria independentista, Muriel Casals va ser designada per presidir la Comissió encarregada d’acordar la desconnexió. L’hauria dirigit amb mà de ferro, encara que ningú no ho hauria notat. La seva màxima era, precisament, que ens havíem d’estimar si volíem arribar a bon port.
Muriel Casals tenia pintada la bondat a la cara, al somriure obert i als ulls sincers. Ja la trobem a faltar, però no morirà del tot perquè mai l’oblidarem.
(Intra)històries 